Salvador
Espriu, Narracions
Documental
molt bo en castellà, amb textos originals en català:
“A
Fondo”, entrevista en castellà: http://www.rtve.es/alacarta/videos/centenari-salvador-espriu/fondo-amb-salvador-espriu/707570/
1913: neix a Santa Coloma de Farners, comarca de La
Selva. Pare notari.
1914: la família es trasllada a viure a Barcelona.
1923: compren una casa a Viladrau, obra de Puig i
Cadafalch, on la família hi passa part de les vacances d´estiu i la setmana
santa.
1922-1924: malaltia de xarampió i repòs a Viladrau.
1924: mor la seva germana M. Isabel a l’edat de 7
anys.
1926: mor el seu germà gran, Francesc. Tenia 14 anys.
1929: Israel.
Bocetos bíblicos. Autoedició de 100 exemplars de proses en castellà.
1930: s’examina del batxillerat universitari i
l’aprova amb matrícula d´honor. Ingressa a la Universitat de
Barcelona, on estudiarà les carreres de Dret i Filosofia i Lletres.
1931: El doctor
Rip (novel·la), amb pròleg de Carles Soldevila.
1932: Laia
(novel·la), que presenta al Premi Crexells.
1933: participa en el creuer pel Mediterrani amb
Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila, Carles Riba...
1934: Aspectes
(contes). Guanya el Guardó de la
Generalitat de Catalunya (Premi extraordinari) als X Jocs
Florals de l’Ateneu Arenyenc, per la seva narració “Els avets”. Entre el jurat,
hi figuraven Joaquim Ruyra i Carles Riba. Compleix amb el servei militar, a
Barcelona, com a soldat de quota a l´Auditoria de Guerra de la Caserna d´Infanteria
Badajoz.
1935: Miratge a
Citerea (contes), amb dibuixos de Grau Sala. Publica Ariadna al laberint grotesc
(contes). Es llicencia en Dret.
1936: esclata la Guerra civil. Obté la llicenciatura
en Història Antiga i la beca Conde de Cartagena (primer alumne de l´Estat
Espanyol que l’obté) per estudiar egiptologia, estudis que no pot seguir per
l’esclat de la Guerra. Pel
mateix motiu, tampoc es pot examinar per obtenir la llicenciatura en Lletres
Clàssiques. És mobilitzat i destinat a la Caserna dominada per la FAI a Barcelona. Després
s’incorpora a la milícia Macià-Companys, organitzada per Esquerra Republicana.
Tradueix del castellà al català Fedra
de Llorenç Villalonga.
1937: Publica Letízia i altres proses (contes). El
desmobilitzen i el tornen a cridar després per servir a la Secció d´Arxius de
l´Auditoria de Guerra. Té enllestit un llibre de 100 poemes (entre els quals
“El sotjador” i “Llàtzer”) dels quals en va estripar uns 90. S´havia de titular
Les hores. No s´arriba a publicar.
1938: mor Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
1939: escriu Antígona
(entre l´1 i el 8 de març), just després de l´entrada de les tropes franquistes
a Barcelona. S´acaba la Guerra civil.
1940: Contes
Mariàngela l’herbolària i Tres sorores. Mor el seu pare, el notari Francesc Espriu. Salvador
Espriu es fa càrrec de la família i deixen el pis del carrer Diputació per
traslladar-se a la Casa Fuster. Espriu es posa a treballar com advocat a les
ordres del notari Antonio Gual Ubach, a la que havia estat la notaria del seu
pare, situada al núm. 12 del Passeig de Gràcia.
1943: col·labora en el volum “Tiempos Antiguos” de la Iniciación a la
historia universal, dirigit per Alberto del Castillo.
1946: Cementiri de Sinera (poesia). S´inicia
la publicació de la revista clandestina “Ariel” i hi col·labora.
1948: Primera
història d´Esther (teatre).
Actua de president del Premi de Poesia Bartomeu
Rosselló-Pòrcel convocat per la revista “Ariel”.
Forma part del Premi Joanot Matorell per a novel·la
inèdita en català.
1949: Les
cançons d´Ariadna (amb 33 poemes del 100 que tindrà).
1950: mor la mare.
1952: intent de representació privada de Primera història d´Esther, a la torre a
la part alta de Barcelona de la família Sans-Uriach. Publica Les hores (poesia) i Mrs. Death (poesia).
1954: El
caminant i el mur (poesia). Fa un viatge en cotxe de tres setmanes per
Itàlia amb la família. Visita la tomba de Keats, per encàrrec de Carles Riba,
per copiar l’epitafi.
1955: Final del
laberint (poesia). Tercera part de Les
hores (poesia).
1957 L’Agrupació
Dramàtica de Barcelona, sota la direcció de Jordi Sarsanedas, estrena Primera història d´Esther al Palau de la
Música Catalana. Publica Evocació de
Rosselló-Pòrcel i altres proses.
1958: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, dirigida per
Frederic Roda, representa Antígona al
Candilejas, un “teatre de butxaca”. Participa en lhomenatge a Rosselló-Pòrcel a
la Universitat
de Barcelona, amb motiu del 20 anys de la seva mort. Ricard Salvat dirigeix
l’escenificació de La pell de brau a la Cúpula Coliseum.
1960: Conte Sota la fredor parada d’aquests ulls. La
pell de brau (poesia). Deixa la
notaria Gual i comença a col·laborar amb el seu germà, el Dr. Josep Espriu, que
presideix la mútua mèdica Assistència Sanitària Col·legial S.A. 1962: l’EADAG,
dirigida per Ricard Salvat, representa Primera
història d’Esther dins el V Ciclo de Teatro Latino al Romea. Signa la carta
de protesta contra les tortures de la policia als miners d´Astúries. És
detingut al maig i processat.
1963: Obra
poètica, inclou per primera vegada Llibre
de Sinera.
1964: Conte Potser contat de nou amb parsimònia. La
policia li intervé el telèfon i es dóna ordre d’intervenir la seva
correspondència. 1965: Narracions.
S’estrena al Romea, per l´EADAG sota la direcció de Ricard Salvat, Ronda de mort a Sinera, peça teatral que
es representarà a Madrid, París, a diverses ciutats catalanes i al Festival de
Venècia.
1966: participa en “la caputxinada” al convent del
caputxins de Sarrià, una reunió clandestina per constituir el Sindicat d´Estudiants
de la Universitat
de Barcelona (SDEUB). És detingut i sancionat amb una multa de 100.000
pessetes.
1967: reposició de Primera
història d’Esther al Romea. Apareix el disc “Cançons de la roda del temps”
de Raimon, amb portada de Joan Miró.
1968: Primera història d´Esther es presenta al
país Basc, a Perpinyà i al Festival Internacional de Teatre de Nancy.
1969: Conte Tarot per a algun titella del teatre
d’Alfaranja. És nomenat president honorari de l’Associació
Internacional de Defensa de les Cultures Amenaçades. Un grup d’intel·lectual
catalans promou una campanya per promocionar Espriu com a candidat al Premi
Nobel de Literatura. Es roda la pel·lícula Laia,
basada en la seva novel·la, dirigida per Vicenç Lluch i protagonitzada per
Núria Espert i Paco Rabal. 1971: rep el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes
i lliura l’import a Omnium Cultural per a l’ensenyament del català. Publica el
llibre Setmana santa (poesia).
1972: s’estrena la pel·lícula Laia. Premi de la
Crítica (“castellana”) pel llibre Setmana Santa.
1976: es troba amb Josep Tarradellas a Canet de
Rosselló. Primera aparició televisiva al programa “A fondo” de Joaquim Soler
Serrano.
1978: s’estrena Una
altra Fedra, si us plau, dirigida per Lluís Pasqual, i escrita a instàncies
de Núria Espert que és qui la protagonitza. Premi Ignasi Iglésies per l’obra Primera història d’Esther.
1980: Medalla d´Or de la Generalitat de
Catalunya.
És nomenat Doctor Honoris Causa per les Universitats
de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc.
1981: Les roques
i el mar, el blau, premi Ciutat de Barcelona. És nomenat Fill Adoptiu de la
vila d’Arenys de Mar i Fill Predilecte de la ciutat de Santa Coloma de Farners.
1982: Medalla
d’Or de la Ciutat
de Barcelona. No accepta la
Gran Cruz de Alfonso X El Sabio. Representació de Primera
història d´Esther al Teatre Lliure, sota la direcció de Lluís Pasqual.
1983: nova campanya per promoure’l al Premi Nobel de
Literatura.
1985: mor als 72 anys. L’endemà és enterrat en un
senzill nínxol al cementiri d’Arenys.
extret de les adreces:
Infantesa
i adolescència
Salvador Espriu neix
el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare
exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a
banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un
significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom
de Sinera.
Una de les seves germanes mor
prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la
mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de
la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també
amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la
germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys.
Anys 30: la prosa
La trajectòria literària de Salvador Espriu s’inicia el
1929 amb una edició no venal del llibre en castellà Israel, un
recull d'estampes bíbliques que presentaven ja una ordenació temàtica cabalista
al voltant de la figura de Jesús. Un any després, el 1930, Espriu ingressava a
la Universitat de Barcelona, on va conèixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Aviat, el prestigi d'Espriu en els cercles universitaris va descansar en la
seva activitat de jove escriptor en català.
El 1933 participa en el viatge
organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a
l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres
indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que
tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una
societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i
artística, sobretot a Barcelona. Dins d'aquest ambient cultural es relaciona
amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles
Riba, entre més.
L'obra narrativa d'Espriu
responia als diferents models vigents els anys trenta: El doctor Rip (1931)
es relacionava amb el monòleg interior propugnat per la novel·la psicològica a
l'estil de Carles Soldevila; Laia (1932), novel·la-retaule
d'ambientació marinera que barrejava diferents registres narratius (el tràgic,
el psicològic, el grotesc, l'elegíac i el realista), havia significat una
primera aparició de la idea de diversitat en l'obra d'Espriu i se situava en la
línia de recuperació de la novel·la modernista; el llibre de contes Aspectes (1934), on en trobem de
grotescos, de lírics i d'elegíacs, representarà l'acceptació de la
multiplicitat estilística i l'abandó de la novel·la i enllaçarà amb el corrent
satíric i desmitificador de la literatura catalana que també trobem, tot i que
amb matisos diferents, en el Grup de Sabadell de Joan Oliver. El gust pel
grotesc es confirmarà en els magnífics contes d'Ariadna al laberint grotesc (1935).
El mon d'Espriu, que es relacionava també amb el d'autors com Valle-Inclán o
Pirandello, passava a ser un mon de ninots antipsicològics on l'autor movia els
fils dels personatges igual que la mort (temàtica omnipresent en Espriu) mou
els dels homes en el teatre del mon, imatge barroca per excel·lència. Espriu va
arribar així a una fórmula literària, a la qual es mantindrà fidel, que,
partint de la crítica a la realitat política i cultural del moment, acceptava
plenament el caràcter d'artifici i per tant la capacitat d'encarnar diferents
tons, registres i formes, una fórmula literària que relacionava la vida
quotidiana amb els mites clàssics i amb els tòpics literaris en un complex joc
de desmitificació i, alhora, de valorització.
A les novel·les curtes Miratge
a Citerea (1935), Fedra (1937, inspirada en l'obra
teatral de Villalonga que Espriu
havia adaptat al català el 1936) i Letizia (1937), el discurs
al·legòric va servir a Espriu per a fixar la situació d'una Catalunya abocada a
la guerra civil. La mort per malaltia de Rosselló-Pòrcel va simbolitzar
la tragèdia de la destrucció.
El 1939, immediatament
després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona.
Espriu va utilitzar el mite grec per a vehicular un missatge de perdó i de
reconciliació entre els lluitadors. Si les obres anteriors tendien a
representar el bé en negatiu, és a dir, des de la degradació material i
espiritual, Antígona establia clarament el discurs didàctic en
l'obra d'Espriu.
1936: el trencament de la Guerra
civil
Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb
estudis de llengües clàssiques, Espriu aspirava a convertir-se en professor
d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República.
Aquest futur professional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el
1940 del pare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa del
trasbals de la guerra, el va obligar a treballar en la notaria d'Antoni Gual
Ubach. Espriu, doncs, és un més dels escriptors funcionaris o oficinistes del
segle xx, com Franz Kafka, com Fernando Pessoa, autors també hermètics i
cabalistes, pensadors com ell en la Divinitat i recercadors de la unitat en la
dispersió.
Entre els factors que van
acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al
costat del procés de concentració expressiva que ja hem vist, les majors
facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa
i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la
censura.
Anys 40: el pas a la poesia
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946),
Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el mon destruït per la
guerra que el poeta identificava amb Sinera. Aquest nom, que apareixia aquí per
primera vegada, atorgava un sentit nou als escenaris mariners d'obres com Laia
i a temes ja antics en Espriu com ara la memòria i la consideració de la
literatura com un diàleg amb els morts. En el llibre de poemes següent, Les
cançons d'Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el mon
del seu Arenys de la infantesa. Un any abans, el 1948, l'obra teatral Primera
història d'Esther, autèntic cim de la literatura catalana de postguerra,
havia entrecreuat el mite bíblic amb el mon de Sinera des de l'estètica
grotesca i esperpèntica. El text té l'esquema d'un teatre de titelles governat
per l'Altíssim, cec com els endevins i els poetes clàssics, imatge de l'autor,
el qual també apareixerà en les seves obres com el nen Tianet i com el jove
Salom, mort simbòlicament el 1936.
Juntament amb Cementiri
de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs.
Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final
del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu.
Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència
mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis
(íntimament lligats a la càbala i presents des de sempre en la seva obra) de la
teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria
"el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es
pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents
llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions
del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema
"Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. La
poesia d'Espriu se situa en el corrent general de la poesia catalana de
postguerra, sobretot postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai
individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.
Anys 60: realisme i didàctica
L’embolic místic de Final del laberint va
ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre
amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu va ser aleshores valorada des
del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a
extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del
discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat,
la justícia i la tolerància. En La pell
de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància)
i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica
i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a
discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del
moment, i el fet de centrar el punt de vista en la Península Ibèrica, i per
tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i
tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una
geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia
(Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera),
Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica).
L'aprofitament des del teatre
èpic de l'obra d'Espriu per part de Ricard Salvat (el qual va arribar a muntar
una obra amb fragments de l'autor, Ronda de mort a Sinera del
1966) i el gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin
musicats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els
canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort
del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat
catalana.
Últims llibres
Els anys setanta i vuitanta l'obra d'Espriu va esdevenir més dispersa.. El
1981, però, amb Les roques i el mar, el blau, va donar un recull de
gran originalitat on el mon grotesc de Sinera es barrejava amb el mon dels
mites clàssics i on l'encreuament de punts de vista, com en els contes de
preguerra, relativitzava el material narratiu. En teatre, tan sols trobarem
obres, tot i que plenament incorporades en la literatura d'Espriu, de
circumstàncies. Poc abans de morir, Espriu va enllestir una última revisió de
la seva obra seguint una pràctica que en ell havia estat constant al llarg dels
anys com una mostra de la seva aspiració a la unitat des de la diversitat:
l'adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de l'obra posterior per tal
d'aconseguir una coherència temàtica i estilística global.
L'obra d'Espriu té una gran
singularitat: la riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la
capacitat per a retratar en termes transcendents la història col·lectiva, i
fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys
seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura
catalana del segle XX.
3.1 Temes:
a) Meditació sobre la mort
·
Pessimisme profund. Experiència
personal propera a la mort: als nou anys se’n passa tres al llit per
complicacions d’un xarampió; veu morir sa germana petita de set anys amb gran
patiment; el seu germà gran mor de septicèmia sobtada (infecció a la sang); el
1938 se li mor el gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel i l’any següent el pare.
·
La Guerra civil li trunca els estudis
universitaris.
·
Tenaç
reconstrucció d’un mon perdut (els estudis universitarus truncats per la Guerra
civil), d’un paradís perdut (Sinera, l’Arenys dels estius quan és petit).
·
Reflexió sobre la
prohibició i la mort de la llengua i del país propis.
·
Tancament en un
exili interior, refugi de la realitat hostil de la postguerra.
·
Prosa elegíaca, reflexiva, profunda,
pessimista.
b) Reflexió sobre la
qüestió nacional catalana
·
Meditació sobre el fracàs de la Guerra
civil: lluita entre germans, fratricidi.
·
Elusió de la censura amb un llenguatge
ocult (caló), difícil (cultismes) o simbòlic (mitologia, topònims inventats).
Sinera és l’Arenys d’infantesa. Lavínia és la Barcelona de quan és adult (la
ciutat que vol ser cosmopolita però que també és pobra, cruel, gens
idealitzada). El nom ve de l’Eneida (Lavini és el rei que espera l’arribada de
l’heroi Enees per salvar la ciutat) i Konilòsia (“terra de conills”) Espanya o
Catalunya, depenent del moment. Alfaranja (del polígraf andalusí del sXV
Abrenaljatib) és Catalunya i Sepharad (de “sephardites”, els jueus expulsats),
l’Espanya de l’exili després de la guerra civil.
c) La dona
com a símbol de l’ambigüitat de la condició humana, del caràcter tràgic de
l’existència
·
Laia (novel·la), Tereseta (conte),
Letizia (conte), Ariadna (recull de contes), Antígona (teatre)
d) El mon és un esperpent
·
Ús de l’esperpent i del grotesc:
sàtira del comportament humà individual i col·lectiu.
·
Ús de la caricatura, del ridícul.
Influències de l’avantguarda: Valle-Inclán (Luces
de Bohemia), Pirandello (Sis
personatges a la recerca de l’autor), Brecht (La bona persona de Sezuan)...
·
Els personatges són titelles grotescos
amb vides ridícules, absurdes, estranyes.
3.2 Ús del mite i del
símbol
·
Cosmovisió
aplicable a la comprensió del mon real.
·
Intratextualitat: els personatges, espais i situacions es van retrobant de conte en
conte.
·
Personatges reals barrejats amb
inventats, mítics, transformats, etc.
·
Mitologia grega, egípcia i jueva;
personatges de la Bíblia, aparició de la càbala (interpretació del mon per part
dels rabins.
·
Mitologia sinerenca pròpia: creació
d’un mon imaginari, Sinera (recreació de l’Arenys de la infantesa), en el qual
identifiquem personatges, espais, paisatges, sota noms diferents.
·
D’altres símbols: el camí, el riu, el
laberint, el cementiri, el cec (Déu).
3.3
Estil literari
·
Rep herència de
Ruyra (el tema mariner) i Víctor Català (la prosa de lèxic ric), Gabriel Miró
(el tema religiós, la prosa sensual), Voltaire (l’escepticisme, la
racionalitat, la fredor), Valle-Inclán (el món vist com un esperpent grotesc,
com un teatre).
·
Estil sintètic,
fred, despullat, condensat. Falta absoluta de sentimentalisme, antiromanticisme.
·
Convivència entre cultismes i
col·loquialismes i incorporació de paraules preses del caló, el japonès,
l’hebreu...
·
Ús intensiu de la narració, el monòleg
i el diàleg.
·
Diversitat de punts de vista, barreja
en un mateix conte, ús intensiu del monòleg interior.
·
Narració complexa, trencada o
inacabada, difícil de seguir.
·
Antinoucentisme:
atac a les “capelles”, a Carles Riba.
·
Antipsicologisme:
abandonament dels personatges a la seva sort; ús del “correlat objectiu” (sabem
dels personatges per com parlen, pels seus fets i pels objectes que els
envolten.
4
Algunes claus per a l’anàlisi dels contes de l’antologia
4.1
“Tereseta-que-baixava-les-escales” (1934)
· Retrat del comerç del Maresme amb Cuba
· Teresa Vallalta: personatge rodó, central
· Mon tancat de Sinera
· Acumulació de cinc instants simbòlics de la vida de la
protagonista (ús de l’el·lipsi; narrador canviant, intern)
· Símbols: l’escala
· Forma: caló, economia verbal
4.2
“El meu amic Salom” (1935)
·
Salom: alter ego (un altre jo que representa
algú com a personatge de ficció) d’Espriu
·
Referència als fets d’octubre del 1934: Companys
proclama la República de Catalunya dins al Federació Espanyola. L’endemà tot el
Consell de la Generalitat i condemnat a mort; arriba el bienni negre
·
El protagonista
és un frustrat reformista (Espriu critica la societat civil de l’època, que no
semblava adonar-se de les terribles conseqüències que aquests fets comportaven)
·
Ironia,
ressentiment, distanciament, crítica a
4.3
“Teoria de Crisant” (1935)
·
Retrat d’un
trepa, Crisant, acompanyat per Salom
·
Ridiculització
implacable, ninots, titelles
4.4
“Tòpic” (1935)
·
Basat en un cas
real: un company de jocs infantils a Arenys (Joan Rogés i Valls)
·
Narrador intern
·
Reflexió sobre
els tòpics de la literatura lacrimògena i del mon obrer
4.5
“Conversió i mort d’en Quim Federal” (1935)
·
Estructura
dialogada d’una peça teatral, una farsa
·
Visió del mon
obrer a través de la visió d’un federalista a ultrança, ateu
·
Llengua complexa,
virtuosisme sintàctic i lèxic
4.6
“En Panets passeja el cap” (1935)
·
Versió de “El
vestit nou de l’emperador”
·
Història d’un
infeliç que vol ser “olímpic”, enganyat per Efrem Pedagog
·
Rere Panets hi ha
Carles Riba, l’encarnació del Noucentisme i de l’ideal grec
·
Tema: en
societat, la imatge és el que val
4.7
“El país moribund” (1935)
·
Nova referència
al bienni negre
·
Distanciament
irònic, literatura del grotesc
·
Aina Cohen,
personatge de “Mort de dama”, de Llorenç Villalonga, apareix aquí com a una
poetessa reprensentant de la literatura insulsa, tradicionalista, carrinclona
4.8
“Letízia” (1937)
·
Novel·la curta,
relat perfecte, bell, pessimista
·
Referència a
Edgar Allan Poe (1809-1889) i els seus contes “Berenice” i “El gat negre”
·
Relat gòtic que
juga amb la presència desconeguda de Carola Marelli, que recorda Letízia morta
·
Datació exacta de
l’hora i situació exacta dels espais
·
Acumulació de leitmotives: pluja, taüt, gat, cendra,
boira, ombra, ocells, tenebra, diable, nit, lluna, xiprer
·
Estructurada en
29 seccions no numerades:
1-9: viatge en cotxe de cavalls, enterrament, el
narrador és l’amant de la morta
10-16: arribada a la casa; els personatges pugen les
escales fins a les golfes; la tenebra s’ensenyoreix del pis; pluja creixent,
ambient surrealista; aparició de Carola
17: Carola es comença a confondre amb Letízia
18: 1r text central; repetició de Leitmotives;
flashback amb el cadàver sota la terra molla
19-21: narració del conte d’Aladí; Letízia comença a
anar-se’n; creix la sensació de claustrofòbia; clímax durant el sopar
22-25: Carola es presenta; l’embruix es fa real
26: 2n text central; el record
27-29: comiat dels acompanyants; Carola resta amb el
protagonista, Carola i Letízia es fonen en una
4.9
“Mariàngela l’herbolària” (1940)
·
Conte misteriós,
ambientat abans de la guerra civil
·
El narrador
sembla Espriu, que ens parla de si mateix
4.10
“Tres sorores” (1940)
·
Transcripció d’un
fet real
·
Minúscula
novel·la realista
·
Lectura sobre la
burgesia catalana i la seva decadència
·
Tema: com
passaven la guerra civil els lavinians modestos. Es parla dels bombardejos de
Barcelona, que van ser el 1938
4.11
“Sota la fredor parada d’aquests ulls” (1959)
·
Encàrrec per a
una col·lecció de relats sobre Els set
pecats capitals. Espriu va fer “l’avarícia”.
·
Valoracions
morals i anècdotes de la vida d’Espriu sota la mirada d’un Déu hostil,
silenciós
·
Narrador en 3a
persona omniscient perquè a través de la mirada d’un personatge faci de
portaveu de les conviccions personals de l’autor.
·
Moments de
discurs indirecte lliure
·
To irònic i
distanciat
4.12
“Potser contat de nou amb parsimònia” (1964)
·
Originalment destinat
a pròleg de la traducció que Carles Riba havia fet de La cançó d’amor i de mort
del cornet Christoph Rilke. Rainer Maria Rilke (1875-1926) encarna l’ideal
neoromàntic que Espriu vol criticar i ridiculitzar
·
Voluntat de fer
una narració erudita plena de rics detalls històrics que desmitifiqui amb
ironia la història romàntica del corneta Rilke, avantpassat del poeta
·
El combat en el
conte és entre Rilke i Nazim Hikmet (1902-1963), poeta turc empresonat 28 anys
per oposar-se a la dictadura d’Atatürk. La seva poesia és èpica, tràgica i
humana, crítica amb el règim.
·
Tractament de la
guerra com una catàstrofe i no com una heroïcitat nacional
4.13
“Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja” (1969)
·
Encàrrec de la
revista Tarot
·
Revelació de
l’agnosticisme d’Espriu
·
Identificació
total entre Salom i Espriu. El narrador omniscient parla en tercera persona de
Salom, el titellaire envellit
·
Reaparició de
molts personatges sinerencs (intratextualitat)
·
Preocupació pel
redreçament del país, pel futur del català
5
Comentari de “Letizia”
(extret de
Un petit grup de persones assisteix a l’enterrament de
Letizia. Un és el narrador en primera persona, company sentimental de la morta;
una altra, Carola Marelli, una cosina que ningú no sabia que existia; la resta
són amics: dues parelles joves (Hildebrand i Fanny, Valesi i Lluïseta), una dona
més madura (Mònica) i un home d’edat no definida (Ronchi). Tot seguit de la
cerimònia, no oficiada per cap sacerdot, tots vuit deixen el cementiri
repartits en dos carruatges de cavalls.
Circulen
per barris marginals de la ciutat. El mal estat del paviment i la pluja que
s’ha desfermat provoquen la caiguda d’un dels animals. Superat aquest petit
accident, arriben al domicili on Letizia vivia amb el narrador, la seva filla
Famagusta —filla d’ella, però no d’ell, sinó d’una altra relació— i una criada,
Sapofrena. A més de Famagusta i Sapofrena, al pis els esperen quatre dames que
han vingut a donar el condol: Burgundòfora, Xantipa, Fàtima i Cristal·lina. Es
queden a sopar, tant elles com els amics que han anat al cementiri. Quan
s’acaba la vetllada marxen tots excepte Carola. Des del primer moment ha
sorprès a tothom la semblança extraordinària entre ella i la difunta, una
semblança que encara es fa més colpidora a la llum de la lluna, quan s’han
quedat sols Carola i el narrador, el qual —en efecte— acabarà passant la nit
amb la que ja no sap si és la cosina de Letizia o la mateixa Letizia
«rediviva».
Aquest
seria el resum argumental de Letizia, conte llarg o nouvelle —denominacions utilitzades
totes dues tant per la crítica com pel mateix Espriu— formada per vint-i-nou
paràgrafs separats per ratlles blanques i escrita amb un estil preferentment
narratiu i paratàctic (frases curtes sense connectors, amb puntuació o una
conjunció copulativa entre l’una i l’altra). L’acció transcorre en un espai de
temps molt curt (de les quatre de la tarda, hora de l’enterrament, a la nit del
mateix dia), i es limita a la seqüència de situacions necessària per elaborar
una variació d’un dels plantejaments temàtics predilectes de l’autor: la sàtira
de les reaccions i actituds d’un cor ampli de personatges davant la mort d’un
parent o conegut. L’afany de protagonisme i el paper de rata sàvia que exerceix
en tot moment Mònica, la carrincloneria i la frivolitat de les dues parelles
joves, les preocupacions de cadascú, que en comptes de quedar en segon terme ja
van relegant a l’oblit la difunta, els convencionalismes i les hipocresies, les
petites manifestacions espontànies dels diversos pecats capitals, fan de blanc
per a la punxa esmolada de la ploma de l’escriptor, decidit a bastir un retaule
de figures grotesques, les misèries de les quals destaquen encara més en
contrast amb el context tràgic en el qual es fan paleses.
Letizia, escrita a finals del 1936, es
va publicar l’any següent en el volum Letízia
i altres proses (núm. 27 de la «Biblioteca de la Rosa dels Vents» de Josep
Janés, continuació dels «Quaderns Literaris»). Aquest conte ha estat considerat
sempre per la crítica una obra mestra de virtuosisme estilístic. Observem com,
en les següents frases, s’eludeixen solucions fàcils com podrien ser,
respectivament, ‘un seguit de’ i ‘interrompien’: «Mònica pontificava i ens
ofrenava a la menuda un enfilall de records de Letizia»; «Uns miols estroncaven
la peroració de Mònica». Es busquen les metàfores més riques, s’assagen complexes
estructures al·legòriques (personificacions de la foscor i de la lluna), o es
fa ús de la hipèrbole: «Guanyava davant nostre [...] un campionat de pulcritud
culinària». Per dibuixar tristos i banals titelles es defuig sistemàticament,
en el llenguatge, la banalitat si no és per parodiar-la i revitalitzar-la. No
es deixen d’utilitzar tòpics, però fent-los ressaltar i denunciant-ne la
topicitat, per exemple mitjançant parelles o tríades d’adjectius ajuntats amb
criteris que persegueixen un efecte desconcertant: «li parlava com a un
diplomàtic molt xinès i molt intel·ligent»; «un ritu cruel, guerrer i
prehistòric»; «una noia entenimentada, esvelta».
Tot un
exercici, en definitiva, d’alta retòrica del qual en deriva un català de
registre alt no arcaic ni estrictament poètic, vinculable a les temptatives de
la novel·la psicològica en voga en els anys trenta a casa nostra.
La
peculiaritat de Letizia rau en
un rebuig clarament intencionat del discurs directe, rebuig que anteriorment
havia caracteritzat algun conte, però mai textos tan llargs com aquest. No es
reprodueix, doncs, ni un sol bocí de diàleg en un relat que bàsicament narra
diàlegs, uns diàlegs que són narrats pel narrador en estil indirecte, un
narrador que —per si no n’hi hagués prou— decideix no entrar gaire en detalls
sobre el contingut de la conversa: «Mònica havia comès una falta de petulància
(tant se val no recordar-la), i la penitència imposada era excessiva, atuïdora»
(XVII). És ben clar, per tant, que Espriu s’autoimposa un difícil treball
d’abstracció, que l’obliga a manipular amb una cura extremada lèxic dels camps
semàntics del caràcter, el sentiment i el comportament, de l’expressió verbal i
no verbal, és a dir, lèxic molt proper a l’anàlisi de mons interiors que
—seguint Freud, Gide i Proust— duien a terme els novel·listes més de moda,
els quals havien instaurat un predomini fins llavors inèdit del vocabulari
abstracte i utilitzaven —com a Letizia—
el llenguatge concret, més que no pas per a fets i coses realment concrets, per
elaborar metàfores i al·legories d’estats i vivències d’ordre psíquic o
sentimental.
Es
tracta, d’altra banda, d’un corrent de novel·la intel·lectualista, erudita,
burgesa, ciutadana, antirural, ambientada en cercles cosmopolites i benestants,
cercles que havien entrat en la prosa espriuana anterior sobretot d’ençà del
moment que —paral·lelament a la geografia sinerenca— s’hi havia fet un lloc
Lavínia, és a dir, Barcelona. Letizia s’hi
esdevé, a Lavínia, i, per bé que el narrador es presenti com un artista pobre i
visqui en unes golfes, disposa —sembla— de minyona (Sapofrena) i pot presumir
d’unes amistats molt distingides, cultes i internacionals: Ronchi és professor
universitari de Dret Malequita, Burgundòfora duquessa d’un feu pirinenc,
Cristal·lina canongessa a Moràvia, Fàtima una propulsora de la «revolta
panislàmica». I la transformació, en la fantasia del narrador, de les petites
discussions entre els seus amics en danses i sacrificis prehistòrics respon
també a un tema molt de moda en aquests ambients: la persistència d’un fons
primitiu en les societats més civilitzades.
Espriu
aplica molt humorisme a aquesta anàlisi psicològica, un humorisme que no sols
apunta a comportaments observats en la realitat, sinó també a models literaris.
Així ho declara ja el subtítol de Letizia: Un
conte de Poe sense Poe ni por. I que Poe estigués de moda als anys trenta
no era un fenomen aliè al boom de la novel·la psicològica, atès que
la hipersensibilitat i les obsessions dels protagonistes de l’escriptor
nord-americà no havien fet sinó preparar el terreny per a les neurosis i les
crisis dels protagonistes d’aquella escola novel·lística. Podríem dir que
«nervis» és la paraula clau que aplega tots aquests personatges i, en
conseqüència, també el narrador de Letizia, martiritzat per la imatge del
cos de Letizia sota terra, per la possible aparició d’algun gat diabòlic i per
la semblança entre Carola i Letizia. El seu estat d’alteració va augmentant
fins al punt de llançar —a imitació d’El
gat negre— el gat de Sapofrena per la finestra i de posseir Carola, en qui
—com Morel·la o Ligeia— sembla haver renascut l’amant traspassada. Tot plegat
en una atmosfera, des del cementiri fins al pis passant pels carrers de raval,
tan llòbrega i fosca, tan plujosa i lunar com la dels contes del mestre de
Baltimore.
L’humor,
és clar, desautoritza el model, rebaixant-ne —com avisa el subtítol— el suspens
i el terror mitjançant constatacions tan desmitificadores com la que identifica
el gat de Sapofrena en aquests termes: «Un gat entrava i no era diabòlic, sinó
tan sols d’Angora» (XXIV). I tanmateix, el misteri i el clima enigmàtic no són
neutralitzats del tot. Carola és qualificada d’«esperit fort», i a això, o als
nervis, s’atribueix la rialla pertorbadora que se li escapa en diverses
ocasions al llarg de la trama. Sigui que entenguem —doncs— que fa esforços de
contenció tan forçats com les demostracions sentimentaloides de Mònica, sigui
que considerem la seva rialla una reacció histèrica, el personatge queda
enquadrat en la galeria d’estereotips objecte de burla, però no per això deixa
de produir una sensació inquietant. A la llum del registre satíric hauríem
d’interpretar que, de la mateixa manera que el gat no és diabòlic, ella no és
Letizia, i que el narrador no fa sinó aprofitar l’ocasió per ficar-se al llit
amb una nova amistançada, però el final és molt més ambigu i permet de mantenir
el dubte sobre la identitat del personatge, plantejant-nos interrogacions sobre
la identitat de cadascú de nosaltres. Alhora, en els comentaris sobre la
palingenèsia i la resurrecció s’hi filtren dosis inequívoques de preocupació
metafísica. I la cort dels miracles que formen els protagonistes és fustigada sense pietat pel narrador, però
algunes observacions indulgents («Eren joves i frívols, però estimaven de veritat
Letizia», X) deixen entendre que potser ningú no és capaç d’adoptar una actitud
escaient davant un fet tan terrible com la mort, i que tots —en realitat— som
en bona mesura estereotips i ninots grotescs.
Espriu
deia que allò que escrivia havia de tenir una tibantor, i que si no
l’aconseguia ho estripava. Aquesta tibantor, que cal entendre com una tensió
entre contraris, troba una de les millors realitzacions, sens dubte, en la
dicció alhora irònica i seriosa de la prosa que va escriure sobretot al llarg
dels anys trenta. Es pot discutir si la va aconseguir sempre, si la tensió es
va articular sempre amb prou claredat per al lector, si els contraris es fan
sempre entre si un contrapès equilibrat, o si l’empenta lúdica no va deixar
passar massa capricis gratuïts o massa al·lusions indesxifrables. Ara bé, cal
convenir, en primer lloc, que burlant-se de l’erudició Espriu va ser més erudit
que ningú («Com que es transmutava en una lluna de coure, era danyada per la
humitat»), desqualificant-la però alhora atorgant a la prosa una qualitat que
molts pocs altres escriptors han sabut donar-li. I, en segon lloc, és innegable
que un text com Letizia, amb la
seva ambigüitat humorística, amb el seu cor de personatges atitellats i de noms
singulars, evocadors de múltiples geografies i condicions («Burgundòfora
Felicitat de Frau»), dibuixa un fresc irreal dotat d’una gran capacitat de
fascinació, alineada amb els millors escriptors oberts a formes d’expressió i
de visió plurals.
