dijous, 29 de setembre de 2016

Treball del llibre de text a 2n d'ESO (unitats 1 i 2)

 Treball del llibre de text a 2n d'ESO (unitats 1 i 2)


Unitat
1

1.T'EXPLICO LES VACANCES
Pàgines d’estudi

Activitats
Escrites
Orals

Pàgines inicials amb il·lustracions
-

-
Sí!

Comprensió lectora: Tornada a l'institut
-

5
1, 2,  4,
SABER (CONTINGUTS)
·      Comunicació: Explicar una anècdota
13

9
10,11
·      Gramàtica: L'oració i els seus constituents(I)
15-16

14, 15,16, 17, 18

·      Ortografia: L'accentuació
17

21,22,23,24,26,27,28

·      Vocabulari: El calendari
-

29,31
32,34
·      Literatura: Gèneres literaris i història de la literatura
22

39,41
35,36,40,43

Banc d’activitats
-

45,46,48,51,52
47,53

Avaluació
Totes

Totes
-

Banc de textos
-

Totes
-

Redacció de 100 paraules en un full blanc: Les meves vacances ideals

Prova escrita de la unitat 1
  
Unitat
2

2. GENT DE TOTA MENA
Pàgines d’estudi

Activitats
Escrites
Orals

Pàgines inicials amb il·lustracions
-

-
Sí!

Comprensió lectora: Fragments de la novel.la wonder
-

4,5
1,3,
SABER (CONTINGUTS)
·      Comunicació: Converses i descripció de persones
39


7,9
·      Gramàtica: L'oració i els seus constituents (II)
40-41

11,12,13,14,16
15
·      Ortografia: Essa sorda i essa sonora
43

18,19,20,21

·      Vocabulari: Les relacions humanes i familiars


24,25,26,27
28,29,30
·      Literatura: La narració (I)
48-49

33,34,35
32

Banc d’activitats
-

38,39,40,42,43,44
36,45,46

Avaluació
Totes

50,54
47,48,49,51,
52,53

Banc de textos
-

Totes
-

Redacció de 100 paraules en un full blanc: Com sóc i com diuen que sóc.

Prova escrita de la unitat 2

 Notes:
·    Has de fer totes les activitats escrites d’aquesta taula a casa. Pots avançar feina consultants les pàgines d’estudi, sense que el professor t’encarregui deures.
·         Les activitats del “Banc d’activitats” són de tres nivells i només faràs les que t’indiqui el professor:
o    Un cercle pintat=molt fàcil
o    Dos cercles pintats=fàcil
o    Tres cercles pintats=una mica difícil
·         Les activitats d’expressió oral no cal resoldre-les abans a casa.
·         Has de fer una redacció de 100 paraules i entregar-la en un full blanc quan la tinguis acabada, abans d’acabar cada unitat.
·         Al final de cada unitat hi ha un examen escrit.
·         El “Banc de textos “consisteix en uns quants textos amb activitats escrites per resoldre. No has de fer res si no t’ho indica el professor.
·         A la llibreta has de fer un diccionari de paraules que no has entès.


diumenge, 25 de setembre de 2016

Activitats de 2n Batxillerat: 6B Fonètica


6B Fonètica



Activitats



1 Transcriu les lletres en negreta: v, vna, vnat, rei, hiena, ahir, dia, dies, diada.

veí:
vna:
vnat
rei:
hiena:
ahir:
dia:
dies:
diada:


2 Digues si els casos en negreta són diftong o hiat: dies, motiu, deure, rm, peu, pc, déu, dcidi, eina, vnat, beina, vna, vnatge, evacuació, evacs.


3 Divideix les paraules quota i cuota en síl·labes i comenta els diftongs o hiats que hi trobis.


4 Transcriu les vocals aquests formes verbals: deia, deies, deu, deuen, devíem, devíeu.


5 Transcriu les lletres en negreta:

En tinc una.
Tinc una amiga.
Una idea.
Tinc una idea.
Tinc una... idea.
Té, un llibre!
Ella té un llibre.
La Mercè agafa un llibre.
La Mercè ara llegeix un llibre.


6 Transcriu les vocals consecutives marcades en negreta en aquest text:

Bellesa no sempre és seducció
Dijous, 31 de març del 2011
Josep Maria Espinàs Periodista i escriptor

Quan jo anava al cine -perquè fa molt de temps que no hi vaig, però això és un altre tema- vaig veure la majoria de les pel·lícules que aleshores eren famoses. I, naturalment, els actors i les actrius coneguts amb el nom d’«estrelles». És curiós que la qualificació estrelles no s'hagi aplicat pràcticament mai a les grans figures del teatre, de la literatura o de la pintura. Sofia Loren era una estrella, Picasso no ho era. Ni els Beatles van rebre aquesta definició.
            Naturalment, vaig veure alguna pel·lícula protagonitzada per Elizabeth Taylor, que ha mort fa poc i de la qual s'ha parlat, i encara es parla abundosament. Pàgines i pàgines a tots els diaris i totes les revistes. I a tot arreu s'elogia la bellesa d'aquesta actriu. La més bella, han dit. No ho discutiré pas, perquè la bellesa d'un home, d'una dona, d'un nen, d'un paisatge, d'un edifici, d'un automòbil és opinable. No existeix un criteri objectiu sobre la bellesa, encara que és cert que s'han difós uns cànons, unes normes, que permeten que tothom estigui d'acord que una rosa és bella.
            Elizabeth Taylor no era el meu model de bellesa. Intento explicar-m'ho i la veritat és que no estic segur del perquè. ¿Potser li trobava un punt de fredor? No he sabut, ara, si escriure fredor o perfecció, que a vegades són la mateixa cosa. En qualsevol cas, no tinc cap interès a passar per excèntric, i l'opinió general em mereix molt respecte. Potser el que passa és que, per a mi, la bellesa no ha d'anar forçosament vinculada a la seducció, que és una altra valoració personal. Hi ha escultures que no són perfectes però que em sedueixen, i unes altres que tenen totes les característiques de la perfecció que no em fan sentir res.


7 Recorda la regla ortogràfica corresponent i classifica aquestes paraules segons si l’article que les precedeix s’apostrofa o no s’apostrofa. Escriu-les amb l’article corresponent: unitat, himne, humà, interès, interessat, interessada, imatge, immoralitat, immensitat, immens, ordre, orde, ordenació, univers, universitari, universitària.


8 Digues els 4 trets distintius dels sons que corresponen a les grafies en negreta: pluja, fulla, molt, fins, que, sola, gota, carreró, tenir, tristor, vaig, motiu, així.


9 Transcriu les lletres en negreta: tendra, cara, car, inflar, vinclar, vegada, gairebé, imperceptible, bullir, orgull, llavors, indefinit, diferent, atractiu, aleshores, quants, parlar-te’n, enlloc, aquest, coses, vulguis, entén, rancor, tornava, vegetal, sentir, amargor.


10 Fes el mateix que a l’activitat anterior: fluix, platja, afluixar, taxímetre, guix, goig, metge, xocolata, Jordi.


11 Transcriu les lletres “s” que estan en negreta: dos, dos homes, dos amics, dos nois, dos veïns, tres cases, tres dies, tres vegades, tres torres


12 Transcriu les paraules en negreta tenint en compte el seu context:
Era un home callat. Vagarejava tot el dia per la cala o les roques, armat d’un llarga vista de llautó. Al vespre, romania assegut en un racó de la sala, prop del foc, i bevia rom i aigua. Gairebé mai no responia quan li parlaven; sobtadament llançava una mirada furiosa, bufava pels narius com a través d’un corn d’alarma en dies de boira; de manera que tant nosaltres, els de la casa, com els hostes, ens acostumàrem a deixar-lo estar. Cada dia, en retornar de la passejada, demanava si pel camí havíem vist passar mariners. De primer crèiem que ens feia aquella pregunta perquè potser enyorava velles companyies; però més tard ens adonàrem que el que volia era evitar-les. Quan algun mariner, de pas vers Bristol —cosa que ocorria de tant en tant—, es detenia a la sala de l’Almirall Benbow, el capità l’examinava ben bé des de darrere la cortina de la porta, abans que l’home entrés, i després procurava callar com un mort. Al capdavall, però, per a mi no existí cap secret; i és que un dia, portant-me a part, em prometé una moneda de plata el dia primer de cada mes, a condició que l’avisés immediatament si arribava a veure la presència d’un mariner amb una cama de pal. Sovint, això no obstant, quan arribava el primer de mes i jo li reclamava el meu salari, em responia només amb un esbufec i mirades despectives. Tot amb tot, abans no era passada una setmana, ja s’havia repensat, i em portava la moneda de plata, tot renovant l’ordre «d’estar alerta amb el mariner de la cama de pal».

13 Digues el fenomen de contacte que es produeix entre els dos mots en negreta:
El recordo encara com si fos ahir. Aparegué pesadament al llindar d’entrada, i rere seu un carretó, carregat amb el seu cofre mariner: un home gegantí, fort i bronzejat; la cua dels cabells, embreada, li queia fins a l’esquena, sobre el tabard d’un blau brut. Tenia les mans clivellades, plenes de cicatrius, amb les ungles irregulars i negres. A la galta, el cop de sabre li havia deixat un xiribec blanquinós, repugnant. Recordo que, tot mirant la cala, xiulava baixet; i després es posà a entonar la vella cançó marinera que tan sovint li havia de sentir:
- Quinze són que volen el cofre del mort, quinze són, oh, oh, i una ampolla de rom!
La veu li ressonava tan ronca que semblava el cruixir gemegós de les barres d’un cabrestant. Després trucà a la porta amb una mena de perpal que duia. En aparèixer el meu pare, li demanà a crits un got de rom. Begué a poc a poc, com ho fan els tastavins, assaborint el líquid amb els llavis, sense deixar de mirar els penya-segats de la costa i la mostra de la posada.
Robert Louis Stevenson, L’illa del tresor (capítol 1)

Apunts de 2n Batxillerat: 6B Fonètica


APUNTS

6B Fonètica

En català central hi ha un sistema de vuit vocals:

Obertura de la boca

Posició de la llengua

anteriors
centrals
posteriors
                
tancades
[i]





[u]

semitancades

[e]



[o]


mitjana



[ə]




semiobertes


[ɛ]

[ɔ]



oberta



[a]




           
Aquest sistema, però, és de només tres sons en posició àtona; és a dir, que es produeix una neutralització de sons:
És a dir, que “véns” es pronuncia [béns] però “venir” es pronuncia [baní]; igualment, fixa’t en la transcripció de “bo” i “boníssim”:


            bo [bɔ´]
            boníssim [bunísim]



En alguns casos, però, no es produeix neutralització:

La “e” àtona es pronuncia a [e] (i no pas vocal neutra [ə]) en els contextos següents:
[eá] real, teatre, crear, oceà, oceànic, ideal, idear, ...
[eə] àrea, realisme, teatral, reacció, reaparició, idealisme, cineasta, rehabilitar...
[əe] aeroport, aeròdrom, israelita, engraellat, paellera ...
[eɔ´ ] teòric, eòlic, arqueòleg, espeleòleg, meteor, camaleònic...
[eó] orfeó, camaleó, neó, panteó, Napoleó ..

La “o” pot pronunciar-se [o] i la “e”, [e] en els contextos següents:
[έol] alvèol, nuclèol, aurèola, ...
[uo] fastuositat, virtuosisme, duodè, ...; habitualment: fluorur, duodecimal...
[eo], [oe] neollatí, neoclàssic, ... ; habitualment: vídeo, estèreo, àloe ...

Els sons graduals

En els diftongs, és a dir, en les síl·labes amb més d’una vocal, aquelles vocals que no són tòniques o nucli de síl·laba s’anomenen sons graduals. Els sons graduals són [j] i [w] i s’anomenen així perquè tenen l'aparença de ser sons vocàlics però es comporten més aviat com a consonants, perquè la llengua frega el paladar i hi ha obstrucció al pas de l’aire.             Pronuncieu atentament i separadament aquests tres monosíl·labs i noteu la diferència entre els sons que corresponen a les tres grafies subratllades:

ahir                         rei                    vell
                  
       El primer so és vocal, el tercer consonant i el del mig un so pronunciat ‘a mitges’ entre vocal i consonant. És un so gradual. Com que es produeix contacte entre la llengua i el paladar, tècnicament els sons graduals són consonants; com les vocals, els dos sons graduals són orals i sonors, però mentre [j] és palatal, [w] és velar.
       Considerarem dos tipus de diftong segons la situació de la semivocal respecte de la vocal: si el so gradual es troba al darrera del so vocàlic el diftong és decreixent, perquè l’articulació ‘decreix’, és a dir, va de més obert a més tancat. Aquest tipus de diftong pot aparèixer en qualsevol context: caiguda, aigua, mai,...
       Si el so gradual es troba davant del so vocàlic aleshores el diftong és creixent. Aquest tipus de diftong només pot aparèixer en tres contextos:
·         a principi absolut de mot, amb o sense ‘h’: iogurt, hiena
·         en els casos gu+vocal, qu+vocal: aigua, qüestió
·         el so gradual està envoltada de dues vocals i forma síl·laba amb la darrera: noia, deuen

       Cal tenir en compte que en la resta de casos de dues vocals contigües en català hi ha hiat, per la qual cosa paraules com qüestionar, teatre, cueta, afició, dia o ionització es dividiran en síl·labes de la manera següent:

       qües-ti-o-nar
       te-a-tre
       cu-e-ta
       a-fi-ci-ó
       di-a
       i-o-nit-za-ci-ó


Fenòmens de contacte entre vocals de mots consecutius

En les converses de la vida real les paraules no es pronuncien de manera aïllada una de l’altra sinó que la cadena fònica consisteix en tot un seguit de sons sense pauses entre les paraules. Així, una seqüència com “Què hi ha per sopar? Peix?” segurament la pronuncieu només amb dues pauses, una després de cada signe d’interrogació. Fixeu-vos que la segona i la tercera paraules s’ajunten en una de sola i la [i] passa a pronunciar-se com a so gradual perquè hem creat un diftong:

‘...hi ha...’ [i] [á] → [[já]

Són dos els fenòmens de contacte vocàlic que estudia la fonètica sintàctica:
·         elisió: el contacte entre la vocal final d’un mot i la inicial del següent es resol en l’articulació d’un sol so. Si totes dues són vocal neutra, només en pronunciem una; si el contacte és entre vocal neutra i una altra vocal, acostuma a desaparèixer la vocal neutra:
       És a sota el pont. [ə]
       La Mercè agafa el mòbil. [έ]
·         sinalefa: es forma un diftong amb totes dues vocals.
       Té un gra al nas. [éw]
       Ja hi som! j]
       Un noi llest i agradable [jə]

És molt habitual fer servir en la llengua tots dos fenòmens, i recordem que cal tenir-los en compte també en la mètrica de la poesia. Hi haurà alguns casos, però, en què tant podem fer elisió com sinalefa (Porta un barret curiós: [əw] / [u]), i en d’altres (sobretot quan les dues vocals són tòniques) no es podrà fer ni una cosa ni l’altra: farà hípica: [áí]


Els sons consonàntics

Ja hem dit més amunt que els sons consonàntics són aquells que s’articulen amb una interrupció de la columna de l’aire procedent dels pulmons. Això vol dir que l’aire no surt lliurament a l’exterior com passa en les vocals sinó que, d’una banda, se li barra el pas mitjançant el contacte entre dos òrgans (és a dir, que classifiquem les consonants segons el punt d’articulació) i a més aquesta interrupció presenta alguna característica distintiva segons el tipus de consonant (és a dir, que també es classifiquen segons el mode d’articulació).
       Segons el mode d’articulació, les consonants poden ser:
·         Oclusives: hi ha una interrupció del pas de l’aire, que es deixa anar de cop en una petita explosió. Exemple: el so inicial de “carbassa”.
·         Fricatives: l’aire es deixa passar per un pas estret, fregant les parets de la cavitat bucal. Exemple: el so inicial de “xocolata”.
·         Aproximants: l’articulació es fa d’una manera intermèdia entre l’oclusió i el fregament; si són sons procedents de vocals s’anomenaran graduals (com la “i” de “dèiem”) i si procedeixen de consonants oclusives s’anomenaran espirants (la “g” de “seguretat”).
·         Africades: en l’articulació d’aquests sons hi ha una primera fase de tancament del pas de l’aire i una segona de sortida amb fregament, i per això es representen amb un símbol fonètic compost. Exemple: el so final de “puig” o “despatx”, que són el mateix.
·         Laterals: la llengua tanca la part central de la cavitat nasal i l’aire ha de passar pels costats. Exemple: el so inicial de “llibertat”.
·         Vibrants: l’àpex de la llengua vibra una o múltiples vegades en contacte amb els alvèols. Exemple: el primer so de “ratolí”.
·         Nasals: aquests sons, que s’articulen fent servir la cavitat nasal d’òrgan de ressonància (perquè s’interromp el pas de l’aire per la cavitat bucal), es diferencien de tots els anteriors, que són orals. Exemple: el primer so de “mona”.

Segon el punt d’articulació, les consonants són:
·         Bilabials: els dos llavis es toquen, com al primer so de “petó”.
·         Labiodentals: el llavi inferior toca les dents superiors, com al primer so de “fresca”.
·         Dentals: l’àpex de la llengua toca les dents superiors. Exemple: el primer so de “ditada”.
·         Alveolars: l’àpex de la llengua toca els alvèols dentals superiors. Exemple: el primer so de “cirera”.
·         Palatals: el dors de la llengua toca el paladar dur, com passa amb el primer so de “llimones”.
·         Velars: la part posterior de la llengua toca el vel del paladar, com passa amb el primer so de “gatets”.
      

              Quadre de les consonants:




bilabials
labiodentals
dentals
alveolars
palatals
velars
orals
oclusives
/p/
/b/


/t/
/d/




/k/
/g/
aproximants
espirants

/b/



/d/





/ɣ/
graduals









/j/ 

/w/   
fricatives


/f/
/v/


/s/
/z/
/ò
/ʒ/


africades






[ts]
[dz]
[tò]
[dʒ]


laterals





[]

/l/

/ʎ/

[ɫ]
vibrants
simple







/ɾ/




múltiple







/r/




nasals

/m/

/ɱ/

/n̯̯/

/n/

/ɲ/

[ŋ]

             (Les columnes ombrejades corresponen als sons sonors; les barres, als fonemes, i els claudàtors, als                     sons.)


2 Correspondència entre so i grafia

Tot seguit et presentem una taula amb cadascun dels sons consonàntics i les seves varietats ortogràfiques. Llegeix-lo amb atenció i fixa’t atentament en les peculiaritats d’aparició


so
lletra
exemples
consonants oclusives

[p]
p
b
cap, pare
cub, dubte
[b]
b
v
ambició, bou
vida, enveja
[t]
t
d
artèria, sort
sord
[d]
d
dau, sandàlia
[k]
c
k
g
q
qu
cuc, acabar, cec
kurd
pròdig, mag
quatre
enquesta
[g]
g
gu
angoixa, gat
guerra, neguit
consonants fricatives
[f]
f
cofre, festa
[v]
f
Viu en balear, valencià, tarragoní i alguerès. En central només es pronuncia quan entra en contacte la fricativa labiodental sorda amb una consonant sonora: af
[s]
ç
c
s
ss
sc
adreça
cera
pas
tassa
ascensió
[z]
s

z
Entre vocals, després de prefix i abans de consonant sonora: ase, trànsit, esglai, esborrar
zebra, bronze
[ʃ]
x
ix
guix, mixeta, xarop
peix, caixa
[ʒ]
g
j
ix
flagell, verge
jersei, ajudar
Abans de consonant sonora: caixmir
consonants espirants:
·      entre vocals (també sons graduals)
·      després de vibrant, lateral, fricativa
·      després d’africada,  en contactes entre mots
·      abans de vibrant
[b]
b
v
Eibar, abadia, esbart, corba, calba, pebre
calvície, apaivagar
[d]
d
audaç, cadència, esdeveniment, cordill, faldilla, pedra
[ɣ]
g
gu
aigua, agafar, amargor, alga, figa, agre
esguerrar
consonants graduals:
·      en diftong
[j]
i
iogurt, feien
[w]
u
següent, aigua, cau, deuen
consonants africades
[ts]
ds
ts
tc
adscripció, líquids
potser
etcètera
[dz]
tz
atzar, setze
[tò]
tx
g
ig
cotxe, txec
mig
puig, boig
[dʒ]
tj
tg
dj
calitja
fetge
adjectiu
 consonants laterals
[]
l
Seguida de consonant dental: alta, altre, caldera
[l]
l
ala, lira
[ʎ]
ll
cullera, llàntia, ull
[ɫ]
l
En posició final absoluta després de vocal central o posterior, en terminacions –nc/ng i seguida de consonant velar: colgar, calcar, alt
consonant vibrant simple
[ɾ]
r
Entre vocals o formant grup amb [k], [g], [d] ò [f]: mare, cremar, agradar,
consonant vibrant múltiple
[r]
r




rr
A principi de paraula (roca), en posició interior de paraula precedida de /n/, /l/ ò /z/ (Enric, folre, desratitzar) i entre vocal i consonant (verda, corba). També en posició final si no s’emmudeix: cor, poder, rigor, pur, amor, favor.
En posició interior de paraula entre vocals: arrencar, arròs
consonants nasals
[m]
m
n
estimar, mare, plom
canvi, enmig
[ɱ]
m
n
amfibi
confirmar
[n̯̯]
n
Seguida de consonant dental: antic, endreçar
[n]
n
enemic, ensabonar, nom
[ɲ]
ny
n
guany, penyora
Seguida de consonant palatal: enllaunat, injust
[ŋ]
n
Seguida de consonant velar: blancor, enganyar

Hem de considerar la lletra “x” com un cas a part perquè es pot pronunciar de quatre maneres diferents:


·         [ò] : xiclet, coix
·         [ks] : (cas més general) màxim, luxe, explosió, índex, explicar
·         [gz] : (en mots començats per “ex” i seguits de vocal o “h”) examen, exercici, exemple, exili, exigir, exèrcit, existència
·         [k] : (davant “ce”, “ci”, “s”) excitar, excel·lent, excés


3 Fenòmens de contacte consonàntic

Si en comptes d’estudiar els sons consonàntics de la llengua aïllats els considerem en la cadena parlada, tal com els percebem en la vida real, ens adonem que el contacte entre els sons inicials i finals de síl·laba o de paraula provoca el canvi d’algun dels trets d’aquests sons: sonoritat, punt d’articulació o mode d’articulació. Aquests són els canvis que es poden produir:

Ensordiment
·         els sons oclusius, fricatius  i africats a final de mot i seguits de pausa són sords: fre[t], ma[k]
·         els sons oclusius a final de mot i seguits de so vocàlic són sords: fre[t] hivernal
·         els sons oclusius, fricatius i africats a final de mot o de síl·laba són sords si es troben abans d'un so sord: fre[t] furiós, tre[s] peus

Sonorització
·         un so sord, a final de síl·laba o de mot esdevé sonor quan va seguit, en la cadena fònica, d'una consonant sonora: fre[d] d'hivern
·         els sons fricatius i africats sords a final de mot se sonoritzen si van seguits d'una vocal: el[z] avis, bo[dʒ] i perillós

Assimilació
Es produeix quan un so consonàntic adopta el punt d’articulació del so que el segueix:
·         labialització: ca[m]vi, i[ɱ]fant, ells só[m] vius, u[ɱ] foc
·         dentalització : ca[n̯̯]tar, ere[n̯̯] tres, fa[]ta, ca[] treure la pols
·         palatalització: e[ɲ]ginyer, e[ɲ] Jordi, e[l] llapis
·         velarització: ta[ŋ]cat, u[ŋ] gat.

Geminació
És la pronunciació duplicada d'un so consonàntic, que unes vegades és indicada per l'escriptura (connectar [nn]) i d’altres no (poble [bb]). Alguns dels casos en què no ho indica són en els grups -bl-, -gl-, -pl- intervocàlics (regla, triple...) i en el grups -tll-, -tl-,-tm-, -bm-, -cn-, -dm-, -tn- (ratlla, atlàntic, ètnic...).


Emmudiment
Alguns sons consonàntics no es pronuncien, són muts, en aquests casos:
·         la -r final dels infinitius (en català central): canta(r)
·         la -r final dels mots acabats amb els sufixos de derivació –ar, -er, -or: bestia(r), fuste(r),  llavo(r)
·         els mots que tenen derivats en què la r es pronuncia: po(r), cla(r)
·         la -t final dels gerundis: sortin(t)
·         la -t final dels mots acabats en –lt, -nt: al(t), pon(t)
·         la s dels mots “aquest”, “aquests”: aque(s)t
·         la -r final d'alguns sufixos: fuste(r)
·         la -p- en els grups -mpt-, -mpc-: com(p)te, exem(p)ció; etc
.

Sensibilització
Aquest és el fenomen segons el qual es recupera la pronunciació d’un so que en un altre context era mut, i el detectem en:
·         la -r dels infinitius, la -t dels gerundis, normalment mudes però audibles si van seguides de pronom feble: anan[t]-hi, estima[r]-la
·         la s dels mots “aquesta”, “aquestes”
·         la b de la preposició “amb” davant mot començat amb vocal  am[b] avió
·         la -t de quant, cent, vint, sant, seguides de mot començat en vocal, etc.: San[t] Antoni


4 Consideracions generals sobre la transcripció fonètica

Per transcriure correctament un so o una seqüència dins la cadena fònica cal seguir aquestes passos:
1        Pronunciar tota la seqüència seguida i identificar les vocals tòniques, és a dir, els accents fonètics. Per fer-ho bé, hem de recordar que en català central tots les paraules polisil·làbiques tenen accent fonètic, encara que no totes tinguin accent gràfic. Tots els monosíl·labs també són tònics, llevat de:
a.       La conjunció que
b.      Les preposicions a, de, en, per, amb
c.       Els pronoms febles: em, me, et, te, es, se, li, ens, nos, us, vos, els, los
Les paraules compostes tenen dos accents fonètics: anticonstitucional, per exemple, té dues “a” tòniques i cap vocal neutra
2        Identificar els diftongs, si n’hi ha, i transcriure els sons graduals
3        Identificar els contactes consonàntics i transcriure les consonants
4        Revisar la seqüència sencera per detectar possibles errors

Fixa’t en aquest exemple:

Transcriu la seqüència els amics:
1 Només hi ha un accent, la “i”. L’article és àton.
2 No hi ha diftongs.
3 Hi un contacte consonàntic: la “s” de l’article se sonoritza en contacte amb la vocals inicial següent.
4 No hi ha cap altra peculiaritat. Podem transcriure-ho així:[əlzəmíks]