dilluns, 11 de juliol del 2011

El verb


Verb

Tradicionalment s’entén un verb con un mot que expressa accions però hi ha paraules que refereixen accions (com "arribada") i verbs que no impliquen cap acte, com els copulatius.

Conjugació
Pot conjugar-se en català segons diversos aspectes, que queden plasmats a la desinència o morfema verbal. Aquests aspectes s’anomenen accidents verbals i són:
persona: primera, segona o tercera
nombre: singular o plural
mode: indicatiu, subjuntiu o imperatiu
temps verbal: present, passat, futur (amb variants)
veu: activa o passiva
aspecte: perfectiu o imperfectiu
gènere (només els participis): masculí i femení

Conjugar és l’acte de comparar diverses coses entre si. En gramàtica s'anomena així a l’acte de combinar les terminacions o morfemes verbals per a aconseguir una paraula que impliqui una acció i que tingui un sentit complet. Així, es pot combinar els distints morfemes per a formar verbs conjugats en mode, temps, nombre, persona; i el llengües clàssiques —llatí i grec— en veu (passiva, mitjana en grec, i activa); altres, com l'anglès, tenen una conjugació molt simple.
Ex.: en el verb conjugat "corríem" es veu la conjugació de mode (indicatiu), temps (pretèrit o passat imperfecte), nombre (plural) i persona (primera persona).


Conjugacions
En català hi ha tres conjugacions verbals. La vocal temàtica caracteritza el verb com a pertanyent a una conjugació, i en general apareix en d’infinitiu al costat d'una –r, que és la desinència d’infinitiu pròpiament dita. Existeixen cinc models de conjugacions verbals.
Conjugació
Vocal temàtica
Infinitius models
I
-a-
cant-a-r
IIa
-e-
tém-e-r
IIb
-e-
perd-r-e
IIIa
-i-
serv-i-r
IIIb
-i-
dorm-i-r

Al model IIIb, pertanyent a la tercera conjugació, com dormir (conjugació pura), hi ha els verbs anomenats incoatius, com servir, que afegeixen un pseudomorfema (-eix- en Català central, amb moltíssima variació dialectal) en determinades formes. D’aquests cinc models, la gran majoria de verbs segueixen el primer o l’últim (cantar i servir).

Nova nomenclatura dels temps verbals segons l’IEC (BCN, 2003)

Indicatiu                                             Subjuntiu
present                                               present
canta                                                  canti

futur
cantarà

perfet                                                 perfet
ha cantat                                            hagi cantat

futur perfet
haurà cantat

passat (simple o perifràstic)           passat (perifràstic)
cantà o va cantar                              vagi cantar

imperfet                                             imperfet
cantava                                              cantés

condicional
cantaria

plusquamperfet                                plusquamperfet
havia cantat                                       hagués cantat

condicional perfet
hauria cantat

passat anterior                                 passat anterior (perifràstic)
hagué cantat o va haver cantat        vagi haver cantat







Indicatiu, temps simples
Present
Imperfet
Futur
Condicional
Passat
canto
cantava
cantaré
cantaria
cantí (o vaig cantar)
cantes
cantaves
cantaràs
cantaries
cantares ( o vas cantar)

canta*
cantava
cantarà
cantaria
cantà (o va cantar)

cantem
cantàvem
cantarem
cantaríem
cantàrem (o vam cantar)

canteu*
cantàveu
cantareu
cantaríeu
cantàreu (o vau cantar)

canten
cantaven
cantaran
cantarien
cantaren (o van cantar)

Indicatiu, temps compostos
Perfet
Plusquamperfet
Passat anterior
Condicional perfet
Futur perfet
he cantat
has cantat
ha cantat
hem cantat
heu cantat
han cantat
havia cantat
havies cantat
havia cantat
havíem cantat
havíeu cantat
havien cantat
haguí (o vaig haver) cantat
hagueres (o vas haver) cantat
hagué (o va haver) cantat
haguérem (o vam haver) cantat
haguéreu (o vau haver) cantat
hagueren (o van haver) cantat
hauria cantat
hauries cantat
hauria cantat
hauríem cantat
hauríeu cantat
haurien cantat
hauré cantat
hauràs cantat
haurà cantat
haurem cantat
haureu cantat
hauran cantat




Subjuntiu
Present
Imperfet
Perfet
Plusquamperfet
canti
cantés
hagi cantat
hagués cantat
cantis
cantessis
hagis cantat
haguessis cantat
canti
cantés
hagi cantat
hagués cantat
cantem
cantéssim
hàgim cantat
haguéssim cantat
canteu
cantéssiu
hàgiu cantat
haguéssiu cantat
cantin
cantessin
hagin cantat
haguessin cantat

 
Imperatiu
Present
canta (tu)
canti (vostè)
cantem (nosaltres)
canteu (vosaltres)
cantin (vostès)

Formes no personals
Infinitiu
Gerundi
Participi
cantar
haver cantat
cantant
havent cantat
cantat, cantada,  cantats, cantades
 


Observacions generals sobre les conjugacions verbals

1. Els infinitius de la primera i tercera conjugació sempre porten la -r al final; dels infinitius de la segona conjugació, uns porten la r al final: témer, créixer, haver..., i uns altres la porten davant de l’última e: caure, escriure, treure...

2. La vocal neutra de tots els verbs s’escriu a si es troba en l’última posició: parla, cabia, mentiria..., i s’escriu e si es troba en penúltima posició: parles, cabíem, mentiríeu... (llevat de les excepcions de la segona i tercera conjugació, corre, vine, obre, omple, ja esmentades, i dels infinitius en -re, com creure).

3. En algunes formes verbals es produeixen canvis ortogràfics:
  • trenco / trenques, començàvem / comencen, jutjarem / jutges, regava / regues, adequo / adeqüem, enaigua / enaigüen... (1ª conjugació)
  • caic / caigui, pot / podem, saps / sabem, venço /vencem, càpiga / càpiguen, beu / beveu... (2ª conjugació)
  • dic /digui, duc / duguin, fujo / fuges... (3ª conjugació)
4. L’imperatiu només s’usa en les oracions afirmatives, ja que per a les oracions que expressen un manament negatiu es fa servir el present de subjuntiu:
  • manament afirmatiu (imperatiu): Enceneu el foc!
  • manament negatiu (present de subjuntiu): No encengueu el foc!

-El gerundi no pot expressar un fet que sigui conseqüència d'un altre, o que passa a continuació d'un altre:

*Van anul·lar la reunió, convocant-la per a la setmana següent.
*La comissió va estudiar el reglament, aprovant-lo tot seguit.
*No hi va haver quòrum, quedant desconvocada immediatament la reunió.

Aquestes frases s’han de construir d'una altra manera:

Van anul·lar la reunió i la van convocar per a la setmana següent.
La comissió va estudiar el reglament, que va aprovar tot seguit.
No hi va haver quòrum, per la qual cosa la reunió va quedar immediatament desconvocada.



Observacions sobre la 1a conjugació

1. La primera persona del present d’indicatiu acaba sempre en -o: parlo, escolto, miro...

2. En els infinitius acabats en consonant + -iar, la i és la síl·laba tònica en els presents d’indicatiu i de subjuntiu i l’imperatiu: estudio, estudia, estudiïs, estudiïn...

3. Els verbs acabats en -ear, -iar, -oar, -uar, d’acord amb la pronunciació correcta, porten dièresi en la i de les tres primeres persones del singular i de la tercera del plural del present de subjuntiu i també en l’imperatiu, en les persones que coincideixen amb les formes del subjuntiu: canviïn...

4. Les terminacions de l’imperfet d’indicatiu s’escriuen sempre amb v: trobaves, trobaven...

5. El gerundi acaba sempre en -ant: parlant, canviant...
6. Els únics verbs irregulars de la primera conjugació són anar i estar:


Verb anar
Present d’indicatiu: vaig, vas, va, anem, aneu, van
Imperatiu: vés, vagi, anem, aneu, vagin

Verb estar
Present d’indicatiu: estic, estàs, està, estem, esteu, estan
Present de subjuntiu: estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin



Observacions sobre la 2a conjugació

1. Tots els gerundis acaben en -ent (llevat d’escriure, que fa escrivint i viure que fa vivint). No hi ha cap forma de gerundi en -guent; per tant, són incorrectes les formes *capiguent, *sapiguent, *poguent, *volguent...; tampoc no són correctes les formes de l’infinitiu i del participi: *capiguer, *capigut; *sapiguer, *sapigut; *poguer, *volguer. Cal dir: cabent, caber; cabut; sabent, saber, sabut; podent, poder; volent, voler...

2. Els verbs poder i voler canvien la o en u en totes les formes del present de subjuntiu i de l’imperatiu (pugui, puguis..., pugues, pugui...; vulguem, vulgueu..., vulgues, vulguin...)

3. Els verbs jeure o jaure, néixer o nàixer i treure o traure i derivats fan la vocal neutra dels radicals en posició àtona en a (jauré, naixent, traiem, traguem, traguéssiu...).

4. La major part dels verbs d’aquesta conjugació segueixen els models dels verbs perdre o témer, però són irregulars els verbs haver, poder, saber, soler, valer, voler (i compostos).

5. Els verbs dir, dur són de la 2a conjugació a pesar de la terminació. El verb fer és molt irregular.

6. Els verbs viure i escriure fan el gerundi com si fossin de la 3a conjugació: vivint, escrivint, escrivís...

7. Alguns verbs canvien la vocal del lexema si és àton: haver, jeure, néixer, fer, péixer, treure
trec, à traguem, traurem
jeusà jaiem, jauria
neixenà naixia, nasqués

8. La major part dels verbs irregulars són de la 2a conjugació (més de 200). Es poden identificar per un d’aquests dos trets:
  • presenten diftong en el lexema: deure, caure, creure
  • presenten una d’aquestes terminacions:
      -ndre (prendre, ofendre, entendre)
      -ldre (moldre, absoldre, resoldre)
-èixer (conèixer, aparèixer)

-ler (valer, voler)

 
Observacions sobre la 3a conjugació

1. Cal recordar els verbs incoatius, la majoria dels verbs d’aquesta conjugació que, com hem vist, es formen afegint l’increment -eix- entre el radical i la terminació. Aquest increment només el trobarem en les persones del singular i en la tercera del plural del present d’indicatiu, de subjuntiu i l’imperatiu: serveixo, serveixes, serveix, serveixen..., serveixi, serveixis, serveixi, serveixin..., serveix, serveixi, serveixin.

2. Verbs purs més usats (amb llurs derivats): ajupir, bullir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pudir, sentir, sortir.

3. Hi ha verbs que admeten les dues conjugacions, la pura i la incoativa: acudir, afegir, ferir, fregir, llegir, lluir, mentir, oir, penedir-se, teixir, tenyir, tossir, vestir.

4. Els verbs: collir, cosir, sortir, tossir, escopir i derivats canvien la o per una u en els radicals tònics del present d’indicatiu, de subjuntiu i de l’imperatiu: recullin, cullen, cuso, tussis, escupin (però, collim, cosia, tossiré, escopiu...)

5. El verb córrer, omplir, obrir i venir s’escriuen amb -e final en la forma corre, omple, obre, vine (present d’indicatiu i imperatiu).
6. El gerundi acaba sempre en -int: dormint, traduint

7. Els verbs irregulars de la tercera conjugació són tenir i venir:


Verb tenir
Futur: tindré, tindràs, tindrà, tindrem, tindreu, tindran
Imperatiu: o ten o tingues, tingui, tinguem, teniu o tingueu, tinguin

Verb venir
Present de subjuntiu: vingui, vinguis, vingui, vinguem, vingueu, vinguin
Imperatiu: vine, vingui, vinguem, veniu, vinguin



Els verbs irregulars

Per trobar el lexema d’un verb cal separar la terminació de l’infinitiu: -ar, -er/-re o –ir: cant-ar, tém-er, serv-ir. En els verbs regulars el lexema es manté constant en tota la conjugació, de manera que totes les formes presenten el mateix lexema amb una terminació diferent: cant-ava, cant-aríem, cant-essin

La manera més senzilla d’identificar un verb irregular és observar si té un diftong en el lexema o no té la primera persona del present d’indicatiu acabada en –o. Els verbs de la 2ª conjugació (i alguns de la tercera) en què la primera persona del present d’indicatiu no acaba en –o afegeixen generalment un so velar representat per les lletres c ò g(u): comprenc. Aquest lexema velar el presenten:
-          Tots els verbs acabats en –ndre, -ldre i –ler.
-          Els verbs acabats en –èixer: conèixer, aparèixer
-          Verbs que presenten diverses irregularitats: estar, dir, dur, tenir i venir.







VERBS ACABATS EN –NDRE

Els principals són: aprendre, atendre, comprendre, dependre, encendre, entendre, estendre, fondre, ofendre, pondre, prendre, pretendre, romandre, suspendre, vendre i derivats.

Aquests verbs tenen tres lexemes:
  • Velaritzat:
Present d’indicatiu: venc
Perfet d’indicatiu: venguí, vengueres, vengué, venguérem, venguéreu, vengueren
Present de subjuntiu: vengui, venguis, vengui, venguem, vengueu, venguin
Imperfet de subjuntiu: vengués, venguessis, vengués, venguéssim, venguéssiu, venguessin
Imperatiu: vengui, venguem, venguin.
  • –d eufònica:
Infinitiu: vendre
Futur d’indicatiu: vendré, vendràs, vendrà, vendrem, vendreu, vendran
Condicional: vendria, vendries, vendria, vendríem, vendríeu, vendrien
  • Pur:
Resta del present d’indicatiu: vens, ven,venem, veneu, venen
Imperfet d’indicatiu: venia, venies, venia, veníem, veníeu, venien
Resta d’imperatiu: ven, veneu
Gerundi: venent
Participi: venut

Els participis d’aquests verbs són agrupables en tres grups:
a)     –ès: après, atès, comprès, depès, encès, entès, estès, ofès, pretès, suspès.
b)     –st: post, respost, compost, correspost
c)      –s, às, -ut: fos, romàs, venut.



VERBS ACABATS EN –LDRE i –LER:

Els principals són: absoldre, dissoldre, doldre, moldre, resoldre, caldre, equivaler, prevaler, valer, voler, soler.

Aquests verbs tenen tres lexemes:
  • Velaritzat:
Present d’indicatiu: absolc
Perfet d’indicatiu: absolguí, absolgueres, absolgué, absolguérem, absolguéreu, absolguéreu
Present de subjuntiu: absolgui, absolguis absolgui, absolguem, absolgueu, absolguin
Imperfet de subjuntiu: absolgués, absolguessis, absolgués, absolguéssim, absolguéssiu, absolguessin
Imperatiu: absolgui, absolguem, absolguin
  • d eufònica:
Infinitiu: absoldre
Futur d’indicatiu: absoldré, absoldràs, absoldré, absoldrem, absoldreu, absoldran
Condicional: absoldria, absoldries, absoldria, absoldríem, absoldríeu, absoldrien
  • Pur:
Resta del present d’indicatiu: absols, absol, absolem, absoleu, absolen
Imperfet d’indicatiu: absolia, absolies, absolia, absolíem, absolíeu, absolíeu
Resta d’imperatiu: absol, absoleu
Gerundi: absolent
Participi: absolt

-          Els participis acaben :
  • En –lt: absolt, dissolt, mòlt, resolt
  • En – ut: dolgut, calgut, equivalgut, valgut, volgut



VERBS ACABATS EN –ÈIXER

Els principals són aparèixer, conèixer, comparèixer, desconèixer, desaparèixer, parèixer, reconèixer, reaparèixer.

Aquests verbs només tenen dos lexemes:
  • Velaritzat: conec, conegui, conegués, coneguí, conegut
  • Pur: coneixem, coneixia, coneixeré, coneixeria.

Els participis tenen arrel velaritzada: conegut, aparegut, desaparegut.


UN DIFTONG AL LEXEMA

1.      Verbs que canvien la –u- per –v: beure, deure, escriure, heure, moure, ploure, viure i derivats.

Tenen tres classes de lexemes:
  • Un amb – v- :
Present d’indicatiu: bevem, beveu.
Imperfet d’indicatiu: bevia
2ª persona plural de l’imperatiu: beveu
  • Un velaritzat: bec, begui, begués, beguí, begut
  • Un lexema pur: beu, beus, beuen, beure, beuré, beuria

2.      Verbs que perden la –u-: cloure, coure, plaure, riure, raure i derivats

El lexema amb v és substituït per un sense v ni u:
  • Un sense –u-:
Present d’indicatiu: coem, coeu
Imperfet d’indicatiu: coïa
2ª persona plural de l’imperatiu: coeu
  • Un velaritzat: coc, cogui, cogués, coguí, cogut
  • Un lexema pur: cou, cous, couen, coure, couré, couria

Els participis d’aquests verbs també són irregulars: clos, cogut, cuit, plagut, rigut

3.      Verbs que canvien la –u- per –i-: caure, creure, jeure, seure, treure, veure i derivats

Tenen també tres lexemes i a més les particularitats següents:
  • Accentuen la e del lexema de l’imperfet d’indicatiu: reia, queia, creia / rèiem, quèiem, crèiem
  • Perden la u del diftong en la formació del gerundi i afegeixen una i per evitar hiats: caient, creient
  • Els participis d’aquests verbs són caigut, cregut, jagut, segut, tret, vist.


Principals verbs irregulars de la segona conjugació i exemples d’alguns dels seus temps irregulars:

Beure
Present d’indicatiu: bec, beus, beu, bevem, beveu, beuen
Present de subjuntiu: begui, beguis, begui, beguem, begueu, beguin
Participi: begut, beguda, beguts, begudes

Caldre o caler
Només té terceres persones. Es conjuga igual que valer o valdre.
Present d’indicatiu: cal
Futur simple: caldrà

Conèixer
Present d’indicatiu: conec, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen
Imperatiu: coneix, conegui, coneguem, coneixeu, coneguin

Córrer
Pretèrit perfet simple d’indicatiu: correguí, corregueres, corregué, correguérem, correguéreu, corregueren
Creure
Imperatiu: creu, cregui, creguem, creieu, creguin
Participi: cregut, creguda, creguts, cregudes

Dir
Present d’indicatiu: dic, dius, diu, diem, dieu, diuen
Pretèrit imperfet d’indicatiu: deia, deies, deia, dèiem, dèieu, deien
Gerundi: dient

Dur
Present d’indicatiu: duc, duus o dus, duu o du, duem, dueu, duen
Imperatiu: duu o du, dugui, duguem, dueu, duguin

Escriure
Pretèrit imperfet de subjuntiu: escrivís o escrigués, escrivissis o escriguessis, escrivís o escrigués, escrivíssim o escriguéssim, escrivíssiu o escriguéssiu, escrivissin o escriguessin
Imperatiu: escriu, escrigui, escriguem, escriviu, escriguin
Gerundi: escrivint

Ésser o ser
Present d’indicatiu: sóc, ets, és, som, sou, són
Pretèrit imperfet d’indicatiu: era, eres, era, érem, éreu, eren
Pretèrit perfet simple d’indicatiu: fui, fores, fou, fórem, fóreu, foren
Participi: estat, estats, estada, estades

Fer
Pretèrit perfet simple d’indicatiu: fiu, feres, féu, férem, féreu, feren
Futur simple: faré, faràs, farà, farem, fareu, faran
Present de subjuntiu: faci, facis, faci, fem, feu, facin

Haver
Present d’indicatiu: he, has, ha, hem, heu, han. En les formes d’obligació, la primera persona del singular també pot ser haig.
Imperatiu: no n’hi ha

Jeure o jaure
Present d’indicatiu: jec o jac, jeus o jaus, jeu o jau, jaiem, jaieu, jeuen o jauen.

Néixer o nàixer
Present d’indicatiu: neixo o naixo, neixes o naixes, neix o naix, naixem, naixeu, neixen o naixen
Imperatiu: neix o naix, neixi o naixi, naixem o nasquem, naixeu, neixin o naixin
Gerundi: naixent
Participi: nascut, nascuts, nascuda, nascudes

Ploure
Només s’usa en terceres persones. Es conjuga igual que beure.
Present d’indicatiu: plou
Pretèrit imperfet d’indicatiu: plovia

Poder
Present d’indicatiu: puc, pots, pot, podem, podeu, poden
Present de subjuntiu: pugui, puguis, pugui, puguem, pugueu, puguin

Prendre
Imperatiu: pren, prengui, prenguem, preneu, prenguin
Participi: pres, presa, presos, preses

Saber
Present de subjuntiu: sàpiga, sàpigues, sàpiga, sapiguem, sapigueu, sàpiguen
Gerundi: sabent
Participi: sabut, sabuts, sabuda, sabudes

Treure o traure
Present d’indicatiu: trec o trac, treus o traus, treu o trau, traiem, traieu, treuen o trauen
Imperatiu: treu, tregui o tragui, traguem, traieu, treguin o traguin
Gerundi: traient

Valer o valdre
Present d’indicatiu: valc, vals, val, valem, valeu, valen
Imperatiu: val, valgui, valguem, valeu, valguin

Veure
Imperatiu: veges o ves, vegi, vegem, vegeu o veieu, vegin
Participi: vist, vistos, vista, vistes

Viure
Present d’indicatiu: visc, vius, viu, vivim, viviu, viuen
Imperatiu: viu, visqui, visquem, viviu, visquin

Voler
Present d’indicatiu: vull, vols, vol, volem, voleu, volen
Present de subjuntiu: vulgui, vulguis, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin




Gerundis i participis no regulars

INFINITIU
GERUNDI
PARTICIPI
BEURE
BEVENT
Jo he begut
CAURE
CAIENT
Jo he caigut
CLOURE
CLOENT
Jo he clos
COBRIR
COBRINT
Jo he cobert
CONÈIXER
CONEIXENT
Jo he conegut
CÓRRER
CORRENT
Jo he corregut
COURE
COENT
Jo he cuit
CREURE
CREIENT
Jo he cregut
DEURE
DEVENT
Jo he degut
DIR
DIENT
Jo he dit
DUR
DUENT
Jo he dut
ESCRIURE
ESCRIVINT
Jo he escrit
ÉSSER
ESSENT
Jo he estat
ESTAR
ESTANT
Jo he estat
ESTRÈNYER
ESTRENYENT
Jo he estret
FER
FENT
Jo he  fet
HAVER
HAVENT
Jo he hagut
IMPRIMIR
IMPRIMINT
Jo he imprès
JEURE
JAIENT
Jo he jagut
MERÈIXER
MEREIXENT
Jo he merescut
MORIR
MORINT
Jo he mort
MOURE
MOVENT
Jo he mogut
OBRIR
OBRINT
Jo he obert
OFERIR
OFERINT
Jo he ofert
PODER
PODENT
Jo he pogut
PRENDRE
PRENENT
Jo he pres
RIURE
RIENT
Jo he rigut
SABER
SABENT
Jo he sabut
SOFRIR
SOFRINT
Jo he sofert
TENIR
TENINT
Jo he tingut
TREURE
TRAIENT
Jo he tret
VENIR
VENIT
Jo he vingut
VEURE
VEIENT
Jo he vist
VIURE
VIVINT
Jo he viscut
VOLER
VOLENT
Jo he volgut




Correlació de temps en les oracions condicionals

La correlació dels temps verbals en les oracions condicionals és la següent:
  • Indicatiu:
Si els avises, vénen / vindran
Si els avisaves, venien / vindrien
Si els vas avisar, van venir / han vingut
Si els has avisat, vénen / vindran / han vingut / deuen haver vingut
  • Subjuntiu:
Si els avisessis, vindrien
Si els haguessis avisat, vindrien / haurien vingut  (no haguessin vingut)


"Ser" i "estar"


a) Expressa la «simple presència d'algú o alguna cosa en un lloc, sense fer-ne referència al fet de romandre-hi un cert temps».
Exemples: En Joan és a casa seva. L'àvia és al menjador. La fruita és a la nevera. Els llibres són damunt la taula.
Cal tenir en compte que en alguns contextos és   possible d’emprar el verb haver-hi.
També indica «fer-hi presència quan va acompanyat d'un circumstancial de temps que no duu un quantificador».
Exemple: Demà seré a Tarragona.
Ésser (verb perfectiu, indica datació)
Estar (verb imperfectiu, indica durada)

a) Expressa la «simple presència d'algú o alguna cosa en un lloc, sense fer-ne referència al fet de romandre-hi un cert temps».
Exemples: En Joan és a casa seva. L'àvia és al menjador. La fruita és a la nevera. Els llibres són damunt la taula.
Cal tenir en compte que en alguns contextos és   possible d’emprar el verb haver-hi.
També indica «fer-hi presència quan va acompanyat d'un circumstancial de temps que no duu un quantificador».
Exemple: Demà seré a Tarragona.
a) Expressa la «permanència en un lloc d'un subjecte dotat de moviment, sempre que figuri al context un circumstancial de temps en què hi hagi un quantitatiu (durada limitada) o una estada que acaba amb un fins (acabament)».
Exemples: Vam estar tres hores a Girona. Ens estarem a Manresa fins demà. Ahir vaig estar a casa tot el dia.
b) Significa «residir en un lloc» o «treballar en un lloc, oficina, empresa, etc.», casos en què també és possible d’emprar la forma pronominal.
Exemples: Està (o s’està) a Lleida. El senyor Valls està en aquest despatx. Ara estic (o m’estic) al carrer d'Aribau.
b) Expressa «qualitats essencials o estats transitoris del subjecte, sense indicació de la durada ni de cap mena de connotació, llevat dels casos en què expressem un estat de salut o d’ànim d'un subjecte animat».
Exemples: L’aigua és freda. La sopa és salada. El gerro és esquerdat. La porta és oberta. En Pere és boig. La Maria és casada. 
A vegades és possible d’emprar el verb haver-hi.
c) Expressa que «un subjecte qualsevol roman en un estat durant un temps determinat, sempre que figuri al context una durada limitada de temps en què figuri un quantitatiu».
Exemples: Demà estaré ocupat tot el dia. El ferro encara estarà calent una bona estona.
d) Expressa els «estats de salut o d’ànim d'un ésser animat».
Exemples: La Maria està malalta. En Pere està content. Estic molt cansat.
Sovint és possible, i a vegades millor, d’emprar els verbs trobar-se, sentir-se, posar-se, etc.
Exemples: Es troba una mica empiocat. Em sento cansat. Ahir es va posar malalta.
c) També vol dir «haver esdevingut».
Exemples: Això ja és fet. El llibre ja és acabat. La paret ja és pintada.
En aquests casos és possible, i sovint preferible, la construcció amb haver + participi.
e) Expressa que «un objecte inert roman en un estat mantingut per l’acció d'un agent (que hi figura com a complement agent) o quan s'hi expressa una intenció o una finalitat determinades».
Exemples: La finestra està oberta perquè passi l’aire. Tinc sempre el vi a la nevera perquè estigui fresc. L’aigua del riu està embassada per una resclosa. El comitè està reunit per resoldre els problemes plantejats.
f) Acompanya adverbis o locucions adverbials de manera.
Exemples: Està bé. Així està millor.
g) És sinònim de tardar, «emprar un cert temps a fer una cosa».
Exemple: El dipòsit estarà ben bé dos dies a omplir-se. Hem estat tres mesos a fer el treball.



Perífrasis
La perífrasi és un conjunt de verbs que expressa una sola idea; el segon verb de la perífrasi és el que porta el significat bàsic i va en infinitiu, gerundi o participi.
Les més corrents són les perífrasis d’obligació i les de probabilitat.
Les perífrasis d’obligació expressen, com el seu nom indica, l’obligatorietat o necessitat de fer una cosa. Es formen de diverses maneres:
·        haver de + infinitiu: Has de portar-m’ho de seguida.
·        caldre + infinitiu: Cal fer-ho.
·        caldre + que + verb en forma personal: Caldrà que porteu tots els documents.
La perífrasi de probabilitat expressa una cosa probable però no segura. Es forma amb:
·        deure + infinitiu: Deuen estar a punt d’arribar; fa estona que han sortit.
També s’indica probabilitat amb les expressions és probable, és fàcil, segurament:
            És probable que siguin ells; fa estona que han sortit.
            És fàcil que siguin ells; fa estona que han sortit.
            Segurament són ells.

Altres perífrasis:
Imminència:
·        anar + a + inf.: Anaven a pujar
·        estar a punt de + inf.: L’aigua estava a punt de sortir
·        començar +a + inf.: Començava a ploure

Possibilitat:
·        poder + inf.: Podem anar al cine

Intencionalitat:
·        voler + inf.: Volen aclarir l’assumpte

Reiteració:
·        tornar +a + inf.: Tornarem a fer-ho

Aproximació:
·        venir a + inf.: Ve a ser el mateix

Ponderació:
·        arribar a + inf.: Ha arribat a convèncer-los

Temporal:
·        acabar de + inf.: Ara acaba d’arribar

Duració o repetició:
·        estar + gerundi: Està estudiant
·        amar + gerundi: Van passant

Continuació:
·        continuar + gerundi: Encara que li parlessin, continuava escrivint

Resolució:
·        tenir + participi: Aquest llibre el tinc demanat

Consecució:
·        quedar (restar) + participi: Les converses quedaren interrompudes
·        deixar + participi: La teva decisió em deixa parat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada