dimarts, 26 de febrer de 2013

Renaixença i Romanticisme

Revolució francesa i revolució industrial


Jordi Rubió i Balaguer resumeix de manera clara i precisa el significat d’aquest terme i afirma que la Renaixença és “el títol que podríem donar al procés cultural i a l’evolució històrica de les terres de llengua catalana des de la Revolució francesa fins a una relativa estabilització del conservadorisme polític el 1874 amb la Restauració”.
          Encara que l’estrena de Terra Baixa es produeix el 1897, més de cent anys després, per entendre-la completament hem de retrocedir, doncs, fins als fets de 1789 a França per entendre fins a quin punt modificarien la política, les relacions socials,  els sistemes econòmics i, de retruc, la funció de la cultura i la literatura a la vella Europa i també a la resta del món.
La Revolució francesa de 1789 és un dels fenòmens de més abast de la història i resulta difícil de resumir-lo en poques línies. Representa un punt i a part. En tot cas, no hi ha cap altra revolta armada en un país que no hagi dut tantes conseqüències de tan diversa consideració i que s’hagin estès pràcticament per tot el planeta, ja que representa la caiguda de l’Antic Règim basat en la concentració del poder, dels drets i de la capacitat d’actuació per part de les classes nobles. Pel que fa al món de la cultura i la literatura, d’una banda aquesta revolució social va lligada amb l’esclat del Romanticisme, que exporta als països veïns la lluita contra la convenció social, l’amor per les essències del país, la reivindicació de la subjectivitat i de la creació personal, etc; de l’altra, els mateixos intel·lectuals de la revolució són francesos que duen a Catalunya (i a Espanya) el culte a la raó i la ciència, és a dir, La Il·lustració.
En poc més de tres quarts de segle (entre 1789 i 1874, segons apuntava abans Rubió i Balaguer), Catalunya rep del nord tota mena d’influències contradictòries, algunes de les quals triomfen durant un temps i després són substituïdes per d’altres que aparentment hi tenen poc a veure. Els gustos ven i vénen i el neoclassicisme francès, galant, refinat i aristòcrata que es va anar barrejant amb el romanticisme explosiu, revolucionari, sentimental i burgès crea un perfil que, tot i ser prou complex i contradictori, avui dia defineix els autors típics de la Renaixença: homes seriosos i aparentment segurs de si mateixos però sovint (llevat de notables excepcions) que no han tingut una formació cultural gaire sòlida; que s’estimen el país i en reivindiquen els trets distintius, l’essència catalana, però que escriuen poc en català (si hi escriuen) perquè la literatura fa segles que és en castellà; que, finalment, en alguns casos esdevenen escriptors de renom i avui dia hi podem reconèixer aquest o aquell tret estètic depenent de la seva època de producció. La vida social i cultural d’aquests anys té molts fronts, està en plena ebullició.
Les influències exteriors, doncs, van deixant un pòsit en la massa social urbana, menestral i de base conservadora, sense estendre’s a les àmplies zones rurals del país, el reducte permanent de la tradició popular del país, de la cançó, el conte i la llegenda. És a la ciutat on les noves idees van arrelant i van transformant a poc a poc un país que durant molts anys ha tingut una cultura autòctona malmesa per les prohibicions absolutistes del govern central espanyol.   
Aquesta transformació paulatina de les idees arriba en un moment en què segueix un camí paral·lel a la transformació, no gaires anys més tard, de la vida industrial d’aquells mateixos grans nuclis de població, resultat de les conseqüències de les aportacions de l’obrer escocès James Watt a la màquina de vapor el 1769 i de la construcció de la primera locomotora per l’anglès Stephenson el 1814. Mentre que a Catalunya les finances públiques estan en crisi constant, la burgesia ha anat progressant i gran part del petit comerç de mica en mica s’ha anat convertint en fàbriques que necessiten mà d’obra urgent (barata i sense gaire especialització, generalment immigrada del camp). La indústria tèxtil del Vallès o de la construcció a la capital i la seva rodalia, per exemple, representen d’una banda el progrés d’aquesta burgesia mitjana-alta catalana, empresaris catalans de signe conservador que es compren una llotja al Liceu i fumen puros importats directament de Cuba. Ara bé, amb la burgesia apareix una nova classe social sorgida del seu mateix progrés, el proletariat, que aviat creixerà prou per organitzar-se i adonar-se que són ells qui mantenen l’estatus als seus amos sense rebre’n gaires contraprestacions. Tal com suggereix Karl Mark a El capital (1848), cal que la gran massa proletària s’uneixi i planti cara al poder econòmic per alterar-ne l’estructura. Amb els anys les respostes es faran més contundents i el socialisme i l’anarquisme tindran molta base social a ciutats com Barcelona.
                             


Els inicis de la Renaixença

La Renaixença, tal com l’entenem avui dia, neix com a voluntat de restauració de l’ús literari del català, malmès per tres llargs segles de decadència. La frustració vivia latent en l’ànima col·lectiva i només s’havien de donar les circumstàncies adequades perquè aflorés el sentiment patriòtic de pertànyer a un col·lectiu identificat en primer lloc per la llengua.
Tot i que la llengua durant tot aquest temps va continuar viva en el terreny particular i familiar, els escriptors no s’atrevien a utilitzar-la plenament en la creació literària, en desconfiaven perquè ja des del segle XVI s’havia perdut la tradició. La llengua de prestigi era el castellà perquè tenia el seu diccionari i les seves regles ortogràfiques, les dues eines de referència principals per a l’escriptor. I al català li faltaven totes dues.
A principis del segle XIX el pedagog barceloní Josep Pau Ballot i Torres (1747-1821) és un dels primers que reconeix la necessitat de redactar una gramàtica del català. Conscient, a més, que ha de ser útil sobretot per als mercaders estrangers que vénen a Catalunya, troba en la Junta de Comerç el finançament per a la seva obra. Així, es dedica durant més de quatre anys (segons les seves pròpies paraules, i en plena ocupació de la ciutat per part dels francesos) a redactar un text que amb el nom de Gramàtica y Apologia de la llengua cathalana es publica el 1815. El text va tenir èxit i ben aviat va assolir una segona edició corregida i ampliada. Feia la impressió que sempre hi havia hagut un públic que l’havia estat esperant i Ballot es va erigir en representant d’una consciència col·lectiva de part de la societat catalana, que reconeixia les mancances de la llengua materna i en reivindicava el passat històric, les possibilitats d’usar-la per a la poesia i, el que és més important en aquest moment, el propi nom de la llengua: respecte al pròleg de l’edició de 1531 de l’obra Libre de les dones o Spill, de Jaume Roig (un dels pocs narradors renaixentistes autòctons, nascut el 1401, que encara avui s’estudia com el representant del pas del passat medieval de Ramon Llull a l’època moderna de la Renaixença), Ballot a la seva Gramàtica escriu “pàtria que es diu cathalana” en comptes de l’original anònim “pàtria que es diu lemosina”. I aquest fet és força significatiu! Sabem que en aquell temps els propis catalans tenien un complex d’inferioritat tocant a la llengua materna i és així com en deien de la seva llengua, “lemosina”, un terme amb el qual s’automargina la pròpia llengua, en què es baixa un esglaó i s’identifica amb una manera d’entendre’s que no arriba a la categoria de llengua. La llengua nacional continuava sent el castellà, que anava estirant encara el prestigi dels autors del “Siglo de Oro” (Cervantes, Quevedo, etc.). Però Ballot proclama el seu amor i la seva fidelitat al català reivindicant-ne el nom. Encara que la gosadia va provocar moltes reserves i controvèrsies, perquè el context català continua i continuarà sent molt conservador, aquesta substitució va tenir molta importància pel fet que la Gramàtica va divulgar-se força entre els cercles culturals vinculats a la Renaixença durant les primeres dècades del s.XIX. En aquest sentit d’influència en el moment històric hem de situar també l’obra de Pròsper de Bofarull (1777-1859) Los condes de Barcelona vindicados (1836) i moltes d’altres.
Podem afirmar, doncs, que l’obra de Ballot ha posat la primera pedra de la futura Renaixença perquè:

-        reivindica el passat històric de la llengua catalana,
-        afirma les possibilitats d’usar-la per a la poesia i
-        usa el terme “català” en sentit patriòtic

          No perdem de vista, però, que la feina de Ballot i la resta de manifestacions patriòtiques del moment no resol el problema: a la primera meitat del segle XIX l’ortografia continua sent un camp obert, un campi qui pugui. Faltarà encara córrer cent anys més i arribar fins a Pompeu Fabra (les Normes Ortogràfiques són de 1913) per assolir la sistematització rígida del sistema d’escriure amb una normativa única, racional i amb base històrica, sense castellanismes. Ballot és només un entusiasta que obre la porta. Els escriptors hi van treure el nas amb por. No s’atrevien a dedicar-se exclusivament a la literatura en català principalment per dos motius: d’una banda, s’havien format exclusivament en castellà i els influïa la notable literatura dels clàssics en aquesta llengua; de l’altra, desconfiaven que una llengua que havia estat mancada durant tants anys de conreu literari els pogués servir per a la seva feina.
         


La primera generació romàntica

Durant l’Antic Règim a Catalunya no s’havien arribat a consolidar uns òrgans de poder públic i aviat s’encadenen diverses situacions de conflicte que desemboquen en la guerra amb França (1808-1814). El pas del segle XVIII al XIX es caracteritza per una gran quantitat de governs centrals molt inestables, de poca durada, i no donen satisfacció a les inquietuds de la nova burgesia catalana en ascens, que quan veu l’ocasió vol estimular la creació d’un règim liberal que faci possible una política i una legislació que segueixi els seus interessos.
Després del govern absolut i repressor de Ferran VII (1814-1820), el breu parèntesi liberal (1820-1823) i el restabliment de l’absolutisme durant deu anys més (1823-1833), el país està immers en una desastrosa situació econòmica. Mort el dictador el 1833, el país està dividit entre carlins (partidaris de l’absolutisme) i isabelins (defensors del liberalisme). El context històric comença a ser operatiu i relativament estable, tot i els enfrontaments bèl·lics que marcaran els anys següents, dins mateix de Catalunya, per desencadenar el canvi de mentalitat i d’actitud lligat amb el procés de recuperació i reconeixement de la pròpia identitat nacional i de l’important paper del vessant literari en aquest fet.
Amb el setmanari El Europeo (1823-1824), fundat per un grup de joves autors catalans, el Romanticisme comença a penetrar als Països Catalans. És en aquesta revista on es donarà notícia de la recent literatura francesa i anglesa romàntica (Lamartine, lord Byron, Scott, Schiller). El tret de sortida del despertament de les consciències col·lectives, però, va ser una mica casual. El polític, poeta i filòleg Bonaventura Carles Aribau (1789-1862), un d’aquells joves que havia fundat El Europeo uns anys abans, publica a la revista El Vapor el 24 d’agost de 1833 el poema Oda a la Pàtria, un conjunt d’alexandrins (vers clàssic de dotze síl·labes amb cesura) que és un cant d’enyorança a la terra materna i una proclamació d’elogi i fidelitat a la llengua materna:

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravat la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.

Aribau escriu el poema formant part d’una felicitació col·lectiva dels empleats de l’empresa on treballava el dia del sant del seu cap, que es deia Gaspar, i ho fa en català de manera casual, segons ell mateix diu: “A mí me ha tocado el catalán, y he forjado estos informes alejandrinos que te incluyo…”. El poema, editat el mateix any en què a Espanya mor Ferran VII i s’acaben deu anys d’absolutisme, té en aquest context una gran trascendència entre els joves que en aquell moment tenen de 15 a 20 anys i que seran els futurs impulsors de la renovació de la cultura catalana. Des d’aleshores és citat com el primer poema de la Renaixença, el que obre el camí.
          El següent pas significatiu en l’assoliment de la categoria de llengua literària per part del català va venir amb la publicació del recull de poesies aparegut al Diario de Barcelona amb algunes d’inèdites Lo Gayter del Llobregat (1841), de Joaquim Rubió i Ors (1818-1899). La majoria de textos són veritables manifestos nacionalistes:

Alça’t, oh Barcelona
prou has estat postrada i abatuda!
(...)
Surt ja de ta agonia!
Pensa que els nostres fills, amb veu severa,
preguntaran-te un dia:
“Què has fet de ta senyera? Tos braus cabdills, on són?
On són, dels nostres avis,
lo patri amor, la noble fortalesa?
(...)
Què has fet de ton idioma,
tos jocs florals, tes justes,
les arpes i los cants dels trobadors?
(...)
recorda ta grandesa,
i tes glòries recorda ja eclipsades,
i tornaran, oh princesa,
les edats benhaurades
dels Berguedans, dels Peres, dels Ramons.

 El pròleg és també una arenga adreçada per l’autor als seus seguidors: mostra el desig de revifar l’amor a la llengua mitjançant el major coneixement de les glòries de la història catalana, l’afirmació que Catalunya pot aspirar a la independència literària i l’excitació perquè siguin restaurats els Jocs Florals (dels quals parlarem més endavant).
En declarar la necessitat d’adopció total de l’idioma per part dels escriptors, l’autor al·ludeix al fet que el català havia deixat de ser llengua nacional des dels decrets de Nova Planta de València (1707), Aragó (1711), Mallorca (1715) i Catalunya (1716) de Felip Vè. Recordem que la llengua catalana havia quedat reduïda a l’esfera privada i tots els documents públics havien de ser redactats en castellà, així com les publicacions periòdiques. Si bé la norma no era tan rígida per a la creació literària personal, amb un context com aquest cal imaginar-se que la situació dels escriptors només podia tirar cap a la banda on podien tenir menys problemes d’edició i divulgació de la seva obra, és a dir, cap a l’escriptura en castellà.
          Rubió i Ors és potser l’home més important de la Renaixença pel que fa a la significació de la seva obra i la dedicació conscient a la tasca de redreçament cultural. Ja des de jove llegeix l’obra d’una bona colla de romàntics: José Zorrilla, José de Espronceda, Chateaubriand, Alessandro Manzoni, Lamartine, Lord Byron i, sobretot, Walter Scott i Victor Hugo, l’anglès i el francès més influents respectivament en la prosa i la poesia dels escriptors catalans romàntics. A partir de la publicació del recull de Rubió i Ors és significatiu el nombre d’autors que incorporen la llengua pròpia als poemes romàntics.
Cal fer notar que el context de Barcelona a mitjan segle XIX és, a més, el d’una olla a pressió. Posem-ne dos exemples: l’estiu de 1835 en aquesta ciutat, entre d’altres, es produeix una revolta popular en contra del caire conservador del govern de la reina regent, Maria Cristina, que es veu obligada a posar fi a l’Àntic Régim a Espanya i a implantar definitivament un nou règim liberal. La Constitució de 1837 funda la monarquia constitucional a Espanya i dóna noves esperances a les aspiracions nacionals dels catalans.
En segon lloc, la gran quantitat de mà d’obra que ha emigrat des del camp i les petites viles rurals a les grans poblacions industrials, i que està començant a dibuixar el teixit industrial del país, a mitjan segle XIX és una gran massa proletària. Ha esdevingut una nova classe social, s’ha organitzat i reclama els seus drets de millora laboral. El 1854, amb l’objectiu de fer pressió per millorar les condicions laborals del sector tèxtil, hi ha una sublevació obrera a Barcelona que duu a una vaga general a tot Espanya l’any següent.
Des del conflicte dinàstic de 1833 i fins a la Restauració Borbònica de 1874, el país viu un constant estira-i-afluixa entre moderats i progressistes i pateix tres guerres carlines. La ciutat de Barcelona viu en una tensió social permanent i, pel que fa al progrés social de les idees de Rubió i Ors i dels altres abrandats renaixentistes, un fet com el trasllat de les restes mortals d’Antoni de Capmany el 15 de juliol de 1857, per exemple, es converteix en la proclamació pública del fet de la Renaixença.
Però potser la fita de més trascendència reivindicativa és en aquest context la restauració dels antics certàmens de la Gaia Ciència, instaurats pel rei Joan I el 1393 i desapareguts de terra catalana el segle XV, si bé a Tolosa va perdurar amb el nom de Académie dels Jeux Floraux. Així, cinc segles després són batejats amb el nom de Jocs Florals. El propòsit latent de feia temps de celebrar una festa literària nacional d’arrels medievals havia pres forma.
El primer diumenge de maig del 1859 els Jocs Florals celebren la seva festa a la sala del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i de seguida els Jocs van esdevenir una festa de gran ressò popular. Abans d’aquesta data no hi havia hagut cap lligam visible entre els homes que avui reconeixem com als fundadors de la Renaixença. Cada autor segueix els seus impulsos, em empreses individuals o editorials, sense cap veu de comandament visible, sense líders ni programes o tertúlies. Parlem d’un grup en què hi ha professors universitaris, funcionaris i periodistes que, tot i tenir el català com a llengua materna, publiquen els seus llibres i articles i exerceixen en les seves professions en castellà: Joan Cortada (1805-1858), Joaquim Rubió i Ors, Antoni de Bofarull (1821-1892), Víctor Balaguer (1824-1901) i J.L. Pons i Gallarza (1823-1894), que des del primer moment s’autoanomenen “trobadors” i focalitzen les seves activitats en el cultiu de la poesia. Es va declarar que el català era la llengua exclusiva dels Jocs i es va prendre com a lema Patria, Fides, Amor (Pàtria, Fe, Amor), els tres temes pels quals es podia concursar en un dels tres premis ordinaris, que no tenien compensació econòmica i que consistien en una flor d’orfebreria: l’englantina, a la millor poesia patriòtica; la viola, a la millor poesia religiosa; i la flor natural, a la millor poesia amorosa. El poeta que obtenia els tres premis, el mateix any o en anys diferents, era proclamat mestre en gai saber. Guimerà és un dels qui va obtenir el títol.
Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), el més actiu de tots els homes de la recent inaugurada Renaixença, s’uneix al grup en ocasió de la primera festa, sense haver-hi tingut abans gaire contacte, i fa el discurs inaugural. Col·laborador a El Vapor, és el principal teòric del Romanticisme català i principal introductor d’aquest moviment a Catalunya amb les seves traduccions d’Horaci, Goethe, Dante, William Shakespeare, Walter Scott, els germans Schlegel i Manzoni. La figura de Milà i Fontanals és la d’un mestre ja des de la joventut, un guia per als qui volen fer poesia en català, sobretot per la seva erudició en les dues modalitats que en el moment capten més l’interès dels joves escriptors: la poesia trobadoresca i la poesia popular.
En aquests primers moments de la Renaixença, convé destacar també l’aportació d’altres figures com el filòleg Marià Aguiló (1825-1897) pels seus estudis sobre la cançó tradicional i tres autors ja esmentats abans com a promotors dels Jocs Florals: Antoni de Bofarull, autor de l’antologia Los trobadors nous (1858); Víctor Balaguer, antòleg de Los trobadors moderns (1860), complement del llibre de Bofarull; i Joan Cortada, que destaca per la seva persistent dedicació a la novel·la històrica de tema català, protagonitzada per trobadors tot i que escrita en castellà.
La cançó popular i la poesia trobadoresca, doncs, centren l’interès dels homes de la Renaixença en els primers temps. La poesia i la pròpia personalitat dels trobadors els havia representat un estímul i un exemple des dels inicis i el públic s’havia acostumat a vincular el present amb aquell passat gloriós immediatament anterior a Ausiàs March (1397-1459). Els lectors del segle XIX se senten atrets per l’exotisme medievalitzant i les cançons d’amor cortès. Pel que fa a la poesia popular, sempre havia esta viva, la tradició l’havia anat salvant i la gent se’n sabia llargues tirades. I en aquesta poesia els escriptors del moment hi troben també temes, motius, recursos i estructures mètriques. Els escriptors combinen tots dos gèneres i obtenen unes poesies que avui dia potser ens resulten en general una pèl massa ingènues, anacròniques, enlluernades pel medievalisme i el folklore, sobretot si tenim en compte que a França ja publiquen autors com Baudelaire amb els seus poemes simbolistes i trencadors de les Flors del Mal (1857), que duran a la total renovació de la poesia moderna. Cal distingir tots dos contextos, però, i recordar una altra vegada tot el camí perdut per la cultura catalana que calia tornar a fer.
         


La segona generació romàntica

El 1871 apareix a Barcelona el periòdic La Renaxensa, (Renaixensa a partir de 1876, però no encara “Renaixença”), que dóna nom al moviment, i amb ell l’anomenada segona generació romàntica. Podem dir que amb la publicació d’aquest diari s’inicia la segona etapa de la Renaixença, que es clou amb la seva substitució per part de les noves joventuts modernistes cap a finals de segle. Les altres dues revistes de prestigi del moment, que donen un nou impuls a la creació i l’opinió en català, són L’Avens (del 1881, escrit encara amb essa) i La Il·lustració catalana (del 1883).
Aquesta segona etapa es distingeix de la primera pel fet que a partir d’ara la literatura catalana i la llengua ja mostren un nivell de maduresa suficient, no el conjunt d’intents vacil·lants, dispersos i de relativa eficàcia que hi ha hagut des dels anys trenta. Als anys setanta del segle XIX, amb la certa estabilitat polítics i social que duu la Restauració a partir de 1874 i fins als darrers anys del segle, ja es pot parlar d’autèntics escriptors en la llengua del país, i no només poetes, alguns dels quals amb el temps podran arribar a viure de la literatura. En un mateix any, el 1877, les dues figures literàries principals de la Renaixença tenen un gran reconeixement social: Jacint Verdaguer guanya els Jocs Florals amb L’Atlàntida i Àngel Guimerà és proclamat Mestre en Gai Saber.
El país és conscient ja de la vinculació del moviment cultural i literari amb el progrés industrial i la implantació de la burgesia com a classe dominant. En clar contrast amb el to que van prenent els fets, però, la publicació dels volums amb les obres premiades anualment pel Jocs Florals posa de manifest novament l’estranya falta d’unanimitat en l’ortografia. A partir d’aleshores, el tema es reprèn constantment en la premsa amb campanyes en tots sentits.
La Renaixensa el 1875 anuncia una campanya a partir de l’acceptació d’una certa reforma ortogràfica i tres anys més tard, el 1878, avança el projecte de la fundació, presidida pels poetes que hagin obtingut el títol de “Mestre en Gai Saber”, d’una Acadèmia catalana amb prou autoritat per redactar una gramàtica i un diccionari, a semblança de l’acadèmia espanyola de Madrid. Una altra revista important, L’Avens, el 1890 inicia una campanya de discussió sobre quines han de ser les normes d’ortografia que cal adoptar. Darrere d’aquesta campanya hi ha un jove Pompeu Fabra, desconegut aleshores, que és conscient de la necessitat de sistematitzar una llengua pròpia, viva, basada en la que la gent parlava, que fugi tant dels partidaris d’un català ple d’arcaismes que mira al passat com d’aquells qui no tenen cap recança d’acceptar tota mena de castellanismes lèxics, gramaticals i sintàctics. Fabra significa la veritable revolució lingüística amb Ensayo de gramática del catalán, del 1891 i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, del 1898, amb propostes serioses i de base científica, que no es poden comparar amb cap altre intent anterior i que signifiquen el primer intent seriós de fixar un model de llengua unitari i específicament català, sense interferències, genuí. La seva reforma va provocar sorpresa i protestes, però amb el temps desembocaria en les dues obres per les quals és avui encara reconegut: el Diccionari de 1937 i la Gramàtica de 1956.
De manera paral·lela als assajos per proporcionar a la literatura una llengua unitària de qualitat, el país a finals de segle XIX uneix els diversos sectors catalanistes en el Primer Congrés Catalanista el 1880 (el segon serà el 1883) sota la direcció de Valentí Almirall, figura important del federalisme català, impulsor de la descentralització de l’estat i representant de l’emergent burgesia catalana. Almirall el 1882 funda el Centre Català, la primera entitat pròpiament política amb què compta el catalanisme, que tres anys presentarà a Alfons XII el “memorial de greuges” (un document públic tolerat per la constitució espanyola que recull la reivindicació de millores polítiques i econòmiques de Catalunya), amb motiu de la visita del rei a Barcelona.
A Lo Catalanisme (1886) reivindica un estat propi per a Catalunya pel fet que Catalunya és una nació i té dret al seu propi autogovern. La maduració del nacionalisme polític dóna lloc el 1891 a la formació de la Unió Catalanista, on s’apleguen tota mena d’entitats catalanes que coincideixen a posar la defensa de Catalunya com a nació com a prioritat de les seves accions. L’any següent, el 1892, a les Bases de Manresa redactades en la seva primera assemblea general, la Unió Catalanista descriu els objectius que perseguirà l’acció catalanista de les pròximes dècades: sobirania de Catalunya, defensa d’unes Corts Pròpies, el català com a única llengua oficial, assumpció de competències plenes en ensenyament i justícia, derogació de l’obligatorietat del servei militar i policia autònoma.
D’entre el llarg llistat de figures que destaquen en el camp de la creació literària de tot el període de la Renaixença, que esdevindran figures de categoria internacional en els tres gèneres bàsics i que curiosament neixen el mateix any, hem de destacar Jacint Verdaguer (1845-1902) en la poesia, Narcís Oller (1845-1930) en la narrativa i Àngel Guimerà (1845-1924) en el teatre.
Verdaguer és recordat sobretot per la seva poesia religiosa i pels seus dos extensos poemes èpics cultes (L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de 1877, i Canigó, del 1885). És el més gran escriptor romàntic i L’Atlàntida ha estat considerat el símbol de l’afirmació del català com a llengua literària moderna, mentre que Canigó és la seva obra mestra, de to llegendari i gran riquesa lèxica i temàtica
Narcís Oller és el mestre de la novel·la moderna, a l’altura dels grans narradors europeus del segle XIX i en parlarem breument en el capítol dedicat al realisme
Finalment, Àngel Guimerà és l’objecte central d’aquest estudi i ara en diem només que, després d’uns anys inicials inscrits plenament en la tragèdia romàntica en vers que cultivaven la majoria de contemporanis, es consagrarà a finals de segle XIX com el més important dramaturg de la Renaixença i un dels autors catalans de més renom internacional de tots els temps.
És en aquesta segona etapa quan s’introdueixen les teories del Realisme i del Naturalisme, que representen una observació literària de l’entorn social immediat i afecten sobretot la narració i el teatre. De fet podem afirmar que Romanticisme i Realisme, tot i representar moviments teòricament oposats, són pràcticament contemporanis i en el mateix Àngel Guimerà conviuen en harmonia. Terra Baixa, per exemple, conté característiques de l’un i de l’altre.



El Romanticisme

El terme romàntic deriva de la paraula roman francesa, que vol dir “novel·la”. Hem d’entendre, doncs, que l’adjectiu és sinònim de novel·lesc, és a duir, fantasiós, extravagant, fantàstic, en clara oposició a assenyat o racional.
Els primers a utilitzar aquest adjectiu són l’idealista alemany Novalis (1772-1801) i els germans Schlegel (1767-1845 i 1772-1829) a finals del segle XVIII, perquè pretenen combatre el classicisme francès de moda en l’època al plantejar l’oposició entre tots dos termes i estils i formular els principis bàsics del nou corrent, que són:

-        Visió dinàmica i orgànica de la natura, oposada a la visió racionalista de Newton i els il·lustrats,
-        predomini de la imaginació com a forma de coneixement i creació artística i
-        ús del mite i dels símbols en la interpretació artística de la natura.

Aquesta nova manera de veure les coses fa fortuna a Europa a finals del segle XVIII i s’estén aproximadament fins a mitjan del XIX, quan serà substituït pel Realisme.
El Romanticisme no va tenir un camí fàcil, però: mentre a Itàlia el moviment fa fortuna gràcies a que aviat es comencen a traduir obres influents, com l’obra De l’Allemagne (1813), de Madame de Staël, a França la introducció de les noves idees és frenada, evidentment, per la forta tradició classicista, i figures cabdals com la de Victor Hugo (1802-1885) triguen a arribar. Els anglesos, per la seva part, compten amb exemples primerencs com William Wordsworth i Arthur Coleridge, que publiquen conjuntament les seves Balades Líriques el 1798 i responen als patrons d’artistes “romàntics” inconformistes i idealistes; i també John Keats i Percy Bysshe Shelley, que a principis de segle XIX escriuen poesies programàtiques del nou moviment; però ni uns ni altres no se senten identificats amb les premisses del Romanticisme ni formen cercles literaris i cada autor lliura la seva pròpia batalla. El també anglès Lord Byron, per exemple, es considera a si mateix un poeta neoclàssic tot i encarnar per a molts l’exemple paradigmàtic d’heroi romàntic.
          Tot i això, en línies generals podem establir un conjunt de trets característics del moviment literari anomenat Romanticisme, amb els quals coincideixen, en major o menor mesura, la majoria d’autors esmentats:
-        Irracionalitat: En relació amb el segon principi dels Schlegel, els romàntics desconfien de l’explicació racional dels fenòmens de la realitat i confien en l’art com la representació de la força emocional que s’estableix entre la natura i l’ésser humà. Es nega el valor de la raó dels il·lustrats i se substitueix per la imaginació i la subjectivitat, que sovint duen a l’excés i el caos. El paisatge es converteix en un tema recorrent i l’artista hi té una relació intensa, emocional i fatal, de manera adquireix la categoria de personatge o de símbol: ambients obscurs, atmosferes boiroses i fosques i ambients insans. Adoren la nit i la lluna, al reflex de la qual apareixen els personatges rebels o misteriosos, marginats o grotescos, els herois vençuts, que resulten atractius als ulls de l’escriptor romàntic. És en aquests anys quan l’esposa del poeta anglès Shelley (esmentat més amunt) escriu el relat Frankenstein (1817), precursora del gènere de terror que desembocarà en el Dràcula de Bram Stoker (1897).
-        Insatisfacció: Així com els clàssics combreguen amb el seu propi temps i s’hi senten reconeguts i còmodes, els romàntics mostren un sentiment de desig de fugida, d’evasió, perquè no se senten satisfets amb seu moment que els toca viure. La Raó ja no dóna prou explicacions. Voltaire, escriptor i filòsof reconegut a la seva època, mostra en plena Il·lustració, mitjançant la figura del protagonista de Càndid (1759), el seu escepticisme per la marxa de la història d’Europa abans fins i tot de la Revolució Francesa. Els primers romàntics se senten incompresos i hi ha una sensació de crisi permanent, d’inseguretat. Són creadors nostàlgics, desesperats, pessimistes, insatisfets, a la recerca ideal del Paradís Perdut, que fugen de la realitat i es refugien en la introspecció personal. Els sentiments es fan extrems i té gran èxit la novel·la de folletí farcida d’amors impossibles o extrems, fills no reconeguts o crims no aclarits mai (si fa no fa com els serials que podem veure a la televisó al migdia). L’artista romàntic valora la mort com l’única sortida i la llista d’artistes que se suïciden, moren joves o de manera tràgica és llarga: Mariano José de Larra, Gustavo Adolfo Bécquer, Keats, Byron... Goethe obté un gran èxit amb la novel·la epistolar Werther (1774), en què el protagonista se suïcida per amor.
-        Desequilibri: Els romàntics són homes i dones que neguen el valor de l’equilibri i l’ordre en l’obra artística, a la manera dels clàssics, en el sentit que entenen la vida i l’art en constant moviment, com una lluita constant amb el seu propi temps i amb si mateixos. L’art abandona els models del passat, s’allibera de les cotilles del classicisme i de les formes tancades. Tot i que entre molts romàntics, sobretot els anglesos, es continua valorant el rigor sobretot en les composicions poètiques, molts escriptors abandonen els patrons de la mètrica i barregen els temes. La poesia es fa espontània i lliure i es manifesta en multitud de símbols i de mites. Es cultiven el poema en prosa i el vers narratiu. El teatre trenca la tradició de les tres unitats neoclàssiques de temps, acció i espai: els drames fan salts en el temps i el·lipsis, els escenaris canvien i l’acció avança en diversos fronts. És el triomf del geni de l’individu enfront de l’aprenentatge disciplinat de les escoles, com representa la figura de Lord Byron, el prototipus d’heroi romàntic, lluitador per la independència de Grècia i provocador, escriptor de textos com el llarguíssim poema narratiu Childe Harold (1812-18), que descriu la vida errant d’un jove desenganyat.
-        Paisatgisme: La figura del preromàntic Jean-Jaques Rousseau ja en obres com Emili (1762) expressa la idea de la innocència natural de l’home, del “bon salvatge” que es corromp en contacte amb la societat. Els romàntics busquen indrets i temes purs, no contaminats pel present. El paisatge es veu com una transposició del propi esperit i els artistes s’hi identifiquen emocionadament, ja sigui en l’explosió de fúria salvatge d’una tempesta marina com en l’harmonia d’un prat immens i assolellat coronat per una petita ermita o les ombres tèrboles d’un bosc pregon. La ciutat no apareix mai, s’ignora. Els escriptors posteriors se sentiran atrets pels indrets idealitzats i purs o bé pels escenaris d’altres temps i latituds. L’anglès John Keats ambienta alguna de les seves poesies entre runes gregues i Victor Hugo, un dels poetes i dramaturgs més influents entre els romàntics catalans, situa personatges grotescos en espais fantasmagòrics, com a Nostra senyora de París (1831). Al teatre català durant bona part de la Renaixença tindran molt de pes les obres ambientades en el passat gloriós medieval i els decorats mostraran elements gòtics o romànics.
-        Nació: La insatisfacció amb el present duu els romàntics a la recerca exaltada de les pròpies arrels, a l’essència de les tradicions populars i a la comunió amb la terra. Es valora tot allò que és originari, primitiu, pur, com la literatura mai no escrita que ha perdurat en el temps. Es rescaten les cançons populars de llarga tradició i es fan reculls dels contes de tota la vida, com els dels germans Grimm a Alemanya. S’escriuen històries que recullen costums populars, oficis antics. Som a l’època del sorgiment dels sentiments nacionalistes a tota Europa i els autors de teatre i novel·la miren a les tradicions i les llegendes de les seves nacions i per adaptar-hi les seves obres: Schiller, per exemple, centra l’obra teatral Guillem Tell (1804) en la independència de Suïssa.
-        Història: En relació amb el punt anterior, la novel·la i el teatre es plantegen com una eina divulgativa de la història del país. L’escriptor escocès Walter Scott, traduït als anys trenta al català per Milà i Fontanals, ambienta novel·les com Ivanhoe (1819) en un passat antic, medievalitzant, exòtic, i té molt d’èxit; a França, Alexandre Dumas (pare; el fill escriurà sobretot drames sentimentals com La dama de les camèlies, del 1848) és autor de Els tres mosqueters (1844) i El comte de Montecristo (1844-1846), dues de les novel·les més llegides de tots els temps. El gènere es posa de moda, doncs, i aquests i d’altres autors serveixen d’inspiració als homes de la Renaixença, que volen mostrar els períodes històrics més importants de la història del país i se serviran sobretot del teatre culte per mirar d’aconseguir-ho. La novel·la històrica triomfa en aquest moment a Europa tant com en l’actualitat, però al nostre país no és de gaire qualitat. Podem esmentar l’intent d’Antoni de Bofarull amb L’Orfeneta de Menargues (1862).



El Realisme

El quadre de costums és un gènere produït pel romanticisme que més tard evolucionaria cap al realisme. Consisteix en una peça breu que descriu de manera viva personatges, ambients i situacions populars contemporànies a l’autor. Són narracions senzilles, esquematitzades, tòpiques, que pretenen rescatar una manera de viure que es veu amenaçada pel procés d’industrialització de les zones urbanes.
Aquesta mena de narracions es fan molt habituals a la premsa de mitjan segle XIX i en trobem molts representants a la literatura europea del moment, com ara els primers textos de l’anglès Charles Dickens a la premsa el 1833, que recullen retrats urbans d’arquetipus socials amb to crític. A Catalunya la prosa costumista arriba, tot i que amb retard, gràcies sobretot als articles de costums del romàntic Mariano José de Larra (1809-1837) i manté la seva vigència des de mitjan dels anys 60 fins a la fi de segle. Emili Vilanova (1840-1905) reflecteix amb tendresa i nostàlgia la menestralia del barri de la Ribera a Quadros populars (1881) i Robert Robert (1830-1873), d’obra bàsicament castellana, posa una nota d’humor amarg al retrat de la societat que li ha tocat viure, tots dos a Barcelona.
          De manera paral·lela, en alguns autors i autores europeus de la primera meitat del segle XIX aquests primers textos han anat van arquirint major complexitat i les estampes i els contes breus esdevenen textos extensos i complexos. La novel·la es converteix en el gènere preferit per la pròspera burgesia europea i aquells qui compren llibres volen aquests parlin extensament del seu propi temps i d’ells mateixos al bell mig de l’argument. Ja no interessen els plantejaments fantàstics o simbòlics dels romàntics.
A l’Anglaterra de principis del segle XIX tenim l’il·lustre precedent de les novel·les de Jane Austen: centrades en les relacions sentimentals, mai no hi apareixen els desequilibris o els excessos dels romàntics ni són tampoc fulletons superficials. A Sentit i sensibilitat (1811) i Orgull i prejudici (1813) es respira el desenvolupament pausat de l’argument i l’anàlisi serena del comportament dels personatges, sense defugir l’observació de la realitat amb força objectivitat. Són els tres trets principals de la novel·la realista, que triomfarà a Europa a partir de mitjan de segle i que es convertirà en el gènere preferit per la pròspera burgesia europea.
La moda s’estén ràpidament. A França, Balzac declara que la societat contemporània és l’única que el novel·lista pot descriure perquè és l’única que coneix i fa en la seva extensíssima producció novel·lesca un retrat panoràmic de tota la societat del seu temps (per exemple, a El pare Goriot, de 1835) mentre que a Anglaterra, Dickens a Oliver Twist (1838) parla de les misèries i de les injustícies de la societat preindustrial. Pujant un grau més la tensió literària, el rus Dostoievski ens retrata personatges en situacions límit com el protagonista angoixat de Crim i Càstig (1866) i, ja més avançat el segle, als Estats Units, Henry James amb novel·les com Washington Square (1880) funda la novel·la d’introspecció psicològica moderna i complexa que sense gaires variacions se segueix escrivint en l’actualitat. A Espanya podem esmentar Benito Pérez Galdós (Fortunata i Jacinta, 1887) i, a Catalunya, Narcís Oller (La febre d’or, 1890), si bé la tendència general en la novel·la de gairebé tot el segle XIX és el fulletó romàntic lacrimogen que exemplifica l’obra Judita (1869), de Martí Genís i Aguilar.
          Els realistes no volen fugir de la realitat com els romàntics, sinó acostar-s’hi, s’interessen per la vida diària de l’època present. Així, la fantasia, les aventures i la tornada als temps antics desapareixen dels arguments realistes. El Realisme focalitza l’atenció en allò que té al davant, i de la concentració en l’estudi dels tipus humans neix l’anàlisi psicològica. Les novel·les creixen en extensió perquè les anàlisis dels comportaments humans s’acostumen a fer al detall i no en vagues pinzellades. És interessant destacar que un dels temes en què coincideixen força novel·les és l’estudi del comportament de la dona en un context social farcit de prejudicis: Orgull i Prejudici (Jane Austen, 1813), Anna Karènina (Lev Tolstoi, 1877), Madame Bobary (Gustave Flaubert, 1856), Retrat d’una dama (Henry James, 1881), La Regenta (Leopoldo Alas, Clarín,1884) o Pilar Prim (Narcís Oller, 1906).
          En aquest acostament a la realitat del moment no es passa de llarg del món sòrdid i miserable que produeix la industrialització i massificació de les ciutats com a mal menor, sinó que els escriptors s’hi fixen i retraten allò que és vulgar, lleig i marginal, ho accepten perquè forma part de la realitat. D’aquesta manera els dos moviments aparentment contraris, realisme i romanticisme, tenen aquí un punt de coincidència.
          Com a continuació o extrem del Realisme neix el Naturalisme d’Émile Zola (1840-1902), que porta fins a les últimes conseqüències les anàlisis realistes al text teóric La novel·la experimental (1880): el Naturalisme no només observa la realitat sinó que hi aplica el mètode científic per demostrar la influència del medi i l’herència en els personatges primaris, marginats, malalts. La literatura pretén convertir-se en ciència i l’escriptor ha de crear un document humà amb la seva obra, convertir la novel.la en un gran experiment.
El Naturalisme és introduït a Catalunya pels crítics literaris Joan Sardà (1851-1898) i Josep Yxart (1853-1895), que influeixen amb major o menor incidència en la producció literària de Narcís Oller i Àngel Guimerà. Però l’excessiva minuciositat descriptiva i l’atracció pels ambients i personatges sòrdids o marginals acaben per cansar i el Naturalisme mor en pocs anys. Queda només en temptativa.
          El representant genuí del realisme narratiu a Catalunya és Narcís Oller (1845-1930). Comença temptejant amb la novel·la naturalista però és a l’abandonar aquest corrent quan esdevé un narrador de primer ordre perquè domina la tècnica, construeix els textos al detall, els dota de personatges rics i complexos i denuncia a través d’ells l’avarícia (L’Escanyapobres, 1884), l’especulació i l’egoisme (La febre d’or, 1890), els comportaments amb prejudicis (La bogeria, 1899) o l’opressió que pateix la dona (Pilar Prim, 1906).


Albert Vilanova, 2008

Capítols de "Tirant lo Blanc" que cal llegir (amb indicació d'una web on apareix el text complet)


Capítols de “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell, que han de llegir els alumnes de 1r de Batxillerat del curs 2014-2015:

[Tirant arriba a Constantinoble i s’enamora de Carmesina]
CXVII. Com Tirant fon arribat en Constantinoble, e les raons que l’Emperador li dix. Des del paràgraf «Com foren en la gran sala del palau l’Emperador lo pres per la mà...» fins al final (p. 372-373).
CXVIII. Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador (p. 374-375).

[Tirant malalt d’amors. Diafebus, confident i mitjancer de Tirant]
CXIX. Raons de conhort que fa Diabebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d’amor (p. 375-385).
CXX. Lamentació d’amor que fa Tirant (p. 385).
CXXI.Raons que fa Diafebus a Tirant, aconhortant-lo de ses amors (p. 386-389).

[Tirant declara el seu amor a Carmesina]
CXXVI. Com Tirant satisféu en les raons que l’Emperador li demanava). Des del paràgraf «E Tirant se’n tornà prestament al port per fer-les partir. Com la Princesa véu que Tirant se n’anava...» fins al final (p. 403-404).
CXXVII. Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava (p. 404- 409).

[Amors de Diafebus i Estefania]
CXLVI. Capítol 146: La sentència que l’Emperador donà contra los cavallers, ducs e comtes que presos eren. Des del paràgraf «Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué esment...» (p. 487-493).
CXLVII. L’albarà que féu Estefania de Macedònia a Diafebus (p. 494).

[Somni fingit de Plaerdemavida]
CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant (p. 557-561).
CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Certament —dix la Princesa— que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida... (p. 561-566).

[Festes a Constantinoble. L’episodi de la pinta i la sabata en «lo lloc vedat»]
CLXXXIX. Les grans festes que l’Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Lla on és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada» (p. 616-629).

[Consells de Plaerdemavida a Tirant]
CCXIV. Parla Plaerdemavida (p. 655-657).

[La Viuda malparla de Tirant a Carmesina]
CCXV. Lo mal consell e reprovat que la Viuda Reposada donà a la Princesa contra Tirant (p. 657- 659).

[Esposalles de Diafebus i Estefania. Facècies de Plaerdemavida]
CCXX. Resposta feta per l’Emperador a Tirant (p. 668-671).

[Estefania i Plaerdemavida confidents i mitjanceres de Carmesina i Tirant. Diàlegs sobre l’amor.]
CCXXVIII. Raonament que fa la duquessa de Macedònia a la Princesa (p. 688-691).
CCXXIX. Com Plaerdemavida donà esforç a l’ànimo de Tirant (p. 692-695).
CCXXX. Les raons que passaren entre Tirant e la Princesa, e Plaerdemavida (p. 695-697).

[Tirant contempla Carmesina durant el bany]
CCXXXI. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa (p. 697-700).

[Plaerdemavida introdueix Tirant al llit de Carmesina]
CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant (p. 701-702).

[Conseqüències. Tirant es trenca la cama]
CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida (p. 702-707).

[Els amors d’Hipòlit i l’emperadriu]
CCXLVIII. Lo principi dels amors d’Hipòlit e de l’Emperadriu (p. 734-735).
CCXLIX. Com l’Emperadriu demanà a Hipòlit qui li feia aquell mal (p. 735-736).
CCLX. Resposta feta per l’Emperadriu a Hipòlit (p. 751-754).
CCLXI. Com Hipòlit mostra de paraula la contentació que té de sa senyora.
CCLXII. Rèplica que fa l’Emperadriu a Hipòlit (p. 755-763).
CCLXIII. La comparació de la vinya que fa Hipòlit a l’Emperadriu (p. 763-766).

[La Viuda declara el seu amor a Tirant. Difamacions i maquinacions de la Viuda: el negre Lauseta i el fals avortament de Carmesina]
CCLXIV. Com l’Emperadriu ordenà la vida d’Hipòlit. Des del paràgraf «Com Tirant estigué bé de la cama, anava sovintal palau...» fins al final (p. 768-770).
CCLXV. Raonament que fa Tirant a la Viuda Reposada (p. 771-772).
CCLXVI. Resposta que fa la Viuda a Tirant (p. 772-773).
CCLXVII. Resposta que féu Tirant a la Viuda Reposada com lo requerí d’amors (p. 774).
CCLXVIII. Replica la Viuda al parlar de Tirant (p. 775-777).
CCLXIX. Replica Tirant a la Viuda, ignorant la sua maldat (p. 777-781).

[Matrimoni secret no consumat entre Tirant i Carmesina]
CCLXXI. Resposta que la Princesa fa a Tirant (p. 782-784).
CCLXXII. Com Tirant pres jurament de la Princesa que li compliria lo matrimoni (p. 784-785).
CCLXXIII. Rèplica que fa la Princesa a Tirant (p. 785-786).
CCLXXIV. Rèplica que fa Tirant a la Princesa (p. 786-787).
CCLXXX. Rèplica que fa Tirant a la sua Princesa (p. 795-796).
CCLXXXI. Lamentació que fa la Princesa estant en los braços de Tirant. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Per la mia fe —dix la donzella de Montblanc—, ell ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortès cavaller...» (p. 796-797).

[La ficció de la Viuda Reposada]
CCLXXXIII. Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant (p. 802-806).
CCLXXXIV. Conhort que fa la Viuda Reposada a Tirant (p. 806-807).

[Tirant i Carmesina consumen el matrimoni secret]
CDXXXIV. Com Tirant anà a Contestinoble per parlar ab l’Emperador (p. 1085- 1088).
CDXXXV. Gràcies d’amor que fa Tirant a la Reina (p. 1088- 1089).
CDXXXVI. Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entrà lo castell (p. 1089- 1090).
CDXXXVII. Reprensió d’amor que fa la Princesa a Tirant (p. 1090- 1091).

[Mort de Tirant]
CDLXVII. Com pres a Tirant lo mal del qual passà d’aquesta vida (p. 1145-1147).
CDLXX. Breu de comiat tramès per Tirant a la sua Princesa (p. 1149-1150).
CDLXXI. Com l’Emperador tramès lo duc de Macedònia e Hipòlit ab los metges, e com Tirant, fent-se portar a Contestinoble, en lo camí passà d’aquesta vida (p. 1150- 1152).

[Planys fúnebres de l’emperador i Carmesina per la mort de Tirant]
CDLXXII. Lamentació que féu l’Emperador per la mort de Tirant (p. 1152- 1155).
CDLXXIII. La lamentació que féu la Princesa sobre lo cos de Tirant (p. 1155-1156).
CDLXXIV. Altra lamentació que fa la Princesa sobre lo cos de Tirant (p. 1157-1160).

[Hipòlit i l’emperadriu al tron de Constantinoble]
CDLXXIX. Lo dol e lo plant que fon fet aprés la mort de la Princesa (p. 1170-1172).
CDLXXX. Com los parents de Tirant s’ajustaren e tingueren consell qual d’ells farien Emperador (p. 1172-1174).

(La citació de pàgines es refereix a l’edició de Martí de Riquer, Barcelona: Ariel, 1979.)
Text complet de “Tirant lo Blanc”:


Nuclis argumentals de “Tirant lo Blanc”: