Estudi de "Pilar Prim" per Rosa Cabré

Narcís Oller: de la tradició a la modernitat

(http://lletra.uoc.edu/ca/autor/narcis-oller)

Rosa Cabré (Universitat de Barcelona)

La personalitat i l'obra de Narcís Oller no es poden entendre al marge de les concepcions politicoculturals que es derivaren de la Revolució de Setembre del 1868. En aquest context es van donar dues característiques capaces de renovar la producció literària: la voluntat, per part dels sectors intel·lectuals més progressistes, d'imposar el racionalisme i el criticisme, i l'impacte d'aquells fets històrics. Tot plegat configurà la importància que durant el període de la Restauració va assolir la novel·la per damunt dels altres gèneres, inclòs el teatre. Llavors, tal com apunta Yxart, surt a debat la «cuestión del realismo y el naturalismo en arte, que todas las demás cuestiones nutre y colorea, trayendo definitivamente la literatura, la lírica inclusive, a la realidad inmediata y viva». Aquesta experiència, que Narcís Oller explica en un relat de Croquis del natural i a La bogeria, el va dur a desenganyar-se d'uns fets que entenia com a alliberadors i esperançadors. A partir d'aleshores, segons Yxart, va esdevenir «conservador y amigo de los partidos medios».

La vida i l'obra de Narcís Oller dibuixen tres períodes: un primer període de formació, fins el 1877; el segon, de plenitud i de reconeixement dins i fora de Catalunya, fins el 1906; i finalment, el període de recuperació de la memòria i compilació de la seva obra, fins a la seva mort el 1930.

Narcís Oller i Moragas va néixer el 10 d'agost de 1846. Va ser educat pel seu oncle matern, el jurisconsult Josep Moragas, a la casa pairal dels Moragas, al carrer del Forn Nou de Valls, on la seva mare es va traslladar en quedar vídua quan ell tenia tres anys. Com que el seu germà petit Josep va morir prematurament (el 1853), la relació amb la seva mare va ser molt estreta (es tradueix a La febre d'or en el tracte entre la senyora Mònica i el seu fill). Amb el seu cosí Josep Yxart, sis anys més jove que ell, va compartir jocs, inclinació pel dibuix i la pintura, lectures i ambicions literàries, i sempre van intercanviar opinions sobre tot el que escrivien. Oller aviat va compaginar el gust pel tracte social amb l'observació del comportament humà, i l'«afán creciente de investigación de la verdad» que després projectarà en la seva obra. El 1863 va a Barcelona per estudiar el darrer any del batxillerat i, després, fer la carrera de dret. Durant aquesta època els cosins s'escriuen i es retroben a les vacances. Però entre l'octubre del 1868 i el juny del 1871 comparteixen la cambra d'estudiants. El 1873 Oller guanya les oposicions a la secretaria de la Diputació de Barcelona, i va a viure amb la seva mare en un pis del carrer de Mendizábal. Al maig de l'any següent es casa amb Esperança Rabassa. Però de sobte la felicitat es trenca: el 18 de febrer de 1876 mor la seva mare, onze dies després del seu oncle Josep Moragas. Uns quants mesos més tard, amb la seva filla Maria, el matrimoni es trasllada a la Rambla de Catalunya, on naixeran els altres dos fills, Josep i Joan.

Des del 1868 Oller té la voluntat de formar-se com a escriptor. Llegeix des de llibres romanticocostumistes (com les Leyendas de oro, Mme. de Staël, el Werther de Goethe, Lamartine, Fernán Caballero, Alarcón, Longfellow, Henri Murger) fins a d'altres amb elements realistes (com Cádiz o La corte de Carlos IV o La falsa querida de Balzac). També coneix, a més dels clàssics grecs i llatins, Dante, Tasso, Shakespeare, Rousseau, Voltaire, Sue, Hugo, Chateaubriand, Dumas, Zorrilla, Balmes, Espronceda, Mesonero, Bretón, Bécquer, Larra... Són lectures que comparteix amb el Miquel de Castellfort de La papallona o el Francesc de La febre d'or. De formació eclèctica, els seus criteris de bellesa són des dels seus primers treballs literaris la naturalitat, la sinceritat i l'espontaneïtat.

Joaquim Riera i Bertran, amb qui coincideix a la Diputació de Barcelona des del 1875, l'acostarà al nucli literari catalanista de la revista La Renaixensa, i al maig del 1877 assisteix per primer cop a la festa dels Jocs Florals. L'impacte de L'Atlàntida de Verdaguer i el fet de no disposar de cap text en català per a llegir durant el sopar posterior el van decidir a escriure, a partir de llavors, en català. Als Jocs Florals del 1879 va ser guardonat per la narració Sor Sanxa, i l'any següent per la novel·leta Isabel de Galceran. A La Renaixença, on va introduir Josep Yxart, va fer amistat amb Emili Vilanova, Francesc Matheu i  Àngel Guimerà i, arran de la publicació de Croquis del natural (1879), amb Joan Sardà. El 1878, Oller i Yxart viatgen a la capital de França per fer una crònica de l'Exposició Universal per a la revista i descobreixen la gran ciutat industrial i moderna. A partir d'aleshores, París serà el model on ell emmirallarà Barcelona. En aquest viatge, Oller (que coneixia Zola per Yxart almenys des del 1877) compra i llegeix Une page d'amour.

El segon període de la vida i l'obra de Narcís Oller abraça la seva plenitud com a escriptor. Va del 1878 -en què es presenta per primer cop als Jocs Florals i escriu les seves dues primeres narracions realistes en català: "Lo trasplantat" i "Lo vailet del pa"- al 1906, quan edita la darrera novel·la, Pilar Prim. Llegeix del Germinal de Zola o La Regenta de Clarín a Ana Karenina i la Sonata a Kreutzer de Tolstoi o les Ode barbare de Carducci. Ara construeix els seus relats a partir del procediment naturalista de Zola, però interrelacionant-hi alguns elements romàntics, cada vegada més esporàdics. A poc a poc substitueix el quadre de costums pel quadre social. Així, fon la narració d'una acció, d'acord amb les lleis de causa-efecte, amb el relat d'un quadre de costums, o la descripció objectiva d'un paisatge amb l'esporàdica intervenció del narrador dins del relat. El 1881, a fi de disposar de més llibertat per a dedicar-se a escriure, s'acredita, a Madrid, com a procurador dels tribunals.

Aquest període l'integren dues etapes. A la primera, Oller s'afirma com a escriptor realista i és reconegut pels millors escriptors castellans del moment, alguns dels quals (com Pardo Bazán, Pérez Galdós i sobretot Pereda) esdevenen grans amics seus. Publica contes i novel·les, de La papallona (1882) a La febre d'or (1890-92). Entremig, Notes de color i La bufetada (1884), L'escanyapobres (premiada als Jocs Florals del 1884), Vilaniu (1885) i De tots colors (1888). La cronologia de les obres mostra un progressiu domini del procediment naturalista, però lluny de la filosofia determinista de Zola.

Oller, com diu Yxart, parteix de fets i personatges reals, als quals aplica la imaginació, no per deformar-los, sinó per acolorir-los, o imagina situacions que relata seguint el criteri de versemblança. Els objectius del novel·lista són l'anàlisi d'una passió universal a través de l'estudi d'un determinat context històric i social. Hi ha obres que fan més èmfasi en un aspecte o altre, però, en general, totes combinen amb més o menys proporció aquests objectius. Així, La papallona i L'escanyapobres són sobretot estudis de passions dins un marc més ampli. El tractament científic de cada cas no impedeix (sobretot a la primera) la presència d'elements romàntics (adjectivació, sentimentalisme, personatges tipificats, intervenció de l'atzar i el misteri, interferència del narrador dins del relat, i idealisme moralitzant adreçat especialment a les relacions entre rics i pobres). A La papallona -que Albert Savine va publicar en francès amb una carta de Zola a manera de pròleg- Oller evoca les vivències d'estudiant i oposa les relacions frustrades del Lluís i la Toneta (l'únic personatge que es construeix al llarg del relat) a les del matrimoni Castellfort, sense que del marc barceloní on es mouen se'ns n'expliqui altra cosa que algun quadre de costums o els moviments urbans de la multitud anònima. L'escanyapobres, situat en una població rural en via d'industrialització, focalitza l'estudi d'una parella que viu l'avarícia com el motor de la seva relació. La tensió entre l'obsessió dels protagonistes i les transformacions modernitzadores de la societat es resol a favor de les segones. Oller hi recull l'experiència de l'arribada del ferrocarril a Valls al gener del 1883.

Vilaniu (una ampliació d'Isabel de Galceran) i La febre d'or són essencialment retaules de la vida social que Oller recordava de Valls o que vivia a Barcelona, respectivament. En aquestes dues novel·les es veu clarament l'ambició literària d'intentar -com Balzac o Zola- la construcció de la novel·la total, on cada peça focalitza situacions o personatges determinats i forma un gran retaule enciclopèdic de l'època. La redacció d'aquestes dues obres va ser força angoixosa. Des de l'estiu del 1883 Oller va treballar en Vilaniu, però no va poder resoldre-la fins al final de setembre del 1885, i La febre d'or, concebuda el 1883, no la va començar a escriure fins a l'estiu del 1889, en tornar del tercer viatge a París. Aquesta vegada, a la incertesa davant la descoberta -feta durant el segon viatge a París (1886)- que la novel·la naturalista havia estat desplaçada per la narrativa russa (amb l'aportació de l'estudi psicològic dels personatges), s'hi afegia el fet que ara el tema escollit coincidia amb el de la propera novel·la de Zola, L'argent, i això obligava Oller a anticipar-se en la publicació perquè no l'acusessin de plagiari.

A La febre d'or, Oller cerca una proporció més reeixida entre l'estudi d'un cas concret -que focalitza l'ascensió i davallada econòmica de Gil Foix- i la construcció del marc social, econòmic i històric de la Barcelona moderna i cosmopolita. Però aquest equilibri, que s'aconsegueix de ple a la primera part de la novel·la, es perd a la segona. Darrere de la història dels protagonistes, l'autor redueix el que havia de ser el poema de l'especulació gran i terrible a un simple canvi de costums. El desenllaç només es resol en el pla individual, motivat per una vulgar estafa, cosa que resta intensitat dramàtica a la novel·la. Amb tot, l'obra presenta grans encerts. Yxart hi destaca, a més de l'ambició, la imaginació reproductora vivificada per l'observació del que és més íntim, la transformació de la classe burgesa mercantil i comercial i dels seus costums, la galeria de personatges, l'absència d'efectismes i violències, la supeditació de la realitat a un estricte principi de causalitat i la utilització d'un estil alhora precís i poètic. La ciutat es personalitza per mostrar amb detall els moviments socials i el cosmopolitisme de la vida urbana.

En la segona etapa d'aquest segon període, el qüestionament que alguns autors i crítics (com Brunetière, Marcel Prévost, Maupassant o Clarín) fan, sobretot després del 1886, de la novel·la naturalista, i la mort dels crítics Yxart i Sardà (el 1895 i el 1898, respectivament) accentuen la inseguretat creativa d'Oller.

Aquesta situació el porta a interessar-se progressivament pel teatre i per les traduccions, especialment de Turgenev i Tolstoi, però manté la seva dedicació a la narrativa amb la publicació del recull Figura i paisatge (1897) i les novel·les La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), que sintonitza amb l'evolució de la narrativa europea. Les noves tendències narratives troben un terreny abonat en Oller, que sempre havia defensat el paper de la imaginació creadora de l'artista. Ara Oller mira d'aprofundir, amb la tècnica naturalista, l'estudi de dues psicologies. La de Daniel Serrallonga, a La bogeria, analitzada al llarg dels anys per un narrador personatge que contrasta les seves opinions amb les del metge Giberga, de tendència positivista, i l'advocat Armengol, decantat al romanticisme. S'hi exposa l'evolució de la bogeria del personatge explicat en termes de determinisme científic, a partir de les lleis de l'herència i del medi reclamades per Zola. I la de Pilar Prim, on manifesta una certa dimensió simbòlica, que ja es desprèn del mateix nom de la protagonista. Aquesta novel·la, projectada abans del 1899, va ocupar l'autor durant quatre o cinc estius. És el drama íntim d'una dona jove i vídua a qui un testament i una família condicionen l'expansió dels sentiments. El monòleg interior d'estil indirecte permet l'anàlisi de la subjectivitat dels protagonistes. S'hi detecten elements característics de la prosa romàntica, que el modernisme havia posat de nou en circulació (descripcions crepusculars i malenconioses, relació entre l'escena i l'estat anímic dels personatges, revelació del coneixement per mitjà d'èxtasis, visions i impressions, més que no pas per la raó), així com la tendència a subordinar la vida a l'art, que es manifesta fins i tot en l'aspiració de convertir la novel·la en poema, a través de la veu del narrador i de fragments de prosa poètica. Des d'una absoluta fidelitat a la seva narrativa, Oller connecta amb les noves tendències, gràcies als seus orígens literaris com a poeta.

El tercer període proposat l'ocupen els darrers gairebé vint-i-cinc anys de la vida d'Oller. S'inicia el 1906 amb un replegament públic del novel·lista durant l'hegemonia del moviment noucentista. Entre el 1913 i el 1919 redacta les Memòries literàries (1962), pensades com un diàleg amb Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert. En aquests anys apareixen encara dos reculls de contes: Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918). El 1925 la intel·lectualitat catalana el rehabilità en un homenatge a l'Hotel Majestic i el 1929 se li atorgà el Premi Crexells. Entre el 1928 i el 1930, any de la seva mort (ocorreguda a Barcelona el 26 de juliol), va veure publicats els dotze volums de la seva Obra completa, seguint la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans.

Pilar Prim (http://lletra.uoc.edu/ca/obra/pilar-prim-1906)

Margarida Aritzeta (Universitat Rovira i Virgili)

Pilar Prim és la darrera gran novel·la de Narcís Oller i la que, des del punt de vista estètic, és la més aconseguida. Es va publicar el 1906, ara fa cent anys, després d'un procés de gestació llarg i de nombrosos dubtes de l'autor, que ell mateix explica en les seves Memòries literàries.

Pilar Prim continua alimentant-se (sobretot als primers capítols) dels nombrosos materials de la realitat (paisatgístics, legals, de costums) que el lector del seu temps identificava clarament i que l'actual encara pot reconèixer, perquè Narcís Oller no renuncia en cap moment a la poètica realista, a construir les seves obres a partir de l'observació del món. En aquest cas el narrador descriu acuradament el viatge a Puigcerdà, que l'autor feia habitualment amb motiu dels seus estiueigs, i els paratges de la Cerdanya, que coneixia prou bé, així com la ciutat de Barcelona, i els conflictes legals que poden sorgir arran d'una disposició testamentària. Aquesta primera part ens pot servir encara avui dia per fer un recorregut pel territori, un viatge literari i real amb tren, observant la fisonomia dels grans plans panoràmics, de les estacions, de les concentracions industrials de les antigues colònies tèxtils, i reconèixer-hi tot d'elements paisatgístics inclosos a la novel·la que d'una manera o altra encara formen part del nostre entorn, al costat d'aquells elements que formen part dels costums d'una època reculada i que imaginarem perfectament en aquest escenari natural.

Però l'autor fa un pas més en la seva progressió per innovar la tècnica narrativa i, en concret, en la creació de personatges amb gruix psicològic; en aquest cas construeix una personalitat femenina complexa, rodona, plena de contradiccions, enfrontada amb un destí contra el qual s'haurà de revoltar si no vol esfondrar-se com a persona. El resultat és Pilar Prim, la figura d'un personatge que destaca molt per damunt de la galeria de personatges de la novel·la i que la crítica de l'època, i sobretot la més moderna, ha pogut posar al nivell de personatges com Madame Bovary o Anna Karenina. Ho és per la densitat psicològica i per l'efectivitat de la tècnica literària utilitzada, que en aquest cas incorpora el procediment que Henry James definia com a showing i que consisteix a narrar de manera que sembla que la novel·la es conti sola i que el lector pugui assistir directament a l'espectacle de les passions i les accions dels protagonistes sense interferències de ningú. Ho aconsegueix amb l'ús de la focalització interna fixa, que li permet treballar la psiconarració. Una psiconarració amb textura de monòleg interior en molts fragments, per reportar al lector les interioritats de Pilar Prim i de Marcial Deberga d'una manera alternada, que es debaten entre els dubtes i les passions sense que se n'assabenti ningú més del seu entorn, només els lectors. Però d'això ja en parlaré més endavant.

Des del punt de vista argumental, Pilar Prim és poc complexa i ofereix al lector una sola línia d'acció. El tema és el desvetllament d'una passió, els dubtes i els entrebancs amb què topa fins al seu acompliment final. Explica com una viuda encara jove, obligada per la disposició testamentària d'un marit possessiu més enllà de la mort a no casar-se mai més si no vol perdre la fortuna heretada, pot fer front a les insídies de la pròpia família, al pes de la societat, a les convencions, a la pròpia moral, per afrontar els requeriments de l'amor d'un home que, en un primer moment, ha de disputar a la seva pròpia filla. Un home que, tot s'ha de dir, és atractiu i engrescador, però absolutament dedicat al bon viure i el ben viure, sense fortuna pròpia, mentre el manté la generositat d'una tia vella folrada de diners que a la fi decideix trencar la monotonia de la seva vida i casar-se amb un vell militar caçafortunes que l'arrenca del tedi de la conveniència, deixant el nebot amb una mà a cada anca.

Els fets són aquests: en els primers capítols, Pilar Prim, acompanyada de la seva filla Elvira i l'Enriquet, el fill petit, que està malalt, viatgen en tren des de Barcelona a Puigcerdà, on tenen previst passar l'estiu. Al mateix compartiment viatja un home jove i atractiu, en Marcial Deberga, que de moment es fa el desmenjat. Però la coincidència en un trajecte llarg i en un espai tan reduït desvetlla la curiositat de l'un i de les altres, fins al punt que s'estableix entre ells un cert interès. Es tracta d'uns capítols bàsicament descriptius, amb poca acció, dedicats a la presentació dels personatges i la contextualització d'aquests en l'espai de la novel·la. És, com si diguéssim, una fase de tempteig, en què Marcial Deberga, l'home, mira les dues dones, es fixa en la jove i en la gran i aprecia en una i altra qualitats que no li són indiferents. Les dues dones també apamen sense vergonya, cadascuna pel seu compte, el company de viatge. I el narrador, que és omniscient, fa gala d'unes enormes qualitats descriptives quan relata amb profusió de detalls el paisatge que es desplega a la mirada des de la finestra del tren, alhora que a l'interior del compartiment tenen lloc episodis de quadre de costums entre les senyores i el servei, que viatja al mateix tren però en un altre vagó, i l'evolució íntima dels pensaments dels personatges, que com que són íntims i queden amagats de la curiositat externa, s'esplaien amb una total llibertat i fins i tot amb alguns punts de procacitat eròtica. El lector, gràcies a la meravella de la tècnica, pot compartir els secrets dels pensaments dels personatges des del primer moment.

Aquesta fase de tempteig, amb domini de l'element paisatgístic, s'allarga durant els vuit primers capítols, mentre l'acció transcorre a la Cerdanya. De mica en mica apareix una galeria de personatges, que completaran el panorama de la novel·la: l'enorme donya Pomposa, coneguda també com la viuda Roig, histriònica i exagerada com a personatge, més aviat un prototipus odiós que un personatge de carn i ossos. El seu fill Rossendo, construït esquemàticament i com a contrapunt d'altres personatges, suport de les accions que tenen per finalitat entrebancar la protagonista: del bàndol dels antagonistes, doncs, com els Ortal, els cunyats de Pilar Prim, aliats de l'Elvireta però fortament incompatibles amb la Pilar per molts motius, que s'aniran desgranant al llarg de la novel·la. Bàsicament, però, des del primer moment, podem veure que es fa una distinció entre el caràcter de Pilar Prim, aristocràtica, idealista, un xic romàntica, poc amant de les incomoditats i els entrebancs de les coses materials, i la vulgaritat del Ortal, burgesos no gens refinats, gent de fàbrica que només aprecia el valor dels diners però no té cap mena d'aristocràcia d'esperit, ambiciosos i grollers. Val a dir que l'Elvireta s'instal·la també en aquest bàndol pragmàtic, tot i que no acaba d'arrodonir-la com a personatge, i que l'altre fillet, pobrissó, és només una mena d'angelet sense suc ni bruc, un cromo.

El paisatge és el recurs per emmarcar els personatges en aquest primer bloc, però alhora té vida pròpia, és un element protagonista que serveix per a la creació de "climes", que presideixen les diverses accions, que les dominen. El paisatge és també el mirall on es reflecteixen les emocions i els sentiments dels personatges. Les imatges, les sinestèsies, el correlat objectiu, els diversos recursos poètics, són posats al servei d'un impressionisme psicològic a través del qual es va desgranant la personalitat dels personatges, sobretot de la protagonista.

Malgrat que en aquest primer moment, a la Cerdanya, en Marcial Deberga i la mare i filla Prim es retroben, el joc de la seducció vacil·la encara i s'esplaien diversos intents de possessió. A la Cerdanya es dóna a conèixer la veritable personalitat d'en Deberga, assetjat per la descomunal viuda Roig, la qual va seduir un dia de tedi en el que ell qualifica la «caiguda llastimosa» i que ara defuig en la mesura que pot, per no comprometre's als ulls de les seves noves conegudes. Pilar Prim, defugint els propis sentiments, en pugna amb les pretensions de la seva pròpia filla, acaba concedint que aquell jove pot ser un bon partit per a la noia. La pretesa rivalitat culmina en una escena tensa en què la mare pot mirar fit a fit als ulls a la filla sense amagar-li (encara) res. Galanteig, jocs de societat, escaramusses d'en Rossendo que persegueix l'Elvira, tenen lloc en aquest marc imponent que sembla construït només per poder esplaiar la grandiositat del paisatge, descrit amb traços vigorosos i una grandíssima efectivitat.

Aquesta dinàmica es manté fins que arriba a la Pilar la notícia que el seu pare, vellet i malalt, ha mort. Aquest fet ocasiona un gir argumental i un canvi de paisatge, perquè la Pilar Prim torna a Barcelona amb els seus fills. El retorn a Barcelona significa també un retorn a la realitat, perdut el clima idíl·lic que s'havia construït a la Cerdanya, en un ambient en què el paisatge servia per esplaiar emocions i sentiments i emmirallar les passions tot just apuntades dels personatges.

Un cop a Barcelona, Pilar Prim s'adona que ha perdut el darrer suport que li quedava amb la mort del seu pare. La seva filla Elvira, amb la qual (no se sap per què) no guarda mai gaire bones relacions, cau sota l'òrbita dels seus cunyats, els oncles de la noia, que l'aparten del seu costat per preparar-li un casament d'interès amb un jove acabalat de Bilbao.

Apartada la noia de la disputa pel galan, queda el terreny verge perquè la Pilar Prim es vagi enamorant d'en Deberga, malgrat ella mateixa, que de moment no ho vol admetre. Però aleshores es planteja la magnitud del problema, ja que la dona constata que no té eines ni armes per portar la direcció de la seva vida, i molt menys dels afers econòmics que deriven d'unes empreses tèxtils heretades del marit, que els cunyats estan portant a la ruïna per la seva prepotència i ineficàcia.

El nus de la novel·la presenta els conflictes de consciència de la protagonista, exposats des de la focalització interna del narrador que utilitza amb destresa el recurs de la psiconarració, alternats amb els de l'objecte del seu voler, en Marcial Deberga, que de sobte es troba també en una tessitura del tot nova a la seva vida, pel fet que s'ha de posar a treballar. De la dona pusil·lànime i un xic bleda, malaltissa a la manera romàntica, que cau en llangors i depressions per no-res, incapaç de formar part d'un món que se li mostra amb tota la seva duresa, passem, al llarg de les pàgines, a la construcció d'una nova personalitat femenina, forjada amb els dubtes, amb el dolor dels encerts i els fracassos que definitivament encara com a seus. Al llarg del relat, la protagonista compta amb un parell d'aliades valuoses, les seves amigues, i nombrosos oponents, que malden per mantenir-la com un element purament ornamental. El pla dels conflictes personals, els dubtes sentimentals, es reforça amb el pla dels conflictes materials, quan la dona ha de fer front a la seva veritable situació econòmica, quan el sentit comú i el balanç desastrós del darrer exercici econòmic de la fàbrica li diuen que no pot continuar vivint de les aparences i girada d'esquena als problemes de la vida quotidiana. A la novel·la es mostra la Barcelona de principis del s. XX, les necessitats de la indústria tèxtil obligada a fer front a la renovació tecnològica constant, a la reinversió, al dinamisme, i com són condemnats al fracàs els qui veuen les fàbriques només com un aparador per lluir una posició social benestant. La novel·la conta com finalment Pilar Prim afronta la crisi de l'empresa del seu difunt marit i de la pròpia vida i decideix, en contra del que sempre havia fet, prendre part activa en la seva resolució, la qual cosa li haurà de comportar no pocs trasbalsos, ja que haurà de lluitar contra la seva pròpia naturalesa i les seves conviccions. Del final de la novel·la, de com resol Pilar Prim la seva relació amb la família del seu marit i, sobretot, amb en Deberga, amb qui no es podrà casar si no ho vol perdre tot, com que és un element que la crítica ha mantingut en polèmica constant des de la data de la seva edició, en parlaré més endavant.

Un dels aspectes més interessants de la novel·la és la manera com l'autor se serveix dels recursos de la tècnica narrativa per explorar una sèrie de possibilitats a l'hora de descriure i narrar. Potser el recurs més evident és el del punt de vista i la focalització que utilitza la veu narrativa per situar-se en relació amb el seu relat i amb la història que conta (i, per tant, en relació amb els personatges). Fa referència, doncs, dit d'una manera genèrica, a la mirada.

Al marge de la tècnica, però, la mirada és també un dels motius a través dels quals es pot resseguir una de les línies de sentit del text, a fi de poder-ne fer una interpretació lectora. Intentaré explicar-ho amb alguns exemples.

El capítol VIII marca una frontera entre les dues maneres que té el narrador d'afrontar el relat de la història. Des de l'inici fins al capítol VIII, els personatges apareixen i es mouen en relació amb uns espais oberts (el tren on arrenca el relat és un espai tancat però té obertes les finestres, a través de les quals mira el narrador pels ulls dels seus personatges i ens conta com el tren travessa un paisatge). Aquests espais, que van de Barcelona a Puigcerdà i s'esplaien per diversos indrets de la Cerdanya, actuen d'una manera impressionista en la construcció dels personatges, de manera que és en relació amb la bellesa, les incomoditats, els exotismes, la solitud o l'amplitud de la natura, que el narrador contrapunta els estats d'ànim dels personatges i trava el seu cercle de relacions i d'afectes.

Els espais, però, no són descrits pel narrador, sinó en funció dels personatges: els descriu perquè se'ls miren, perquè provoquen en ells alguna mena d'efecte.

Aquesta visió estètica clàssica (antiga) de la composició, contrasta amb la descripció del paisatge vist des del punt de vista de les llums i els efectes sobre els protagonistes, de manera totalment impressionista (si no en la composició, almenys en la tècnica).

Buscant explicacions de context, podem recordar-nos, en aquest punt, del comentari que fa Oller a les seves Memòries literàries de com se sent maldestre amb la llengua al costat de les grans fites descriptives, la riquesa de vocabulari de què fan gala Joaquim Ruyra o la mateixa Víctor Català. És mirant cap a l'obra d'aquests autors, a l'hora que mira el paisatge, que l'autor posa a la ploma del narrador aquesta mena de descripcions? És una hipòtesi a tenir en compte. El que és cert és que arriba un punt que la tècnica no li serveix per fer avançar l'acció de la novel·la, tal com la tenia prevista, i se'n desempallega, de manera que canvia radicalment de perspectiva narrativa i la tècnica.

En aquest punt el narrador trasllada l'acció a Barcelona, on reclou els personatges en espais tancats, dels quals es donen molt pocs detalls de descripció. La prolixitat de detalls que en els set primers capítols havia dedicat a la natura (en la qual s'emmirallaven els personatges) es torna en minuciositat a l'hora de descriure l'espai intern dels pensaments de la Pilar Prim (relat de pensaments en forma indirecta, o psiconarració, però també en forma directa, a manera de petites exploracions pel que arribarà a ser el monòleg interior). Amb aquesta tècnica el narrador contrapunta, de manera alternada (a manera de focalització interna fixa) els dubtes i neguits de la protagonista amb les accions i pensaments de l'objecte del seu desig, que no és altre que en Marcial Deberga. I va alternant els capítols que dedica a l'una i a l'altre (tal com ocorre també en una altra novel·la de referència, Madame Bovary, de Gustave Flaubert).

A partir del capítol VIII, doncs, els paisatges desapareixen, les llarguíssimes descripcions d'ambient i de lloc, els detalls costumistes es fan mínims, i apareix la introspecció. El narrador se situa en el mateix indret on neixen els pensaments i els dubtes dels dos protagonistes (sobretot de la Pilar Prim) i ens n'ofereix un panorama extremadament complet, de manera que el lector té la impressió d'estar-hi assistint en directe, fins al punt que de vegades li pugui semblar que pot prendre partit per coses que la protagonista no s'atreveix a decidir, sobretot perquè ella no pot tenir coneixement del que pensa en Deberga i nosaltres sí. Quan finalment s'ho diuen l'un a l'altre, el lector, que assistia neguitós a tant de dubte gratuït, respira alleujat.

Aquesta manera de narrar que projecta el seu centre d'interès a l'interior dels personatges és deutora sens dubte del boom de la novel·la psicològica. Oller hi emmarca perfectament Pilar Prim. La tècnica que fa servir és un efecte de la mirada, té a veure amb l'indret en què se situa l'autor respecte del narrador que farà servir i com el narrador mira a través dels personatges.

Però aquest recurs que sembla pura tècnica, és també un motiu temàtic al llarg de la novel·la. El narrador juga des del principi amb les mirades dels protagonistes, i el lector es pot assabentar des del principi de l'obra com els personatges fan (miren) unes coses i en realitat en pensen unes altres. El fet que els pensaments siguin secrets, fa la impressió al lector que comparteix una part d'aquest secret i el situa en un pla de privilegi respecte del que saben els personatges.