“Aigües encantades”
1 Context: el canvi de segle
L’últim terç del segle XIX es caracteritza
pels nombrosos avenços tècnics i industrials i per les tensions derivades del
desig d’expansió colonial de les grans potències europees.
La
industrialització provoca el creixement de les ciutats, de manera que el camp
es mecanitza, es redueix la mà d’obra i molts camperols emigren cap a les zones
urbanes. L’epidèmia de la fil·loxera
arriba a les vinyes catalanes i augmenta la
immigració a les ciutats. Amb el pas del temps, les
zones industrialitzades es van modernitzar i les zones rurals es van mantenir
fidels a l’estil de vida tradicional.
La
industrialització creixent assenyala, en la dècada dels vuitanta, l’inici d’un
període marcat per l’organització dels treballadors en sindicats i per la
necessitat de coordinar l’acció obrera per mitjà d’una plataforma
internacional.
Aquesta
és també l’època del colonialisme europeu. Quan les forces productives i,
sobretot, la indústria aconsegueixen un nivell de desenvolupament molt elevat,
necessiten trobar nous mercats, primeres matèries més barates i un espai on
poder invertir el seu capital excedent. Així doncs, les potències europees
s’enfronten entre elles per aconseguir dominis colonials a Àfrica i Àsia.
L’ocupació colonial de finals del segle XIX és molt ràpida, representa
l’explotació de grans territoris i té un caràcter totalment bèl·lic. Totes les
colònies experimenten un canvi profund en la vida i els costums,
i la forta dependència econòmica els
impossibilita de desenvolupar-se d’acord amb els seus propis recursos.
Pel
que fa a la política espanyola, la restauració monàrquica d’Alfons XII (1875)
significa el triomf de la línia conservadora. La monarquia borbònica, però, ha
d’enfrontar-se amb cinc conflictes importants:
- les guerres colonials (el 1898 l’Estat
espanyol perd, després d’una guerra molt curta amb els Estats Units, les
últimes colònies del que havia estat un gran imperi: Cuba, Puerto Rico i
Filipines)
- dos partits conservadors i
caciquistes, el Partido Conservador i el Partido Liberal Fusionista
s’alternen en el govern, i les forces de l’oposició (republicans, carlins,
obrers i nacionalistes) són reprimides com a «enemics de l’Estat»
- el moviment
obrer en defensa dels drets laborals es radicalitza a finals de segle i
creixen els atemptats anarquistes
- la revolta del Marroc contra el poder
espanyol provoca la Setmana Tràgica de Barcelona, durant la qual hi ha una
vaga general que degenera en un esclat de violència contra l’enviament a
la guerra de soldats catalans llicenciats (1909).
- a Catalunya, al País
Basc i a Galícia sorgeixen moviments nacionalistes que s’enfronten amb el
centralisme de l’Estat espanyol
El canvi de segle, doncs, va
coincidir amb una crisi de consciència col·lectiva, que va tenir com a detonant
el desastre de 1998, però que s’arrelava en la inestabilitat política, la
lentitud en la modernització de l’economia i l’aparició dels nacionalismes. Els
problemes socials van produir un debat públic entre els intel·lectuals i
escriptors, els quals es van adscriure a dues posicions ben diferents:
a) El regeneracionisme impulsat per la generació del 98, amb
una actitud nacionalista espanyola, que defensava allò que era considerat
espanyol: un passat d’esplendor política i literària només vinculat a Castella,
amb exclusió, per tant, de la resta de cultures de l’estat.
b) Els moviments nacionalistes hereus del romanticisme, inspirats en
la llibertat i en la defensa de la cultura pròpia, que reclamaven el seu espai
en el context polític i cultural de l’estat.
La premsa escrita, diaris i
revistes, tenien una presència social important com a vehicle d’expressió
d’aquestes idees i com a plataforma d’influència dels distints grups culturals,
artístics, polítics o ideològics. Aquest és el cas de la revista modernista L’Avenç
(1889·1893), que tingué una incidència especial en la renovació de
l’estàndard lingüístic, i d’altres com ara La Il·lustració Catalana (1903-17,
veu de la Renaixença), Joventut
(1900-06, modernista), Catalunya (1903·05, noucentista), i en arts
plàstiques Quatre Gats (1899) i Pèl i Ploma (1899·1903). En la
premsa destaquen Diari de Barcelona (1792), El Noticiero Universal (1888)
i La Vanguardia (1881).
2 L’herència literària del segle XIX
A finals del segle XIX s’imposa una
consciència de reforma i d’innovació, i es veu la necessitat de trencar amb els
postulats del positivisme, fonamentat en la fe en el desenvolupament científic
i experimental. El pensament
materialista, doncs, és rebutjat en nom d’un espiritualisme que es tradueix en
moviments o tendències antiracionalistes o idealistes: Schopenhauer, Nietzsche
i Freud, entre altres, són portaveus d’una filosofia vitalista que atorga
primacia a l’instint, la intuïció, el misteri, etc., i són autors influents en
aquesta època.
A
finals del segle XIX apareixen, principalment a França i a Anglaterra, una suma
de corrents artístics i literaris que impulsen una estètica nova. Les noves
tendències, procedents sobretot d’Anglaterra i França, van tenir un ressò
important en la literatura europea:
•
El prerafaelitisme es va iniciar a
Anglaterra en 1848 com a moviment pictòric que rebutjava la degradació i la
massificació de les persones produïda per la industrialització i el
racionalisme. Propugna un retorn a la pintura renaixentista anterior al pintor
italià Rafael. Les pintures mostren el culte a la natura i el desig d’assolir
la màxima expressivitat mitjançant l’acumulació d’imatges, símbols i
descripcions detallades. Mostren predilecció pel món medieval cavalleresc i per
un cert misticisme. El pintor i escriptor anglès D. G. Rossetti n’és un dels
impulsors.
•
El parnassianisme va aparèixer a
França al voltant de 1860; rebutjava el sentimentalisme romàntic i buscava en
l’obra d’art la bellesa pura i absoluta, amb una poesia culta i tècnicament
molt elaborada. El principal objectiu dels parnassians és la perfecció formal i
l’obtenció del plaer estètic. Recuperen les formes clàssiques per a la
literatura (sobretot el sonet, en poesia) perquè constitueixen un model
d’harmonia i de bellesa. El representant més destacat d’aquesta escola és el
poeta francès Leconte de Lisle.
•
El simbolisme va aparèixer a França
entre 1870 i 1880 en oposició al romanticisme i al parnassianisme; es va
iniciar en l’obra poètica de Charles Baudelaire i va culminar en Stéphane Mallarmé.
Els simbolistes creien en la incapacitat de la poesia per a representar la
realitat, però defensaven la força suggeridora de la paraula per a crear un món
intuït, connotat mitjançant símbols i metàfores que remetien a idees, a
conceptes que buscaven una realitat amagada. El poeta busca expressar-se
totalment; no defuig les paradoxes, ambivalències i canvis d’estat d’ànim.
També conreà un nou gènere: la prosa poètica, prosa amb sentit musical però
sense ritme ni rima fixos, flexible per a adaptar-se als moviments de l’ànima i
del somni, segons expressió del poeta.
CORRESPONDÈNCIES
La Natura és un temple on uns pilars
vivents
Deixen, de tant en tant, sortir obscures
paraules;
L’home hi passa a través d’una selva de
símbols
Que l’observen amb uns esguards familiars.
Com llargues ressonàncies que de lluny es
confonen
En una tenebrosa i profunda unitat,
Immensa com la nit i com la claredat,
Tots els sons, els perfums i els colors es
responen.
Hi ha perfums que són frescs com el cutis
dels nens,
Dolços com oboès, verds com les praderies,
-I d’altres, corromputs, opulents,
triomfants,
Tenen l’expansió de coses infinites,
Com l’ambre, el benjuí, l’olíban i
l’almesc,
Que canten els transports dels sentits i de
l’ànima.
‘Correspondències’, Charles Baudelaire, dins Les flors del mal (trad. Joan Peña)
•
El decadentisme o esteticisme va sorgir a
França entre 1880 i 1890, i estava molt relacionat amb el simbolisme i el
prerafaelitisme. Els decadentistes partien de la idea d’haver arribat a la fi
de la civilització i d’assistir al naixement d’un període decadent. Els
sentiments d’inseguretat i de cansament, l’afecció al misteri i la mort,
mostraven una actitud evasiva de la realitat en els poetes, que sovint buscaven
la inspiració en cultures exòtiques i antigues; buscaven la transformació de la
realitat en un món de bellesa ideal, ple d’imatges i de conceptes hermètics,
molt marcat pels contrastos: la vida i la mort, l’ascetisme i l’erotisme, etc.
Paul Verlaine ha estat considerat el precursor d’aquest moviment, que després
deriva cap al culte a la bellesa pura o l’art per l’art (Gabriele D’Annunzio,
Ramón M. Del Valle-Inclán, Oscar Wilde, etc.). L’actitud vital del poeta,
novel·lista, autor de teatre i crític literari d’origen irlandès Oscar Wilde (1854-1900) va donar lloc
al dandisme com a resposta a la vulgaritat i la lletjor del món
industrialitzat.
•
Molt relacionat amb l’anterior, el vitalisme
és considerat un conjunt de corrents filosòfics de finals de segle que van
néixer com a reacció a l’idealisme i al positivisme. El vitalisme és un
pensament d’afirmació de la vida, caracteritzat per l’irracionalisme i per la
defensa de la individualitat humana. Filòsofs com Schopenhauer, Nietzsche o
Bergson en són representants destacats.
Que n'hi ha
de maneres, d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem
d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha
ni una on no s'hi trobi quelcom de gust, de l'aroma immortal que és el gran
secret de les coses [.../...] Ja ha passat el temps de les santes indignacions
i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver
certa grandesa d'època; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra,
consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot
lo que es pugui en extensió i en intensitat.
Joan Maragall [pseudònim "Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç (1893)
•
En l’últim decenni del segle XIX, la
penetració d’aquests moviments artístics europeus a Catalunya va produir un
altre moviment, el modernisme, que va tenir com a centre de difusió la
ciutat de Barcelona. L’objectiu dels modernistes era superar la cultura
tradicional realista, positivista, en favor d’una cultura més moderna, que
integrava una gran varietat de corrents artístics i ideològics.
A més de totes aquestes tendències, hem de
destacar l’obra d’alguns autors la influència dels quals es deixa notar en bona
part de la producció literària europea i catalana d’aquesta època i dels
decennis posteriors.
El
poeta i dramaturg Henrik Ibsen (1828-1906)
és l’autor noruec més rellevant del segle XIX i ja en les seves primeres obres
trobem temes històrics i folklòrics d’arrel romàntica amb un tractament molt
poètic i un fort esperit nacionalista, on evoca tant l’heroi com l’antiheroi.
El seu teatre aporta una tècnica dramàtica molt acurada i una gran penetració
psicològica en els personatges. Es va interessar sobretot pels problemes personals i els nacionals, per la capacitat
personal enfront de l’ambició, per les possibilitats reals enfront dels
desitjos i per la problemàtica de l’individu en societat. Ibsen entén la vida
com a lluita, com a contradicció o dubte. El seu teatre, a més, està impregnat
d’una profunda religiositat.
STOCKMANN: Una ciutat construïda sobre una moral tan putrefacta que es pot
contagiar a tot el país i a tot el món! Si l’única manera de prosperar és
cometre aquest crim contra la veritat i la llibertat, cridaré amb totes les
meves forces: que mori aquesta ciutat i la seva gent!
ASLAKSEN: Un moment! Vull proposar una resolució!
Els ciutadans reunits aquí, honrats i patriotes, en defensa del seu país i de
la seva gent, declarem el doctor Stockmann enemic del poble!
Henrik Ibsen, Casa de nines
L’originalitat tècnica
d’Ibsen rau en el fet que els personatges revelen el seu interior mitjançant
una conversa normal, sense fer ús dels monòlegs ni els aparts. Simplifica els
arguments i fa servir la tècnica retrospectiva per tal d’incorporar el passat
al drama. L’obra d’Ibsen va influir en els nostres modernistes a través de les traduccions
que es van publicar en la revista L’Avenç de Barcelona.
La
literatura alemanya del final del segle XX va rebre la influència del
naturalisme, sorgit en oposició a la literatura localista i descriptiva: la
gran ciutat, la misèria del proletariat, la prostitució, els aspectes sòrdids
de la vida rural, etc., van ser descrits pels autors nous. El conflicte entre
artista i societat burgesa es va resoldre amb la reclusió de l’escriptor en un
subjectivisme aspre. Nietzsche, Rilke i Kafka en són bons exemples.
El
filòleg, filòsof i poeta alemany Friedrich
Nietzsche (1844-1900), l’obra del qual ha donat peu a interpretacions
polèmiques, va reflexionar sobre el fet que el pensament només existeix en
forma de llenguatge, sobre el repte que l’escriptor ha d’assumir en la
construcció de l’obra d’art literària, ja que cada paraula és un prejudici,
fixat històricament. Nietzsche va criticar la filosofia i el cristianisme com a
model moral, que conduïa l’individu a la renúncia de si mateix. La convicció de
la necessitat de crear valors nous el va portar al concepte del superhome (independent,
individualista, apassionat, fort, creador), nucli del seu pensament vitalista,
en oposició al decadentisme que criticava en la moral cristiana.
Franz Kafka (1883-1924) pertanyia a una família jueva txeca enriquida amb el comerç.
Tant la marginació social que patien els jueus com l’autoritarisme del pare van
influir en gran mesura en la seva obra literària. Encara que va treballar en
una empresa d’assegurances, es va dedicar a la pintura, la literatura, els
ideals socials i al coneixement de les seves arrels jueves, en contra de
l’opinió paterna.
L’obra
de Franz Kafka és una de les més importants i influents de la literatura i el
pensament moderns. Els temes que tracta són la soledat, l’angoixa vital,
l’aïllament, el patiment, la moral social, el sentit de la vida, etc. El pes de
la figura del seu pare, la tuberculosi, la situació dels jueus a Bohèmia, etc.,
poden explicar l’atmosfera opressiva i irracional que atrapa els seus
personatges. Tanmateix, aquesta temàtica tan densa és tractada amb un estil
fluid i senzill. El seu pensament va rebre la influència de Kierkegaard,
reconegut com a pare de l’existencialisme, corrent filosòfic desenvolupat en el
període d’entreguerres i després de la Segona Guerra Mundial com a reflexió
sobre la vida humana en un context social alienant que impedia el creixement de
l’individu en llibertat.
Un matí que en Gregor Samsa es despertà de
somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Jeia
de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, aixecant una mica el
cap, podia veure’s un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades,
damunt el qual amb penes i treballs s’aguantava el cobrellit, a punt d’acabar de
lliscar fins a terra. Les seves múltiples potes, llastimosament primes en
comparació amb les seves proporcions, s’agitaven desvalgudes davant els seus
ulls.
Franz Kafka, La metamorfosi, dins Narracions, Quaderns Crema
3 El modernisme
Arreu d’Europa, el segle XX es
va estrenar amb un ampli debat sobre la modernitat, afavorit per l’acceleració
del progrés tecnològic i el gust per les novetats en els productes de consum i
en l’àmbit estètic i artístic; en són mostres les etiquetes Art Nouveau,
Modern Aesthetics, Jugendstil, La Vogue, Revue
Moderniste, etc.
El
moviment havia nascut a Anglaterra cap al 1870 amb l’Aesthetic Movement,
un estil que anunciava l’Art Nouveau, però el triomf internacional de
l’estil modernista es va aconseguir en l’Exposició Universal de París de 1900.
Aquest
estil recollia elements del prerafaelitisme i el simbolisme, amb l’ús
generalitzat de la línia corba sobre la recta, així com la riquesa i el
detallisme decoratiu, l’ús de motius vegetals, el gust per la asimetria,
l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.
A
Catalunya, el terme modernisme va aparèixer el 1884, en la revista L’Avenç.
Antoni Gaudí va posar aquest moviment a l’avantguarda de l’art internacional,
amb obres com el palau Güell (1886-1891). Altres arquitectes van ser
Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l’Exposició Universal de 1888,
o Josep Puig i Cadafalch, autor del local Els Quatre Gats, centre de
tertúlies i manifestacions modernistes, etc. A València, alguns arquitectes
–Demetri Ribes, Peris Móra, Cortina, etc.– es van sumar al moviment modernista
i van construir alguns edificis privats. La burgesia, malgrat que es va oposar
a la renovació cultural modernista, va acceptar la moda europea en el
mobiliari, l’arquitectura, la decoració i la indumentària.
Considerat
un moviment cultural que s’estenia per tota Europa i abastava gairebé totes les
arts, el modernisme tenia l’objectiu de transformar la cultura i superar les
formes de vida preindustrials, amb un desig de modernitat. Els modernistes van
reprendre l’actitud romàntica de l’artista enfrontat a la societat que només
viu pel seu art. Era un moviment progressista, interessat en els canvis
socials: s’oposava al caciquisme, al centralisme, al provincianisme, a
l’endarreriment científic i cultural, a l’immobilisme social i a l’academicisme
estètic. La nova concepció de l’art –l’art pour l’art– i la cultura, de
l’intel·lectual i l’artista, concebia aquest com a professional amb dedicació
plena i per vocació, una situació nova originada per la societat industrial.
Tanmateix, ben aviat el terme modernisme va passar a designar un corrent
estètic que, malgrat els esforços dels modernistes per a distanciar-se’n, es va
identificar sovint amb el decadentisme, la rebel·lia i la inadaptació social.
El
modernisme va abastar dos decennis o èpoques: la gestació del moviment al
finals del XIX (1892-1900) i la consolidació a principis del XX (1900-1911).
Les Festes Modernistes de Sitges (1893) van anunciar l’estètica modernista, i
la revista L’Avenç en va ser la plataforma divulgadora, on es publicaven
les aportacions crítiques i ideològiques dels autors. Els redactors de L’Avenç
defensaven la música de Wagner, traduïen obres estrangeres i difonien
l’estètica simbolista europea. La representació a Sitges (1893) de La
intrusa, de Maeterlinck, va suposar el trencament amb el realisme, una
alenada de modernitat i cosmopolitisme. Així, el simbolisme, barrejat amb
elements decadentistes, wagnerians, prerafaelites i vitalistes, es va
generalitzar i es van conrear nous gèneres: el poema en prosa, el vers lliure,
etc.
Pel
que fa a la llengua, la revista L’Avenç va ser crítica amb l’actitud poc
reivindicativa de la Renaixença i amb la manca d’acord quant a l’estàndard
literari. Així, va iniciar una campanya per a la reforma lingüística en la qual
va ser rellevant la participació de Pompeu Fabra. L’article de Jaume Brossa, Viure
del passat (1892), va criticar la situació de la literatura i va adoptar
una actitud regeneracionista: calia substituir les formes anacròniques de la
Renaixença per unes altres de modernes i en connexió amb els corrents culturals
i literaris que es desenvolupaven a Europa.
La
primera generació d’artistes modernistes (Joan Maragall, Santiago Rusiñol,
Ramon Casas…), tan crítica amb la burgesia i la cultura autòctona
tradicionalista i localista, eren precisament fills d’aquesta classe social.
Els precedents històrics d’aquesta actitud crítica, els trobem en autors de
l’època de la Restauració (Josep Yxart, Joan Sardà, Valentí Almirall, Apel·les Mestres,
Narcís Oller…), que no van aconseguir, malgrat llur oposició al localisme,
superar una visió regional. En canvi, els modernistes van formar grups actius,
van iniciar una transformació cultural i van aspirar a la universalitat i la
modernitat de la cultura.
4 El teatre modernista
4.1 L’entrada del teatre modernista a Catalunya
L’impuls actualitzador del modernisme i la
seva voluntat de renovació i d’acostament a Europa revitalitza el teatre
català. A les festes modernistes de Sitges es representen obres dels autors
europeus més significatius: Ibsen i Maeterlinck. Així, amb peces com La fada
o La intrusa, entren en el panorama català el teatre d’idees i el
teatre simbolista. A finals del segle XIX, amb la crescuda de la ciutat de
Barcelona, el panorama de locals teatrals canvia. S’obren nous teatres i es
comença a desenvolupar una zona que s’especialitzarà en teatre popular: el
Paral·lel.
És
també en el tombant de segle que es crea l’Escola Catalana d’Art Dramàtic i que
es difonen noves col·leccions teatrals o publicacions d’obres de teatre en
col·leccions més generals. Per exemple la «Biblioteca Popular de l’Avenç» o la
«Biblioteca Joventut» donen a conèixer nous autors catalans com Pous i Pagès o
Puig i Ferreter. Aquestes dues col·leccions tradueixen i divulguen obres del
teatre europeu modern (dels esmentats Ibsen i Maeterlinck, i també d’autors
clàssics com Shakespeare i Goethe).
Durant
el Modernisme, teatre i música van molt units. Cal recordar que una de les
aspiracions de l’artista modernista és aconseguir un art total, i el gènere que
més bé ho aconsegueix és l’òpera, perquè integra escenografia, literatura,
interpretació i música en un tot. Per això el començament de segle és l’època
de més difusió del wagnerianisme a Catalunya. Wagner és vist com l’artista
complet i l’any 1901 es crea a Barcelona l’Associació wagneriana, que es
dedica a l’estudi de l’obra de Wagner en tots els seus aspectes.
Malgrat
la voluntat renovadora dels autors, la societat i la infraestructura
socioeconòmica encara no permeten l’èxit d’un teatre català modern.
Paral·lelament a les iniciatives diverses dels autors modernistes, es continua
conreant un teatre tradicional, costumista i romàntic.
4.2
Teatre simbolista i teatre regeneracionista
En el teatre modernista podem distingir dos
grans corrents estètics:
a) El
corrent simbolista
o esteticista
Es componia d’autors i artistes modernistes que defensaven el gust de
l’art per l’art, també com a refugi o mitjà d’evasió d’una societat burgesa
materialista i superficial. Aquesta línia esteticista, que es caracteritza per
l’aspiració a l’art total, arriba a Catalunya per via del belga Maurice
Maeterlinck, a través de l’estrena a la festa modernista de Sitges (1893) de
l’obra La intrusa, peça breu en què
predomina el poder suggeridor de la paraula. En aquesta peça breu, de gran
impacte a l’època, hi és present la influència del simbolisme europeu en la
creació d’atmosferes poètiques i ambients màgics i fascinants. A partir
d’aleshores les obres d’aquest autor i el tipus de teatre simbolista, que
juntament amb ell fan altres autors europeus, van sent coneguts a Catalunya i
conreats per autors d’aquí.
Les característiques d’aquest teatre són la brevetat i poca
acció de les peces, el caràcter simbòlic dels personatges, la manca de decoració
en l’escenografia i el suggeriment del món interior de l’home. Els seus autors
més representatius són Adrià Gual i Santiago Rusiñol.
■ Adrià Gual
(1872-1943) Va ser pintor, autor dramàtic, director, escenògraf, teòric
i crític teatral. En les seves obres intenta construir un teatre total, en el
qual els elements musicals, els colors i el text s’interrelacionin. Va fundar
el 1898 la companyia Teatre Íntim, institució teatral que va dur a terme una
acció renovadora dels textos i de l’escena estrena de traduccions dels grans
mestres de l’art dramàtic: Èsquil, Shakespeare, Goethe, Molière, Ibsen, etc.
De primer va ser
partidari de l’estètica simbolista, amb obres com Nocturn (1896) i Silenci
(1897), amb temàtiques que suggereixen els conflictes interiors i un llenguatge
poètic simbolista; després es va decantar pel naturalisme de temàtica rural en
drames humans amb passions violentes, com en Misteri de dolor (1904).
■ Santiago Rusiñol i Prats
(Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) La família de Santiago Rusiñol formava part de
l’alta burgesia catalana dedicada a la indústria tèxtil. Arran de la mort dels
seus pares, Santiago Rusiñol va anar a viure amb el seu avi, el qual li va
ensenyar com portar el negoci familiar, però el jove Rusiñol mostrava
inquietuds i interès pel món de l’art i no pels negocis. Va cursar estudis a
Llotja i va entrar en contacte amb alguns artistes de l’època, com Ramon Casas.
L’any 1889 va anar a París, on va connectar amb la sensibilitat impressionista
i els corrents artístics finiseculars, i en tornar va ser l’organitzador
principal de les festes i exposicions modernistes del Cau Ferrat, de Sitges, i
va participar en les tertúlies dels Quatre Gats.
Va
combinar la seva producció literària amb l’artística. Les obres teatrals
d’aquest polifacètic autor tradueixen el conflicte artista-societat que tant
preocupa el moviment modernista. Aquest conflicte és el tema principal de L’alegria
que passa (1898), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues
(1901), que expressen la impossibilitat de reconciliació entre ambdós
estaments. Un segon estadi de la producció de Rusiñol el constitueixen obres
com L’hèroe (1903), El místic (1903), La mare (1907),
etc., on es decanta cap a temes contemporanis: la guerra colonial de Cuba i
Filipines i el militarisme espanyol (L’hèroe), la figura de Verdaguer (El
místic) o la menestralia (L’auca del senyor Esteve, estrenada el
1917). En aquesta última obra tracta el tema de l’enfrontament entre l’artista
i la societat mitjançant el conflicte entre la vocació artística del
protagonista, en Ramonet, i la necessitat de continuar el negoci familiar.
L’any
1931 va morir a Aranjuez, quan pintava els jardins d’aquesta ciutat.
b) El corrent regeneracionista
El formaven intel·lectuals i artistes modernistes que creien en el poder
de l’art i del teatre en la transformació de la societat. Amb influències
d’Henrik Ibsen i d’Émile Zola, van produir un teatre d’idees, crític socialment
i amb un estil i una tècnica naturalistes.
El teatre
regeneracionista té com a protagonistes herois rebels i inconformistes, seguint
el model nietzschià, que planten cara a una situació determinada i proposen una
tesi revolucionària o regeneradora de la societat del temps. Així, l’acció i el
llenguatge retraten fidelment la realitat.
Els principals
representants d’aquest corrent són Joan Puig i Ferreter i Ignasi Iglésias.
■ Ignasi Iglésias
(Sant Andreu del Palomar, 1871-Barcelona, 1928) És l’autor més
representatiu i més influït per Ibsen i la seva
producció travessa dues etapes: en un primer moment és més revolucionari,
antidecadentista i ibsenià. Les seves obres defensen la llibertat dels
sentiments enfront dels convencionalismes socials. La seva ideologia política
anarquista es reflecteix en obres d’aquesta etapa com L’argolla (1894), Fructidor
(1897), El cor del poble (1902) i L’alosa (1913), que alguns
sectors socials consideren escandaloses i immorals. Més endavant, Iglésias viu
una crisi de les seves idees estètiques, escriu obres centrades més aviat en
conflictes col·lectius i advoca per uns valors burgesos. Són obres d’aquesta
etapa Els vells (1903) i Les garses (1905) amb un to sentimental més que no reivindicatiu en la defensa del sentiments
per damunt dels convencionalismes.
5
Joan Puig i Ferreter
(La
Selva del Camp, 1882-París, 1956) Fill
natural d'un ric terratinent que mai no el va reconèixer com a fill, la
infància i l'adolescència de Puig transcorregueren al costat de la seva mare, a
casa d'uns oncles més aviat benestants. El fet del seu origen il·legítim va
deixar una forta empremta en la personalitat de l'autor que posteriorment es va
fer evident al llarg de la seva obra literària.
Mentre estudiava el batxillerat a Reus, amb quinze anys, va entrar en
contacte amb autors modernistes de la zona, com Antoni Isern i Plàcid Vidal.
Després d'un intent de suïcidi l'any 1889 a causa d'un amor frustrat, l'any
1901 va marxar a Barcelona per començar els estudis universitaris de Farmàcia,
estudis que va abandonar el primer any. Va treballar d'aprenent de farmàcia i
d'ajudant de metge, alhora que s'introduïa en el sector més anarquitzant del
Modernisme. En aquesta primera etapa les seves influències literàries provindran
dels autors europeus com Nietzsche, Gorki, Ibsen... Aquest fet encara li va
augmentar el seu sentiment de marginació, ja que era conscient de la
contradicció que existia entre la societat i l'art de la seva època i les
propostes modernitzadores que defensaven els cercles intel·lectuals en què es
movia. Aquest conflicte el va resoldre marxant a França l'any 1893. Aquest
viatge va ser decisiu per a la seva posterior producció literària, sobretot
dramàtica.
Quan retorna a Barcelona l'any 1904, publica Diàlegs dramàtics i l'obra teatral La dama alegre. Els Diàlegs dramàtics van rebre dures
crítiques , ja que entre els seus contemporanis van ser considerats com un
seguit d'elucubracions pseudofilosòfiques i teòriques abans que textos de
contingut teatral. Però serà en aquests Diàlegs
dramàtics que Puig i Ferrater va introduir la figura del
"vagabund", l'ésser solitari i apartat de la massa social, que
tornarà a aparèixer a obres posteriors.
Pel que fa a la seva obra La dama
alegre, aquesta va ser considerada immoral per alguns sectors de la
crítica, com va succeir posteriorment amb altres produccions de l'autor.
Aquesta obra dramatitzava les relacions que Puig va mantenir amb una dama
francesa durant el seu viatge.
Poc després de tornar a Catalunya després de la seva segona aventura
per terres franceses, Puig i Ferrater es va dedicar exclusivament al teatre i
al periodisme. L'any 1906 estrena La
bagassa (Boires de ciutat), obra
avui perduda, que seguia el model establert per Màxim Gorki, i Arrels mortes; ambdues obres formarien
part de l'anomenat "teatre d'idees".
El mateix any 1906 va publicar Diàlegs
imaginaris. En aquesta obra incorpora la figura del Poeta com a educador de
masses, com a ésser mesiànic i salvador de la societat, en el qual es percep
clarament la influència de Nietzsche i del Modernisme regeneracionista més
anarquitzant, ja que és un sol individu que pot salvar la societat. Però aquest
Poeta, per acomplir la seva funció redemptora, s'ha d'enfrontar amb la massa
social . Aquest és l'enfrontament "Poeta/Artista- Societat" a l'estil
d'Ibsen, que es dóna també en el Modernisme regeneracionista: és l'artista que
critica els mals de la seva pròpia societat per poder-los solucionar. Per a
Puig i Ferrater, el Poeta, que gaudeix d'una posició privilegiada com a ésser
sensible, ha de prendre la seva inspiració de la Vida mateixa. Davant de la
realitat, que és negativa, el Poeta ha d'escometre la tasca de transformar-la
en poesia veritable i sincera. Pràcticament tota l'obra de Puig i Ferrater és
un intent de creació de veritat i bellesa que es basa en la realitat, però que
no pretén retratar-la en els seus aspectes més banal (no fa realisme). En
definitiva, s'inspira en la realitat, però la mitifica i la transforma.
Amb les obres que publica entre 1904 i 1906, Puig i Ferrater s'inclou
dins del grup de dramaturgs més innovadors i originals de la generació
modernista, que trenquen amb la tradició del teatre de la Renaixença i que
introdueixen els corrents literaris dels autors teatrals europeus d'aquell moment.
L'any 1908 Puig i Ferrater publica una de les seves obres més
importants, La dama enamorada, en què retrata un nou tipus de dona, que torna a
ser una literaturització dels seus amors amb Madame de Thevenor, uns amors
difícils a causa de la gelosia del fill d'ella i de la impossibilitat
d'aconseguir l'estabilitat emocional i sentimental.
El mateix any de la publicació d'Aigües
encantades (1908), Puig i Ferrater dóna una conferència , L'art dramàtica de la vida, on es pot
trobar l'explicació del perquè d'Aigües encantades i que reprèn les idees de
Diàlegs imaginaris. Per a Puig i Ferrater, l'autor dramàtic (podríem dir que
l'artista en general) és un poeta de la vida i de la veritat que té la funció,
a través de la seva obra, d'educar al públic (influència de Nietzsche, postura
regeneracionista). Per poder-ho fer, li cal viure intensament, conèixer la
realitat que l'envolta, deixar-se portar pels seus impulsos i tenir sempre en
compte quina és la problemàtica de la seva època (no es pot evadir de la realitat).
Una vegada conegui bé la realitat i hagi viscut les experiències necessàries,
podrà meditar, concentrar-se i, per tant, crear. I haurà de crear obres que
s'inspirin en la realitat, però que la fan més poètica, menys vulgar (per tant,
no practica l'estètica realista o naturalista). L'autor, com a poeta de la
vida, ha de pensar en els problemes personals i col·lectius, però en aquesta
creació ha d'estar-hi present la poesia, el sentiment.
Fins a 1914, Puig, que havia cursat mentrestant la carrera de Filosofia
i Lletres i l'any 1911 havia entrat a treballar com a redactor a La Vanguardia,
estrenà obres molt diverses, encara que totes mostraven una certa desorientació
estètica i un desig d'èxit que no acabava d'arribar. A part del seu afany de
redempció social a través de l'art, l'autor pretenia també una
profesionalització, fer del teatre el seu modus vivendi, viure de la seva feina
com a dramaturg. Però el seu teatre era difícil, massa nou, xocava amb la
moralitat burgesa catalana del moment (hi havia adulteris, fills naturals,
amants, suïcidis, misèria social, seduccions...), i tot això era expressat en
un llenguatge massa directe i agressiu. Per tant, les seves obres difícilment
podien ser grans èxits, la qual cosa li hauria solucionat la qüestió econòmica.
Va ser amb l'obra El gran Aleix,
escrita el 1910 i estrenada el 1912, i La
dolça Agnès, que Puig i Ferrater va recuperar el to més característic de la
seva obra. En El gran Aleix, retrata
la figura del protagonista, un ésser vitalista i passional, gran seductor,
popular entre tots els homes i les dones, que desperta l'admiració de tothom
tret la de la seva pròpia dona, que finalment, per odi, provoca la mort del
protagonista. En canvi, La dolça Agnès,
estrenada l'any 1914 però que no es va editar mai, girava entorn del naixement
de l'autor. En concret, tractava d'un fet real: de la seducció de la seva
pròpia mare per part del seu cunyat.
A partir de l'any 1916, Puig i Ferrater es comença a plantejar el seu
futur com a autor dramàtic, ja que veu com fracassen les seves obres. Va
decidir canviar els seus plantejaments estètics, canvi que reflecteix el que
s'està produint en la literatura catalana a causa del pas de la generació
modernista a la del grup noucentista. Aquest canvi es manifesta en l'obra Dos diàlegs, on ja no es poden trobar
manifestacions sobre temes polítics o sobre qüestions socials. Sobretot, en
aquesta obra es fa evident la por i el desconcert de Puig i Ferrater davant
l'emergència d'una nova generació d'escriptors, els noucentistes, generació que
ja no és la seva i que tendeix a arraconar-lo.
Comença, doncs, la que serà la seva última etapa dramàtica, en la qual
farà el possible per amotllar-se a les noves circumstàncies literàries del
moment, etapa que anirà de 1917 a 1924. Intentarà acomodar-se als gustos del
públic, que pretén divertir-se sense problemes. Escriu obres de teatre, en vers
o en prosa, situades en el passat més aviat llegendari, com La senyora Isabel. D'altra banda, també
conrea l'alta comèdia burgesa, com El
gran enlluernament, estrenada l'any 1919, on tracta l'enfrontament entre
l'home d'empresa i l'artista. Ara, la balança es decantarà a favor de
l'empresari i mecenes enfront del jove artista, un escultor. Aquest "home
d'empresa" és un artista que ha renunciat a la seva vocació per
convertir-se en home d'empresa en un moment en què el país necessita més
creadors de riquesa industrial que no pas creadors de bellesa. És evident,
doncs, que Puig i Ferrater s'ha allunyat de l'idel modernista. Però això no li
reporta tampoc èxit teatral.
Desenganyat del teatre, que considera que s'ha convertit en una
indústria pensada només per a la distracció del públic, Puig i Ferrater
abandona la seva activitat teatral l'any 1924 i inicia la seva carrera com a
novel·lista. Com a tancament de la seva activitat teatral, el 1923 estrena Un home genial, que estarà a cavall
entre la concessió als gustos del públic i els seus interessos i idees com a
autor dramàtic.
A partir de la proclamació de la II República (1931) va dedicar-se a la
política dins d'Esquerra Republicana de Catalunya: va ser diputat a les Corts
espanyoles i al Parlament català. Quan va començar la Guerra Civil (1936) va
ser nomenat conseller d'assistència social, càrrec que va ocupar poc temps. Va
ser enviat a París com a negociador per comprar material bèl·lic per a la
República i va ser acusat de quedar-se diners i ja no va tornar a Catalunya.
Aquest escàndol, que ell sempre va negar, el va marginar dins del grup dels
exiliats catalans. A partir del 1938, i pràcticament fins a la seva mort, es va
dedicar a escriure una obra molt ambiciosa en 12 volums, El pelegrí apassionat (editada entre 1952 i 1977), on l'autor
retrata la Catalunya de la seva època. Va morir a París l'any 1956.
6
“Aigües encantades”
6.1 Temàtica i ideologia de l'obra
Per començar, cal dir
que Aigües encantades és, sobretot,
un al·legat políticosocial individualista, una obra compromesa en què es mostra
clarament l'enfrontament entre l'individu i la seva societat en la lluita per
denunciar un seguit de circumstàncies que estan frenant el progrés i l'educació
d'aquesta societat. L'autor condemna una realitat i mostra la necessitat d'una
acció revolucionària que deslliuri l'home de tot allò que el manté lligat al
passat, en el cas concret de l'obra, la tradició, la religió i les forces
polítiques oligàrquiques. Aigües encantades formaria part, doncs, d'un
Modernisme regeneracionista "ressagat", tardà. En l'obra, apareix un
element de la natura (les aigües mortes, mitificades per la llegenda religiosa que
les considera com a miracoloses gràcies a l'acció de la Verges), que enfronta
dos grups de persones que aniran prenent
postures ben definides davant d'aquest element:
- La del grup de persones que pensa que aquestes
aigües podrien salvar un poble muntanyenc de la sequera crònica que pateix
(postura científica i progressista).
- La de les persones que pensen que aquestes aigües
són sagrades i que, per tant, no poden ser objecte de cap manipulació, han
de quedar tal com estan, mortes, estancades, ja que la solució a la
sequera ha de venir de la voluntat de Déu (postura tradicional, ingènua,
obscurantista, immobilista).
Per tant, apareixeria
l'enfrontament entre aquells que defensen el progrés (en l'obra són tant els
intel·lectuals com els marginats de la societat, el Foraster, Cecília,
Romanill, el manescal, el el republicà Bartomeu, el carlí Manso) i la massa
social sense idees, però guiada pels interessos de les forces dominants
(l'oligarquia religiosa i política, representada pel capellà, el batlle i el
cacic). Entre aquestes dues postures bascularan altres personatges: uns ho
faran negativament, ja que no seran capaços de desfer-se del pes de la
tradició, com és el cas del mestre Vergès, però d'altres ho faran positivament,
perquè començaran a veure-hi clar gràcies al sacrifici dels herois. Envoltant
els dos bàndols està el poble anònim, la massa social, condicionada per unes
creences seculars que els oligarques tenen interès a mantenir, ja que els
permeten perpetuar la seva explotació del poble. I quan el Foraster, Cecília i
els seus col·laboradors intenten explicar els projectes de progrés que poden
salvar el poble de la sequera, el poble s'hi oposa, perquè aquestes noves idees
de progrés atempten contra el que han cregut tradicionalment. Puig i Ferrater
considera que el poble no és culpable de la seva ignorància, deixa clar que els
culpables són els oligarques, les "forces vives" del poble: el rector
(que està especialment en contra de les idees defensades pel bàndol
progressista, ja que el tema que es debat té a veure amb la religió, o més ben
dit, amb la superstició religiosa, el batlle i el cacic.
Puig i Ferrater coneixia perfectament el problema que retrata en la
seva obra. No només havia viscut l'enfrontament entre la tradició immobilista i
el poder, sinó també la influència asfixiant i esterilitzant de la superstició
religiosa. A més, l'autor provenia d'un medi rural (l'obra està ambientada en
"un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part
alta de la muntanya"). Per tant, coneix molt bé com actuen les classes
dominants. En aquest punt l'autor s'ajusta a les seves idees sobre la realitat
i la vida: cal que el poeta (l'artista, l'escriptor) conegui la realitat per
descriure-la sense faltar a la realitat.
No és gratuït que aquest enfrontament entre tradició i progrés es doni
en un medi rural. Cal tenir en compte que l'obra s'escriu en un moment molt
concret de la història catalana: el moment de l'aparició d'un món urbà més
desenvolupat i progressista que xoca amb la immobilitat i l'endarreriment del
món rural. No és casualitat que els personatges que personifiquen el progrés
(el Foraster, Cecília, el mateix mestre Vergès) provinguin o s'hagin format a
la ciutat, mentre que el món que no els enté i els rebutjà és rural. Observem,
doncs, un altre enfrontament a l'obra: l'oposició món rural / món urbà. Quan
Cecília parla de la necessitat d'una "croada ", d'una lluita
col·lectiva formada pels joves per tal que facin evolucionar les idees del
poble, explica que han de ser persones que provinguin d'aquest món urbà més
evolucionat. Aquesta oposició o enfrontament està històricament documentat: els
joves artistes de comarques emigraven a Barcelona per poder expressar
lliurement el seu art i les seves idees de progrés.
6.2 El personatge de Cecília
Mentre que a l'obra
trobem un seguit de conflictes que afecten la col·lectivitat (tradició,
religió, immobilisme / progrés; món rural / món urbà), també trobem un
conflicte individual, la revolta personal de Cecília, que és el personatge que
vertebra tota l'obra. La rebel·lió que inicia Cecília té un doble sentit. D'una
banda, s'enfronta amb el seu pare, el cacic Amat, que podria entendre's com un
enfrontament generacional entre pare i filla contra un control gairebé absolut
de la seva vida per part de la figura paterna. És, doncs, un enfrontament
personal, individual. Però la necessitat d'independència que experimenta
Cecília està provocada perquè ha anat adquirint, amb la seva formació com a
mestra, una consciència ideològica: a mesura que va entenent la necessitat d'un
canvi, d'un progrés científic que deslliuri la massa social de la ignorància i
del pes de la tradició, s'adona de la seva inferioritat i de la seva submissió.
I és en aquest moment que l'enfrontament amb el pare pren un altre caràcter: Cecília
ja no es revolta només contra la figura paterna controladora, sinó contra la
figura del cacic que aquest representa, contra l'home que personalitza tot allò
contra el que ella lluita (immobilisme, tradició, ignorància, ordre social per
mantenir el control del poble, fanatisme religiós...). Per tant, Cecília viu un
doble enfrontament concretat contra la mateixa persona: enfrontament familiar i
enfrontament social. Això fa de Cecília un personatge nou dins del conjunt de
l'obra de Puig i Ferrater. Fins aquell moment, les dones de les seves obres
eren dames apassionades, sensuals, que només pretenien la satisfacció dels seus
desitjos i sentiments, i que volen dominar els homes a partir de l'ús dels seus
encants. O bé apareix la dona arrossegada per un destí tràgic. Cecília és
l'únic personatge femení de la seva primera època teatral capaç de mantenir una
actitud racional, que margina els seus sentiments (no accepta les atencions del
mestre Vergès i només sent pel Foraster una admiració "professional").
No es tracta d'un personatge deshumanitzat i sense sentiments, però sí que és
el primer personatge femení "modern" de Puig i Ferrater.
6.3 La influència d'Ibsen
A banda dels
"enfrontaments" que retrata l'obra, n'hi ha un altre que és clau:
l'enfrontament entre individu / societat: un sol home, el Foraster, arriba al
poble per tal de dur-hi les idees de progrés que poden salvar-lo de la sequera.
Apareix la idea d'un ésser superior capaç de fer canviar la seva societat, de
guiar la massa cap al canvi i la modernitat. Però aquesta massa social, que no
té idees pròpies, el rebutja i el margina. Tots els estudiosos han fet notar la
indubtable influència de l'obra del dramaturg noruec Ibsen en Aigües encantades
(influència que també és notable en el Modernisme regeneracionista). En
concret, l'obra d'Ibsen que serviria de model per a Aigües encantades és Un
enemic del poble. Les coincidències entre ambdues obres van més enllà de la
simple inspiració d'una en l'altra. No podem dir que Puig i Ferrater plagiés l'obra
de l'autor noruec, però sí que és cert que en fa una adaptació
"casolana", comprensible per al poble català.
Totes dues obres tenen
a veure amb l'aigua: les d'un balneari a Un enemic del poble i les d'unes
gorges miracoloses a Aigües encantades.
- Hi ha tot un seguit d'identitats entre els
personatges de les dues obres:
- La figura del doctor Stockmann tindrà el seu
paral·lel en el Foraster. Tots dos homes, amb una formació científica i
tècnica, per tant, progressista (un és metge, l'altre és enginyer), prenen
la iniciativa per aconseguir el progrés dels seus pobles respectius.
- La figura de Cecília compartiria alguns aspectes
del personatge del doctor Stockmann i també del personatge de Kitty, la
filla del doctor. Les dues dones són l'element femení que està al costat
del protagonista fins al darrer moment, que l'ajuda i l'anima.
- La postura indefinida i vacil·lant del mestre
Vergès tindria a veure amb la dels periodistes Hovstad i Billing,
indecisos entre les seves creences favorables a la modernitat i el
progrés i la conveniència de sotmetre's a les imposicions de les
autoritats (Vergès no pot prendre una postura radicalment oposada a
l'oligarquia del poble perquè, com a mestre, la seva feina depèn dels qui
governen).
- Un altre personatge que té el seu paral·lel a
l'obra d'Ibsen és el pastor Romanill, home independent que hostatja el
Foraster a casa seva quan li cal un lloc per parlar al poble. Un
personatge similar a Un enemic del poble és el mariner Horster, que
cedeix la seva casa al Dr. Stockmann perquè hi faci una assemblea
- El conflicte que mostra Aigües encantades esclata
en el si d'una família, la dels Amat, terratinents i cacics del poble. En
l'obra d'Ibsen, el conflicte es viu entre dos germans, Thomas i Peter
Stockmann. En una s'enfronten pare i filla, en l'altra, dos germans.
Per sobre de totes
aquestes identificacions, el que sobretot recull Puig i Ferrater de l'obra
d'Ibsen és una idea i una actitud: l'enfrontament entre un individu
(Stockmann-Kitty / Cecília-Foraster) contra una societat immobilista a la qual
sembla un pecat intentar millorar qualsevol cosa que s'aparti de les bases
tradicionals del seu funcionament, encara que aquestes siguin caduques.
Ibsen va ser un dels autors europeus que es van convertir en models per
als regeneracionistes catalans. Se'l va identificar amb el "teatre
d'idees" a partir de l'estrena de la seva obra Un enemic del poble. A partir del 1893, Ibsen es va convertir en el
model del Modernisme d'ideologia anarquista, ja que era l'home que havia donat
forma artística a la idea d'alliberament de la tradició i de l'immobilisme,
cosa que la resta de la massa social considerava una utopia.
El que és indubtable és que el teatre d'Ibsen va tenir un gran impacte
social per les idees que defensava: progrés, modernitat, enfrontament amb la
tradició, sempre des d'iniciatives individuals (enfrontament
individu/societat), d'aquí el seu èxit entre el Modernisme anarquitzant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada