dilluns, 10 de setembre de 2012

Conceptes bàsics de literatura



Conceptes bàsics de literatura a Batxillerat




1 La llengua literària
            1.1 Concepte de literatura
            1.2 El text literari com a acte de comunicació
            1.3 Característiques de la llengua literària

2 Les figures retòriques o recursos literaris
            2.1 Recursos fonètics
            2.2 Recursos sintàctics
            2.3 Recursos lèxico-semàntics

3. Els gèneres literaris. Introducció històrica

4 Poesia
            4.1 Trets generals
            4.2 Rima
            4.3 Nombre de síl·labes i combinacions de versos
            4.4 La mètrica dels trobadors
            4.5 Gèneres poètics de tradició culta
            4.6 Gèneres poètics de tradició popular

5 Narrativa
            5.1 Tècniques narratives i estils
            5.2 Argument o trama i tema. Estructura
            5.3 El punt de vista, narrador o veu narrativa
            5.4 Personatges
            5.5 Temps
            5.6 Espai
            5.7 Els gèneres narratius

6 El teatre
            6.1 El gènere teatral
            6.2 El text teatral
            6.3 L'estructura
            6.4 El discurs teatral
            6.5 Elements propis
            6.6 Subgèneres dramàtics

7 Assaig

8 Diari

9 Biografia




1 La llengua literària

1.1 Concepte de literatura
Al llarg de la història hi ha hagut una gran confusió a l’hora d’establir l’abast del terme Literatura. Hi ha teories minimalistes que el restringeixen, i d’altres maximalistes per a les quals literatura és tot allò que hi ha escrit. A més, la paraula “Literatura” és polisèmica, posseeix moltes accepcions, entre les quals hi ha les següents:
·         Conjunt de la producció literària d’una època o d’una regió
·         Conjunt d’obres que constitueixen un grup particular i individualitzat, bé pel seu origen, bé per la seva temàtica o intenció
·         Bibliografia existent al voltant d’un tema determinat
·      Retòrica, expressió artificial
·      Per el·lipsi, s’empra “literatura” en comptes “d’història de la literatura”
·      Per metonímia, “literatura” significa també “manual d’història de la literatura”
·      Coneixement organitzat del fenomen literari
Al llarg de la història ens han arribat múltiples definicions de literatura. Aristòtil la defineix com a “art que imita només amb el llenguatge, en prosa o en vers”, és a dir, la literatura és l’art de la paraula. D’aquesta deriven les definicions tradicionals, que es poden resumir en la següent: la literatura és l’art que té com a finalitat l’expressió de la bellesa mitjançant el llenguatge.
Una caracterització general del fet literari, de la literalitat, només serà possible si partim del fet que l’obra literària és un acte especial de comunicació, i si considerem les particularitats de l’anomenat llenguatge literari. És a dir, l’acte de comunicació literari és, lingüísticament parlant, semblant als altres però amb unes particularitats.


1.2 El text literari com a acte de comunicació
Qualsevol obra literària és un autèntic acte de comunicació que posa en relació la persona que escriu amb altres persones, fins i tot d’èpoques i llocs molt diferents.
Segons l’esquema de R. Jakobson, en un acte de comunicació verbal es donen els següents “factors constitutius”:

        Context    
                    Codi
emissor > missatge > receptor
                (referent)   
                   canal

Emissor és qui parla o escriu; receptor, qui escolta o llegeix; missatge és el propi suport de l’acte comunicatiu  –suport lingüístic escrit o oral en un acte lingüístic-; el context són algunes de les coordenades que situen l’acte; el referent és la realitat extralingüística a què fa referència el missatge; el codi és la llengua que usa el missatge; el canal és el medi físic a través del qual es transmet el missatge.
Les modificacions que experimenten aquests factors en la comunicació literària són les següents: L’emissor es converteix en un autor i el receptor en un lector, espectador  o  oient (en el cas de la literatura oral o sociològicament consumidor). Aquest lector sol formar part d’un públic, mentre que l’autor forma part d’un corrent. És un acte amb unes característiques contextuals especials ja que l’autor i lector no comparteixen espai ni temps necessàriament i tenen cadascun circumstàncies pròpies d’aquesta situació comunicativa tan particular, com ara les circumstàncies culturals, polítiques, econòmiques... que condicionen l’obra literària i la seva recepció.
a.    L’emissor. Un parlant normal codifica el seu missatge per a satisfer una necessitat pràctica, immediata. Contràriament, l’emissor d’una obra literària o autor crea una obra literària amb la intenció que perduri, per tal de produir en el receptor un plaer estètic.
b.    El receptor. El receptor d’una obra d’art literària és el lector, l’oient o l’espectador. El conjunt de lectors, oients i espectadors rep el nom de públic. El públic no pot establir comunicació recíproca amb l’autor com ocorre amb emissors i receptors en actes comunicatius no literaris. Tot i que actualment es dóna una gran importància a la participació del lector o oient en l’obra literària, aquest pot interpretar-la, però no pot respondre a l’autor.
c.    El canal. El canal en la comunicació literària actual és generalment el llibre, la revista, el diari, el PC... però també es pot transmetre el missatge literari oralment (teatre, recitals poètics, cançons...). En qualsevol cas és un canal en què el missatge circula en una sola direcció: de l’autor al públic.
Pel que fa a la relació emissor-receptor o contacte, també hi trobem diferències. En l’acte de comunicació literària l’autor no té la iniciativa del contacte, que correspon estrictament al receptor. El missatge literari sempre espera que el lector acudeixi per tal de rebre’l quan vulgui.
d.    El missatge. En un acte normal de comunicació el més important és el contingut, el referent, del missatge. No obstant això, en la comunicació literària, el contingut és tan important com la forma.
e.    El codi. El codi literari és bàsicament la llengua comuna, però sotmesa a una sèrie de desviacions que ens produeixen estranyesa i ens fan parar esment sobre el mateix missatge. Per aconseguir-ho l’autor se serveix de tots els recursos que li ofereix l’idioma.
f.     El context. La no presència de l’autor-emissor en l’acte de comunicació literària implica que no existeix un context compartit per l’emissor i el receptor. Aleshores, on es troba el context de l’obra literària? En l’obra mateixa, l’obra comporta el seu propi context.


1.3 Característiques de la llengua literària

      L’essència de la llengua literària es troba en la connotació. El llenguatge literari és àmpliament connotatiu, és a dir, al significat lògic o bàsic de la paraula s’hi afegeixen altres significats secundaris, emocionals o expressius. Tot allò que una paraula és capaç d’evocar, suggerir, provocar... pertany al camp de la connotació. Així, en un text literari, la paraula lluna pot tenir les següents connotacions: nit, fred, quietud, misteri, màgia, romanticisme... Contràriament en el llenguatge comú predomina la denotació o significat bàsic, no subjectiu de les paraules, el denotatiu satèl·lit de la Terra en l’exemple.
Podem enunciar, a partir de les teories exposades, alguns tres peculiars de la llengua literària:
a.    Major abundància de figures o recursos expressius (metàfores, metonímies).
b.    Predomini de la funció poètica que xifra el seu objectiu en el missatge mateix, no en el seu contingut referencial, tot servint-se de recurrències o repeticions en tots els nivells.
c.    Abundància de connotacions i ambigüitats.
d.    Plurisignificació, que permet moltes i diverses interpretacions o “recreacions” de l’obra.
e.    Lèxic més escollit, precís i expressiu.
f.     Gran col·laboració del component fònic.
g.    Construccions sintàctiques més variades i flexibles que les de la llengua comuna.
h.    Predomini d’allò imaginatiu i afectiu per damunt del que és lògic.


2 Les figures retòriques o recursos literaris

Les figures retòriques més importants o usades amb més freqüència són les que segueixen, dividides segons siguin figures o recursos fonètics, sintàctics o lèxico-semàntics.

2.1 Recursos fonètics

Al•literació: repetició en un vers o en una extensió relativament curta d’un text d’uns mateixos sons vocàlics o consonàntics.

            Pere Peret pintor premiat per Portugal pinta pots i paperines per posar pebre picant.

Onomatopeia: ús de sons per imitar sorolls

            Pff!, blup!, splash!


2.2 Recursos sintàctics

Hipèrbaton: Canvi de l’ordre de mots o de les lletres d’un mot. En literatura es recorre a aquest recurs per augmentar l’expressivat del text:

            Per les comes i els fondals ve la vaca, tota sola

Asíndeton: supressió d’elements que servirien usualment d’enllaç. Dóna més velocitat a la frase:

            Corríem, saltàvem, ens empaitàvem.

El•lipsi: omissió d’algun element de la frase:

            No diguis mai burro a ningú que no ho sigui més que...

           
Polisíndeton: Fenomen contrari a l’asíndeton, consistent en la utilització de conjuncions  innecessàries:

            I va baixar a l’hort i va collir maduixes i es va esgarrinxar les cames i va acabar cansadíssima.

Sinonímia: acumulació de sinònims.

            És covard, baix, rastrer, traïdor.

Epítet: Ús d’adjectius que es poden arribar a considerar innecessaris.

            La blanca neu, l’aigua líquida.

Anàfora: repetició d’una o més paraules a l’inici de la frase o del vers.

            Voldria acaronar-te amb els llavis, voldria acaronar-te amb el pensament, amb el          temps, voldria acaronar-te més enllà de l’espai.

Epanadiplosi: Començar i acabar un vers o frase amb la mateixa paraula.

            Derrota sempre l’enemic que no et deixa vèncer, venceràs. Derrota, doncs, la     derrota.

Joc de paraules: Repetir en una frase, en ordre invers, els elements de l’altra.

            Caminava dolçament per la platja; per la platja dolçament caminava.

Paronomàsia: Joc de paraules que consisteix a utilitzar dues paraules de sons semblants, tot i que de significació diferent.

            Els daus als déus aposta.

Sinestèsia: Un altre joc de paraules que consisteix a desplaçar un adjectiu d’un camp sensorial a un altre.

            Color agre


2.3 Recursos lèxico-semàntics

Antítesi: Fer servir paraules de significat oposat.

            Jo el foc, tu l’aigua.

Paradoxa: Consisteix a unir dues idees que, en principi, semblen irreconciliables.

            Viure sense viure, que amb tu morir és néixer.

Oxímoron: Contrast que es forma acostant dues idees oposades.

            Un instant etern. Un sol negre. Un gel abrasador.

Gradació: Una sèrie significativa ordenada de menys a més o de més a menys.

            En terra, en fum, en pols, en ombra, en res (Góngora)

Hipèrbole: Exageració en la presentació de la realitat que es vol presentar.

            Aquell home era gras com una bona de greix que ofegués el món amb el seu pes.

Ironia: Expressar en clau de burla, el contrari del que es vol comunicar.

            La fàbrica un resol tots els problemes
            Llevat del de la mort, almenys per ara.

Comparació: Consisteix a comparar explícitament el terme real amb l’objecte poètic. Exigeix la presència d’un com: (...) mentre els companys dirien desaprovant-ho:

            Com l’ocell que deixa el niu (...)

Metàfora: La metàfora és igual que la comparació en la qual s’ha eliminat el com.

            Els teus ulls són fanals que il•luminen la meva foscor


Metonímia
            La causa per l’efecte:                     els cabells blancs demanen respecte

            L’autor per la seva obra:                he comprat un Modigliani

            El lloc per la cosa d’on prové:      un Priorat

            L’instrument pel qui l’utilitza:       la primera batuta


Interrogació retòrica: Pregunta que no necessita resposta perquè es dóna per suposada.

            Per què m’has traït, covard, ara que moro?

Apòstrofe: Invocació a éssers reals o imaginaris

            Veniu a mi, éssers celestials!

Personificació: Atribuir qualitats humanes a éssers inanimats o abstractes

            El cotxe cridava a plena veu.



3. Els gèneres literaris. Introducció històrica

Els gèneres estableixen una classificació de la producció literària eminentment culta segons les característiques formals del discurs.
            Històricament, com és sabut, els gèneres són tres, però a la Poètica Aristòtil (s IV aC) n'estudia només dos amb detall, la tragèdia i l'èpica, i oblida la lírica. És a l'època hel·lenística quan, arran de la catalogació del llegat de la literatura grega clàssica, s'elabora una classificació dels gèneres i se n'estudien les connexions amb els estils:
  • Èpica: narració de fets històrics des d'una perspectiva heroica.
  • Lírica: poesia en la qual predominen la subjectivitat, els tons afectius i sentimentals i emotius.
  • Dramàtica (tragèdia): composició teatral d'estil elevat que representa una acció seriosa i grau i en què el protagonista és endut cap a la catàstrofe per una passió o per la fatalitat.
  • Drama: composició teatral considerada un gènere mixt entre la tragèdia i la comèdia, i en la qual l'acció s'imposa a la narració.
  • Comèdia: composició teatral caracteritzada pel desenllaç feliç, i per la seva intenció, generalment crítica, moralitzadora o satírica.

            L'Edat Mitjana d'una banda crea gèneres nous i de l'altra manté l'autoritat dels an­tics, basada sobretot en Horaci. La codificació moderna s'estableix de manera defi­nitiva al Renaixement, en particular a L'arte poetica, de Minturno (1564), que divideix la poesia en lírica, èpica i dramàtica. Els gèneres clàssics són objecte de crí­tica des del romanticisme en nom de l'individualisme i del geni de l'artista, a desgrat que Hegel en fa una teoria de molta influència, la novetat de la qual és que in­clou la novel·la.
            El segle XX contempla la recuperació i reelaboració de la teoria dels gèneres. La influència creixent de la lingüística textual ha posat en un primer pla el pro­blema del text o, més ben dit, de la textualitat. La tipologia dels textos facilita l’estudi de l’obra literària com a conjunt, atès que el text, més que una successió de frases, és una unitat lingüística específica.
            Tot i que en la pràctica els gèneres han evolucionat cap a una classificació més simple (poesia, narrativa, teatre), cal tenir present que la crítica literària més avançada rebutja la divisió en compartiments estancs dels gèneres literaris. El discurs literari és analitzat des d'una perspectiva que defuig les classificacions simplificadores i entén que l'art contemporani va més enllà de les velles normes i limitacions.


4 Poesia

4.1 Trets generals
La poesia és l'art d'expressar, en paraules, el contingut literari, mitjançant mots disposats segons les lleis de la mètrica. Els elements bàsics de la poesia són:
  • Vers: fenòmens de contacte, mesura sil·làbica, tipus de vers...
  • Ritme: unitats o peus rítmics (dàctils, espondeus...)
  • Rima: tipologia (assonant, consonant...)
  • Estrofa: tipologia (apariat... sonet, romanç)
Tot i que associem el concepte poema a l'estructura en versos, l'expressió poètica també pot tenir altres manifestacions. La prosa poètica és un text es­crit en prosa que utilitza recursos poètics.
            D'altres manifestacions incorporen, d'una manera di­versa, elements plàstics; és el cas del cal·ligrama i el poema visual. El cal·ligrama és una composició poètica que, mit­jançant la tipologia i l’escriptura, «dibuixa» una forma relacionada amb el contingut temàtic del poema. Tot i que el concepte prové de la poesia avantguardista (el terme el va definir Guillaume Apollinaire) i que va ser una forma poètica utilitzada en aquesta època, du­rant el barroc també s'havien escrit poemes en els quals s'havia alterat la disposició tipogràfica.
            El poema visual també és una forma poètica avant­guardista. Prioritza la comunicació i el poder d'atrac­ció de l'obra i es caracteritza per la substitució dels elements tradicionals del poema per elements visuals: imatges, dibuixos, gravats, fotografies ...

4.2 Rima
A l'hora d'analitzar la forma d'un poema ens hem de fixar en el nombre de síl·labes de cada vers i en les relacions de tot tipus que s'estableixen entre els versos. La rima consisteix en la repetició de sons, normalment al final d'un conjunt de versos. Observeu que parlem de sons, no de grafies. La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rima assonant.

Rima consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons de determinats versos. Cal recordar que quan s'analitzen les rimes és costum anar escrivint una lletra (seguint l'ordre alfabètic) a la dreta de cada vers, que es va repetint a mesura que coincideixen els sons (l'apòstrof que hi ha al costat de cada rima indica que la rima és femenima -més avall s'explica el concepte-). La rima consonant és la preferida, i pràcticament única, que feien servir els trobadors. Escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d’art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d’art major (de 9 a 12 síl·labes).

En ma terra del Vallès a
tres turons fan una serra, b'
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b'

Com el Vallès no hi ha res. a

Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.

Si s'allunya i no et mira, a'
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a'
Si et sent, neci, riurà. b

Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: amic, trobador, etc.

Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: noia, ànima, etc.

Rima falsa. S'anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si ens hi fixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant, o es tracta només d'una rima visual.

ahir-migpartí, estimar-mar, només-mariners

Rima fàcil o pobra. És la basada en mots provinents d'una arrel comuna, la mateixa paraula amb igual significat, etc.

porta-comporta, estimava-cantava, saber-saber

Rima interna. La que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu interior.

Salvem esculls entre cants i reülls
Són una rosa que els meus ulls han desclosa

Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no presenten cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos lliures). Entre els més coneguts hi ha els estramps: versos sense rima, decasíl·labs, acabats en paraula plana.

Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular.

La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes. Les més freqüents són les creuades (rima creuada)-abba- i les encadenades (rima encadenada)-abab-; la rima caudada -ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos de les octaves. Aquestes modalitats poden produir diverses combinacions: rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada -abbaccdd-, etc.


4.3 Nombre de síl·labes i combinacions de versos
Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen estrofes. En general podem fer una divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferent nombre.

Mètrica isosil·làbica. Tots els versos tenen el mateix nombre de síl·labes.
Art menor (versos curts). Fins a 8 síl·labes
Normalment sense cesura
Art major (v. llargs). Tenen de 9 a 12 síl·labes
Normalment amb cesura
Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes

Cal tenir en compte que en català (i en provençal) es compta únicament fins la darrera síl·laba tònica. Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al final, si acaba en paraula plana deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola.
            A l'hora de comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent: "i una dama..."), elisions (supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una sola: "la dama és" - "la damés"). Quan es tracta de vocals en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons cas. I encara es podria parlar d'altres conceptes; de totes maneres, una lectura atenta hauria de permetre no pensar gaire en aquests conceptes i resoldre perfectament l'anàlisi sil·làbica.
            Segons el nombre de síl·labes els versos s'anomenen: monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs, tetrasíl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs, decasíl·labs, hendecasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs). Els versos de 5 i 7 síl·labes són molt freqüents en la poesia popular; en canvi, la poesia amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs; mentre que els alexandrins (12 síl·labes) es reserven normalment per a la poesia narrativa (èpica).
            Els versos llargs tenen habitualment cesura, una pausa mètrica que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació i que divideix el vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de síl·labes es farà com si el final de l'hemistiqui fos el final del vers, és a dir, si l'hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba ... En color verd teniu marcades les síl·labes que no s'han de contar en els finals dels hemistiquis dels exemples de més avall.
En els versos decasíl·labs la cesura produeix els models següents:
           
            4+6 (decasíl·lab català)
                        M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)
           
            6+4 (decasíl·lab èpic o francès)
                        Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,
                        davalla com lo núvol/ del temporal
(J. Verdaguer)
           
            5+5 (decasíl·lab castellà)
                        Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)

En canvi els alexandrins gairebé estan formats sempre per dos hemistiquis de 6+6 síl·labes:

Brots de migrades fulles/ coronen el bocí
obert i sense entranyes/ que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festa
al cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi
. (J. Alcover)

Quant a les estrofes, i fent una simplificació, es poden establir les següents combinacions segons el nombre de versos que les formen:

·         apariat (rodolí) o dístic
·         tercet
·         quartet (quarteta, si l'estrofa és d'art menor)
·         quintet –a
·         sextet –a
·         de set versos
·         octava
·         de nou versos
·         dècima.

Segons determinades combinacions de nombre de síl·labes i/o rimes podem parlar d'altres denominacions, podem recordar que dos quartets i dos tercets formen un sonet.


4.4 La mètrica dels trobadors
En la lírica trobadoresca els versos podien tenir de quatre a dotze síl·labes; no es considerava correcte que fossin més curts, encara que, excepcionalment se'n podien trobar d’una síl·laba i també de catorze.
Els trobadors anomenaven els versos bordons i les estrofes cobles.
            De vegades, al final d'un conjunt d'estrofes del mateix nombre de síl·labes, se'n troba una de més curta (sol tenir la meitat de versos de les estrofes anteriors) anomenada tornada que reprodueix part de la rima de l'estrofa anterior i que :
·         sol fer consideracions generals sobre el tema del poema (resumir, justificar, demanar, etc.)
·         o bé té caràcter de tramesa a una persona.

            En les cançons trobadoresques sol aparèixer el "senhal" (pseudònim), amb què el trobador designava la dama a qui dedicava el poema, per exemple, Bela Vezor (Bella Visió).
            També es pot trobar en algunes composicions un refrany, que consisteix en un o més versos que es repeteixen en un lloc fix a cada estrofa.


4.5 Gèneres poètics de tradició culta
  • L'himne és una composició de to solemne destinada al cant; expressa sentiments o ideals elevats: religio­sos, patriòtics, bèl·lics ...
  • L'oda és un poema, generalment extens, amb un to elevat i solemne com el de l'himne; però és més per­sonal que l'anterior i permet tractar temes diversos.
  • EI panegíric consisteix en un poema que lloa les ex­cel·lències d'un personatge, d'un país o d'una institu­ció de renom. Té una finalitat semblant a la dels epi­talamis que s'escriuen amb motiu d'un casament.
  • L'elegia expressa sentiments de dolor davant una desgràcia individual o col· lectiva. La poesia trobado­resca anomenava plany el poema d~aquestes característiques.
  • La cançó és una composició de tradició antiga. Sem­pre ha estat vinculada a la música i al principi feia re­ferència a qualsevol tipus de poema de temàtica no religiosa. La lírica trobadoresca fixà la forma i la temà­tica de la cançó, que va esdevenir el vehicle de l'ex­pressió amorosa.
  • L'ègloga és una composició amorosa en la qual dos o més pastors dia­loguen enmig d'un ambient bucòlic.
  • L'epigrama, poema molt breu amb el qual s'expressa un pensa­ment sovint de caràcter enginyós i satíric, d'un ma­nera precisa i condensada.


4.6 Gèneres poètics de tradició popular
En totes les cultures la tradició popular ha desenvolu­pat una extensa i rica producció poètica. Les festes, les celebracions, els esdeveniments importants ... van acompanyats tot sovint d'una cançó, d'un poema. Són composicions de versificació senzilla i llenguatge planer, que formen part del cançoner popular i tra­dicional. Les composicions més importants són els goigs, les nadales, les corrandes, les cançons de pan­dero i les cançons de bandolers i lladres de camí ral. Totes aquestes modalitats presenten una temàtica diversa, però sempre relacionada amb la realitat i amb les circumstàncies de la gent del poble. Acostumen a incorporar música i, de vegades, danses.


5 Narrativa

El text narratiu és el missatge en prosa destinat a un o a diversos receptors, organitzat a través d'un codi literari i que l'emissor situa en un context fictici. Presenta la història del conflicte d'un personatge. La història és una invenció de l'autor que imita la realitat: el lector no busca la veritat de l'obra, sinó la seva versemblança, perquè sap que és fictícia. D'altra banda, tota obra narrativa sempre presenta almenys un conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre.

5.1 Tècniques narratives i estils
En qualsevol novel·la trobem diferents tipus de tècniques o procediments narratius: la descripció, que caracteritza els personatges i els diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions, estats d'ànim...); el diàleg, que introdueix la veu dels personatges; i la narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica.
            La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a diversos estils:
  • Estil directe: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix reproduïda directament en el text sense la mediació d'un narrador. És el mode d'enunciació que implica directament destinador i destinatari i els protagonistes dialoguen o monologuen directament entre si: és la forma típica dels diàlegs, o fins i tot del monòleg o del soliloqui, en què el personatge dialoga respectivament amb un altre personatge, amb si mateix o amb un interlocutor absent. S'introdueix directament o mitjançant la fórmula va dir. El flux de la consciència també és una forma d'estil directe.
  • Estil indirecte: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text reproduïda per la mediació d'un narrador que l'explica. És el mode de l'enunciat del discurs relatat. També s'anomena discurs narrat. S'introdueix mitjançant la fórmula va dir que.
  • Estil indirecte lliure: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. És propi de la narrativa moderna.
  • Monòleg: tot i que el narrador està present només llegim la veu i la visió del personatge (el narrador ordena lògicament el que diu).
  • Monòleg interior o flux de consciència: el narrador desapareix totalment. És el lector qui ha d’ordenar de forma lògica qui parla amb qui.


5.2 Argument o trama i tema. Estructura
L'argument o trama: selecció d'accions i esdeveniments, d'acord amb una funcionalitat i amb una sèrie de recursos literaris intencionalment triats. L'argument és una col·lecció d'assumptes rellevants.
Història: reordenació dels fets contats a la trama segons la lògica causa-efecte i la cronologia
Tema: idea central que motiva el text, la seva estructura profunda, allò que es vol dir o expressar i que sovint no és explícit
Qüestions prèvies a analitzar:
  • Trets del tema: té tradició literària? És cap tòpic? És innovador, tradicional, presenta valors humans, trascendentals, socials ...
  • Anàlisi del títol: és simbòlic o representatiu?
  • To: optimista, pessimista, ombrívol, romàntic, polèmic, irònic, persuasiu, abúlic, informatiu, evasiu...

Estructura
Com s'organitza el contingut? Generalment hi ha una estructura externa clara que consisteix en la divisió tradicional per capítols o parts. L’estructura més bàsica de la narració és:
  • Plantejament (es presenten els personatges, la situació d’aquests, els fets,...)
  • Nus (es desenvolupa la història)
  • Desenllaç (la solució, el final)
En un text narratiu podem trobar diversos tipus de trama o estructura temàtica:
  • lineal: quan els elements se succeeixen ordenadament, seguint una relació de causa-efecte.
  • encastada o en anell: consisteix a inserir una història dins d'una altra
  • concèntrica: quan els elements giren a l'entorn d'un nucli temàtic principal.
  • caòtica o dispersa: quan no existeix una pauta concreta i explícita de concatenació i ordenament dels elements.
  • oberta: quan els elements, tot i seguir una pauta concreta i explícita, lògica, no es troben en una conclusió.
  • en paral·lel: la trama conté dues o més històries o línies d'acció que es van contant de manera simultània i s'interrompen mútuament
Hi ha trames que presenten la història narrada amb principi, nus i desenllaç. Les novel·les que presenten aquesta estructura donen als lectors informació sobre allò que passa als seus personatges. S'anomenen novel·les tancades. Altres novel·les, en canvi, relaten episodis o aventures que no formen una acció única, o que la deixen sense final: són les anomenades novel·les obertes.
            Dues característiques tècniques presents en la prosa narrativa i fonamentals en el conte són la tensió narrativa i el clímax: la tensió narrativa consisteix en l'evolució de l'interès argumental, que pot ser lineal o gradual; el clímax és el punt més interessant de l'argument. Cal assenyalar nuclis i subnuclis estructurals (si hi ha clímax o centre d'interès), que estan en relació entre si. Així, hi ha textos sense estructura aparent o expressament desordenats.


5.3 El punt de vista, narrador o veu narrativa
És el mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la comunicació literària. L'autor conta el relat a través d'una veu, segons diverses possibilitats tècniques.

Primer de tot cal distingir entre:
  • Autor real: creador tant del narrador com de la narració.
  • Narrador: persona (exterior al món narratiu) o personatge que conta la història
  • Narratari: destinatari de la narració, aquell a qui el narrador adreça la narració
  • Lector implicat: el lector de l'època, el que és requerit per a la comprensió òptima del text
  • Lector real: tothom qui llegeix un text concret, per gust, per obligació, etc.

Classificació tradicional
  1. Narrador intern, que coincideix amb un personatge de la ficció i hi intervé en la persona:
    • 1a persona central: el narrador és el personatge principal
    • 1a persona perifèrica: el narrador no és el protagonista, però està implicat en l'acció
    • la persona testimoni: el narrador no participa directament en l'acció
  2. Narrador extern, omniscient: no és un personatge de la ficció; dóna una visió àmplia dels fets, en 2a ò 3a persona: 
·         omniscient absolut: coneix passat, present, futur i pensaments de tots els personatges
·         omniscient limitat: presenta només tot el que pot ser vist, sentit o pensat per un sol personatge
·         omniscient observador: narra com si fos un testimoni, per sense ficar-se en la pell de cap personatge, no intervé en res (behaviorisme o conductisme)
·         narrador-editor: és el que explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic manuscrit o document perdut, que a vegades no gosa reproduir literalment (El Quixot, per exemple). Aquesta fórmula permet a l'autor continuar gaudint de l'omnisciència sense que se'l pugui acusar de manipulador, ja que l'autor pot parlar de la seva pròpia història com si fos un lector més.

El narrador intern, doncs, és un personatge de la història, mentre que el narrador extern no és un personatge de la història. Considerant també la posició temporal que el narrador té en relació amb els fets de la seva història, distingim quatre tipus de narrador:
  • narració ulterior, la més habitual: el narrador hi evoca fets ja esdevinguts en relació amb el moment de contar-los. Usa verbs en passat
  • narració anterior, molt poc freqüent: conta fets que han d'ocórrer amb posterioritat al moment de contar-los. Usa verbs en futur o condicional (profecies de la Bíblia)
  • narració simultània (conductisme): la història i la narració coincideixen en el temps, el text es limita als fets i el narrador no hi intervé (novel·la negra)
  • narració intercalada: la història i la narració s'hi interfereien de tal manera que l'una actua sobre l'altra (Les amistats perilloses)


5.4 Personatges
Cal tenir en compte els personatges "in praesentia" i els "in absentia" (per al·lusions). També els coneixements previs del personatge-tipus, és a dir, el bagatge cultural. del lector
Procediments de caracterització:
  • l'aspecte extern o retrat: fesomia, trets físics particulars, manera de vestir, edat, veu (manera de parlar, registre) .
  • el nom: funcions designativa (sexe, edat, procedència geogràfica), expansiva (ofici, posició social, valors morals, actitud del narrador envers el personatge) i simbòlica (valor denotatiu o connotacions personals i socials)
  • el caràcter o personalitat, la descripció psíquica o etopeia: pensaments, emocions. records, ideologia, objectius i intencions que empenyen a l'acció.
  • els atributs: objectes o elements que sovint acompanyen un personatge
  • la posició social i activitat professional: inclou l'origen familiar i el passat (antecedents personals, herència, posició social), a més de l'ocupació o professió
  • les accions que duu a terme o que pateix i les relacions amb l'entorn (afectacions, records) els trets que oposen uns personatges als altres en el conjunt de la narració: parelles de noi-noia, heroi-enemic, etc.
  • el conflicte que ha de resoldre el personatge i els obstacles que ha de superar en tant que són ocasions perquè es reveli o defineixi, perquè es caracteritzi pròpiament: conflictes interns, de relació (xoc entre personatges), socials (individu-grup, classe social, etc.), de situació (catàstrofes), etc.

Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o secundaris.
  • Personatges principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acció principal, té la funció més rellevant en el desnvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de característiques oposades: és el seu antagonista.
  • Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis.
  • Figurants: personatges de menor importància

La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel.la. Per exemple, en les novel.les costumistes o en les de gènere policíac, el grau de desenvolupament dels personatges és menor que en les novel.les anomenades psicològiques. Així, pel que fa a la caracterització, els personatges poden ser plans o rodons.
  • Personatges plans o estereotipats: són els que tenen una caracterització esquemàtica, com un esbós. queden definits amb un sol traç i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten petites modificacions. De vegades, la simplicitat de trets dels personatges plans fa que tinguin tendència a la caricaturització. entre els personatges que tenen aquest caràcter caricaturesc cal destacar l'antiheroi, personatge mediocre, mancat d'heroïcitat i de valors superiors, que expressa la irracionalitat i la manca de sentit de la vida humana.
  • Personatges rodons: són els que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicològica: evolucionen al llarg de la narració i són densos, contradictoris i variables.

En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge col.lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha esdevingut un personatge.
  • El personatge col.lectiu està format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat,etc. que actua com un personatge autònom més, i assumeix com a grup el que en altres casos recau en un sol individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcís Oller)
  • Trobem un personatge-natura quan la natura és una referència simbòlica i rep un protagonista destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a Solitud, podem observar el protagonisme que hi té la natura.

5.5 Temps
Tota novel·la se situa en un temps determinat, que pot ser passat, present o fins i tot futur. A més, aquests temps no són necessàriament excloents i poden conviure en la narració. Malgrat tot, el temps que caracteritza el relat és el passat, pel fet que així se subratlla la distància entre el moment de la narració i els fets relatats.
Quan s'analitza el temps, s'han de diferenciar dos aspectes: el temps narratiu i el temps històric.
El temps narratiu o literari (Tn): és el temps de la narració, en tant que obra de ficció, independentment del fet que la novel·la reprodueixi o no el pas del temps de la realitat exterior. Dins del temps narratiu es pot diferenciar entre el temps de la història (aquell que ve delimitat per la successió cronològica dels fets narrats), i el temps del discurs o temps psicològic (aquell que ve delimitat pel record, l'evocació del passat o la reflexió).
Segons el tractament que rebi en la novel·la, el temps narratiu pot ser lineal, acronològic o retrospectiu.
  • El temps lineal és la successió ordenada cronològicament de fets, accions i circumstàncies de la novel.la; els fets s'expliquen en l'ordre en què s'han produït. El temps lineal és objectiu i concorda amb el temps real exterior a l'obra literària. En general, la novel.lística tradicional es basa en un tractament del temps de caràcter lineal.
  • La acronologia és el desordre cronològic deliberat amb què es pot presentar la narració. En aquest cas, és el lector qui reconstrueix mentalment l'ordre cronològic. La novel·lística del segle XX es caracteritza per l'alteració del tractament del temps juntament amb altres experimentacions.

Si la història comença amb la trama o conflicte sense introducció, és a dir, in media res, l'ordre cronològic serà alterat; llavors, el temps narratiu podrà ser acronològic.

Alteracions en el temps:
  • Desplaçament enrere o recuperació de fets passats: analepsi, retrospecció o flashback
                        - analepsi externa: l'esdeveniment evocat comença i acaba abans del principi                                     de la trama.
                        - analepsi interna: els esdeveniments comencen després del principi de la                               trama.
  • Desplaçament endavant o anunci d'esdeveniments futurs: prolepsi, anticipació o flashforward
                        - prolepsi externa: refereix un esdeveniment que ocorre més enllà del límit                              temporal de la trama
                        - prolepsi interna: narració d'un esdeveniment posterior al moment en què és                         evocat

El temps històric (Th): és l'època en què se situa l'acció. Aquesta contextualització històrica pot aparèixer concretada implícitament o explicitament (se'ns pot donar una cronologia concreta, se'ns pot aventurar un esdeveniment històric concret, o bé haurem de deduir-la en funció dels costums, vestits o altres indicis presents en el text). Quan en un text no se'ns situen els esdeveniments en un temps històric concret parlem d'acronia.

Freqüència narrativa: relacions de repetició entre la narració o trama i la història.
  • Narració singulativa (1N-1H): una única narració conta una vegada allò que ocorre una sola vegada. És la forma narrativa més comuna. Verbs en pretèrit.
  • Narració iterativa (1N-nH): es conta una vegada allò que ha passat  moltes vegades. Denota economia narrativa. Verbs en imperfet.
  • Narració repetitiva (nN-1H): conta diverses vegades allò que ha passat una sola vegada. Les repeticions no solen ser ocurrències idèntiques sinó que aporten cada una matisos i informacions que ajuden a construir el fet avocat.

Un dels aspectes temporals més significatius és la velocitat de la narració, que posa en relació el temps que duren els esdeveniments que succeeixen en la història (temps històric) i la materialització en el discurs (temps narratiu), en nombre de línies, paràgrafs o pàgines. Per a establir aquesta relació hi ha diversos mecanismes que poden deturar o alentir bé accelerar el temps:
  • Resum, síntesi o sumari: (Tn<Th): concentra en un breu passatge una duració històrica considerable. Explicació abreujada, es tracten en poques línies un seguit d'esdeveniments.
  • El·lipsi o omissió : (Tn=0, Th=n): l'acceleració màxima. No hi ha text però hi ha història. És una tècnica de tractament del temps narratiu per la qual s'eliminen períodes de la història relatada i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel·la s'acabi el primer capítol quan el protagonista té quatre anys i comenci el segon capítol quan en té deu).
  • Descripció: (Tn=n, Th=0): la màxima desacceleració. Hi ha text però no hi ha història. És un recurs que suspèn la narració i descriu un lloc o un personatge, atenent als seus aspectes físics o psicològics.
  • Digressió: (Tn=n, Th=0) recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en el ritme del temps del relat.
  • Flux de la consciència: (Tn=n, Th=0) correspon a la forma moderna del monòleg interior, que es caracteritza per l'emergència de l'inconscient a nivell textual.


5.6 Espai
L'espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges i transcorren els fets, que pot ser:
  • real, versemblant, imaginari o simbòlic
  • únic o divers
  • en itinerari
  • simbòlic
  • fosc / clar
  • petit / gran
  • públic / privat
  • ciutat / camp
La descripció és sovint el resultat de la relació que un personatge (o diversos) o una acció estableixen amb un escenari, paisatge o objecte. Caldrà analitzar-hi l’ordre, la seqüència lineal que recorre a la distribució en l'espai d'acord amb la verticalitat (dalt/baix), l'horitzontalitat (dreta/esquerra) i la profunditat (davant/darrere)

L'espai esdevé fonamental tant en les novel·les històriques o realistes com en el gènere de ciència-ficció.


5.7 Els gèneres narratius

a) Conte: text narratiu de ficció, generalment breu, caracteritzat per la intensitat i l'esquematisme sintètic, per la visió parcial o fragmentària o centrada en un aspecte d'un tema, per la presentació dels fets en si mateixos sense preàmbuls i que tot conflueix de cara als fets que constitueixen el nervi del conte. Té menys varietat i matís que la novel.la, però té més contundència i força expressiva. Tradicionalment també, cal afegir-hi la finalitat clara de moralitzar i entretenir. L'extensió del conte literari no té uns límits rígids i sovint provoca confusions. No s'ha definit encara la diferència entre conte, narració llarga i novel.la curta. Algunes llengües com l'anglès s'han acostat a una terminologia més precisa: tale per a la narració breu, i short story per al conte llarg.
            Cal distingir entre el conte literari o culte (que troba els seus límits en extensió en la novel·la curta, i pot conrear diversos gèneres temàtics: el meravellós, el terror, etc.) i el conte tradicional o rondalla, lligat a les formes de tradició oral (que pot incloure els contes de fades o fantàstics, d'herois,etc.).
            Els contes tradicionals venen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos o ensenyar una lliçó moral. El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, tot i que els límits no són exactes).

b) Faula: composició breu en vers o en prosa que pot estar formada per un sol episodi, els protagonistes de la qual són animals o éssers inanimats, i que comporta un ensenyament exemplar.

c) Llegenda: es tracta d'una narració, generalment de caràcter popular, que conté un nucli temàtic de tradició històrica, però reinterpretat, magnificat, per la imaginació o per males interpretacions, rumors o per la suggestió de l'excepcionalitat dels fets. Es presenten normalment reunides en cicles, a l'entorn de protagonistes (Jaume I, Joan Garí...)

d) Rondalla: tipus de narració popular que combina elements fantàstics amb reals, destinada especialment a un públic infantil, amb una finalitat moralitzadora. Està lligada a les formes orals i es caracteritza per la simplicitat de la trama i per l'ús d'un llenguatge molt efectiu (frases fetes, onomatopeies, fórmules estereotipades d'inici i final...).

e) Novel·la: gènere narratiu de ficció, d'extensió regular o llarga, que modelitza en registre ficcional els conflictes i les tensions de l'ésser humà inserit en la història i en el si d'una comunitat. És un gènere de definició complexa perquè va néixer i es va desenvolupar al marge de la preceptiva i de l'anomenada literatura culta, per la qual cosa es va diversificar des del principi, i va admetre tota mena de possibilitats i recursos discursius.
            En la novel·la es desenvolupa una acció relativament extensa, que pot tenir ramificacions secundàries o altres accions encaixades.
            La novel·la moderna presenta una sèrie de peculiaritats que, tècnicament, la diferencien del gènere clàssic:
  • Les parts o els capítols, elements d'extructura externa, han deixat pas a la seqüència, que ateny a característiques d'estructuració interna, basada sovint en l'alternança de l'enfocament, variable en la forma de contrapunt.
  • El detallisme descriptiu, el monòleg interior, el conductivisme d'influència cinematogràfica o la creixent tendència psicològica són altres procediments narratius importants en la novel·la moderna, que ha aportat una gran renovació estilística al llarg del segle XX.
  • La barreja de veus narratives diferents en una mateixa obra és el tret més característic de la novel.la del segle XX.

Gèneres novel·lescos:
  • novel·la d'aventures: es caracteritza pel viatge i la consecució d'aventures en terres remotes, amb episodis i incidents agitats. A partir del s.XIX té un gran impuls, abandona les seves implicacions amb el gènere sentimental i es diversifica: novel·la d'aventures marineres (Moby Dick), viatges a indrets imaginats (Robinson Crusoe, novel·les de J.Verne,...).
  • novel·la de cavalleries: d'origen medieval, neix al voltant del món de la cavalleria i en tracta els tòpics. El protagonista o heroi és el cavaller, que lluita per una dama i pels valors cristians.
  • Novel·la de ciència-ficció: consisteix a explorar indrets possibles des del punt de vista científic, però encara no (o potser mai) imaginables com a reals.
  • Novel·la de costums: de caràcter realista, s'interessa per recollir unes formes de vida i uns costums, rurals o urbans, que estan en un període crític o a punt de desaparèixer. És propi del s. XIX.
  • Novel·la epistolar: anomenada així a causa de la tècnica d'escriptura. En un principi és una derivació de la novel·la sentimental. Es caracteritza per la subjectivitat de la visió, ja que totes les opinions i impressions passen per la focalització del subjecte ficcional que escriu les cartes.
  • Novel·la gòtica: d'origen alglès, pre-romàntic, que consisteix a desenvolupar una història de terror en escenaris truculents i carregats de misteri, com els castells de l'Edat Mitjana.
  • Novel·la històrica: té els seus precedents en el tipus de novel·la romàntica sobre fets històrics que publicà Walter Scott. Situa l'acció en un context històric realista amb voluntat de recrear-ne l'ambient o reinterpretar el passat en els seus components socials, jurídics o culturals.
  • Novel·la negra: deriva de la novel·la policíaca, que es comença a conrear als Estats Units amb una forta intenció de crítica dels valors socials, de la corrupció i de la violència institucional. El protagonista és generalment un antiheroi. Té un component elevat de sexe i violència i la resolució de l'enigma no sempre té relació amb el camí que segueix la justícia oficial.
  • Novel·la picaresca: generalment construïda amb tècnica autobiogràfica, en què un individu de pocs escrúpols conta la història de les seves experiències. El protagonista és un antiheroi.
  • Novel·la policíaca: articulada i mediatitzada pel punt de vista d'un subjecte (policia o detectiu) que segueix pistes i desxifra indicis (amb focalització interna), fins a arribar a un desenllaç, que comporta la solució d'un enigma.
  • Novel·la realista: rep la seva denominació a causa de la tècnica de representació utilitzada. El món ficcional realista representa el seu referent real i hi desenvolupa accions versemblants mitjançant el tractament de personatges i ambients que produeixen il·lusió de realitat. De la novel·la realista deriven una sèrie de ramificacions: la novel·la psicològica, la naturalista, la rural, la urbana,etc...
  • Novel·la rosa: gènere de caràcter sentimental, que relata els amors d'una parella, els quals acaben sempre amb final feliç.
  • Novel·la simbòlica: tipus de novel·la metafòrica que pot ser llegida en clau de símbol.



6 El teatre

6.1 El gènere teatral
És el gènere al qual pertanyen totes les obres l'objecte de les quals consisteix a representar una acció sobre l'escena. Presenta unes característiques que el distingeixen dels altres gèneres:
  • Ha de condicionar-se a la unitat (tot gira sobre un tema central), la integritat (acció completa: exposició, nus i desenllaç), la credibilitat (si el drama està relacionat amb al vida, ha de ser creïble) i l’interès (atraure l’atenció de l’espectador)
  • L'obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada
  • El receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic
  • El canal no és el llibre, sinó l'espai escènic
  • Sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, sinó que es presenten a mesura que avança l'obra (caracterització indirecta)
  • Hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal)
  • No hi ha narrador; el punt de vista queda diluït en els personatges


6.2 El text teatral
Una obra de teatre està formada per dos tipus de text: el text acotat i el text principal.
El text acotat és aquella part del text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al marge d'una obra teatral, per descriure l’escenari i per explicar la disposició, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d'acotacions:
El text principal és el text que forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs, monòlegs...


6.3 L'estructura
El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d'actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç. El teatre grec no tenia actes, mentre que els autors llatins i renaixentistes escrivien cinc actes (presentació, intensificació, clímax, declinació i desenllaç). Amb Lope de Vega es passa als tres actes, que es conserven en el teatre modern i es remarquen amb les llums, baixant el teló.
            Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l'acció, pel temps, per l'entrada i sortida dels personatges. El nombre d'escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.
            El quadre és la subdivisió temàtica d'un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.

6.4 El discurs teatral
El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral. Quan s'analitzen els diàlegs, cal tenir present la situació dels interlocutors (igualtat, inferioritat...), la forma d'actuar (dialèctica, exposició, interrogatori, etc.), i la relació amb l'acció (si l’atura, la matisa, la posa en moviment...).
            En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d'un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l'emissor i el receptor. També existeix l'apart (quan es fa participant o còmplice al públic de la història, sense que se n'esperi resposta).


6.5 Elements propis
L'espai escènic és l'espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció de l'obra.
L'escenografia és el conjunt d'elements que s'afegeixen a l'espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l'atrezzo, que és el conjunt d'accessoris que complementen la caracterització dels actors i d'objectes que es fan servir durant la representació.
L'escenari és la part del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament l'acció dramàtica.
La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes especials... En el teatre tradicional el teló s'apuja i s'abaixa marcant l'inici i l'acabament dels actes.

6.6 Subgèneres dramàtics
  • Tragèdia: gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges, pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte. És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l'Edat Mitjana la tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s'activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt profunda i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o s'enfronta l'heroi amb l'absurd.
  • Comèdia: presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d'una acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l'ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l'espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l'esquema vigent.
  • Tragicomèdia: gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l'adopten com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants: els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques; l'acció, seriosa o dramàtica, no acaba en catàstrofe; l'estil no és unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragèdia, contrasta amb el llenguatge col·loquial quotidià, típic de comèdia.
  • Drama: gènere teatral modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes. L'heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L'enfrontament es dóna entre l'home individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort...

D’altres subgèneres:
  • Acte sacramental: Obra d’un sol acte de caràcter al·legòric i escrita en vers. Temes profunds amb personatges simbòlics. Inspirats en les Escriptures o en les vides de sants i destinats a ser representats en la festa del Corpus Christi a les places públiques
  • Entremès: peça teatral breu, amb un llenguatge planer, caricaturesc, destinada a un públic poc exigent. Normalment es representava en un descans de la comèdia; a partir del segle XVIII, el terme es confon amb el de sainet.
  • Sainet: gènere dramàtic d'entreteniment, de caràcter còmic, caricaturesc, d'extensió breu i d'ambient i personatges populars. Posseeix unes característiques temàtiques força constants: reprodueix situacions quotidianes a través de tipus assenyalats per un tret desmesurat (gasiveria, autoritarisme...), portat fins a extrems ridículs; i exalça les virtuts de la vida quotidiana (amor, lleialtat...)
  • Farsa: Obra breu, còmica i satírica, originària del teatre grec.
  • Misteri: d'origen medieval, proposa en una successió de quadres, una representació dels misteris de la fe cristiana (Nadal, passió, assumpció...)
  • Mim: rebutja l'ús de la paraula i se centra només en la gestualitat.
  • Òpera: gènere creat a Itàlia al segle XVII, totalment cantat, de tema generalment tràgic, inspirat en la mitologia o en la llegenda. La seva modalitat còmica s'anomena òpera bufa.
  • Pantomima: el mim o pantomima (del grec pantómimos, "que tot ho imita") és la part de les arts escèniques que utilitza el gest com a forma d'expressió artística. Els mims són actors que no utilitzen el llenguatge parlat en les seves actuacions i, sovint, prescindeixen de qualsevol so o objecte per fer-se entendre. Té elements de connexió amb la dansa i el circ. És una forma habitual d'art de carrer. Els primers mims occidentals van aparèixer als teatres de Grècia i Roma, al segle V aC. La mímica era un element important en els teatres de l'època, on una part del públic no podia sentir els actors. L'estil i el contingut del mim modern té vincles clars amb la Commedia dell'arte, una forma popular de teatre que va aparèixer a Itàlia, durant l'edat mitjana. El cinema mut va popularitzar grans mims com ara Charles Chaplin o Buster Keaton.
  • Musical: obra de teatre musical és una obra escènica que pertany a la vegada a un gènere musical i a un gènere teatral típic de la cultura anglosaxona. Es tracta d'una forma de teatre que habitualment combina música, cançó, ball i diàlegs. Se sol representar en grans escenaris, principalment els del West End de Londres i els de Broadway, a Nova York. Produccions amb pressupostos menors acostumen a estrenar-se en teatres més petits, els denominats Off-Broadway, i fins i tot s'ha creat una categoria per a englobar aquelles sales petites en les quals es representen musicals de pressupost molt més reduït. Ja fa temps que els musicals han sortit del seu context anglosaxó original i s'han exportat i adaptat a països de tot el món com Alemanya, Àustria, el Canadà, França, el Japó, els Països Baixos, Austràlia o Espanya.

7 Assaig

Un assaig és un gènere literari expositiu que pot ser didàctic o argumentatiu. L'autor dóna la seva opinió sobre un tema o informa sobre determinada recerca, és a dir, explica el pensament del seu autor en els diversos aspectes del coneixement (filosofia, religió, art...). La voluntat estètica forma part del discurs assagístic, però la finalitat prioritària del missatge és la de comunicar idees amb una clara explicitació autorial. El seu nom ve dels Essais de Montaigne, encara que com a gènere no es va generalitzar fins al segle XIX. Ara s'acostumen a etiquetar amb aquest terme la majoria d'obres de no ficció.
            Hi ha una gran diversitat de tipus de textos que es poden incloure en aquesta denominació, i el contingut també és divers. Això permet fer-ne una agrupació temàtica:
  • Assaigs literaris, que tracten temes diversos i que combinen el contingut amb un llenguatge eminentment literari.
  • Assaigs científics, que pretenen la divulgació d'un aspecte cientificotècnic amb diferents nivells d'aprofundiment, d'acord amb el públic a què es destinen.
  • Assaigs divulgatius, que solen tractar de temes diversos, generalment d'actualitat, amb un llenguatge planer.
  • Assaigs polítics, que exposen idearis polítics i, a vegades, fan la crítica d'altres idearis o actuacions polítiques.


8 Diari

El diari personal és un tipus de text on l'autor escriu les seves experiències, somnis o comentaris sobre la realitat a partir d'entrades sota la data del dia. En un principi serveixen per portar un registre d'esdeveniments vitals i són per a ús privat, tot i que molts es publiquen, constituint un gènere de la literatura. Hi ha diaris de tot tipus, temàtics, epistolars, com a esborranys de les memòries i els més moderns diaris a Internet, que han adoptat el format de weblog.


9 Biografia

La biografia es basa en la narració escrita d'algun personatge, generalment no fictici. Una biografia escrita pel mateix personatge és una autobiografia, que també tracta de les emocions i sentiments de la persona respecte a les experiències de la seva vida. Avui en dia, és un gènere molt popular, tant en literatura com en cinema.





Bibliografia

ABELLAN, Joan, BALLART, Pere i SULLÀ, Enric: Introducció a la teoria de la literatura. Angle Editorial. Manresa 1997
ARITZETA, Margarida: Diccionari de termes literaris. 62. Barcelona 1996
BARGALLÓ, Josep: Manual de mètrica i versificació catalana. Empúries. Barcelona 1991
BECH, Sebastià i BORRELL, Josep: Com es comenta un text literari. Barcanova. Barcelona 1988
OLIVA, Salvador: Introducció a la mètrica. Quaderns Crema. Barcelona 1986
ORIOL DAUDER, Joan A i ORIOL i GIRALT, Joan: Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius. Llibres de l'Índex. Barcelona 1995
PARRAMON i BLASCO, Jordi: Diccionari de poètica. 62. Barcelona 1998
SOLER, Isabel i TRILLA, M.Roser: Les línies del text. Introducció a les tècniques narratives. Empúries. Barcelona 1989