Oració simple
1 Sintagmes
Un sintagma és un conjunt de paraules que
mantenen una relació de sentit en el moment de la seva pronunciació o
escriptura.
A cada sintagma, una de les paraules que el componen concentra més informació que les altres. És el que s'anomena nucli del sintagma.
Segons la categoria gramatical del nucli, tenim
- Sintagma nominal (SN): el nucli és un nom o pronom.
- Sintagma verbal (SV), que sol anar acompanyat d'altres sintagmes que completen la informació del verb
- Sintagma adjectival (SAdj), que sol completar els sintagmes nominals
- Sintagma adverbial (S Adv)
- Sintagma preposicional (SPrep)
- Subjecte: l'element del qual es parla.
- Predicat: allò que es diu del subjecte.
Tinc molta gana. > Nucli del SV: Tinc, 1a persona singular.
El Predicat està format per un verb i uns complements. Aquests complements poden ser:
- Atribut (Atr): acomopanya els verbs coulatius (ser, estar, semblar). Atribueix una qualitat al subjecte, amb el qual concorda. L'atribut pot ser SN, SAdj, SPrep o Oració:
- Complement directe (CD): completa la informació del verb indicant en què o en qui recau l'acció. No porta preposició:
- Complement predicatiu (CPred): és un adjectiu o sintagma adjectiu que es refereix alhora a un nom (amb el qual concorda) i al verb (del qual diu "xcom"):
- Complement indirecte (CI): indica la persona o animal que és destí de l'acció del verb.
- Complement de règim verbal (CRV) o complement preposicional (CPrep): respon a l'acció del verb i duu sempre preposició feble ("a, de, en , amb, per").
- Complement circumstancial de temps (CCT):
- Complement circumstancial de lloc (CCL):
- Complement circumstancial de manera (CCM):
- Complement del nom (CN): acompanya un nom o un pronom i en diu una característica.
- Complement de l’adjectiu (CAdj): acompanya l'adjectiu.
- Complement de l’adverbi (CAdv): acompanya d'adverbi.
- Segons un aspecte subjectiu, les classes d’oracions depenen de la qualitat psicològica del judici que formulen.
- Segons un aspecte gramatical o objectiu, depèn de la naturalesa del predicat i del subjecte de l'oració).
- deure + indinitiu: El teu amic deurà fer una obra molt útil
- condicional, quan l’oració apareix en relació amb
una altra oració: Portarien més maletes
- Interrogatives generals (o dubitatives)
- Interrogatives parcials (o determinatives)
- Primera de passiva: les que porten en el
predicat, a més a mes del verb, el complement agent: La cançó és cantada per mi
- Segona de passiva: les que no porten el
complement agent: La cançó és cantada
- Una oració passiva és equivalent a qualsevol oració atributiva o de predicat nominal: entre La cançó és cantada (per mi) i La cançó és bella (per mi) no ni ha diferència.
- La passiva no s’usa en present o imperfet dels verbs, el significat dels quals no s’entén com a momentani o que s’esdevé una sola vegada i en un moment donat.
- El subjecte és solament productor de l’acció de manera indirecta, per l’encàrrec que fa una altra persona: Va entrar a la barberia, a tallar-se els cabells
- La participació pot ésser tan indirecta que
afecti el subjecte d’una manera moral. Són les anomenades oracions de datiu ètic o d’interès:
- El reflexiu acompanya molts verbs intransitius (sobretot de moviment...) encara que no tenen cap mena de signe reflexiu: Te'n vas de seguida
- Hi ha verbs que solament tenen una forma reflexiva que funciona com a qualsevol altre element gramatical: penedir-se, atrevir-se, queixar-se.
- Ignorància del subjecte: Truquen
- Ocultació intencionada del subjecte. El parlant coneix bé el realitzador de l’acció però es calla el seu nom pels motius que siguin: A mi m’ho han dit d’una altra manera
- Indiferència pel que fa al subjecte. Es coneix però
no interessa esmentar-ho: No m’han
mirat el bitllet
- Impersonals amb “es”, “hom”, “un”.
- Verbs impersonals gramaticals: els verbs “haver”, “fer” i “ésser” presenten un ús impersonal de la tercera persona del singular. Les paraules que acompanyen el verb funcionen com a CD o com a atribut. Cal esmentar que el verb “haver” es construeix sempre amb l’adverbi pronominal “hi”:
- Verbs impersonals naturals: són els que indiquen fenòmens naturals, especialment meteorològics; s’usen en tercera persona del singular:
Canten
la meva cançó (nucli: cançó)
imprescindibles.
imprescindibles.
Canta
la meva cançó (nucli: canta)
Se
sentia una cançó molt antiga (nucli: antiga)
Se
sent com passa el tren lentament.
De
nit se sent el tren.
Els sintagmes es combinen per formar oracions:
2 Funcions
Les funcions sintàctiques fonamentals en
l’oració simple són Subjecte (S) i Predicat (P):
El riu Nil travessa Egipte.
persona i nombre.
El subjecte pot ser el·líptic si no el trobem escrit però el deduïm per la regla de la concordança:
Per tant, el nucli del SN és el pronom de 1a persona singular: "jo"
L'Evarist té els cabells massa llargs.
El riu Nil travessa Egipte.
persona i nombre.
El subjecte pot ser el·líptic si no el trobem escrit però el deduïm per la regla de la concordança:
Per tant, el nucli del SN és el pronom de 1a persona singular: "jo"
Ell és l’elegit.
Ella és molt agradable.
La casa és de pedra.
Aquesta pel·lícula és la que vaig veure l'any passat.
Ella és molt agradable.
La casa és de pedra.
Aquesta pel·lícula és la que vaig veure l'any passat.
Col·lecciono
monedes xineses.
Només en alguns casos pot dur preposició:
- Quan és un pronom personal tònic: T'he convidat a tu.
- Davant dels pronoms "tots, totes, tothom, ningú": Hem cridat a tothom.
- En oracions recíproques: S'estimen l'un a l'altra.
Només en alguns casos pot dur preposició:
- Quan és un pronom personal tònic: T'he convidat a tu.
- Davant dels pronoms "tots, totes, tothom, ningú": Hem cridat a tothom.
- En oracions recíproques: S'estimen l'un a l'altra.
Col·loco
cada moneda al seu lloc molt emocionat.
T’he
dut una moneda per a la teva col·lecció.
Sempre
parles del mateix.
M'he acostumat a tu.
S'interessa per les matemàtiques.
Penso en un amic meu.
M'he acostumat a tu.
S'interessa per les matemàtiques.
Penso en un amic meu.
Ahir
vaig completar el primer àlbum.
He
desat la col·lecció a la prestatgeria.
He
acabat amb gran satisfacció la col·lecció.
També hi ha complements d’altres categories
gramaticals:
Tinc
una gran col·lecció.
Aquest és l'amic de la meva germana.
Aquest és l'amic de la meva germana.
La
meva col·lecció és bastant gran.
Vaig
començar la col·lecció molt aviat.
Finalment, els complements externs a l’oració
s’anomenen Complements de l’oració (CO). Com el seu nom indica, representen una circumstància que afecta tota l'oració sencera i no només el nucli del predicat:
Afortunadament, el partit va acabar
sense gaires incidents més.
3 Classes
d’oracions
Concepte d’oració
Constitueixen una oració el conjunt d’elements
gramaticals que giren al voltant d’un verb en forma personal; un verb en forma
personal és la unitat sintàctica per la qual establirem els límits entre
oracions diferents i és l’element que implica una relació de concordativa entre
subjecte i predicat.
Oració simple i composta
L’oració simple és una oració psíquica, la corba melòdica
de la qual correspon a l’expressió d’un sol judici format per un subjecte i un
predicat. L’oració composta és una oració, la corba melòdica de la qual
correspon a l’expressió de més d’un sol judici format per la combinació de més d’un
subjecte i d’un predicat. L’oració composta és formada per diverses oracions
simples relacionades des del punt de vista lògic i compreses dins d’una unitat
psíquica que implica també una unitat d’entonació.
L’oració
simple és l’expressió d’un sol judici expressat per un subjecte i un verb en
forma personal. Hi ha dues possibilitats de classificar les oracions simples:
Classificació des del punt de vista subjectiu
La qualitat del criteri subjectiu és que té moltes
possibilitats perquè hi ha nombrosos matisos expressius que exigeixen unes
valoracions diferents de les oracions estrictament gramaticals.
Podem dividir:
Segons el predicat:
Indicatives
Fan referència al tipus més senzill de la formulació
gramatical. Ho prova la seva expressió en mode indicatiu. Enuncien oracions que es realitzen efectivament, i que, per tant, tenen
existència real.
No tenen
cap mena de complicació, són l’expressió de l’anomenat judici enunciatiu típic i
serveix per formular veritats categòriques, és a dir, tot allò que es correspon
amb una veritat o realitat objectiva:
L'home és mortal
Jaume I va conquerir
Mallorca
De possibilitat
Els tractadistes no sempre han estat d’acord a l’hora
de distingir les oracions de possibilitat i les dubitatives. Quan el parlant creu que el judici té solament
una existència mental sense cap mena de recolzament real d’allò que
formula, enuncia aquest judici corn un fet possible o dubtós. A més a més, hi
ha un acostament amb les interrogatives, fins a convertir-se elles mateixes en
interrogació. Poden trobar-les:
* Amb verb dependent
Com que l’acció és irreal, és a dir, és solament
possible, s’usa el mode subjuntiu en els verbs dependent d’un principal que
significa possibilitat o impossibi1itat:
És possible que se'n
desentengui
(verb
dependent en subjuntiu)
* Amb verbs independents
S’expressa aquest matís quan es fa referència al
passat i al present amb la perifrasi deure
+ infinitiu:
Devien ésser franceses
Ja deveu haver-ho comentat
tots
Quan expressa el futur es pot fer de dues maneres:
Hi ha també la possibilitat de fer servir el
condicional compost quan la probabilitat és d’un fet anterior acabat: No ho hauria dit mai
Dubitatives
Les trobem quan dubtem
de la realitat efectiva del fet parlat. Cal indicar que poden haver-hi vacil·lacions
quan un judici pot tenir una formulació gramatical de possibilitat o de dubte.
Podem construir-ho a base d’adverbis de dubte (potser, tal vegada, tal volta) i l'indicatiu present o futur:
Potser es compliquen les
coses
Tal vegada no decidirà
Optatives
Estan íntimament relacionades amb les exhortatives. Mentre
unes expressen el desig (optatives), les altres indiquen el prec i l’ordre (exhortatives).
Les
optatives expressen un desig, una acció
desitjada que pressuposa la manca de coincidència amb la realitat, perquè,
de saber-la real no desitjarien la seva realització.
Aquesta
irrealitat justifica l’ús del subjuntiu. Generalment venen encapçalades per una
exclamació de desig (Tant de bo) o
per una conjunció (que) que les
subordina a un verb pensat però no expressat, de manera que sovint pot afirmar-se
una dependència mental d’un verb principal implícit (Així sigui) o si es mira el futur s’expressa en present o imperfet
de subjuntiu (Tant de bo em convidi demà;
Tant de bo em convidés demà).
L’ús
del present o de l’imperfet busca expressar no el temps de referència de
1'acció sinó el to més o menys hipotètic de l'acció. 'Tant de bo me’n parlin' és menys hipotètic que 'Tant de bo me' n parlessin', més hipotètic
independentment del temps de referència.
Sovint
tenen un to afectiu pel fet del seu significat de desig, i tot això fa que
paraules indiferents aconsegueixin un significat especial, afectiu sobretot, però,
a més a més, específic enfront de l’oració que introdueixen:
Qui fos d'ell!
Així et rebentessis!
Els
verbs de voluntat (voler, desitjar) s’usen
en condicional o en imperfet d'indicatiu per atenuar el seu valor optatiu:
Voldria tornar-hi
Exhortatives
De l’expressió d’un desig passem gairebé sense
adonar-nos a la d’un prec i d’una ordre i, per això, és molt difícil deslligar
les optatives de les exhortatives. Es fan per l’ús de l'infinitiu amb valor d'imperatiu
(A seure tot seguit) o futur (Avui tornaràs més aviat)
Les
formes d’imperatiu (canta) han coincidit
sovint amb les de subjuntiu i, fins i tot, són les úniques en la negació (No cantis).
Tenen
un to exclamatiu i, per tant, passen sovint a posseir els trets típics de les
oracions exclamatives.
En segon lloc, podem classificar les oracions de manera subjectiva segons
el judici
Afirmatives
Les relacions entre un subjecte i un predicat fan que
expressi una relació que es correspon amb la realitat objectiva... Allò que es considera
normal gramaticalment és que el predicat és allò que es diu del subjecte. És per
això que les oracions afirmatives no porten cap remarca especial:
El correu ha arribat tard
Negatives
Són negatives quan no corresponen a la realitat objectiva, és a dir, quan la relació
entre el subjecte i el predicat no és real, no és veritable. Aquesta manca de
veracitat s’expressa, mitjançant l’adverbi “no”, anteposat al verb o sigui a
tot el predicat:
El tren no arribarà a l’hora
La
negació expressada per “no” pot fer referència a tota l’oració i aleshores
apareix negat tot el predicat, o pot referir-se a una part qualsevol de l’oració.
És
freqüent que la negació aparegui reforçada per una sèrie de veus: ningú, res, enlloc, cap, mai .
Originàriament
no tenen valor negatiu i solament ho han aconseguit amb el temps pel seu ús
constant junt a la partícula “no”, fins arribar a constituir-se com a locucions
negatives:
a) Quan hi ha el verb sobreentès també se sobreentén l’adverbi “no” i aleshores el caràcter
negatiu va a càrrec d’aquestes veus: Quants
n'has comprat? Jo, cap.
b)
En català parlat és tan ferma la
creença del seu valor negatiu que es construeixen sense l’adverbi “no”:
Mai
ve = Mai no ve
Ningú m'ha
vist = Ningú no m'ha vist
c) Quan les oracions tenen més d’una partícula negativa és fonamental que una d’elles
precedeixi al verb i com és natural ho farà 1’adverbi: No 1'he trobat mai enlloc
Interrogatives
L’estat d’ignorància o dubte poden portar-nos a la
formulació de diferents frases: negatives, de possibi1itat o dubitatives, però
també una altra forma de resoldre el dubte i la ignorància és la pregunta. D’aquesta
manera s’originen les interrogatives. Trobem com a tret característic la corba
tonal ascendent en la part final de l’oració, que es tradueix gràficament amb
el signe d’interrogació (?) que s’usa sempre al final de l’oració. Podem
classificar-les en dos grups:
La ignorància del parlant és de tot el judici, que no
saben si es correspon o no amb la realitat objectiva. Per això es pregunta si
la relació del subjecte convé al predicat:
Saps la lliçó?
Interessa saber si la relació és sí o no entre
subjecte i predicat. Normalment la contestació és “sí” o “no” però és freqüent
que aquests adverbis vinguin acompanyats per altres paraules o frases que la
modifiquen i, fins i tot, vinguin substituïts per aquestes paraules o per la
repetició del verb.
- Saps la lliçó?
- Sí, com mai.
- No
- La sé molt bé / No la sé
gens...
Hi ha
una anteposició del verb a tota l’oració (Saps
la lliçó?) menys en el cas que al verb precedeixin el pronoms àtons (Es varen enfadar).
No hi
ha, però, en català, la rigidesa d’altres llengües i és possible 1'anteposició
del subjecte, que arriba a ésser normal quan 1'interès del que pregunta es concentra
en ell (El president ha dimitit?). Aquestes
tendeixen a dividir-se en dues parts conservant solament la segona el to
interrogatiu (El president, ha dimitit?).
I això és molt més acusat. quan el subjecte està constituït per diferents
paraules (Aquel1 intent d’escissió entre
nosaltres, tornarà a produir-se en aquesta ocasió?).
La ignorància del parlant no és del tot el judici sinó
d’una de les seves parts (Qui ho ha fet?,
A qui busquen?). No es responen amb “sí” o “no”, sinó amb l’element per qui
és pregunta. S’usen unes paraules que es col·loquen sempre a l'inici d’una
oració:
quant (i flexió)
quin (i flexió)
qui
què
on
quan
com
Exclamatives
Tenen un caràcter de vivència primària, sense lògica.
Les exclamacions equivalen sempre a oracions organitzades pel fet que són elements expressius de la llengua.
Destaca la necessitat de comunicar a l'exterior sentiments, emocions, amb una
paraula, totes les vivències que pertanyen a la vida afectiva del parlant.
Trets lingüístics de l’oració
exclamativa:
a) Modificació articulatòria dels sons emesos, en referència a les seves articulacions normals (tant en
el sentit de reforçar l'articulació, més freqüent, com en el de relaxar-la).
b) Intensitat més forta de les paraules o síl·labes que es vol destacar (encara que
sigui i inconscientment).
c) Entonació anormal (tant si és per sobre com si és per sota de la corba tonal més habitual)
d) Modificació del ritme de la frase (accentuant-lo o endarrerint-lo)
Formes
de les oracions exclamatives:
a) Les més importants són els crits: Oh!,
Ai!, Ecs!
b) Interjeccions impròpies: Visca!,
Vinga! i vocatius: Senyor!,
Joan! quan ens dirigim a la consciencia i responsabilitat de l'interlocutor.
c) Poden considerar-se com a frases exclamatives compostes per un mínim de
dues paraules les formes: Com hi ha món!,
Sant Antoni!, Ja està bé!
d) Oració construïda com si fos una enunciativa normal, però matisada amb els
recursos fonètics típics de l’exclamació: Ara
sí que l’hem feta bona! No puc creure-ho!.
Classificació de l’oració simple des del punt de vista gramatical
Atributives
Les oracions de predicat nominal s’anomenen també
atributives, i la raó d’aquesta denominació és perquè analitzen el subjecte, declaren
les seves notes constitutives (essencials o accidentals) i les atribueixen
a aquest subjecte (o les neguen quan, en analitzar-lo, resulta que no existeix
en aquell subjecte la característica que es buscava)
L’oració
atributiva té un predicat nominal que és bàsicament un nom (és a dir, un
conjunt de notes o qualitats) o adjectiu (expressió de cadascuna de les notes o
qualitats):
L’ametller és un
arbre
El seu pare és
arquitecte
Però mitjançant
el procés de substantivació qualsevol part de l’oració pot funcionar corn a
predicat nominal:
El nen està de genolls
Ell és així
La
connexió que s’estableix entre S i P es realitza mitjançant una connexió
gramatical, la més important de les quals és el verb còpula “Ésser”, tot i que també és usat el verb “Estar”. D’altres
verbs copulatius són: aparentar, semblar,
esdevenir, creure’s, tornar-se, aparèixer...
No és
fonamental la construcció material del verb copulatiu. Pel fet que la seva
missió és enllaçar sense afegir cap significat més, hi ha casos que no s’esmenten
com:
1. Dites, refranys, etc.: Tal dit, tal fet
2. En ocasions és pres com un tret afectat i no s’usa
en la llengua parlada: Casa solitària
3. L’atribució directa de qualsevol part de 1'oració es
troba molt estesa i es caracteritza en la parla més normal: Ell, frare?
No atributives amb subjecte agent:
a) Transitives
Les oracions que porten complement directe tenen el
nom de transitives i això independentment d’altres complements (indirectes o
circumstancials):
La nena salta
Cal
indicar que l’oració no és transitiva per la classificació intrínseca del verb sinó
segons l’ús concret del verb d’una manera que una oració intransitiva: La nena salta es transforma en
transitiva pel senzill procediment d’afegir un complement. Hi ha verbs, però, en
què no és possible aplicar aquesta formulació. Són els verbs transitius o
intransitius, segons puguin portar o no el complement directe:
Transitius: portar,
collir, buscar.
Intransitius: anar,
atrevir-se, viure.
b) Intransitives
Son les oracions que no porten complement directe,
independentment dels altres complements que portin. Generalment són oracions en
les quals no destaca el paper actiu del subjecte sinó el fet que la seva acció
passi, que s’esdevingui durant un temps. Són els verbs d’estat com ara:
Viu amb els seus pares
Aquests nois creixen molt
c) D'estat
Subdivisió de les intransitives que comprèn tots els
verbs que signifiquen accions i el subjecte té un paper molt destacat i actiu. Aquestes
oracions poden portar un complement predicatiu (adjectiu o participi) que
concorda amb el subjecte i que se situen en la línia de les oracions de
predicat nominal (expressen una qualitat del subjecte) o atributives. Mentre
les de predicat nominal expressen la qualitat, nota del subjecte, les predicatives
(expressen fenòmens) com:
Ara viu tranquil·lament
No atributives amb subjecte pacient:
a) Passives generals
Enfront de les oracions transitives o intransitives
que tenen el subjecte com a protagonista de l’acció verbal, hi ha la
possibilitat de presentar el subjecte com a resultat de l’acció verbal. Això depèn
que, en un moment determinat, interessi més al parlant presentar la frase amb
el resultat de l’acció que amb la realització efectiva.
El
subjecte gramatical rep el nom de subjecte
pacient (que no pas de l’acció) i el complement gramatical s’anomena agent:
La cançó és cantada
per mi
Subj.
Pacient C. Agent.
Tradicionalment és divideixen en:
Les segones
són un tipus molt útil i més freqüent que el de les primeres, perquè el de les
primeres, perquè, en ocasions, no ens interessa indicar l’agent o productor de l’acció
o potser no el coneixem. Com a trets ens trobem:
Poden usar-se, però, en present o imperfet de la veu
passiva aquells verbs el significat del quals es refereix a una duració (sense importància
pel que fa a l'inici o l’acabament de l’acció) o que ens indiquen l’acció en el
seu propi desenvolupament.
b) Passives reflexives
Es coneix amb aquest nom perquè al seu significat passiu afegeix la forma exterior de les oracions reflexives.
Tenen el verb en veu activa, en tercera persona (singular o plural) i el pronom
reflexiu “es” o “se”, però són vertaderament passives pel seu significat:
Aquesta cançó s’ha
generalitzat per la pel·lícula
El sòl s’enfonsà amb el
pes dels mobles
No atributives amb subjecte agent i pacient:
a) Refflexives
El subjecte és alhora productor i resultat de la mateixa
acció. S’anomenen així perquè l’acció verbal és reflexa i repercuteix sobre el
propi agent. Per aquesta doble, funció ha de tenir una doble representació. A
més del subjecte enunciat en la forma normal hi ha el pronom personal àton que
concorda amb el subjecte i el representa en la seva segona funció: la de
complement.
La nena és pentina
Podem trobar dos
tipus d’oracions reflexives:
a) Directes: La nena es pentina
b) Indirectes: Tu et rentes les mans
Les
formes reflexives es formen a partir de les formes actives del verb que es conjuga,
unides a les formes àtones dels pronoms personals que tenen valor de CD i CI.
Hi ha
uns matisos que ens presenten conceptes menys perfilats:
Me’ls vaig
trobar discutint acaloradament'.
b) Recíproques
En realitat són una subdivisió de les reflexives, en
el cas particular que una acció verbal executada per dos o més subjectes, es
distribueixen de manera que el primer rebi el resultat de l’acció del segon, i
aquest el resultat de la del primer. Aquesta correspondència solament es pot
donar en els verbs transitius.
No atributives amb subjecte indeterminat:
L’absència del subjecte origina la categoria de les
oracions impersonals. A part dels usos impersonals del verb hi ha una sèrie de construccions
amb el subjecte impersonal, verbs impersonals de tipus gramatical i fenòmens
naturals.
Gairebé
sempre el verb es posa en plural, per cal d’accentuar l’anonimat de les
oracions sense subjecte. Les motivacions són diverses:
No sé si hi pot haver cap altra solució
Feia temps que
no el veia
Potser ja era
tard
Ara plou molt
fort
Abans nevava
més que ara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada