dimarts, 28 d’agost de 2012

Oracions subordinades


Oració composta per subordinació


Subordinació substantiva adjectiva i adverbial

L’home savi va proposar llavors una solució
                a                          b             c

a: que era savi, adjectiu
b: en aquell moment, adverbi
c: que fugíssim ràpidament, substantiu



Subordinades substantives


1 Descripció

Ocupen el lloc d’un substantiu

Funcionen com un nom i no tenen un antecedent explícit. Tenen diverses denominacions:
la tradicional és "substantives", però avui s'usa més "completives", que poden ser de dues menes: pròpiament dites (complement d'una altra categoria)) i subjectives (fan de subjecte de l'oració principal).
 Tot i això, el terme “completives” s’usa de dues maneres diferents:
a) és un tipus d’estructura corresponent a conjunció (que, si) + oració
b) és un tipus de substantiva que inclou aquelles subordinades amb valor sintàctic de complement

2 Estructura
La subordinació substantiva pot presentar diverses estructures:

2.1 que(conj.) + ORACIÓ



            Em van dir que el fuster vindria dissabte.

  • La conjunció que no té altra funció que la d´introduir de la proposició substantiva; per tant, no realitza cap funció sintàctica.
  • Cal mantenir la forma que davant de les oracions substantives i evitar construccions calcades del castellà:
                 
                  Els prego que m´informin
                  *Els prego m´informin.

  • No confondre la conjunció que amb el pronom relatiu o interrogatiu que introdueixen oracions substantives.
  • La conjunció que no pot anar mai precedida de preposició. Tampoc pot anar precedida de determinant.
     
                  *Parla de que calen reformes.

2.2 (preposició +) INFINITIU

            L´Helena volia sortir cada nit.

  • De vegades, poden anar precedides de la preposició de:
     
      Ens va pregar (de) venir al matí.

És d'ús recomanable en funcions de CD i Atribut, quan va després del verb principal, amb verbs que expressen voluntat, projecte, desig, etc:
           Recomanable amb preposició: acordar, aconsellar, decidir, desitjar, esperar, jurar, oferir, pensar, pretendre, procurar, proposar, prometre, provar, refusar, resoldre, veure i mirar (els dos darrers en el sentit de "procurar")

           He decidit de plegar abans d'hora
           Vull plegar abans d'hora

           Recomanable sense preposició: voler, poder, saber, deure, deixar, fer, sentir, escoltar, gosar, veure i mirar (els dos darrers en sentit recte)
            Recomanable amb preposició, quan porten CI: pregar, suplicar, demanar, proposar, aconsellar, ordenar i dir
            L'infinitiu pot admetre preposicions diferents segons el règim del verb principal:

            Estava acostumat a fer la seva
            Parlàvem de sortir una estona
            En tinc prou amb treure un cinc

Finalment, amb funció de subjecte, la proposició d'infinitiu (que sol anar després del verb) pot anar precedida de la preposició de, que té un valor merament estilístic i no de nexe:

            M'agrada (de) sortir a passeig
            Li agrada molt (d') enraonar
            No està permès de fumar
            Fumar no està permès

2.3 què(pronom interrogatiu) + ORACIÓ

            No em preocupa què diran.

  • Les oracions substantives interrogatives poden ser directes (Ens van preguntar: vindreu amb cotxe?) o indirectes (No sé què diran del projecte). Les indirectes són introduïdes sempre per un pronom interrogatiu.

2.4 si (conjunció) + ORACIÓ

            No sé si tinc els llibres de geologia.

  • Les oracions substantives introduïdes per la conjunció si són interrogatives indirectes totals, a diferència de les interrogatives indirectes esmentades anteriorment, que són parcials.
  • Les interrogatives amb si comporten la idea de dubte: El professor ha preguntat si ho sabíem.

2.5 Oració substantivada
Aquesta mena d´oracions substantives de relatiu o substantivades provenen de les oracions adjectives que han sofert la pèrdua d´un antecedent genèric (persones, coses, etc) i és per aquest motiu que funcionen com a nucli del sintagma elidit.
Les que fan referència al lloc, introduïdes per on, s´han de classificar com a oracions adverbials de lloc:
            On abans hi havia una fàbrica, ara hi ha un hort

(prep.) + QUI
det/art + QUI
(prep. +) tot/tothom...+ QUI
Referència a persones
(prep. +) això/allò/el...+ QUE
(prep. +) tot...+ QUE
Referència a coses

Qui menja sopes se les pensa totes.
Has de dir la veritat a qui te la demani.
Aquell qui desitgi anar de viatge...
Els qui vulguin anar d´excursió...
A la fira regalen obsequis a tots els qui en demanen.
Tothom qui en demani tindrà un obsequi.
Tots aquells /els qui en demanin tindran un obsequi.
El que diu és molt agosarat.
Allò que va escriure el periodista no és del tot cert.
Això que dius a la carta no m´ho crec.
De tot allò que vas dir, no m´ho crec.
Amb el que dius no n´hi ha prou.


3 Funcions

3.1 Subjecte
S'introdueixen mitjançant la conjunció copulativa subordinant que:
           
            M'importa que ho facis bé.
            M'ha sorprès que l'estimi tant.

Davant de que no es pot anteposar l´article el (a diferència del castellà); ara bé, sí que hi podem anteposar l´expressió el fet...:

            Em preocupa el fet que no vinguis.
           
Cal dir que, tot i que en castellà és correcte de precedir aquestes oracions de l'article, en català és considerat incorrecte. Gili Gaya a Curso Superior de sintaxis española, diu: "En su calidad de sustantivos -es refereix a les oracions que fan funció de subjecte- pueden (estas oraciones) llevar artículo, aunque no es indispensable: el que haya llegado el rey no es seguro; el que no saludasen pareció mal a todos; el porqué anticipo el viaje es un secreto"; en canvi, Joan Badia diu en referència al català que: "(...) no és correcte anteposar-hi (es refereix davant de les oracions subordinades en funció de subjecte) únicament l'article: m'ha sorprès extraordinàriament (el) que la gent hagi marxat”.


També poden anar introduïdes per l'infinitiu:

            Anar a Sevilla és la màxima il·lusió de l'alumnat

Podem encapçalar aquestes oracions subordinades amb la preposició de:

            No m'agrada de treballar en diumenge.

En aquests casos també podem encapçalar la frase per la clàusula el fet de:

            M'agrada el fet de tenir contents els amics.

D’altres opcions són:

            No m'importa ser odiat
            M'agrada tenir-te al meu costat
            No m’importa què diran
            No m’importa si vindran
            M’agrada com escrius.

3.2 Complement Directe
Quan exerceixen la funció de CD presenten les estructures bàsiques, és a dir les d'infinitiu i les introduïdes per la conjunció que:

            Es pensa que ho sap tot
            L'Ariadna vol estudiar Belles Arts

També poden ser introduïdes per si, què o com:

            Li va preguntar si li agradaven els canelons
            En veure-la tan bonica no va saber què dir
            Pregunteu-li com s'ha arruïnat
            Em va preguntar: vols un xiclet?

És fàcil de reconèixer la funció de CD ja que podem substituir tot el fragment per un pronom neutre o per un nom:

            En veure-la tan bonica no va saber la veritat
            En veure-la tan bonica no ho va saber

Les oracions interrogatives, tant directes con indirectes, poden ser generals o parcials:

Generals:
  • Es pregunta si el Subj. és el Pred.
  • La resposta és "sí"/"no"
  • Conjunció "si"

Parcials:
  • Es pregunta eISubj., CD, CC, etc.
  • La resposta no és "sí"/"no"
  • Introduïdes per tota mena d'interrogatius

Vegem la diferència de comportament entre els determinants interrogatius i els pronoms interrogatius en interrogatives directes i indirectes:

            Quina bicicleta vols? [determinant; interrogació directa]
            Quina vols? [pronom; interrogació directa]
            No m’has dit encara quin t’enduràs. [pronom; interrogació indirecta]

            Quants (de) dies queden? [determinant; interrogació directa]
            Em demanà quant havíem gastat. [pronom; interrogació indirecta]

            Què m’heu duit?
            No sé què he somiat, però ha estat molt desagradable.

            Qui ha dit això?
            Digues-me de qui parlàveu.

            On vius?
            Per on vols passar?
            Pregunta-li (a) on para, en Miquel.

            Quan tornaràs?
            No sap quan tornarà.

            Com s’ho fa per semblar tan jove?
            Expliqueu-li com ha de començar.

Aquests interrogatius realitzen una determinada funció sintàctica dins la seva pròpia subordinada.
Error habitual: anteposar la conjunció que davant de l'interrogatiu:

             *"Et demano que qui vindrà

            Les oracions en estil directe són una versió de les anteriors, ara sense nexes connectors. El CD s'ha convertit en una oració simple que reprodueix textualment l'enunciat primitiu.
            És un estil més primari, anterior a la subordinació gramatical, que resulta d'un procés més elaborat:

            indirecta:       Digues si vindràs
            directa:           Digues: vindràs?
            indirecta:       Afirmava que guanyaríem
            directa:           Afirmava: 'guanyarem'

Compareu:

            Vull dir-te una cosa
            * Vull: et dic una cosa

3.3 Complement atributiu
Les subordinades en funció de complement atributiu poden anar introduïdes per:
  • el relatiu el que: Trobar un bon xicot és el que més desitja
  • l'infinitiu: La fita és pujar a primera divisió
  • que: El que vol és que l'aneu a buscar

3.4 Complement Indirecte
Aquesta funció només pot ser exercida per un relatiu. Les oracions substantives en funció de CI poden tenir una sola estructura constituïda per un nom animat, de valor semàntic incompatible amb les altres subordinades substantives, de sentit neutre (és a dir, que equivalen tot sovint a "això"). Per aquest motiu, els diccionaris de definicions no tan sols fan ús de vegades de les proposicions substantives de relatiu per definir noms que designen objectes (1) sinó també noms que designen persones (2):

(1) banda f. Tot el que s'estén sobre un espai
(2) pensionista m i f. El qui té dret a cobrar una pensió

            Doneu els apunts a qui us els demani
            Porteu les flors a qui més goig us faci.

3.5 Complement preposicional
Cada verb exigeix una preposició determinada que desapareix davant de la conjunció que:

            Penseu en tot el que us ha dit - Penseu que us ha dit que vinguéssiu d'hora
            Parleu de l'encàrrec de la Rosa - Parleu que heu d'estudiar tota la tarda
            Recordeu-vos de comprar la carn a la plaça - Recordeu-vos que heu de comprar la carn

3.6 Complement de nom, d'adverbi, d'adjectiu

            Tenen la certesa de trobar el remei que busquen
            Són a prop de trobar un remei a la malaltia
            Estan certs de trobar un remei a la malaltia
            El ministre té la certesa de ser mal interpretat.
            És incapaç de recordar la data.
            Estàvem lluny de trobar l´antídot.

3.7 Complement agent

            El pa és desitjat pels qui no en tene



Subordinades adjectives

1 Definició

Equivalen a un adjectiu, s’anomenen de relatiu, tenen antecedent i són CN

Explicatives (apositives)/especificatives (restrictives)
Les oracions adjectives poden ser de dos tipus: especificatives i explicatives:
a) Especificatives: restringeixen o limiten l´extensió significativa de l´antecedent.
                  Els ocells que volaven molt alt van desaparèixer ràpidament.
Aquí ens referim només als ocells que volaven molt alt, és a dir, que no ens referim a tots els ocells, sinó solament a uns ocells determinats (els que volaven molt alt).
b)  Explicatives: Amplien o afegeixen una qualitat no essencial a l´antecedent i van sempre entre pauses (comes).
                        Els ocells, que volaven molt alt, van desaparèixer ràpidament.
Aquí ens referim a tots els ocells.

2 El pronom relatiu
El pronom relatiu és d’una banda un substitut i, d’una alra, un element nexual. En les oracions adjectives enllacen oracions i al mateix temps representen en l’oració de relatiu un element que havia sortit abans, anomenat antecedent. Al repetir-lo en l’oració subordinada, compleix una funció sintàctica dins la seva proposició.
            Les funcions del pronom dins l’oració de relatiu poden ser diverses:
            Els pronoms relatius són:

2.1 Que
Que pot referir-se a coses, animals i persones; no s’usa mai darrera preposició. Pot fer la funció de subjecte, complement directe o complement circumstancial de temps:

            Les persones que no són prou responsables perden la confiança dels altres
El relatiu àton que és la forma més usada. No va precedida de preposició i pot tenir com a antecedents persones i coses.
Pot presentar les formes el que, la que, els que, les que quan representen una solución amb antecedent el·lidit. En aquest cas el és article no substantivat. Per això, són incorrectes aquestes formes quan equivalen a art. + qual o a què, qui:
És correcte:
            El bolígraf amb el qual (o amb què) escric...
És incorrecte:
            *El bolígraf amb el que escric...
En canvi, els grups esmentats són correctes quan equivalen respectivament a aquell que, aquella que, aquells que, aquelles que, allò que.
            Escolta el que (allò que) et diu la monitora.
La llengua oral espontània unifica sovint les oracions de relatiu amb la fórmula que + pronom feble. Aquest ús, que és perfectament lícit, és propi de la improvisació i la conversa, també quan són de ficció:

Són nens que els agrada jugar
És un llibre que ja se n'ha parlat molt
Avui parlem d'un tema que habitualment no se'n parla gaire

2.2 Què, qui
Qué es refereix a coses o animals i qui a persones. Sempre van precedits de preposició àtona. Poden fer les funcions de complement indirecte, complement de règim verbal o complement circumstancial
Pel que fa als relatius tònics què, qui, no és gaire recomanable fer servir les formes qui i a qui en funció de subjecte i de CD. En aquests casos és preferible usar la forma que o bé art. + qual.
No s’admet la construcció: preposició + article + pronom que

            Vet aquí les notes per què tant paties
            *Vet aquí les notes per les què tant paties

2.3 Relatius compostos el qual, la qual, els quals, les quals                              
Els relatius compostos el qual, la qual, els quals, les quals poden substituir els relatius invariables (que, qui, què, on).
            Es refereixen a coses, animals o persones. Poden fer la funció de subjecte i de complement directe en les adjectives explicatives, que van entre pauses. Precedits de preposició àtona, alternen amb què, qui;  precedits de preposició tònica, s’usen preferentment:

            La dona d’en Jaume, amb la qual he parlat avui, té problemes a la feina
La dona d’en Jaume, amb qui he parlat avui, té problemes a la feina
És una decisió contra la qual recorreran tots els partits

Per aconseguir un estil més àgil i directe, com a norma general es recomanen les construccions amb els relatius simples.

La noia de qui et parlava (millor que: La noia de la qual et parlava)

Però els relatius compostos poden ser útils per evitar construccions ambigües o confuses.

La filla del pintor, a qui cada any donen el premi (a la filla?, al pintor?
La filla del pintor, al qual cada any donen el premi
La filla del pintor, a la qual cada any donen el premi

Cal tenir en compte que:
  • El relatiu compost pot substituir el relatiu que en les oracions adjectives explicatives, però no es pot fer la substitució en les especificatives.
                        *Els minaires, els quals fan vaga, no accepten la proposta.
                        Els minaires que fan vaga no accepten la proposta.
  • És aconsellable usar les formes compostes en les construccions que puguin semblar confuses o ambigües:
                  La cosina d´en Joan, a qui cada any visitem...
      A qui visitem? El dubte és ben palès. En aquests casos és preferible, doncs, usar el relatiu       compost:
                  La cosina d´en Joan, a la qual/ al qual cada any visitem...
  • Si l´antecedent és lluny del relatiu, també cal usar art. + qual:
                  Aquell poeta té l’estil dels bons literats, el qual voldria aconseguir alguna vegada.

2.4 Relatiu locatiu on
El relatiu on indica un lloc real o un lloc analògic i funciona com a equivalent de les construccions següents: preposició + què i preposició + article + qual.
            Aquell barri, on va viure de petit, ha sofert molts canvis”

El relatiu on indica lloc i pot ser substituït per prep. ( + què)/ (+ art. + qual):
            El passeig marítim, per on (pel qual) tants cops passem...
            El seminari on ( en què) ens reunim és lluny d´aquí.
Cal evitar el pleonasme en casos com ara:
            En allà on...

2.5 Relatiu possessiu
El trobem en la construcció: (preposició) + article + nom + de + el qual,...
           
                        Aquest és el dibuixant els còmics del qual surten al diari
El relatiu possessiu català, que fa la funció de CN és usat sobretot en la llengua escrita:
                  La casa de Sitges, les finestres de la qual sempre són obertes...
La llengua col·loquial, en canvi, usa altres construccions:
                  La casa de Sitges, que té les finestres sempre obertes...
Aquest relatiu té paral·lels en diverses llengües del territorio proper:
            castellà cuyo
             francès dont
            anglès whose

            El llenguatge col·loquial resol el relatiu possessiu amb el relatiu que i, si cal, amb algun possessiu o pronom feble. Aquestes construccions són pròpies del llenguatge col·loquial i, per tant, les podem fer servir en diàlegs del doblatge i en altres contextos informals (però les evitarem en altres registres com ara els informatius i les situacions formals dins el doblatge):
Informal: *L'home que el seu pare és metge, ha desaparegut
Formal: L'home, el pare del qual és metge, ha desaparegut

2.6 Relatius neutres la qual cosa, cosa que:
En català, la qual cosa és la forma neutra del relatiu compost i pot substituir un antecedent global.
Van tallar l'aigua, la qual cosa va obligar a tancar la piscina
Són preferibles les construccions equivalents fet que, cosa que, circumstància que, etc., segons el context.
Van tallar l'aigua, cosa que va obligar a tancar la piscina
De tota manera, no s'ha d'abusar d'aquestes construccions, que s'allunyen del lleng. col·loquial i que es poden substituir per alternatives que eviten el relatiu: i això, per això, etc.
Van tallar l'aigua, i això va obligar a tancar la piscina
Van tallar l'aigua, i per això van haver de tancar la piscina


3 Quadre de formes i funcions dels pronoms relatius

Formes
Funcions
Exemples
que
art. + qual
Subjecte, C.Directe, C.C.Temps
Aquell metge que ha operat el meu pare...
Dóna’m el diari que llegeixes.
Això succeí l’any que ens vam disfressar.
a/ per a + qui
a/ per a + art. + qual
C.Indirecte
El noi a qui tu creus culpable...
El finalista, al qual han donat el premi...
pre. + què(coses)
prep. + qui(persones)
prep. + art. + qual
C. Preposicional
La cada de què vam parlar no la compraré.
L’actriu de qui et parlava és germana d’en Jordi.
La masovera a la qual et refereixes viu a Olot.
(prep. + ) on
prep. + què
prep. + art. + qual
C.C.Lloc
La cambra on havíem passat tantes tardes...
La cambra en què dormíem...
Les plataformes damunt de les quals havíem...
prep. + què
prep. + qui
prep. + art. + qual
Altres complements circumstancials
La clau amb què has tancat l´armari...
La situació contra la qual lluitem...
antecedent + (prep.) art. + N. + de + art. + qual
C. del Nom
Ha vingut el rellotger, la casa del qual és molt antiga.


4 L’oració de relatiu substantiva
Les proposicions de relatiu substantives (fan la funció d’un substantiu) més freqüents són introduïdes per qui (precedit o no de determinant i referit a persones) i per que (precedit sempre de determinant). En aquests casos pot ser que no hi hagi antecedent o bé que aquest se sobreentengui:
            Qui dia passa any empeny.
            Aquell qui no pagui ara, no soparà.
            Donarem el premi al qui faci menys errades.
            El que m’han contat és increïble.
            No volen les que va dur en Miquel.
            Aquests que han florit, rega’ls cada dia.





Subordinades circumstancials


1 Tipologia

1.1 Circumstancials adverbials

Estructures :
[(prep) adverbi + subordinada adverbial]           + Oració Principal
[prep + infinitiu + complements]                          + Oració Principal
[gerundi + complements]                                      + Oració Principal
[participi + complements]                                      + Oració Principal

Classificació

temporals      = quan?
abans que, quan, des que, mentre, així que...
en + infinitiu; proposició de participi; proposició de gerundi (no de posterioritat)

locatives        = on?
on, d’on, per on, allà on

modals           = com?
com, com si, segons; proposició de gerundi


1.2 Circumstancials no adverbials

Estructures :
[conjunció                            + subordinada adverbial]              + Oració Principal
[locució conjuntiva             + subordinada adverbial]              + Oració Principal
[adverbi + “que“                   + subordinada adverbial]              + Oració Principal
[locució adverbial                + subordinada adverbial]              + Oració Principal
[proposició + infinitiu          + subordinada adverbial]              + Oració Principal

causals          CAUSA
perquè, ja que, com que, per tal com
finals  FINALITAT
perquè, per tal que, per + infinitiu
comparatives COMPARACIÓ
més...que, menys...que, tan(t)...com, com més/menys...més/menys
condicionals CONDICIÓ
si, en cas que, només que
correlació temporal:
            present d’indicatiu > present d’indicatiu, futur d’indicatiu
            imperfet d’indicatiu > imperfet d’indicatiu
            imperfet de subjuntiu > condicional simple
            pretèrit plusquamperfet de subjuntiu > condicional compost
concessives CONTRARIETAT
encara que, malgrat que, tot i que
consecutives            CONSEQÜÈNCIA
tant...que, tan...que, fins al punt que...


 2 Estructures

2.1 Introduïdes pels adverbis on, quan i com + Oració

temporals      = quan?
abans que, quan, des que, mentre, així que...
en + infinitiu; proposició de participi; proposició de gerundi (no de posterioritat)

locatives        = on?
on, d’on, per on, allà on

modals           = com?
com, com si, segons; proposició de gerundi

2.2 Introduïdes per adverbi o conjunció + Oració

2.2.1 Conjunció que
Tota sola introdueix algunes adverbials:

            Havia de plegar, que ja eren les deu                  causal
            Havia de plegar que ja eren les deu                   temporal
            Pobre de tu que ho facis malament                    condicional
            Deixa la porta oberta, que sentim el telèfon      final
            Vine que et curi la ferida                                       final

2.2.2 D’altres conjuncions

            Aniré al cine perquè vull veure la pel·lícula.
            Mentre menja, parla
            Si menges, no parlis

2.3 Locució conjuntiva + Oració

            Encara que en tinguis ganes, no hi pots anar.

Sovint aquestes locucions són adverbi + conjunció que

2.4 Preposició + Infinitiu (+ complements)
És la construcció típica de les temporals:

            En arribar a París, visitarem la catedral.

2.5 Gerundi (+ complements)
El gerundi pot tenir diversos valors:

            Sortint més d’hora arribarem més tranquils.      Condicional
            El vaig trobar treballant al jardí.                           Temporal (oració ambigua)
            Baixant de l’avió, la Maria va caure.                    Temporal
            Es passa el dia escoltant música.                       Modal
            Forçant el pany no obriràs la porta.                     Concessiva

El gerundi simple només pot tenir valor anterior o simultani al de l’oració principal. De vegades es va servir erròniament amb valor posterior:

            * Va caure trencant-se el braç.

El gerundi compost indica una acció o estat perfet (acabat) abans del temps de la principal:

            Havent dinat vam sortir a fer un tomb.

2.6 Participi (+ complements)
És el resultat de la transformació d’una oració passiva en què s’ha elidit el verb ser:

            Finalitzat el congrés, rebrem un certificat d’assistència.
            Acabat el discurs, van esclatar els aplaudiments.


3 Oracions adverbials locatives

Són aquelles que indiquen circumstància de lloc referida a l’oració principal. L’element conjuntiu més característic n’és l’adverbi on.
            La forma on pot anar precedida de preposicions (a on, d’on, per on...) i aparèixer també en les locucions adverbials de lloc del tipus allí on, allà on, arreu on...:

            Vam anar allà on indica el rètol.

El seu correlatiu pot ser un substantiu (a), un adverbi (b), o pot no ser-hi explícit (c):

            (a) Ens trobarem a la casa on viuen els pares.
            (b) Ens trobarem allà on viuen els pares.
            (c) Ens trobarem on viuen els pares

Sembla que en el primer cas, pel fet que el correlatiu o antecedent és un substantiu, parlem de Subordinada de relatiu. Observem com, a més, en el cas de (a) el relatiu es pot substituir per (en)la qual, que és clarament un relatiu:
           
            (a) Ens trobarem a la casa on viuen els pares.
            (a’) Ens trobarem a la casa en la qual viuen els pares.


Els nexes que introdueix les subordinades d’aquest tipus són: allà, allà on, pertot, pertot arreu, arreu, arreu on, etc:

            Aneu on no feu nosa
            Trobareu això pertot arreu
            Vam trobar les sabates allà on hi havien de ser


4 Oracions adverbials temporals

Ens informen sobre una acció que incideix temporalment sobre la realització de l’acció principal, expressen la relació que existeix entre el temps de les dues oracions, principal i subordinada. Els recursos de què es val la llengua per a aconseguir-ho són els temps gramaticals i els adverbis de temps (que funcionen com a conjuncions):

            Mentre ell cantava, tots l’escoltaven.

Dins d’aquest grup d’oracions adverbials, es distingeixen tres subtipus:

Les oracions temporals de simultaneïtat
L’acció de la subordinada coincideix en el temps amb la de la principal. L’element conjuntiu més emprat és l’adverbi quan. Altres nexes: quan, mentre, mentre que, sempre que, llavors que, aleshores que, que, ara que, en tant que, cada cop que, cada vegada que, tota vegada que, aleshores que, llavors que:

            Quan vas firmar l’acta, tots et miràvem atents.
            Mentre que ell és al camp, ella guarda el bestiar.

Cal tenir en compte que l’adverbi quan (i també sempre que, mentre que) denota simultaneïtat en el present:

            Quan juguen no volen que se’ls molesti

...en el passat:

            Quan jugaven, no volien que...

...i en el futur:

            Quan jugaran, no voldrà...

En canvi, llavors que només pot introduir oracions temporals que denotin contemporaneïtat en el passat:

            Llavors que se’n va anar, li van portar la convocatòria.

Les temporals introduïdes per ara que denoten la contemporaneïtat en el present:

            Ara que podríem sortir a fer un tomb et poses a mirar la tele.

Les formes sempre que, cada vegada que, etc., indiquen, en canvi, una contemporaneïtat reiterativa:

            Sempre que parlen d’aquest tema s’enfaden.

Les oracions temporals d’anterioritat
S’expressa una acció que té lloc abans de la del verb subordinat. El nexe principal és abans que i porten els verbs en subjuntiu.


            Escriu-li la carta, abans que ell no torni.

Les oracions temporals de posterioritat
Expressen una acció que té lloc després de la del verb subordinat. En aquests casos la subordinació a la principal es realitza per mitjà de després que, després de:

            Després que sortien del conservatori, anaven a ca l’oncle.

Tanmateix, podem fer servir també altres locucions: des que, d’ençà que, tan aviat com, així que, tot seguit que, etc.
Pel que fa a quan, recordem que també indica posterioritat davant d’una subordinada construïda amb el verb en passat; contràriament, però, denotaria simultaneïtat:

            Quan havien sortit del conservatori, anaven a ca l’oncle.

Quan es construeix una subordinada temporal amb infinitiu, aquest va precedit de la preposició en:

            En acabar la festa, anirem a la platja.

Amb l’infinitiu passat, la subordinada indica precedència immedita:

            En haver acabar el concert tothom xisclà.

També s’usa molt més sovint i sobretot en llenguatge col·loquial la construcció a + article + infinitiu:

            A l’acabar la festa,...

Amb el gerundi i el participi també podem construir oracions temporals:

            Sortint de l’institut, ens vam trobar l’Anna.
            Ateses aquestes reclamacions, anirem a dinar.

L’oració de participi pot dur la preposició en o no, a voluntat:

            En acabat de sopar sortiré.
            Acabat el concert parlarem.

Pel que fa al gerundi, la forma en + gerundi és més arcaica que la forma tot + gerundi:

            Va relliscar tot entrant a classe.
            Va relliscar en entrant a classe.

Tal com hem dit més amunt, cal que tinguem en compte que les oracions temporals amb gerundi, com *Agafà un bastó, donant-li un cop al cap, no són correctes perquè el gerundi expressa un temps posterior al que expressa l’oració principal. Fixem-nos, efectivament, que no podem posar el gerundi al començament de la frase:

            *Donant-li un cop al cap agafà un bastó.

En aquests casos, doncs, haurem de coordinar les oracions:

            Agafà un bastó i li donà un cop al cap.

L’acció futura de la subordinada adverbial es pot expressar de dues maneres:
  • Amb el temps futur:
                  Quan vindrà ens explicarà els envitricollats camins de la seva aventura.
  • Amb el subjuntiu:
                  Quan vingui ens explicarà tot el que ha fet.


5 Oracions adverbials modals

Anomenem modals les oracions subordinades que, en una oració simple, tenen la funció d’un adverbi de manera, modificador del verb. Les modals expressen la manera com es realitza l’acció indicada a l’oració principal, expliquen com transcorre l’acció principal. El nexe més freqüent, doncs, és com, però n’hi ha d’altres: com si, segons com, segons que, tal com...
            Tenen una gran semblança amb les comparatives. En semblen una varietat, però aquestes posen en relació conceptes quantitatius o qualitatius, mentre que les modals comparen i relacionen modificacions modals de l’acció verbal, és a dir, conceptes adverbials:

            Treballo tant com puc.                   (adverbial modal)
            És tan llest com son germà.          (adverbial comparativa)

            L’antecedent sol ser un substantiu com “manera”, “forma”:

            Vaig conèixer [la manera] com ho havia fet.

            Fixem-nos a partir d’aquest exemple que hi ha també semblança entre modals i adjectives:
           
            Trobaràs [la manera] com s’han de tractar...                 (modal)
            Trobaràs la manera com s’han de tractar...                   (adjectiva)
            Trobaràs la manera segons la qual s’han de tractar... (adjectiva)

            Les conjuncions modals s’agrupen entorn dels tres significats fonamentals de les menes d’oracions que hi corresponen:
  • La manera de l’acció principal, entesa en el seu sentit més general i més neutre. Nexe principal com:

                  Ho van fer com els ho havien demanat.

  • Presència d’un matís de dubte en l’expressió de la manera de l’acció principal. Nexe principal com si:

                  Parlen com si ho sabessin tot.

  • Presència d’un matís de dependència en l’expressió de la manera de l’acció principal. Els elements conjuntius giren a l’entorn de segons (com, que):

                  Segons com interpretis el document, tots dos textos poden ser del mateix autor.

Amb el gerundi i participi també podem construir oracions modals:

                        Ha arribat circulant a poca velocitat.
                        Estudiava recolzat en la taula.

Cal remarcar que si els verbs de l’oració principal i de la subordinada són iguals o equivalents, s’elideix el de la subordinada:

                        Parla com [parla] un estadista.
                        S’ha portat com un home [es porta].


6 Oracions adverbials comparatives

Existeix una bona afinitat entre les oracions modals i les comparatives: ho prova el nexe més característic d’enllaç, com. Ara bé, mentre que les modals expressen igualtat o semblança, les comparatives expressen superioritat, igualtat, inferioritat o proporcionalitat. En tots els casos, els continguts oracionals que són objecte de comparació poden referir-se a la qualitat o a la quantitat.
            En les oracions comparatives torna a passar quelcom que ja era propi de les modals: si les dues oracions (principal i subordinada) tenen un sol verb, aquest no es repeteix a la segona, pel fet que la seva supressió no afecta la comunicació. Hi ha correlació entre l’antecedent (a la principal) i l’element conjuntiu que introdueix la subordinada (tan/com, més/que, menys/que...). També, com amb les modals, en podem suprimir l’antecedent, però només en els casos de comparatives d’igualtat:

            El segon volum de les seves memòries va ser tan ben acollit com el primer.

            En el cas de coincidir el subjecte també, les dues oracions es redueixen a una sola oració simple:

            El candidat tenia més voluntat que capacitat.
            *El candidat tenia més voluntat que (no) tenia capacitat.

Classes d’oracions comparatives
Hi ha tres classes d’oracions comparatives: d’igualtat, de desigualtat (superioritat i inferioritat) i de proporcionalitat.

D’igualtat
La correlació “antecedent / element conjuntiu” gira entorn de les combinacions següents:
  • Per a la combinació qualitativa: tal / com, així / com, tal / qual, tan (+ un determinatiu) / com:

      Tot es farà tal com demaneu.

  • Per a la comparació quantitativa: tant / com:

      Descansa tant com puguis.

De desigualtat: superioritat i inferioritat
En la superioritat, la correlació  “antecedent / element conjuntiu“ ara fa servir aquestes altres combinacions:
  • més (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que
  • (un adjectiu comparatiu sintètic com millor...) / que, més / que
Atesa la funció específica que hi té, l’antecedent és indispensable tant a les comparatives de superioritat com a les d’inferioritat:

            Aparenta més serenitat que no té per dins.
            Ofereixen més que no donen.

La fórmula “millor que” és més usada en català que en castellà:

            Lo recitó mejor que nadie.
            Ho recità millor més bé que ningú.

En la inferioritat, la correlació “antecedent / element conjuntiu“ es val en aquest cas de les combinacions següents:
  • menys (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que
  • (adjectiu comparatiu sintètic com pitjor...) / que
     
Presenta menys feina que no ho havien promès.
Arrisquen menys del que inverteixen.

Tant en el cas de la superioritat com en el de la inferioritat, existeix la possibilitat del no expletiu (facultatiu):

            És més alt que [no] ho sembla.

De proporcionalitat:
Nexes: com més... menys/ més, com menys...més/ menys:

            Com més llegia més n’aprenia.
            Com menys discutíem més ens enteníem.


7 Oracions consecutives

L’oració subordinada expressa la conseqüència de la intensitat amb què ha estat marcat un element de l’oració principal o l’oració sencera. No n’hi ha prou, però, amb una marca d’intensificació dins l’oració. Perquè hi hagi subordinada consecutiva és condició indispensable que la marca exigeixi un correlatiu per tal de, introduint una nova oració, canalitzar-hi la conseqüència. El correlatiu és indefectiblement la conjunció que:

            El glaç era tan dur que ens hi passejàvem pel damunt.

            L’antecedent pot intensificar el missatge de qualsevol part de l’oració:

            Han insistit tant, que ha hagut de dir que sí (V).
            Em van regalar tantes flors, que la casa semblava un jardí. (CD).

            Pel fet que les subordinades consecutives indiquen la conseqüència d’allò que s’expressa a la principal, estan lligades semànticament amb les subordinades causals:

            No hi vam poder entra perquè era molt ple.      (causal)
            Era tan ple que no hi vam poder entrar.  (consecutiva)

També tenen relació amb les coordinades il·latives o consecutives:

            Era molt ple; no hi vam poder entrar, doncs.

Conjuncions: (tant/tan/talment)...que, (massa/molt/prou/etc)...perquè, fins al punt que, de (tal) manera que, de (tal) forma que...

            Tenia tanta son que m’he adormit en el sofà.
            Era seriós fins al punt que no reia mai.

            Davant d’un adjectiu o adverbi la forma tant esdevé tan; en canvi davant d'un substantiu la forma es pot flexionar:

            És tan gran que no cap al pis.
            Han sortit tantes vegades junts que la gent es pensa que són promesos


8 Oracions finals

Indiquen l’objectiu o la finalitat de l’acció que constitueix l’oració principal. L’element conjuntiu principal hi és la conjunció perquè, la més universal en la freqüència d’usos i per la confluència de nivells. Altres conjuncions finals: a fi que, per tal que, per tal de, que...
Aquest tipus d’oracions van en mode subjuntiu, pels motius següents:
  • Mesurada des del verb principal, la subordinada es refereix a un temps posterior.
  • L’acció hi és un objectiu encara no atès (justament es tracta que esdevingui realitat).
  • La intenció de fer quelcom sempre resta embolcallada amb un si és no és de desig.

Oracions d’infinitiu:
            Per tal de, a fi de, amb l’objecte de, per + Infinitiu                  

            Quan el subjecte de l’oració principal és el mateix temps subjecte de la final, en català, com en bon nombre d’altres llengües, el verb subordinat es posa en infinitiu precedit de les proposicions per o per a, sense tornar a mencionar el subjecte:

            Li telefonaré perquè demà no se n’oblidi.
            Tots feien plans per a guanyar les eleccions.


Pel que fa a les preposicions per/ per a davant d’infinitiu, la discussió s’ha centrat tradicionalment en el fet de si cal una o altra segons els casos. Solà proposa:
  • En la llengua parlada, ús exclusiu de per
  • En la llengua escrita, per + Infinitiu si el verb principal és d’acció voluntària:
                  Hi vaig anar per...
                  Hi vaig entrar per...
                  Hi vaig trucar per...
  • En els verbs pronominals: per a
                  S’hi va asseure per a passar l’estona
                  Hi va seure per passar l’estona
  • En els verbs d’acció no voluntària: per a
                  L’esport ha de servir per a crear lligams humans
                  Li cal un milió per a muntar l’espectacle

            Cal no confondre la conjunció final perquè amb la construcció per a + relatiu o interrogatiu què: per a què.



9 Oracions causals

Indiquen la causa, la raó o el motiu de l’acció de l’oració principal. L’element conjuntiu més emprat en les oracions causals és la conjunció perquè, la qual, si ja era la més universal en la freqüència d’usos i per la confluència de nivells entre les finals, continua sent-ho per a les causals. Això no vol dir que no existeixin moltes altres conjuncions causals, des de la més popular que fins a les més selectes puix i puix que: perquè, ja que, car, com que, per tal com, a causa que, per raó que, com sigui que, vist que, atès que...

            Me’n vaig, que faig tard.

            Quant a l’ordre, hem de dir que normalment les conjuncions causals introdueixen la subordinada després de la principal. Probablement es tracta de l’ordre més lògic: primer, el missatge fonamental i, només quan ja n’estem informats, la causa o el motiu:

            S’enfada perquè no l’han entès.

Pel que fa al mode verbal utilitzat en les causals, és fixament l’indicatiu, ja que es tracta de donar raó d’una realitat ja existent i, per tant, allò que n’ha provocat l’existència. Aquest és bon mètode per diferenciar les finals amb perquè de les causals:
  • Oracions finals = perquè + subjuntiu
     
                  Ho faig perquè coneguis la veritat.

  • Oracions causals = perquè + indicatiu.

                  Ho faig perquè coneixes la veritat.


Causals amb gerundi:
           
            L’equip, forçant la marxa, guanyarà sense problemes.

Causals amb infinitiu, poc usades col·loquialment:

            No va anar a la feina per haver-se posat malalt.

Perquè pot tenir dos valors: causal i final; caldrà, doncs, no confondre’ls: l’oració causal porta el verb en indicatiu, l’oració final en subjuntiu.

Castellanismes:
  • Doncs és una conjunció il·lativa i, per tant, no s’ha d’usar mai com a conjunció causal.
  • Posat que no és causal sinó condicional
  • La conjunció com que causal no es pot reduir a com:
     
                  *Com creu que...


10 Oracions condicionals

Expressen una condició necessària per tal que es realitzi allò que expressa la principal. En aquesta mena d’oracions es crea una situació paradoxal: la subordinada és tan important pel sentit, que s’imposa a la principal:

            Si em convences, firmaré la carta.

Així, l’acció de firmar la carta depèn de si em convences, fins al punt que si no em convences, la principal tindrà el contingut oposat al que tenia abans: no firmaré la carta.
            La conjunció condicional més universal és si. Altres conjuncions condicionals: mentre (que), sols que, amb que, només que, posat que, si doncs no, sempre que, a condició que, en cas que, fora que, tret que, llevat que, només que, que, a menys que...

            No ens avisaran que no vegin passar el cotxe.

Compte a usar les construccions següents, que són castellanismes:
           
            *Com no surtis,...
            *A no ser que...
            *Només amb que...

També poden fer d’enllaç les formes no personals del verb: el gerundi i el participi:
           
            Trobaràs el cotxe baixant per Pau Claris.
            Pintat de blanc serà un pis nou.

            Per a l’expressió de les condicionals, la llengua disposa d’un ventall de temps verbals ric i variat; en indicatiu (llevat dels futurs, els condicionals i el pretèrit anterior), i en subjuntiu (que sol ser el pretèrit imperfet i el plusquamperfet):

            Si invertiu, els beneficis augmentaran.
            Si invertíssiu, els beneficis augmentarien.
            Opinant així la majoria, retiro la proposta.

            La diferència entre l’ús de l’indicatiu i del subjuntiu  és només de grau, no són condicions reals i irreals respectivament. La diferència no és semàntica. L’indicatiu té un matís de realització factible:

            Si menges sopa, creixeràs.

...mentre que el subjuntiu fa insegur el compliment de la condició. Té un matís negatiu, presenta fets que no han succeït i que són irrepetibles:

            Si haguessis fet bondat, ara sortiries.     (impossible)
            Si fessis bondat, sortiries.                         (possible)

            No s’ha de confondre si no (condicional negativa) amb sinó (adversativa).
Són incorrectes les construccions del tipus Si els haguessis avisat, haguessin vingut, ja que si el verb de l’oració condicional és el plusquamperfet de subjuntiu, el verb de l´oració principal ha de ser el condicional simple o compost: Si els haguessis avisat, vindrien/ haurien vingut.



Pròtasi en subjuntiu

Proposició principal
Proposició subordinada
Present imperfet
(accions de present i de futur)
Si vinguessis,
Condicional simple
sortiríem
Pretèrit plusquamperfet
(accions de passat)
Si haguessis vingut,
Condicional simple
Present indicatiu
estaries millor
Condicional compost
hauries guanyat molts diners

Correlació temporal incorrecta (plusquamperfet subjuntiu > plusquamperfet subjuntiu):

            *Si els haguessis vist, haguessis rigut molt



Correspondències en l’ús de les condicionals
                       


Pròtasi en indicatiu

Proposició principal
Proposició subordinada
Present indicatiu
Si ho faig bé,
Present indicatiu
m’ho passo millor
Futur indicatiu
m’ho passaré millor
Imperatiu
calla
Pretèrit indefinit
Si ho ha fet,
Present indicatiu
s’ho calla
Futur indicatiu
s’ho callarà
Pretèrit indefinit
s’ho ha callat
Imperatiu
calla
Pretèrit imperfet
Si volies,
Pretèrit imperfet
podies fer-ho
Condicional simple
podries fer-ho
Pretèrit perfet
Si vas anar-hi,
Pretèrit perfet
vas veure’l
Present indicatiu
ja ho saps
Imperatiu
ara calla
Pretèrit plusquamperfet
Si hi havia anat,
Pretèrit imperfet
volia dir que...
Condicional simple
voldria dir que...
Pretèrit plusquamperfet
havia volgut dir que...
Condicional compost
hauria volgut dir que...
                       


11 Oracions concessives

En aquesta mena d’oracions, l’acció expressada pel verb principal es realitza malgrat l’obstacle, l’objecció, la dificultat que hi representa la subordinada. L’obstacle no l’arriba a impedir, l’oració principal és congruent per si sola i no depèn de forma tan radical de la subordinada com passava amb les condicionals:

            Encara que t’hi oposis, firmaré la carta.

Les oracions que més es poden comparar amb les concessives són les adversatives. De fet les mateixes conjuncions ho confirmen, ja que de vegades, la concessiva encara que pot tenir valor de “però“, i l’adversativa però pot funcionar com una concessiva:

            Encara que plogui anirem a missa.
            Plourà, però anirem a missa.

            Per a l’expressió de les concessives, la llengua disposa dels modes indicatiu i subjuntiu en alternança. Sembla natural d’afirmar que les accions reals demanen el verb en indicatiu, mentre que el mode subjuntiu queda reservat per a expressar accions possibles o dubtoses:

            Tot i que no en saben, guanyaran.
            Tot i que no en sàpiguen, guanyaran.

            Però aquesta afirmació no sempre és correcta, per tal com sovint recorrem al subjuntiu quan la realitat de l’acció és indiscutible. Si diem “Encara que plogui, surto de casa”, és evident que l’obstacle és totalment real i ja realitzat, perquè “està plovent”. En casos així, la tria del temps depèn només de les anomenades “apreciacions subjectives”.
            Conjuncions: encara que, per més que, per... que, mal que, ni que, tot i que, amb tot i que, amb tot que, a pesar de/ que, malgrat que, per bé que, bé que, si bé...
            També el gerundi i el participi poden introduir oracions vàlides com a concessives:

            Tot i guanyar, no recuperaran el prestigi perdut.
            Ni guanyant recuperaran...