Les propietats del text

El text

El text i el sentit

L’objectiu principal de la retòrica i d'altres disciplines acadèmiques que l’han seguit en el temps és aconseguir que els oradors i els escriptors adquireixin tècniques i habilitats que potenciïn la competència comunicativa, per tal d’emetre missatges ben efectius. En la literatura els autors reelaboren, una vegada i una altra, els textos fins que assoleixen l’efecte que desitgen; però aquesta no es una activitat reservada exclusivament als professionals: qualsevol redactor d'un text ha d’assegurar que el missatge que vol transmetre arriba al receptor en la forma adequada.

El sentit d'un text es construeix a partir de la suma de diversos elements: el mis­satge literal que transmet, la intenció de l’emissor, la interpretació del receptor i els implícits que comparteixen o no l’emissor i el receptor, com podria ser l’entorn sociocultural. Els significats de les oracions es van encadenant, però el sentit global del text no es únicament el resultat d'aquest encadenament, sinó que hi intervenen elements propis del context o de la situació comunicativa. Per exemple, en un text irònic l’emissor construeix un missatge literal que té un significat completament oposat al sentit que vol transmetre, i precisament en això consisteix la ironia.

Així doncs, el text està íntimament relacionat amb la situació comunicativa en què es produeix: quan construïm un text, sigui oral o escrit, ens plantegem quina serà la manera mes adequada per vehicular un determinat contingut, amb quins recursos lingüístics millorarem l’efectivitat d’allò que pretenem amb el discurs i quina estructura acollirà millor totes aquestes decisions. D'entre totes les regles de producció de textos, hi ha tres principis fonamentals que són els següents:

• El text ha de ser adequat a la funció comunicativa que persegueix i a la situació comunicativa en què es produeix.
• El text ha de presentar el contingut de manera coherent, pel que fa a la congruència de la informació i a l’ordenació de les idees.
• El text ha de mostrar-se cohesionat en els lligams entre oracions o entre fragments del text, per assegurar-ne la progressió temàtica i la correcta interpretació.

L'estructura del text

Pel que fa a l'estructura pròpiament del text, no l’hem d’entendre únicament com l'organització del missatge en paràgrafs i oracions. L'estructura textual és multidimensional i d’acord amb això, parlem de macroestructura o microestructura d'un text:

• La macroestructura, o estructura general del text, és aquell conjunt de caracterís­tiques que fan que el text sigui adequat a la funció comunicativa que persegueix: el tipus de text que hi predomina, el gènere discursiu utilitzat, el paper de l’emissor en relació al text, la coherència informativa del text, el registre, la manera en què l’emissor s’adreça al receptor, etc.
• La microestructura del text o estructura interna és el conjunt d'elements gramaticals i lèxics que garanteixen que el text estigui ben construït segons la gramàtica de la llengua, l’adequació del lèxic, la presència de marques discursives, l'ús de connectors que asseguren la progressió efectiva del text, entre d'altres.

Les propietats del text

Norma o normativa                      

• ortografia

• morfologia i sintaxi

• lèxic (barbarismes, precisió...)

Adequació

• selecció de la variant (dialectal o estàndard)

• selecció del registre (formal/informal, objectiu/ subjectiu...)

• formules i girs estilístics propis de cada comunicació.

Coherència

• selecció de la informació (idees clares i rellevants)

• progressió de la informació (ordre lògic, tema/ rema...)

• estructura  del   text   (parts, introducció, conclusió...)

• estructura del paràgraf (extensió, unitat...)

Cohesió                  

• puntuació (signes, majúscules...)

• nexes (marcadors textuals, conjuncions...)

• anàfores (pronoms, sinònims, hiperònims, elisions...)

• altres (verbs, determinants, ordre dels elements a la frase...)

Altres

• disposició del text al full (capçalera, marges...)

• tipografia (negreta, cursiva, subratllat...)

• estilística (complexitat sintàctica, riquesa lèxica, complexitat sintàctica...)

L'adequació

L’adequació o coherència externa és la propietat que regula l’adaptació del text a la situació comunicativa. Es considera la propietat més pragmàtica, ja que assegura els lligams entre text i context -la pragmàtica és la disciplina que estudia la relació que s’estableix entre els enunciats i els contextos en què aquests enunciats són apropiats-; i també la mes sociolingüística, perquè atorga al text una funció social. Si un text no està ben adaptat a la seva situació comunicativa, ni realitza la funció d’interacció social per a la qual eslava pensat, no funciona com a text. Un text adequat respon a les necessitats comunicatives de l’emissor i a les estratègies d’interpretació del receptor. Suposem que un publicista (emissor) construeix un anunci per tal que una empresa de cotxes augmenti les vendes. Ben segur que tindrà en compte l’efecte que pol causar en el públic (receptor), majoritàriament masculí i jove, i se servirà de recursos prosòdics i musicals per acompanyar el missatge, o de jocs fonètics o lèxics per millorar l’impacta en el receptor i augmentar l’efectivitat del missatge. 

El principi d’adequació està íntimament relacional amb tots els elements comunicatius que regulen els registres lingüístics o varietats funcionals. Per veure si un text és adequat en tots els seus aspectes, haurem d’observar si s’adapta al tema de què vol parlar, al ca­nal per on circula, al to o relació entre els interlocutors (que determinarà el grau de formalitat amb què cal expressar el missatge perquè sigui socialment acceptat) i al propòsit o intenció que vol aconseguir. És a dir, si d’entre la varietat d’opcions que li ofereix la llengua per expressar una mateixa informació, tria la més apropiada per a la situació comunicativa en què es troba.

Els factors que permeten definir els registres lingüístics són, doncs, quatre:

• El tema (o camp), és a dir, la manera com s’aborda la temàtica del discurs. En aquest sentit, es pot parlar, per exemple, d’un tema quotidià, d’un tema general o d’un d’especialitzat o tècnic, sovint, però, amb delimitacions poc clares (sovint reforçades per la popularització de molts coneixements específics).
• El canal (o mode), és a dir, els elements físics del context en el qual es transmet el discurs. Tot i que inicialment estava polaritzat en un canal oral i un d’escrit, cal afegir-hi altres paràmetres descriptius del discurs que es produeix: planificació o espontaneïtat, interacció o no, simultaneïtat en l’espai i el temps, etc., paràmetres que permeten caracteritzar amb exactitud les noves formes de comunicació aparegudes a partir de la presència dels nous suports audiovisuals.
• La relació emissor-receptor o to, que és determinat per la relació de proximitat o distància establerta entre els subjectes de la comunicació, i marca, consegüentment, el grau de formalitat amb què aquests es comunicaran, que es pot concretar a efectes d’anàlisi en quatre nivells:
• molt informal (o vulgar)
• informal (o familiar)
• formal (o estàndard)
• molt formal (o culte)

• El propòsit comunicatiu o intenció. Identificar la intenció del discurs (informativa, enunciativa, interrogativa, directiva, etc.), permetrà veure i adequar el text a la finalitat, i permetrà determinar el grau d’objectivitat i subjectivitat amb què cal formalitzar l’acció comunicativa.

La combinació de tres d’aquests factors ajuda a delimitar els quatre registres lingüístics prototípics: el vulgar, el col·loquial, l’estàndard i el culte (o especialitzat).

La col·loquialitat i la formalitat són inversament proporcionals. Si un text és molt col·loquial, té un nivell de formalitat baix i quan és menys col·loquial s’incrementa el grau de formalitat.

 

Varietats funcionals o estilístiques	Culta	Tema especialitzat Canal escrit o oral Missatge gens espontani. Es dóna prioritat a la precisió. Se segueixen criteris de concisió i correcció, per aconseguir una coherència i evitar ambigüitats. Funcions específiques creades a partir de l’estàndard: text literari i text especialitzat (llenguatge científic, periodístic, etc)	Molt formal
	Estàndard	Tema general Canal escrit o oral Missatge poc espontani. S’adreça al gran públic. Supradialectal. Es proposa el rigor i la correcció. Llengua general o comuna.	Formal
	Familiar o col·loquial	Tema quotidià Canal sobretot oral Missatge espontani Grau de depuració i correcció menys accentuat que en l’estàndard. Usa eufemismes, frases fetes, metàfores, exclamacions, formes redundants, jocs de paraules...	Informal
	Vulgar	Tema quotidià Canal oral Missatge molt espontani Dóna prioritat a l’expressivitat directa i rebutja els eufemismes: paraules grolleres, renecs	Molt informal

L’adequació, com a propietat textual que tot discurs —oral o escrit— ha d’incorporar si vol esdevenir eficaç, comprèn des la tria apropiada de la varietat dialectal i la selecció del registre lingüístic fins a la concreció del tractament del destinatari. L’èxit comunicatiu només s’obté quan el discurs que es produeix s’adapta a les circumstàncies que l’han generat.

La coherència

El text és un instrument complex i estructurat i la propietat de la coherència regula que el text sigui construït de manera que s’asseguri la transmissió del sentit. És per això que un text coherent ha de reunir dues condicions:

• Els continguts del text s’articulen a partir de l'estructura interna. De vegades aquesta estructura es pot identificar fàcilment, gràcies a elements grans com la distribució en apartats o capítols, els títols, els paràgrafs, les numeracions de fragments, la tipografia, etc., però en d’altres situacions l’organització de la informa­ció no és tan evident, per exemple en la conversa informal.
• El text ha de ser coherent informativament. No sembla pertinent que es construeixi un text en què el receptor no entengui quina informació és més important que una altra, o en què no pugui interpretar-ne el sentit global

La coherència o semàntica textual dóna compte del significat global del text: de què parla, quina informació s’ha seleccionat i com s’organitza o estructura.

Un text coherent és aquell que expressa de manera ordenada les idees precises que l’autor vol comunicar, i permet que el text es percebi com un ens unitari i no pas com la suma o encadenament d’informacions aïllades. Per això té en compte:

• la pertinència i rellevància de la informació que inclou
• la completesa i precisió amb què s’exposen aquests continguts
• l’estructuració de la diversitat de temes que es desenvolupen en el text i la manera com es fa progressar informativament: veure com s’organitza la informació i establir si hi ha un tema constant (un únic tema central), si apareixen temes derivats (o subtemes) d’un tema central o si es passa d’un tema a un altre (progressió lineal). Aquí cal identificar les estructures causa i conseqüència, problema i solució, descripció i enumeració, comparació i contrast, etc.

La progressió temàtica assegura el correcte desenvolupament del contingut informatiu del text: permet que aquest es desenvolupi successivament, sense buits i inconnexions que trenquin la lògica del fil argumental, sense repeticions innecessàries que entorpeixin el progrés de la informació i emfasitzant aquelles idees que es pretén que el receptor retingui. El punt de partida de qualsevol text és una informació coneguda que cal desenvolupar i completar: aquesta informació coneguda (que en l’àmbit oracional rep el nom de tema) es pot articular i combinar amb els nous elements informatius que la fan progressar (rema) de diverses maneres.

tema: informació coneguda rema: informació nova

Això ens permet parlar de diferents tipus de progressió temàtica:

[1] Progressió lineal: allò que és desconegut en una fase primerenca (rema) passa a ser informació coneguda en l’oració següent (tema), que es complementa amb un nou rema; aquest rema es converteix en el tema de la idea següent, que es complementa de nou amb un nou rema... i així successivament. És a dir, el rema d’una oració esdevé, totalment o parcialment, el tema de l’oració següent. És el model de progressió temàtica que apareix amb més profusió en els textos que contenen seqüències descriptives.

Exemple

El psicòleg social Kenneth Gergen [tema 1] va publicar el 1991 la seva obra ja clàssica Satured self [rema 1 > tema 2]. En aquesta obra [tema 2] ens mostrava que les noves tecnologies donaven el context necessari per afaiçonar un nou tipus d’identitat, totalment contrari a la concepció de subjecte individual i autònom pròpia de la modernitat [rema 2 > tema 3]. Segons aquest autor, l'aparició de les TIC [tema 3] va originar una sèrie de canvis en la nostra societat que van impossibilitar el fet de continuar pensant el “jo” de manera tan coherent i integrada com s’havia anat fent fins aleshores [rema 3].

[2] Progressió de tema constant: un tema es complementa amb informacions noves continuades; és a dir, el tema inicial serveix de base per a noves aportacions informatives. És el tipus de progressió que predomina en seqüències textuals narratives.

Exemple

La imatge [tema 1] suposa capacitat per generalitzar [rema 1]. A més, es distingeix perfectament del suport físic on està plasmada i de l’objecte que representa [rema 2]: és un concepte integrat en l’experiència comuna dels individus [rema 3].

[3] Progressió de tema derivat: el tema inicial (anomenat també hipertema) es divideix en diferents parts, que esdevenen els temes o remes de les frases següents i que també poden aparèixer dividits; és un tipus de progressió que permet detallar realitats complexes i que apareix sovint en fragments textuals explicatius.

Exemple

El control sonor en habitatges [hipertema] pot agrupar-se en dos camps principals: aïllament entre habitatges i respecte a l’exterior [tema 1], i soroll d’instal·lacions del propi edifici [tema 2]. El primer cas [tema 1] té com a conseqüència la transmissió, ja sigui aèria o estructural, del soroll generat per l’activitat de veïns [rema 1-1], com pot ser el soroll d’electrodomèstics, arrossegament de mobles o fins i tot una simple conversa. El soroll d’instal·lacions [tema 2] engloba, principalment, el causat per ascensors, plantes de condicionament d’aire i distribució d’aigua [rema 2-1]. La millora de l’aïllament acústic dels habitatges, sobretot respecte al soroll provinent de l’exterior, ressalta el soroll generat per les pròpies instal·lacions [rema 2-2], que a més pot resultar més molest que el soroll de trànsit [rema 2-3].

La cohesió

La propietat de la cohesió es correspon amb la idea que un text ha d’estar format per oracions ben formades i ben relacionades. La cohesió es refereix a la microestructura del text i, lògicament, als lligams o connectors que posen en relació sintagmes, oracions o paràgrafs per assegurar el desenvolupament informatiu. És la propietat del text més propera als aspectes gramaticals de la llengua, perquè remet a recursos com la combinació lèxica, la sintaxi oracional, l’el·lipsi, les relacions anafòriques (pronoms i determinants) i a tota mena de connectors.

La comprensió d’un text es fonamenta en la disposició lògica i coherent dels seus continguts, que s’han de succeir d’una manera ordenada i han de presentar una articulació interna adequada per conferir unitat al discurs. Així doncs, el desenvolupament de la seqüència informativa i l’establiment dels lligams formals entre les parts del text asseguren la construcció del particular univers informatiu que cada text ha d’aspirar a definir i transmetre.

Un text cohesionat és aquell text ordenat en el qual el trànsit d’un contingut a l’altre facilita la construcció del significat global. Els mecanismes cohesionadors que s’empren per relacionar les parts del text degudament ordenades i que permeten dotar-lo d’unitat es concreten en la utilització adequada del sistema referencial (que evita la repetició innecessària) i en l’aplicació acurada d’elements connectius (que, per la seva banda, eviten la simplicitat oracional i estalvien fer inferències excessives al lector).

Un text eficaç és un conjunt de material informatiu ben travat i cohesionat. Si un text conté una informació pertinent i adequada a l’objectiu comunicatiu, però el seu emissor no l’expressa de manera que el receptor la pugui englobar dins la seva interpretació del text, la comunicació no surt reeixida.

El text següent és un clar exemple de text unitari, ja que el seu contingut es presenta de manera ordenada i cohesionada.

És un text ordenat en el sentit que les informacions s’agrupen al voltant d’un eix temàtic central, d’una idea que es desenvolupa i evoluciona gràcies als elements informatius que hi fan referència. Aquests elements, a més, se succeeixen de tal manera que el lector els interpreta en relació amb el context (textual i extratextual) on se situen i per al qual han estat creats.

També és un text cohesionat, ja que l’autor fa ús d’una sèrie de mecanismes, referencials i connectius, que faciliten l’establiment dels lligams lògics que operen entre les informacions exposades.

Exemple

La ciutadania, tal com es va configurar al segle xx, es basava en un conjunt de premisses que actualment cal relativitzar. En primer lloc, es pensava en una homogeneïtat dels grans grups socials i en l’existència d’un model únic de família. Avui, en canvi, veiem com es debilita el model tradicional de família, com creix la diversitat dels nuclis elementals d’integració social, com es fragmenten les classes socials sorgides de la revolució industrial, com es multipliquen els grups de pertinença de cada individu i com augmenta la necessitat de respondre a demandes individualitzades.

En segon lloc, al segle xx existia una gran confiança en l’economia (per tal de garantir el treball, la remuneració bàsica i l’expectativa de mobilitat social ascendent) i en l’educació (per tal de reduir les desigualtats socials i donar els mitjans bàsics per la integració social). No cal insistir que aquesta confiança avui fóra ingènua, perquè l’economia de mercat pot desenvolupar-se mantenint i augmentant l’atur estructural i la precarietat laboral, i l’educació obligatòria ja no garanteix ni la inserció en el mercat de treball ni la integració sociocultural.

Per últim, es perseguia la progressiva desaparició de la marginalitat i la inserció del conjunt de la població en un sistema de grups escalonats i articulats amb les institucions, a partir de la família, l’escola, el barri, el treball, les organitzacions socials i polítiques, la ciutat, la nacionalitat, etc., tot plegat ordenat per una evolució previsible, ritus de passatge i estabilitat relativa de l’organització social. No és el cas avui, quan es multipliquen els col·lectius marginals, les tribus, les associacions o grups informals particulars, les comunitats virtuals, etc., és a dir, quan els lligams socials són més nombrosos, en grups més reduïts i més febles.

J. BORJA

El contingut informatiu del text següent no es desenvolupa de manera ordenada. La successió d’idees exposades no respon a una estructura lògica: hi ha desencaixos en l’exposició dels continguts, combinacions il·lògiques d’idees, retrocessos informatius i ambigüitats referencials que dificulten una interpretació global del text i impedeixen intuir l’esquema que en guia la redacció:

[Text original]

La televisió s'ha convertit en el mitjà de comunicació preferit per la majoria de la societat. La informació oferta pels mitjans de comunicació no televisius s’ha transformat. El discurs de la informació que la televisió ofereix imposa l'actualitat i obliga els altres a seguir els passos de la televisió. La transformació que ha sofert la informació a causa de la televisió també té relació amb el canvi del temps informatiu. Les portades dels periòdics el simulen en la seva forma i en els seus continguts. Cada vegada hi destaquen més, com si foren pantalles, els grans titulars, els reclams sensacionalistes, les fotos i els gràfics de grandària creixent. El temps d'un telenotícies equival, en text escrit, a tres pàgines d'un dels diaris de referència.

Si el que es busca és que el receptor faci una interpretació adequada dels continguts que es volen transmetre, cal reformular i reagrupar les idees exposades per dotar el text de sentit i unitat.

[Text millorat]

La televisió s'ha convertit en el mitjà de comunicació preferit per la majoria de la societat. El discurs informatiu que ofereix imposa l'actualitat i obliga els altres mitjans a seguir els seus passos. Un clar exemple el trobem en les portades dels periòdics, que simulen en la seva forma i en els seus continguts els trets televisius: cada vegada destaquen més, com si foren pantalles, els grans titulars, els reclams sensacionalistes, les fotos i els gràfics de grandària creixent.

A més, la transformació que ha sofert la informació a causa de la televisió també té relació amb el canvi del temps informatiu. El temps d'un telenotícies equival, en text escrit, a tres pàgines d'un dels diaris de referència.

El fragment següent és un exemple de text mal cohesionat: la manca de connectors explícits, la inadequada utilització dels signes de puntuació i la incorrecta determinació d’alguns sintagmes impossibilita que s’estableixin les interpretacions correctes dels significats textuals:

La proposta d'estandardització de les etiquetes que defineixen els elements documentals, materials i orgànics, dels manuscrits que transcrivim parteix de les normes de Madison. Són normes molt detallades, tenen l’avantatge d'haver estat pensades per a tractar edicions fetes amb procediments informàtics. Les normes també ofereixen l’interès de tenir gran tradició dins l’edició de textos medievals espanyols. Són conegudes per molts dels estudiosos que treballen. En els casos en què les normes TEI proposen una etiqueta pel mateix concepte per motius d'una major estandardització elegim l’etiqueta TEI.

Cal que el discurs incorpori elements que, per una banda, permetin relacionar els diferents continguts informatius que hi ha al text i, per altra, que reflecteixin el desenvolupament lògic de la informació.

Aquests elements cohesionadors són, doncs, la referència i la connexió.

La referència s’estableix quan un element del text, A, s’ha d’interpretar en relació a un altre element, B (que pot ser textual o no), i garanteix, per tant, que el receptor recuperi els significats necessaris per a la comprensió del text.

El fragment següent és una mostra d’una correcta referenciació, que s’expressa, en aquest cas concret, mitjançant la pronominalització, l’el·lipsi, la determinació dels sintagmes i la repetició lèxica:

Un manuscrit (B1) no és només una obra que conté un text sinó, també, Ø (A1) un objecte material. La seva transcripció (A1) implica traslladar simbòlicament tot el seu univers declaratiu i referencial (A1) a un nou suport (B2), ja sigui aquest (B2) el paper, el plasma de la pantalla de l’ordinador, una base digital, etc.

Un manuscrit (A1), com un incunable o un llibre, conté una quantitat molt gran d'informacions, de referències, d’aspectes i de matisos (B3), des dels que (A3) tracten els trets físics (estat del pergamí, mides de la caixa, nombre de columnes, foliació, miniatures, caplletres, etc.) fins als que (A3) tracten els trets lingüístics (aspectes gràfics, lèxics, sintàctics, pragmàtics, etc.). Tot i que s'hi (A4) versin molts esforços, en fer-ne l’edició (B4) mai no es podran considerar tots ells (A3), ni molt menys serà possible representar-los (A3) en el nou suport (A2), perquè Ø (A3) són pràcticament il·limitats.

Depenent si la referència es fa respecte a algun element del propi text o a elements externs a ell, podem parlar de:

a. Si fem referència a elements relacionats amb la situació extralingüística, de fora del text, parlem de dixi. Amb aquest recurs fem referència a algun element de la situació comunicativa (emissor, context, etc.), serveix per situar el text en un context d’espai, temps o en referència a les persones. Així doncs, podem parlar de tres modalitats de dixi:

• dixi d’espai (adverbis de lloc, pronoms demostratius, determinants demostratius)
• dixi de temps (adverbis de temps) i
• dixi de persona (pronoms personals, morfemes verbals, possessius). Ex: Aquí és on van assassinar García Lorca.

b. Si fem referència a algun element ja esmentat en el propi text, és a dir, que ja hi ha aparegut abans, parlarem d’anàfora i de cohesió lèxica. Si la represa de la informació es fa mitjançant un element lèxic, es parla de cohesió lèxica, i si es vehicula mitjançant un pronom o un determinant, es parla d’anàfora.

Exemple

Plató¹ i Aristòtil² han estat els dos filòsofs ^1/2 més influents entre els antics, els medievals i els moderns. I d’ambdós^1/2, el primer¹ és qui més ha influït sobre les èpoques posteriors. [...] Els temes més importants de la seva¹ filosofia foren: la utopia, la teoria de les idees, la immortalitat i la cosmogonia³. [...] Però abans d’endinsar-nos en l’examen d’aquestes qüestions³, diré unes paraules sobre les circumstàncies de la seva¹ vida. Plató¹ nasqué l’any 428-27 aC, poc després de començar la guerra del Peloponès. ع Era un aristòcrata benestant [...]

La repetició del mateix element lèxic pot ser una opció vàlida per mantenir la referència al llarg de tot el discurs, però l’abús d’aquest mecanisme cohesiu afavoreix la ineficàcia comunicativa.

Exemple

Text cohesionat impròpiament

Joan Miró, nascut a Barcelona en una família de tradició artesana, es formà com a pintor a La Llotja . El mestre de Joan Miró ensenyà a Joan Miró a tocar els objectes, amb els ulls tancats, abans de dibuixar-los: aquest procediment ajudà Miró a desenvolupar ràpidament el sentit de l’observació i la percepció de la forma d’una manera que marcaria profundament la personalitat de Miró com a pintor. Miró exposà per primer cop a les Galeries Dalmau, l’any 1918, i contactà amb el grup dels surrealistes. A partir del viatge que Miró féu a París, on conegué Picasso, la pintura de Miró evolucionà molt ràpidament, allunyant-se de la figuració. La influència de les teories dels surrealistes portà Miró a pintar les coses tal com les sentia, i no com les veia, i obtingué els primers grans èxits.

Text millorat

Joan Miró, nascut a Barcelona en una família de tradició artesana, es formà com a pintor a La Llotja. El seu mestre li ensenyà a tocar els objectes, amb els ulls tancats, abans de dibuixar-los: aquest procediment l’ajudà a desenvolupar ràpidament el sentit de l’observació i la percepció de la forma d’una manera que marcaria profundament la seva personalitat com a pintor. L’artista exposà per primer cop a les Galeries Dalmau, l’any 1918, i contactà amb el grup dels surrealistes. A partir del viatge que féu a París, on conegué Picasso, la seva pintura evolucionà molt ràpidament, allunyant-se de la figuració. La influència de les teories dels surrealistes el portà a pintar les coses tal com les sentia, i no com les veia, i obtingué els primers grans èxits.

L’anàfora és la represa d’un element aparegut abans en el text. Aquest recurs permet mantenir la relació amb expressions introduïdes anteriorment i evitar repeticions. El terme primer s’anomena antecedent, mentre que l’anàfora s’expressa mitjançant un pronom o un determinant.

L’anàfora pronominal és un cas privilegiat d’anàfora perquè la funció essencial del pronom és substituir algun element anterior (li, això, que, ho). Ex: La Maria treballa les tardes al supermercat. Li duré l’encàrrec cap a quarts de vuit.

Els pronoms, ja siguin personals, febles o relatius, permeten reprendre una informació ja explicitada (represa anàforica) o anticipar un element que es presenta amb posterioritat (represa catafòrica):

[a] La Mancomunitat de Catalunya1 es va constituir el 6 d’abril de 1914 i en¹ fou elegit president Prat de la Riba², el qual², no obstant això, no va deixar la presidència de la Diputació de Barcelona.

[b] En el sistema educativo actual, el primer nivel de concreción son los Diseños Curriculares Básicos¹ (DCB) de las distintas áreas educativas. A partir de ellos¹, se estructuran los currículos.

També es pot reprendre la informació a partir de la determinació o anàfora determinativa. Les expressions amb article indefinit permeten anunciar una informació que el receptor interpreta com a nova; en canvi, els determinats i els demostratius (així com els numerals, els possessius i els quantitatius) remeten a elements ja coneguts (que o bé han estat esmentats amb anterioritat o bé formen part dels coneixements generals).

Exemples:

[a] Alfons de Castella, aleshores encara príncep i promès en matrimoni amb Violant de Catalunya (filla de Jaume I i Violant d’Hongria), volia ocupar algunes places que eren dins la zona d’expansió catalanoaragonesa. El matrimoni entre Alfons i Violant va afavorir que s’acordés una entrevista entre el gendre castellà i el sogre català. L’entrevista/Aquesta entrevista, però, no va resultar gaire positiva.

[b] La idealització de l’etapa de Prat de la Riba¹ i l’oblit de la de Puig i Cadafalch² són deguts possiblement al fet que el segon² hagué de resoldre les contradiccions covades durant la presidència del primer¹.

[c] Les pretensions de Carrillo¹ fracassaren, però la seva incidència¹ en la crisi del PSUC fou indubtable.

Finalment, també observem els recursos anafòrics que permeten adverbis de lloc i mode com així, allà (Ex: Òrrius és al Maresme. Allà hi viu el professor de Matemàtiques) i les proformes, mots amb significat molt genèric, mots jòquer (això, cosa, fet, qüestió).

Els altres recursos de referència són les substitucions mitjançant grups lèxics (també dita cohesió lèxica). Diverses expressions nominals permeten reprendre una informació ja presentada: les nominalitzacions, és a dir, les transformacions de verbs en substantius, en són un exemple (a); però també es pot recórrer a la hiponímia, hiperonímia, metàfora o metonímia, o sigui, referenciar un terme amb un altre més específic, genèric, poètic o que en descrigui algun aspecte, característica o efecte (b); a les expansions o perífrasis (c), als termes sinònims (d), a la repetició d’un lexema:

Exemples:

(a) En un moment determinat va decidir desenvolupar un nou test clínic per a una malaltia altament contagiosa. Durant el desenvolupament, s’optà per aplicar el mètode QFD.

(b) La tayra se distingue por ser un animal del tamaño de un gato o de un perro mediano de color negro. Esta especie, casi extinta en el país, es muy feroz y es la nueva consentida del Parque Zoológico Nacional. Este mamífero carnívoro prefiere los bosques tropicales lluviosos, áreas abiertas cerca de ríos y zacatales.

(b) Si condueixes, digues no a les copes

(c) Perquè un llibre traspassi fronteres ha de reunir unes condicions d’originalitat i universalitat, i no pas confirmar imatges gastades i particularismes locals. Se sol pensar que és més exportable l’escriptor que escriu en un to neutre, perquè crea menys problemes a l’hora de traduir-lo.

(d) L’any 1948 els comunistes reconegueren la ineficàcia de la guerrilla¹ i decidiren acabar amb aquesta pràctica¹.

(d) La pel·lícula perd aigua per tots fronts. És una producció fallida.

(e) Baixa el nombre de lectors. Sembla que la lectura cada any perd públic.

L’el·lipsi també és un recurs cohesionador que permet evitar la repetició d’un mateix element lèxic. Consisteix a substituir un element que ja s’ha expressat anteriorment o que s’expressarà immediatament per un element tàcit, sobreentès:

Exemples:

Després Ø d’estudiar la carrera de dret i de convertir-se en funcionari de la Mancomunitat, el 1917 Soldevila va fer-se càrrec, amb el pseudònim de Myself, de la secció «Hojas de dietario» de La Publicidad («Fulls de dietari», a partir de 1922, quan el diari es va catalanitzar). Ø Iniciava així una fructífera labor periodística que el va dur, segons càlculs d’Albert Manent, «a escriure set o vuit mil articles al llarg de gairebé cinquanta anys». El «Full» va ser un èxit i Soldevila va esdevenir, com afirmava Josep M. Capdevila el 1935, «un escriptor molt llegit». De seguida Ø devia percebre la incidència social que adquirien les seves paraules i de seguida Ø se’n devia sentir responsable en els diversos gèneres que Ø va conrear i en les múltiples activitats d’home de lletres en què Ø va intervenir.

Tens gaires ganes d’anar al cine? Jo no Ø.

La connexió

Per la seva banda, la connexió dels constituents d’un text (mots, sintagmes, oracions, paràgrafs, capítols...) s’estableix mitjançant un element que en determina la interpretació. Aquest element connectiu pot ser explícit, i llavors es coneix amb el nom de connector (les conjuncions, els adverbis i les preposicions en són les categories gramaticals més destacades), o implícit (per exemple, els signes de puntuació i la disposició tipogràfica dels elements textuals).

Són connectors:

• Les conjuncions coordinants i subordinants
• Adverbis i locucions adverbials
• Sintagmes preposicionals: entre altres, al contrari, al mateix temps, etc.
• Frases nominalitzades amb preposició: en resum, en conclusió, etc.
• Adjectius numerals: primer, segon, etc.
• Noms, adjectius, verbs, sintagmes i clàusules: alternativa, causa, conseqüència, finalitzar, concloure, següent, es pot afegir que, etc.
• Demarcatius: en primer lloc, en segon..., bé (en inici de frase, con a interlocutor del discurs), etc.
• Algunes partícules i interjeccions: ei!, ah, etc.
• Signes de puntuació i recursos gràfics

Esquema dels recursos de cohesió

           

Referència

                       

·        a elements externs al text: dixi                   d’espai

                                                                                                          de temps

                                                                                                         de persona

                       

·        a elements explícits del text

                                                                      

                                                                                  anàfora          pronominal

                                                                                                          determinativa

                                                                                  

                                                                                  cohesió lèxica

                                                                                                          hiponímia

                                                                                                          hiperonímia

                                                                                                          metàfora

                                                                                                           metonímia

                                                                                                          perífrasi

                                                                                                          sinonímia

                                                                                                           repetició lèxica

                                                                                   el·lipsi

                                                                      

Connexió

·        connectors                conjuncions

                                                                      adverbis

                                                                      preposicions

·        signes de puntuació

·        disposició tipogràfica dels elements textuals

La diferència entre anàfora i dixi, doncs, consisteix en el fet que  la primera remet a un element anterior del text, mentre que la segona en designa un element extralingüístic.

Els textos que hi ha a continuació mostren un grau d’unitat i de cohesió molt elevats donats per l’ús adequat de diferents elements connectius.

La codificació textual és la que s'utilitza en la transcripció del text i del missatge que aquest expressa. L’estandardització d'aquesta codificació és més complexa, perquè no només hi intervenen criteris formals sinó també criteris filològics. A més, en l’aspecte textual, tot i que hi ha qüestions comunes a totes les llengües romàniques, cada llengua pot presentar punts específics.

L'allergie est une réaction exagérée de notre organisme contre des substances étrangères (appelés les antigènes). En soi, ces substances étrangères ne représentent pas un danger, contrairement aux microbes ou aux virus. Mals, pour une ralson inexpliquée, notre système immunitaire les considère à tort comme des ennemies. Dans ce cas, les antigènes sont appelés des allergènes. Cela peut arriver avec n'importe quel antigène capable d'entrer dans notre corps.

És obvi que l’elaboració d’esquemes sobre el contingut del text, en l’etapa de planificació comunicativa, troba un valor afegit en l’estadi de reescriptura, pel fet que la jerarquia temàtica que expressa sempre il·lustra un ordre d’exposició i, fins i tot, unes connexions d’aquestes informacions. Però un text ordenat i cohesionat pot ser incomplet si no exhaureix tota l’exposició informativa que requereix.

La informació que transporta un text ha de seguir, doncs, un ordre a l’hora de relacionar i connectar les dades que la conformen (jerarquitzant-les, cohesionant-les) i s’ha d’estendre fluidament fins a completar-la, tot fent-la progressar temàticament.

Un text unitari és un text que comunica, fluidament i enterament, només allò que l’escriptor desitja o necessita comunicar.