Conceptes bàsics de literatura a Batxillerat
1 La llengua literària
1.1
Concepte de literatura
1.2
El text literari com a acte de comunicació
1.3
Característiques de la llengua literària
2 Les figures retòriques o recursos
literaris
2.1
Recursos fonètics
2.2
Recursos sintàctics
2.3
Recursos lèxico-semàntics
3. Els gèneres literaris. Introducció
històrica
4 Poesia
4.1
Trets generals
4.2
Rima
4.3
Nombre de síl·labes i combinacions de versos
4.4
La mètrica dels trobadors
4.5
Gèneres poètics de tradició culta
4.6
Gèneres poètics de tradició popular
5 Narrativa
5.1
Tècniques narratives i estils
5.2
Argument o trama i tema. Estructura
5.3
El punt de vista, narrador o veu narrativa
5.4
Personatges
5.5
Temps
5.6
Espai
5.7
Els gèneres narratius
6 El teatre
6.1
El gènere teatral
6.2
El text teatral
6.4
El discurs teatral
6.5
Elements propis
6.6
Subgèneres dramàtics
7 Assaig
8 Diari
9 Biografia
1 La llengua literària
1.1 Concepte de
literatura
Al
llarg de la història hi ha hagut una gran confusió a l’hora d’establir l’abast
del terme Literatura. Hi ha teories minimalistes que el restringeixen, i
d’altres maximalistes per a les quals literatura és tot allò que hi ha escrit.
A més, la paraula “Literatura” és polisèmica, posseeix moltes accepcions, entre
les quals hi ha les següents:
·
Conjunt
de la producció literària d’una època o d’una regió
·
Conjunt
d’obres que constitueixen un grup particular i individualitzat, bé pel seu
origen, bé per la seva temàtica o intenció
·
Bibliografia
existent al voltant d’un tema determinat
· Retòrica, expressió
artificial
· Per el·lipsi, s’empra
“literatura” en comptes “d’història de la literatura”
· Per metonímia,
“literatura” significa també “manual d’història de la literatura”
· Coneixement organitzat
del fenomen literari
Al
llarg de la història ens han arribat múltiples definicions de literatura. Aristòtil la defineix com a “art que imita només amb el llenguatge,
en prosa o en vers”, és a dir, la literatura és l’art de la paraula. D’aquesta
deriven les definicions tradicionals, que es poden resumir en la següent: la
literatura és l’art que té com a finalitat l’expressió de la bellesa mitjançant
el llenguatge.
Una
caracterització general del fet literari, de la literalitat, només serà
possible si partim del fet que l’obra literària és un acte especial de comunicació, i si considerem les particularitats
de l’anomenat llenguatge literari. És a dir, l’acte de comunicació literari és,
lingüísticament parlant, semblant als altres però amb unes particularitats.
1.2 El text literari
com a acte de comunicació
Qualsevol
obra literària és un autèntic acte de comunicació que posa en relació la
persona que escriu amb altres persones, fins i tot d’èpoques i llocs molt
diferents.
Segons
l’esquema de R. Jakobson, en un acte
de comunicació verbal es donen els següents “factors constitutius”:
Context
Codi
emissor > missatge > receptor
(referent)
canal
|
Emissor és qui parla o
escriu; receptor, qui escolta o llegeix; missatge és el propi
suport de l’acte comunicatiu –suport
lingüístic escrit o oral en un acte lingüístic-; el context són algunes
de les coordenades que situen l’acte; el referent és la realitat
extralingüística a què fa referència el missatge; el codi és la llengua
que usa el missatge; el canal és el medi físic a través del qual es
transmet el missatge.
Les
modificacions que experimenten aquests factors en la comunicació literària són
les següents: L’emissor es converteix en un autor i el receptor en un lector,
espectador o oient (en el cas de la literatura oral o
sociològicament consumidor). Aquest lector sol formar part d’un públic,
mentre que l’autor forma part d’un corrent. És un acte amb unes
característiques contextuals especials ja que l’autor i lector no comparteixen
espai ni temps necessàriament i tenen cadascun circumstàncies pròpies d’aquesta
situació comunicativa tan particular, com ara les circumstàncies culturals,
polítiques, econòmiques... que condicionen l’obra literària i la seva recepció.
a. L’emissor. Un parlant normal
codifica el seu missatge per a satisfer una necessitat pràctica, immediata.
Contràriament, l’emissor d’una obra literària o autor crea una obra literària amb la intenció que perduri, per tal
de produir en el receptor un plaer estètic.
b. El receptor. El receptor d’una
obra d’art literària és el lector,
l’oient o l’espectador. El conjunt de lectors, oients i espectadors rep el nom
de públic. El públic no pot establir comunicació recíproca amb l’autor com
ocorre amb emissors i receptors en actes comunicatius no literaris. Tot i que
actualment es dóna una gran importància a la participació del lector o oient en
l’obra literària, aquest pot interpretar-la, però no pot respondre a l’autor.
c. El canal. El canal en la
comunicació literària actual és generalment el llibre, la revista, el diari, el PC... però també es pot transmetre
el missatge literari oralment (teatre, recitals poètics, cançons...). En
qualsevol cas és un canal en què el missatge circula en una sola direcció: de
l’autor al públic.
Pel
que fa a la relació emissor-receptor o contacte, també hi trobem diferències.
En l’acte de comunicació literària l’autor no té la iniciativa del contacte,
que correspon estrictament al receptor. El missatge literari sempre espera que
el lector acudeixi per tal de rebre’l quan vulgui.
d. El missatge. En un acte normal
de comunicació el més important és el contingut,
el referent, del missatge. No obstant això, en la comunicació literària, el
contingut és tan important com la forma.
e. El codi. El codi literari és
bàsicament la llengua comuna, però sotmesa a una sèrie de desviacions que ens
produeixen estranyesa i ens fan parar esment sobre el mateix missatge. Per
aconseguir-ho l’autor se serveix de tots els recursos que li ofereix l’idioma.
f. El context. La no presència de
l’autor-emissor en l’acte de comunicació literària implica que no existeix un
context compartit per l’emissor i el receptor. Aleshores, on es troba el
context de l’obra literària? En l’obra mateixa, l’obra comporta el seu propi
context.
1.3
Característiques de la llengua literària
L’essència de la llengua literària es
troba en la connotació. El llenguatge literari és àmpliament connotatiu,
és a dir, al significat lògic o bàsic de la paraula s’hi afegeixen altres
significats secundaris, emocionals o expressius. Tot allò que una paraula és
capaç d’evocar, suggerir, provocar... pertany al camp de la connotació. Així,
en un text literari, la paraula lluna pot tenir les següents
connotacions: nit, fred, quietud, misteri, màgia, romanticisme... Contràriament
en el llenguatge comú predomina la denotació o significat bàsic, no subjectiu
de les paraules, el denotatiu satèl·lit de la Terra en l’exemple.
Podem
enunciar, a partir de les teories exposades, alguns tres peculiars de la llengua literària:
a.
Major
abundància de figures o recursos expressius
(metàfores, metonímies).
b.
Predomini
de la funció poètica que xifra el
seu objectiu en el missatge mateix, no en el seu contingut referencial, tot
servint-se de recurrències o repeticions en tots els nivells.
c.
Abundància
de connotacions i ambigüitats.
d.
Plurisignificació, que permet moltes i
diverses interpretacions o “recreacions” de l’obra.
e.
Lèxic més escollit, precís
i expressiu.
f.
Gran
col·laboració del component fònic.
g.
Construccions
sintàctiques més variades i flexibles que les de la llengua comuna.
h.
Predomini
d’allò imaginatiu i afectiu per
damunt del que és lògic.
2 Les figures retòriques o recursos literaris
Les figures retòriques més
importants o usades amb més freqüència són les que segueixen, dividides segons
siguin figures o recursos fonètics, sintàctics o lèxico-semàntics.
2.1
Recursos fonètics
Al•literació: repetició en un vers o en una extensió relativament curta d’un text d’uns mateixos sons vocàlics o consonàntics.
Pere Peret pintor premiat per
Portugal pinta pots i paperines per posar pebre picant.
Onomatopeia: ús de sons per imitar sorolls
Pff!, blup!, splash!
2.2
Recursos sintàctics
Hipèrbaton: Canvi de l’ordre de mots o de les lletres d’un mot. En literatura es recorre a aquest recurs per augmentar l’expressivat del text:
Per les comes i els fondals ve la
vaca, tota sola
Asíndeton: supressió d’elements que servirien usualment d’enllaç. Dóna més velocitat a la frase:
Corríem, saltàvem, ens empaitàvem.
El•lipsi: omissió d’algun element de la frase:
No diguis mai burro a ningú que no
ho sigui més que...
Polisíndeton: Fenomen contrari a l’asíndeton, consistent en la utilització de conjuncions innecessàries:
I va baixar a l’hort i va collir
maduixes i es va esgarrinxar les cames i va acabar cansadíssima.
Sinonímia: acumulació de sinònims.
És covard, baix, rastrer, traïdor.
Epítet: Ús d’adjectius que es poden arribar a considerar innecessaris.
La blanca neu, l’aigua líquida.
Anàfora: repetició d’una o més paraules a l’inici de la frase o del vers.
Voldria acaronar-te amb els llavis, voldria acaronar-te amb el pensament, amb el temps, voldria acaronar-te més enllà de l’espai.
Epanadiplosi: Començar i acabar un vers o frase amb la mateixa paraula.
Derrota sempre l’enemic que no et deixa vèncer, venceràs. Derrota, doncs, la derrota.
Joc de paraules: Repetir en una frase, en ordre invers, els elements de l’altra.
Caminava dolçament per la platja; per la platja dolçament caminava.
Paronomàsia: Joc de paraules que consisteix a utilitzar dues paraules de sons
semblants, tot i que de significació diferent.
Els daus als déus aposta.
Sinestèsia: Un altre joc de paraules que consisteix a desplaçar un adjectiu d’un camp sensorial a un altre.
Color agre
2.3 Recursos lèxico-semàntics
Antítesi: Fer servir paraules de significat oposat.
Jo el foc, tu l’aigua.
Paradoxa: Consisteix a unir dues idees que, en principi, semblen irreconciliables.
Viure sense viure, que amb tu morir
és néixer.
Oxímoron: Contrast que es forma acostant dues idees oposades.
Un instant etern. Un sol negre. Un
gel abrasador.
Gradació: Una sèrie significativa ordenada de menys a més o de més a menys.
En terra, en fum, en pols, en ombra,
en res (Góngora)
Hipèrbole: Exageració en la presentació de la realitat que es vol presentar.
Aquell home era gras com una bona de
greix que ofegués el món amb el seu pes.
Ironia: Expressar en clau de burla, el contrari del que es vol comunicar.
La fàbrica un resol tots els
problemes
Llevat del de la mort, almenys per
ara.
Comparació: Consisteix a comparar explícitament el terme real amb l’objecte poètic. Exigeix la presència d’un com: (...) mentre els companys dirien desaprovant-ho:
Com l’ocell que deixa el niu (...)
Metàfora: La metàfora és igual que la comparació en la qual s’ha eliminat el com.
Els teus ulls són fanals que
il•luminen la meva foscor
Metonímia
La causa per l’efecte: els cabells blancs demanen respecte
L’autor per la seva obra: he comprat un Modigliani
El lloc per la cosa d’on prové: un Priorat
L’instrument pel qui l’utilitza: la primera batuta
Interrogació retòrica: Pregunta que no necessita resposta
perquè es dóna per suposada.
Per què m’has traït, covard, ara que
moro?
Apòstrofe: Invocació a éssers reals o imaginaris
Veniu a mi, éssers celestials!
Personificació: Atribuir qualitats humanes a éssers inanimats o abstractes
El cotxe cridava a plena veu.
3. Els
gèneres literaris. Introducció històrica
Els gèneres estableixen una classificació de la producció
literària eminentment culta segons les característiques
formals del discurs.
Històricament,
com és sabut, els gèneres són tres, però a la Poètica Aristòtil
(s IV aC) n'estudia només dos amb detall, la tragèdia i l'èpica, i oblida la
lírica. És a l'època hel·lenística quan, arran de la catalogació del llegat de
la literatura grega clàssica, s'elabora una classificació dels gèneres i se
n'estudien les connexions amb els estils:
- Èpica: narració de fets històrics des d'una perspectiva
heroica.
- Lírica: poesia en la qual predominen la subjectivitat, els tons
afectius i sentimentals i emotius.
- Dramàtica (tragèdia): composició teatral d'estil elevat que
representa una acció seriosa i grau i en què el protagonista és endut cap
a la catàstrofe per una passió o per la fatalitat.
- Drama: composició teatral considerada un gènere mixt entre la
tragèdia i la comèdia, i en la qual l'acció s'imposa a la narració.
- Comèdia: composició teatral caracteritzada pel desenllaç feliç,
i per la seva intenció, generalment crítica, moralitzadora o satírica.
L'Edat
Mitjana d'una banda crea gèneres nous i de l'altra manté l'autoritat dels antics,
basada sobretot en Horaci. La codificació moderna s'estableix de manera definitiva
al Renaixement, en particular a L'arte poetica, de Minturno (1564), que
divideix la poesia en lírica, èpica i dramàtica. Els gèneres clàssics són
objecte de crítica des del romanticisme
en nom de l'individualisme i del geni de l'artista, a desgrat que Hegel en fa
una teoria de molta influència, la novetat de la qual és que inclou la
novel·la.
El segle XX contempla la recuperació i
reelaboració de la teoria dels gèneres. La influència creixent de la lingüística textual ha posat en un
primer pla el problema del text o, més ben dit, de la textualitat. La
tipologia dels textos facilita l’estudi de l’obra literària com a conjunt, atès
que el text, més que una successió de frases, és una unitat lingüística específica.
Tot i que en
la pràctica els gèneres han evolucionat cap a una classificació més simple
(poesia, narrativa, teatre), cal tenir present que la crítica literària més
avançada rebutja la divisió en compartiments estancs dels gèneres literaris. El
discurs literari és analitzat des d'una perspectiva que defuig les
classificacions simplificadores i entén que l'art contemporani va més enllà de
les velles normes i limitacions.
4 Poesia
4.1
Trets generals
La poesia és l'art d'expressar, en paraules, el contingut
literari, mitjançant mots disposats segons les lleis de la mètrica. Els
elements bàsics de la poesia són:
- Vers: fenòmens de
contacte, mesura sil·làbica, tipus de vers...
- Ritme: unitats o peus
rítmics (dàctils, espondeus...)
- Rima: tipologia
(assonant, consonant...)
- Estrofa: tipologia
(apariat... sonet, romanç)
Tot i que associem el concepte poema a l'estructura en versos,
l'expressió poètica també pot tenir altres manifestacions. La prosa poètica és un text escrit en
prosa que utilitza recursos poètics.
D'altres
manifestacions incorporen, d'una manera diversa, elements plàstics; és el cas
del cal·ligrama i el poema visual. El cal·ligrama
és una composició poètica que, mitjançant la tipologia i l’escriptura,
«dibuixa» una forma relacionada amb el contingut temàtic del poema. Tot i que
el concepte prové de la poesia avantguardista (el terme el va definir Guillaume
Apollinaire) i que va ser una forma poètica utilitzada en aquesta època, durant
el barroc també s'havien escrit poemes en els quals s'havia alterat la
disposició tipogràfica.
El poema visual també és una forma poètica
avantguardista. Prioritza la comunicació i el poder d'atracció de l'obra i es
caracteritza per la substitució dels elements tradicionals del poema per
elements visuals: imatges, dibuixos, gravats, fotografies ...
4.2 Rima
A l'hora d'analitzar la forma d'un poema ens hem de fixar en
el nombre de síl·labes de cada vers i en les relacions de tot tipus que
s'estableixen entre els versos. La rima consisteix en la repetició de sons,
normalment al final d'un conjunt de versos. Observeu que parlem de sons, no de
grafies. La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rima assonant.
Rima
consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els
sons de determinats versos. Cal recordar que quan s'analitzen les rimes és
costum anar escrivint una lletra (seguint l'ordre alfabètic) a la dreta de cada
vers, que es va repetint a mesura que coincideixen els sons (l'apòstrof que hi
ha al costat de cada rima indica que la rima és femenima -més avall s'explica
el concepte-). La rima consonant és la preferida, i pràcticament única, que feien
servir els trobadors. Escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a
versos d’art menor (fins a 8
síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d’art major (de 9 a
12 síl·labes).
En ma
terra del Vallès a
tres turons fan una serra, b'
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b'
tres turons fan una serra, b'
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b'
Com el
Vallès no hi ha res. a
Rima
assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons
vocàlics.
Si
s'allunya i no et mira, a'
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a'
Si et sent, neci, riurà. b
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a'
Si et sent, neci, riurà. b
Rima
masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: amic, trobador, etc.
Rima
femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o
esdrúixola: noia, ànima, etc.
Rima
falsa. S'anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si ens
hi fixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant,
o es tracta només d'una rima visual.
ahir-migpartí, estimar-mar, només-mariners
Rima
fàcil o pobra. És la basada en mots provinents d'una arrel comuna, la
mateixa paraula amb igual significat, etc.
porta-comporta, estimava-cantava, saber-saber
Rima
interna. La que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu interior.
Salvem esculls entre cants i reülls
Són una rosa que els meus ulls han desclosa
Versos
blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no
presenten cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos
lliures). Entre els més coneguts hi ha els estramps: versos sense rima,
decasíl·labs, acabats en paraula plana.
Versos
lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular.
La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes.
Les més freqüents són les creuades
(rima creuada)-abba- i les encadenades
(rima encadenada)-abab-; la rima caudada
-ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos de les octaves. Aquestes
modalitats poden produir diverses combinacions: rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada
-abbaccdd-, etc.
4.3 Nombre
de síl·labes i combinacions de versos
Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen estrofes. En general podem fer una
divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de
diferent nombre.
Mètrica isosil·làbica. Tots els versos tenen el mateix nombre de
síl·labes.
|
Normalment sense cesura
|
|
Normalment amb cesura
|
||
Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes
|
||
Cal tenir en compte que en català (i en provençal) es compta únicament fins la darrera
síl·laba tònica. Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al
final, si acaba en paraula plana deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem
de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola.
A l'hora de
comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió en una sola síl·laba
mètrica de la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent:
"i una dama..."), elisions
(supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una
sola: "la dama és" - "la damés"). Quan es tracta de vocals
en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas;
e/mo/ció, enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons cas. I encara es podria parlar
d'altres conceptes; de totes maneres, una lectura atenta hauria de permetre no
pensar gaire en aquests conceptes i resoldre perfectament l'anàlisi sil·làbica.
Segons el nombre de síl·labes els versos
s'anomenen: monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs, tetrasíl·labs,
pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs,
decasíl·labs, hendecasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs). Els versos de 5 i
7 síl·labes són molt freqüents en la poesia popular; en canvi, la poesia
amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs; mentre que els
alexandrins (12 síl·labes) es reserven normalment per a la poesia narrativa
(èpica).
Els versos
llargs tenen habitualment cesura, una
pausa mètrica que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació i que
divideix el vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de síl·labes es
farà com si el final de l'hemistiqui fos el final del vers, és a dir, si
l'hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en
paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba ... En color verd teniu
marcades les síl·labes que no s'han de contar en els finals dels hemistiquis dels
exemples de més avall.
En els versos decasíl·labs la cesura produeix els models
següents:
4+6 (decasíl·lab català)
M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)
M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)
6+4 (decasíl·lab èpic o
francès)
Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,
davalla com lo núvol/ del temporal (J. Verdaguer)
Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,
davalla com lo núvol/ del temporal (J. Verdaguer)
5+5 (decasíl·lab castellà)
Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)
Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)
En canvi els alexandrins gairebé estan formats sempre per dos
hemistiquis de 6+6 síl·labes:
Brots de
migrades fulles/ coronen el bocí
obert i sense entranyes/ que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festa
al cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi. (J. Alcover)
obert i sense entranyes/ que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festa
al cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi. (J. Alcover)
Quant a les estrofes, i fent una simplificació, es poden
establir les següents combinacions segons el nombre de versos que les formen:
·
apariat (rodolí) o dístic
·
tercet
·
quartet (quarteta, si l'estrofa és d'art menor)
·
quintet –a
·
sextet –a
·
de set versos
·
octava
·
de nou versos
·
dècima.
Segons determinades combinacions de nombre de síl·labes i/o
rimes podem parlar d'altres denominacions, podem recordar que dos quartets i
dos tercets formen un sonet.
4.4 La
mètrica dels trobadors
En la lírica trobadoresca els versos podien tenir de quatre a
dotze síl·labes; no es considerava correcte que fossin més curts, encara que,
excepcionalment se'n podien trobar d’una síl·laba i també de catorze.
Els trobadors
anomenaven els versos bordons i les
estrofes cobles.
De vegades,
al final d'un conjunt d'estrofes del mateix nombre de síl·labes, se'n troba una
de més curta (sol tenir la meitat de versos de les estrofes anteriors)
anomenada tornada que reprodueix
part de la rima de l'estrofa anterior i que :
·
sol fer consideracions generals sobre el tema del poema
(resumir, justificar, demanar, etc.)
·
o bé té caràcter de tramesa a una persona.
En les
cançons trobadoresques sol aparèixer el "senhal" (pseudònim), amb què el trobador designava la dama a
qui dedicava el poema, per exemple, Bela Vezor (Bella Visió).
També es pot
trobar en algunes composicions un refrany,
que consisteix en un o més versos que es repeteixen en un lloc fix a cada
estrofa.
4.5
Gèneres poètics de tradició culta
- L'himne és una
composició de to solemne destinada al cant; expressa sentiments o ideals
elevats: religiosos, patriòtics, bèl·lics ...
- L'oda és un poema,
generalment extens, amb un to elevat i solemne com el de l'himne; però és
més personal que l'anterior i permet tractar temes diversos.
- EI panegíric
consisteix en un poema que lloa les excel·lències d'un personatge, d'un
país o d'una institució de renom. Té una finalitat semblant a la dels epitalamis
que s'escriuen amb motiu d'un casament.
- L'elegia expressa
sentiments de dolor davant una desgràcia individual o col· lectiva. La
poesia trobadoresca anomenava plany el poema d~aquestes característiques.
- La cançó és
una composició de tradició antiga. Sempre ha estat vinculada a la música
i al principi feia referència a qualsevol tipus de poema de temàtica no
religiosa. La lírica trobadoresca fixà la forma i la temàtica de la
cançó, que va esdevenir el vehicle de l'expressió amorosa.
- L'ègloga és
una composició amorosa en la qual dos o més pastors dialoguen enmig d'un
ambient bucòlic.
- L'epigrama,
poema molt breu amb el qual s'expressa un pensament sovint de caràcter
enginyós i satíric, d'un manera precisa i condensada.
4.6
Gèneres poètics de tradició popular
En totes les cultures la tradició popular ha desenvolupat una
extensa i rica producció poètica. Les festes, les celebracions, els
esdeveniments importants ... van acompanyats tot sovint d'una cançó, d'un
poema. Són composicions de versificació senzilla i llenguatge planer, que
formen part del cançoner popular i tradicional. Les composicions més
importants són els goigs, les nadales, les corrandes, les cançons de
pandero i les cançons de bandolers
i lladres de camí ral. Totes aquestes modalitats presenten una temàtica
diversa, però sempre relacionada amb la realitat i amb les circumstàncies de la
gent del poble. Acostumen a incorporar música i, de vegades, danses.
5
Narrativa
El text narratiu és el missatge en prosa destinat a un o a
diversos receptors, organitzat a través d'un codi literari i que l'emissor
situa en un context fictici. Presenta la història del conflicte d'un
personatge. La història és una invenció de l'autor que imita la realitat: el
lector no busca la veritat de l'obra, sinó la seva versemblança, perquè sap que
és fictícia. D'altra banda, tota obra narrativa sempre presenta almenys un
conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre.
5.1 Tècniques narratives i estils
En qualsevol novel·la trobem diferents tipus de tècniques o
procediments narratius: la descripció, que caracteritza els personatges i els
diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions,
estats d'ànim...); el diàleg, que introdueix la veu dels personatges; i la
narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica.
La narració,
el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o
cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests
procediments donen lloc a diversos estils:
- Estil directe: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu
d'un personatge apareix reproduïda directament en el text sense la
mediació d'un narrador. És el mode d'enunciació que implica directament
destinador i destinatari i els protagonistes dialoguen o monologuen
directament entre si: és la forma típica dels diàlegs, o fins i tot del
monòleg o del soliloqui, en què el personatge dialoga respectivament amb
un altre personatge, amb si mateix o amb un interlocutor absent.
S'introdueix directament o mitjançant la fórmula va dir. El flux de la
consciència també és una forma d'estil directe.
- Estil indirecte: Procediment propi dels gèneres narratius pel qual la veu
d'un personatge apareix en el text reproduïda per la mediació d'un
narrador que l'explica. És el mode de l'enunciat del discurs relatat.
També s'anomena discurs narrat. S'introdueix mitjançant la fórmula va
dir que.
- Estil indirecte lliure: Procediment propi dels gèneres
narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text inserida en
el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. És propi
de la narrativa moderna.
- Monòleg: tot i que el
narrador està present només llegim la veu i la visió del personatge (el
narrador ordena lògicament el que diu).
- Monòleg interior o flux de
consciència: el narrador desapareix totalment. És el lector qui ha
d’ordenar de forma lògica qui parla amb qui.
5.2
Argument o trama i tema. Estructura
L'argument o trama: selecció
d'accions i esdeveniments, d'acord amb una funcionalitat i amb una sèrie de
recursos literaris intencionalment triats. L'argument és una col·lecció
d'assumptes rellevants.
Història: reordenació dels
fets contats a la trama segons la lògica causa-efecte i la cronologia
Tema: idea central que
motiva el text, la seva estructura profunda, allò que es vol dir o expressar i
que sovint no és explícit
Qüestions prèvies a analitzar:
- Trets del tema: té tradició literària? És cap tòpic? És
innovador, tradicional, presenta valors humans, trascendentals, socials
...
- Anàlisi del títol: és simbòlic o representatiu?
- To: optimista, pessimista, ombrívol, romàntic, polèmic,
irònic, persuasiu, abúlic, informatiu, evasiu...
Estructura
Com s'organitza el contingut? Generalment hi ha una estructura
externa clara que consisteix en la divisió tradicional per capítols o parts. L’estructura
més bàsica de la narració és:
- Plantejament (es
presenten els personatges, la situació d’aquests, els fets,...)
- Nus (es
desenvolupa la història)
- Desenllaç (la
solució, el final)
En un text narratiu podem trobar diversos tipus de trama o
estructura temàtica:
- lineal: quan els elements se succeeixen ordenadament, seguint
una relació de causa-efecte.
- encastada o en anell:
consisteix a inserir una història dins d'una altra
- concèntrica: quan els elements giren a l'entorn d'un nucli temàtic
principal.
- caòtica o dispersa: quan no existeix una pauta
concreta i explícita de concatenació i ordenament dels elements.
- oberta: quan els elements, tot i seguir una pauta concreta i
explícita, lògica, no es troben en una conclusió.
- en paral·lel: la trama conté
dues o més històries o línies d'acció que es van contant de manera
simultània i s'interrompen mútuament
Hi ha trames que presenten la història narrada amb principi,
nus i desenllaç. Les novel·les que presenten aquesta estructura donen als
lectors informació sobre allò que passa als seus personatges. S'anomenen novel·les
tancades. Altres novel·les, en canvi, relaten episodis o aventures que no
formen una acció única, o que la deixen sense final: són les anomenades novel·les
obertes.
Dues
característiques tècniques presents en la prosa narrativa i fonamentals en el
conte són la tensió narrativa i el clímax: la tensió narrativa consisteix
en l'evolució de l'interès argumental, que pot ser lineal o gradual; el clímax
és el punt més interessant de l'argument. Cal assenyalar nuclis i subnuclis
estructurals (si hi ha clímax o centre d'interès), que estan en relació entre
si. Així, hi ha textos sense estructura aparent o expressament desordenats.
5.3 El
punt de vista, narrador o veu narrativa
És el mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la
comunicació literària. L'autor conta el relat a través d'una veu, segons
diverses possibilitats tècniques.
Primer de tot cal distingir entre:
- Autor real: creador tant del
narrador com de la narració.
- Narrador: persona
(exterior al món narratiu) o personatge que conta la història
- Narratari: destinatari de
la narració, aquell a qui el narrador adreça la narració
- Lector implicat: el lector de
l'època, el que és requerit per a la comprensió òptima del text
- Lector real: tothom qui
llegeix un text concret, per gust, per obligació, etc.
Classificació tradicional
- Narrador intern, que coincideix
amb un personatge de la ficció i hi intervé en la persona:
- 1a persona central: el narrador és el personatge
principal
- 1a persona perifèrica: el narrador no és el
protagonista, però està implicat en l'acció
- la persona testimoni: el narrador no participa directament
en l'acció
- Narrador extern, omniscient: no
és un personatge de la ficció; dóna una visió àmplia dels fets, en 2a ò 3a
persona:
·
omniscient absolut: coneix passat,
present, futur i pensaments de tots els personatges
·
omniscient limitat: presenta només tot
el que pot ser vist, sentit o pensat per un sol personatge
·
omniscient observador: narra com si fos un
testimoni, per sense ficar-se en la pell de cap personatge, no intervé en res
(behaviorisme o conductisme)
·
narrador-editor: és el que explica uns fets que ha trobat escrits en un
hipotètic manuscrit o document perdut, que a vegades no gosa reproduir
literalment (El Quixot, per exemple). Aquesta fórmula permet a l'autor
continuar gaudint de l'omnisciència sense que se'l pugui acusar de manipulador,
ja que l'autor pot parlar de la seva pròpia història com si fos un lector més.
El narrador intern, doncs, és un personatge de la història,
mentre que el narrador extern no és un personatge de la història. Considerant
també la posició temporal que el narrador té en relació amb els fets de la seva
història, distingim quatre tipus de narrador:
- narració ulterior, la més
habitual: el narrador hi evoca fets ja esdevinguts en relació amb el
moment de contar-los. Usa verbs en passat
- narració anterior, molt poc
freqüent: conta fets que han d'ocórrer amb posterioritat al moment de
contar-los. Usa verbs en futur o condicional (profecies de
- narració
simultània (conductisme): la història i la narració coincideixen en
el temps, el text es limita als fets i el narrador no hi intervé (novel·la
negra)
- narració
intercalada: la història i la narració s'hi interfereien de tal
manera que l'una actua sobre l'altra (Les
amistats perilloses)
5.4
Personatges
Cal tenir en compte els personatges "in praesentia" i
els "in absentia" (per al·lusions). També els coneixements previs del
personatge-tipus, és a dir, el bagatge cultural. del lector
Procediments de caracterització:
- l'aspecte extern o retrat:
fesomia, trets físics particulars, manera de vestir, edat, veu (manera de
parlar, registre) .
- el nom:
funcions designativa (sexe, edat, procedència geogràfica), expansiva
(ofici, posició social, valors morals, actitud del narrador envers el
personatge) i simbòlica (valor denotatiu o connotacions personals i
socials)
- el caràcter o personalitat, la descripció psíquica o etopeia: pensaments, emocions.
records, ideologia, objectius i intencions que empenyen a l'acció.
- els atributs:
objectes o elements que sovint acompanyen un personatge
- la posició social
i activitat professional: inclou l'origen familiar i el passat
(antecedents personals, herència, posició social), a més de l'ocupació o
professió
- les accions
que duu a terme o que pateix i les relacions amb l'entorn (afectacions,
records) els trets que oposen uns personatges als altres en el conjunt de
la narració: parelles de noi-noia, heroi-enemic, etc.
- el conflicte
que ha de resoldre el personatge i els obstacles que ha de superar en tant
que són ocasions perquè es reveli o defineixi, perquè es caracteritzi
pròpiament: conflictes interns, de relació (xoc entre personatges),
socials (individu-grup, classe social, etc.), de situació (catàstrofes),
etc.
Segons la importància que la seva presència té en el
desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o
secundaris.
- Personatges principals: són els que intervenen en l'acció
amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament
de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que
porta a terme l'acció principal, té la funció més rellevant en el
desnvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista
té com a adversari un altre personatge de característiques oposades: és el
seu antagonista.
- Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el
transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en
pocs episodis.
- Figurants: personatges de menor importància
La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent
segons el tipus de novel.la. Per exemple, en les novel.les costumistes o en les
de gènere policíac, el grau de desenvolupament dels personatges és menor que en
les novel.les anomenades psicològiques. Així, pel que fa a la caracterització,
els personatges poden ser plans o rodons.
- Personatges plans o estereotipats: són els que
tenen una caracterització esquemàtica, com un esbós. queden definits amb
un sol traç i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten
petites modificacions. De vegades, la simplicitat de trets dels
personatges plans fa que tinguin tendència a la caricaturització. entre
els personatges que tenen aquest caràcter caricaturesc cal destacar
l'antiheroi, personatge mediocre, mancat d'heroïcitat i de valors
superiors, que expressa la irracionalitat i la manca de sentit de la vida
humana.
- Personatges rodons: són els que estan definits amb
molts trets i amb una gran complexitat psicològica: evolucionen al llarg
de la narració i són densos, contradictoris i variables.
En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus
d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge
col.lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha
esdevingut un personatge.
- El personatge col.lectiu està format per un
conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat,etc. que actua com un
personatge autònom més, i assumeix com a grup el que en altres casos recau
en un sol individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcís Oller)
- Trobem un personatge-natura quan la natura és una
referència simbòlica i rep un protagonista destacat; sovint incideix
directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o
actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a
Solitud, podem observar el
protagonisme que hi té la natura.
5.5
Temps
Tota novel·la se situa en un temps determinat, que pot ser
passat, present o fins i tot futur. A més, aquests temps no són necessàriament
excloents i poden conviure en la narració. Malgrat tot, el temps que
caracteritza el relat és el passat, pel fet que així se subratlla la distància
entre el moment de la narració i els fets relatats.
Quan s'analitza el temps, s'han de diferenciar dos aspectes:
el temps narratiu i el temps històric.
El temps narratiu o literari (Tn): és el temps de la
narració, en tant que obra de ficció, independentment del fet que la novel·la
reprodueixi o no el pas del temps de la realitat exterior. Dins del temps
narratiu es pot diferenciar entre el temps de la història (aquell que ve
delimitat per la successió cronològica dels fets narrats), i el temps del
discurs o temps psicològic (aquell que ve delimitat pel record, l'evocació del
passat o la reflexió).
Segons el tractament que rebi en la novel·la, el temps
narratiu pot ser lineal, acronològic o retrospectiu.
- El temps lineal és la successió ordenada
cronològicament de fets, accions i circumstàncies de la novel.la; els fets
s'expliquen en l'ordre en què s'han produït. El temps lineal és objectiu i
concorda amb el temps real exterior a l'obra literària. En general, la
novel.lística tradicional es basa en un tractament del temps de caràcter
lineal.
- La acronologia és el desordre cronològic deliberat
amb què es pot presentar la narració. En aquest cas, és el lector qui
reconstrueix mentalment l'ordre cronològic. La novel·lística del segle XX
es caracteritza per l'alteració del tractament del temps juntament amb
altres experimentacions.
Si la història comença amb la trama o conflicte sense
introducció, és a dir, in media res, l'ordre cronològic serà
alterat; llavors, el temps narratiu podrà ser acronològic.
Alteracions en el temps:
- Desplaçament enrere o recuperació de fets passats:
analepsi, retrospecció o flashback
-
analepsi externa: l'esdeveniment
evocat comença i acaba abans del principi de la trama.
-
analepsi interna: els esdeveniments
comencen després del principi de la trama.
- Desplaçament endavant o anunci d'esdeveniments futurs:
prolepsi, anticipació o flashforward
-
prolepsi externa: refereix un
esdeveniment que ocorre més enllà del límit temporal de la trama
-
prolepsi interna: narració d'un
esdeveniment posterior al moment en què és evocat
El temps històric (Th): és l'època en què se situa
l'acció. Aquesta contextualització històrica pot aparèixer concretada
implícitament o explicitament (se'ns pot donar una cronologia concreta, se'ns
pot aventurar un esdeveniment històric concret, o bé haurem de deduir-la en
funció dels costums, vestits o altres indicis presents en el text). Quan en un
text no se'ns situen els esdeveniments en un temps històric concret parlem d'acronia.
Freqüència
narrativa: relacions de repetició entre la narració o trama i la història.
- Narració
singulativa (1N-1H): una única narració conta una vegada allò que
ocorre una sola vegada. És la forma narrativa més comuna. Verbs en
pretèrit.
- Narració iterativa (1N-nH): es
conta una vegada allò que ha passat
moltes vegades. Denota economia narrativa. Verbs en imperfet.
- Narració
repetitiva (nN-1H): conta diverses vegades allò que ha passat una
sola vegada. Les repeticions no solen ser ocurrències idèntiques sinó que
aporten cada una matisos i informacions que ajuden a construir el fet
avocat.
Un dels aspectes temporals més significatius és la velocitat
de la narració, que posa en relació el temps que duren els esdeveniments que
succeeixen en la història (temps històric) i la materialització en el discurs
(temps narratiu), en nombre de línies, paràgrafs o pàgines. Per a establir
aquesta relació hi ha diversos mecanismes que poden deturar o alentir bé
accelerar el temps:
- Resum, síntesi o sumari: (Tn<Th): concentra en un breu
passatge una duració històrica considerable. Explicació abreujada, es
tracten en poques línies un seguit d'esdeveniments.
- El·lipsi o omissió : (Tn=0, Th=n): l'acceleració
màxima. No hi ha text però hi ha història. És una tècnica de tractament
del temps narratiu per la qual s'eliminen períodes de la història relatada
i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel·la
s'acabi el primer capítol quan el protagonista té quatre anys i comenci el
segon capítol quan en té deu).
- Descripció: (Tn=n, Th=0): la màxima desacceleració. Hi ha text però
no hi ha història. És un recurs que suspèn la narració i descriu un lloc o
un personatge, atenent als seus aspectes físics o psicològics.
- Digressió: (Tn=n, Th=0) recurs que consisteix a allunyar-se de
l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració
en el ritme del temps del relat.
- Flux de la consciència: (Tn=n, Th=0) correspon a la forma
moderna del monòleg interior, que es caracteritza per l'emergència de
l'inconscient a nivell textual.
5.6
Espai
L'espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges i
transcorren els fets, que pot ser:
- real, versemblant, imaginari o simbòlic
- únic o divers
- en itinerari
- simbòlic
- fosc / clar
- petit / gran
- públic / privat
- ciutat / camp
La descripció és sovint el resultat de la relació que un
personatge (o diversos) o una acció estableixen amb un escenari, paisatge o
objecte. Caldrà analitzar-hi l’ordre, la seqüència lineal que recorre a la
distribució en l'espai d'acord amb la verticalitat (dalt/baix),
l'horitzontalitat (dreta/esquerra) i la profunditat (davant/darrere)
L'espai esdevé fonamental tant en les novel·les històriques o
realistes com en el gènere de ciència-ficció.
5.7 Els
gèneres narratius
a) Conte: text narratiu de ficció, generalment breu, caracteritzat per
la intensitat i l'esquematisme sintètic, per la visió parcial o fragmentària o
centrada en un aspecte d'un tema, per la presentació dels fets en si mateixos
sense preàmbuls i que tot conflueix de cara als fets que constitueixen el nervi
del conte. Té menys varietat i matís que la novel.la, però té més contundència
i força expressiva. Tradicionalment també, cal afegir-hi la finalitat clara de
moralitzar i entretenir. L'extensió del conte literari no té uns límits rígids
i sovint provoca confusions. No s'ha definit encara la diferència entre conte,
narració llarga i novel.la curta. Algunes llengües com l'anglès s'han acostat a
una terminologia més precisa: tale
per a la narració breu, i short story
per al conte llarg.
Cal distingir
entre el conte literari o culte (que
troba els seus límits en extensió en la novel·la curta, i pot conrear diversos
gèneres temàtics: el meravellós, el terror, etc.) i el conte tradicional o rondalla, lligat a les formes de tradició oral
(que pot incloure els contes de fades o fantàstics, d'herois,etc.).
Els contes tradicionals venen de la
tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos o
ensenyar una lliçó moral. El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres
formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a
prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, tot i que els
límits no són exactes).
b) Faula: composició breu en vers o en prosa que pot estar formada per
un sol episodi, els protagonistes de la qual són animals o éssers inanimats, i
que comporta un ensenyament exemplar.
c) Llegenda: es tracta d'una narració, generalment de caràcter popular,
que conté un nucli temàtic de tradició històrica, però reinterpretat,
magnificat, per la imaginació o per males interpretacions, rumors o per la
suggestió de l'excepcionalitat dels fets. Es presenten normalment reunides en
cicles, a l'entorn de protagonistes (Jaume I, Joan Garí...)
d) Rondalla: tipus de narració popular que combina elements fantàstics
amb reals, destinada especialment a un públic infantil, amb una finalitat
moralitzadora. Està lligada a les formes orals i es caracteritza per la
simplicitat de la trama i per l'ús d'un llenguatge molt efectiu (frases fetes,
onomatopeies, fórmules estereotipades d'inici i final...).
e) Novel·la: gènere narratiu de ficció, d'extensió regular o llarga, que
modelitza en registre ficcional els conflictes i les tensions de l'ésser humà
inserit en la història i en el si d'una comunitat. És un gènere de definició
complexa perquè va néixer i es va desenvolupar al marge de la preceptiva i de
l'anomenada literatura culta, per la qual cosa es va diversificar des del
principi, i va admetre tota mena de possibilitats i recursos discursius.
En la
novel·la es desenvolupa una acció relativament extensa, que pot tenir
ramificacions secundàries o altres accions encaixades.
La novel·la moderna presenta una sèrie de
peculiaritats que, tècnicament, la diferencien del gènere clàssic:
- Les parts o els capítols, elements d'extructura externa,
han deixat pas a la seqüència, que ateny a característiques
d'estructuració interna, basada sovint en l'alternança de l'enfocament,
variable en la forma de contrapunt.
- El detallisme descriptiu, el monòleg interior, el
conductivisme d'influència cinematogràfica o la creixent tendència
psicològica són altres procediments narratius importants en la novel·la
moderna, que ha aportat una gran renovació estilística al llarg del segle
XX.
- La barreja de veus narratives diferents en una mateixa
obra és el tret més característic de la novel.la del segle XX.
Gèneres
novel·lescos:
- novel·la d'aventures: es caracteritza pel viatge i
la consecució d'aventures en terres remotes, amb episodis i incidents
agitats. A partir del s.XIX té un gran impuls, abandona les seves
implicacions amb el gènere sentimental i es diversifica: novel·la
d'aventures marineres (Moby Dick),
viatges a indrets imaginats (Robinson
Crusoe, novel·les de J.Verne,...).
- novel·la de cavalleries: d'origen medieval, neix
al voltant del món de la cavalleria i en tracta els tòpics. El
protagonista o heroi és el cavaller, que lluita per una dama i pels valors
cristians.
- Novel·la de ciència-ficció: consisteix a explorar
indrets possibles des del punt de vista científic, però encara no (o
potser mai) imaginables com a reals.
- Novel·la de costums: de caràcter realista,
s'interessa per recollir unes formes de vida i uns costums, rurals o
urbans, que estan en un període crític o a punt de desaparèixer. És propi
del s. XIX.
- Novel·la epistolar: anomenada així a causa de la
tècnica d'escriptura. En un principi és una derivació de la novel·la
sentimental. Es caracteritza per la subjectivitat de la visió, ja que
totes les opinions i impressions passen per la focalització del subjecte
ficcional que escriu les cartes.
- Novel·la gòtica: d'origen alglès, pre-romàntic,
que consisteix a desenvolupar una història de terror en escenaris
truculents i carregats de misteri, com els castells de l'Edat Mitjana.
- Novel·la històrica: té els seus precedents en el
tipus de novel·la romàntica sobre fets històrics que publicà Walter Scott.
Situa l'acció en un context històric realista amb voluntat de recrear-ne
l'ambient o reinterpretar el passat en els seus components socials,
jurídics o culturals.
- Novel·la negra: deriva de la novel·la policíaca,
que es comença a conrear als Estats Units amb una forta intenció de
crítica dels valors socials, de la corrupció i de la violència
institucional. El protagonista és generalment un antiheroi. Té un component
elevat de sexe i violència i la resolució de l'enigma no sempre té relació
amb el camí que segueix la justícia oficial.
- Novel·la picaresca: generalment construïda amb
tècnica autobiogràfica, en què un individu de pocs escrúpols conta la
història de les seves experiències. El protagonista és un antiheroi.
- Novel·la policíaca: articulada i mediatitzada pel
punt de vista d'un subjecte (policia o detectiu) que segueix pistes i
desxifra indicis (amb focalització interna), fins a arribar a un
desenllaç, que comporta la solució d'un enigma.
- Novel·la realista: rep la seva denominació a causa
de la tècnica de representació utilitzada. El món ficcional realista
representa el seu referent real i hi desenvolupa accions versemblants
mitjançant el tractament de personatges i ambients que produeixen il·lusió
de realitat. De la novel·la realista deriven una sèrie de ramificacions:
la novel·la psicològica, la naturalista, la rural, la urbana,etc...
- Novel·la rosa: gènere de caràcter sentimental, que
relata els amors d'una parella, els quals acaben sempre amb final feliç.
- Novel·la simbòlica: tipus de novel·la metafòrica
que pot ser llegida en clau de símbol.
6 El
teatre
6.1 El
gènere teatral
És el gènere al qual pertanyen totes les obres l'objecte de
les quals consisteix a representar una acció sobre l'escena. Presenta unes
característiques que el distingeixen dels altres gèneres:
- Ha de condicionar-se a la unitat (tot gira sobre un tema
central), la integritat (acció completa: exposició, nus i desenllaç), la
credibilitat (si el drama està relacionat amb al vida, ha de ser creïble)
i l’interès (atraure l’atenció de l’espectador)
- L'obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser
representada
- El receptor no és una sola persona, sinó un grup, el
públic
- El canal no és el llibre, sinó l'espai escènic
- Sovint no compta amb la caracterització directa dels
personatges, sinó que es presenten a mesura que avança l'obra
(caracterització indirecta)
- Hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis
del llenguatge no verbal)
- No hi ha narrador; el punt de vista queda diluït en els
personatges
6.2 El
text teatral
Una obra de teatre està formada per dos tipus de text: el text
acotat i el text principal.
El text acotat és aquella part del text escrit que
apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al
marge d'una obra teatral, per descriure l’escenari i per explicar la
disposició, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos
tipus d'acotacions:
El text principal és el text que forma part de la
representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs,
monòlegs...
El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es
divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat
normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d'actes pot variar,
tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al
plantejament, el nus i el desenllaç. El teatre grec no tenia actes, mentre que
els autors llatins i renaixentistes escrivien cinc actes (presentació,
intensificació, clímax, declinació i desenllaç). Amb Lope de Vega es passa als
tres actes, que es conserven en el teatre modern i es remarquen amb les llums,
baixant el teló.
Les escenes
són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per
l'acció, pel temps, per l'entrada i sortida dels personatges. El nombre
d'escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.
El quadre
és la subdivisió temàtica d'un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.
6.4 El
discurs teatral
El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral.
Quan s'analitzen els diàlegs, cal tenir present la situació dels interlocutors
(igualtat, inferioritat...), la forma d'actuar (dialèctica, exposició,
interrogatori, etc.), i la relació amb l'acció (si l’atura, la matisa, la posa
en moviment...).
En molts
casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d'un dels personatges; en
aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un
interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l'emissor i
el receptor. També existeix l'apart
(quan es fa participant o còmplice al públic de la història, sense que se
n'esperi resposta).
6.5
Elements propis
L'espai escènic és l'espai que percep el públic durant
la representació. Varia segons la concepció de l'obra.
L'escenografia és el conjunt d'elements que s'afegeixen
a l'espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements
decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l'atrezzo, que és el conjunt
d'accessoris que complementen la caracterització dels actors i d'objectes que
es fan servir durant la representació.
L'escenari és la part del teatre on es col·loca el
decorat i on es desenvolupa majoritàriament l'acció dramàtica.
La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats
per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes
especials... En el teatre tradicional el teló s'apuja i s'abaixa marcant
l'inici i l'acabament dels actes.
6.6 Subgèneres dramàtics
- Tragèdia: gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges, pertanyents a
les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El
final és sempre tràgic i el llenguatge és culte. És el gènere més
estretament vinculat al món grec. A l'Edat Mitjana la tragèdia
pràcticament va desaparèixer, però s'activà novament a partir del s. XVI.
En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt
profunda i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva
o s'enfronta l'heroi amb l'absurd.
- Comèdia: presenta
personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics,
situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d'una
acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que
té un final feliç, on es recupera l'ordre de totes les coses i de totes
els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l'espectador.
Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un
defecte o un valor que no quadra amb l'esquema vigent.
- Tragicomèdia: gènere dramàtic
que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada
sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l'adopten com a eina per
renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:
els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques;
l'acció, seriosa o dramàtica, no acaba en catàstrofe; l'estil no és
unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragèdia, contrasta amb el
llenguatge col·loquial quotidià, típic de comèdia.
- Drama: gènere teatral
modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja,
com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la
realitat i dels homes. L'heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de
lluitar contra quelcom que no preveu. L'enfrontament es dóna entre l'home
individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la
comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements
realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final
tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort...
D’altres subgèneres:
- Acte sacramental: Obra d’un sol
acte de caràcter al·legòric i escrita en vers. Temes profunds amb
personatges simbòlics. Inspirats en les Escriptures o en les vides de
sants i destinats a ser representats en la festa del Corpus Christi a les
places públiques
- Entremès: peça teatral breu, amb un llenguatge planer,
caricaturesc, destinada a un públic poc exigent. Normalment es
representava en un descans de la comèdia; a partir del segle XVIII, el
terme es confon amb el de sainet.
- Sainet: gènere dramàtic d'entreteniment, de caràcter còmic,
caricaturesc, d'extensió breu i d'ambient i personatges populars. Posseeix
unes característiques temàtiques força constants: reprodueix situacions
quotidianes a través de tipus assenyalats per un tret desmesurat
(gasiveria, autoritarisme...), portat fins a extrems ridículs; i exalça
les virtuts de la vida quotidiana (amor, lleialtat...)
- Farsa: Obra breu,
còmica i satírica, originària del teatre grec.
- Misteri: d'origen medieval, proposa en una successió de quadres,
una representació dels misteris de la fe cristiana (Nadal, passió,
assumpció...)
- Mim: rebutja l'ús de la paraula i se centra només en la
gestualitat.
- Òpera: gènere creat a Itàlia al segle XVII, totalment cantat,
de tema generalment tràgic, inspirat en la mitologia o en la llegenda. La
seva modalitat còmica s'anomena òpera bufa.
- Pantomima: el mim o pantomima (del grec pantómimos, "que tot ho
imita") és la part de les arts escèniques que utilitza el gest com a
forma d'expressió artística. Els mims són actors que no utilitzen el
llenguatge parlat en les seves actuacions i, sovint, prescindeixen de
qualsevol so o objecte per fer-se entendre. Té elements de connexió amb la
dansa i el circ. És una forma habitual d'art de carrer. Els primers mims
occidentals van aparèixer als teatres de Grècia i Roma, al segle V aC. La
mímica era un element important en els teatres de l'època, on una part del
públic no podia sentir els actors. L'estil i el contingut del mim modern
té vincles clars amb
- Musical: obra de teatre musical és una obra escènica que pertany a
la vegada a un gènere musical i a un gènere teatral típic de la cultura
anglosaxona. Es tracta d'una forma de teatre que habitualment combina
música, cançó, ball i diàlegs. Se sol representar en grans escenaris,
principalment els del West End de Londres i els de Broadway, a Nova York.
Produccions amb pressupostos menors acostumen a estrenar-se en teatres més
petits, els denominats Off-Broadway, i fins i tot s'ha creat una categoria
per a englobar aquelles sales petites en les quals es representen musicals
de pressupost molt més reduït. Ja fa temps que els musicals han sortit del
seu context anglosaxó original i s'han exportat i adaptat a països de tot
el món com Alemanya, Àustria, el Canadà, França, el Japó, els Països
Baixos, Austràlia o Espanya.
7 Assaig
Un assaig és un gènere literari expositiu que pot ser
didàctic o argumentatiu. L'autor dóna la seva opinió sobre un tema o informa
sobre determinada recerca, és a dir, explica el pensament del seu autor en els
diversos aspectes del coneixement (filosofia, religió, art...). La voluntat
estètica forma part del discurs assagístic, però la finalitat prioritària del
missatge és la de comunicar idees amb una clara explicitació autorial. El seu
nom ve dels Essais de Montaigne,
encara que com a gènere no es va generalitzar fins al segle XIX. Ara
s'acostumen a etiquetar amb aquest terme la majoria d'obres de no ficció.
Hi ha una
gran diversitat de tipus de textos que es poden incloure en aquesta
denominació, i el contingut també és divers. Això permet fer-ne una agrupació
temàtica:
- Assaigs literaris, que tracten temes diversos i que
combinen el contingut amb un llenguatge eminentment literari.
- Assaigs científics, que pretenen la divulgació d'un
aspecte cientificotècnic amb diferents nivells d'aprofundiment, d'acord
amb el públic a què es destinen.
- Assaigs divulgatius, que solen tractar de temes diversos,
generalment d'actualitat, amb un llenguatge planer.
- Assaigs polítics, que exposen idearis polítics i, a
vegades, fan la crítica d'altres idearis o actuacions polítiques.
8 Diari
El diari personal és un tipus de text on l'autor escriu
les seves experiències, somnis o comentaris sobre la realitat a partir
d'entrades sota la data del dia. En un principi serveixen per portar un
registre d'esdeveniments vitals i són per a ús privat, tot i que molts es
publiquen, constituint un gènere de la literatura. Hi ha diaris de tot tipus,
temàtics, epistolars, com a esborranys de les memòries i els més moderns diaris
a Internet, que han adoptat el format de weblog.
9 Biografia
La biografia es basa en la narració escrita d'algun
personatge, generalment no fictici. Una biografia escrita pel mateix personatge
és una autobiografia, que també tracta de les emocions i sentiments de la
persona respecte a les experiències de la seva vida. Avui en dia, és un gènere
molt popular, tant en literatura com en cinema.
Bibliografia
ABELLAN, Joan, BALLART, Pere i SULLÀ, Enric: Introducció a la teoria de la literatura.
Angle Editorial. Manresa 1997
ARITZETA, Margarida: Diccionari
de termes literaris. 62. Barcelona 1996
BARGALLÓ, Josep: Manual
de mètrica i versificació catalana. Empúries. Barcelona 1991
BECH, Sebastià i BORRELL, Josep: Com es comenta un text literari. Barcanova. Barcelona 1988
OLIVA, Salvador: Introducció
a la mètrica. Quaderns Crema. Barcelona 1986
ORIOL DAUDER, Joan A i ORIOL i GIRALT, Joan: Diccionari de figures retòriques i altres
recursos expressius. Llibres de l'Índex. Barcelona 1995
PARRAMON i BLASCO, Jordi: Diccionari
de poètica. 62. Barcelona 1998
SOLER, Isabel i TRILLA, M.Roser: Les línies del text. Introducció a les tècniques narratives.
Empúries. Barcelona 1989
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada