|
Pilar Prim, Narcís Oller
|
Del realisme al modernisme. La narrativa europea
del segle XIX
Les transformacions econòmiques
i socials que es van produir a Europa arran del procés d’industrialització i el
triomf dels valors socials de la burgesia (llibertat, igualtat i
fraternitat) en la Revolució Francesa de 1789 van tenir una gran
repercussió en l’àmbit literari. Mentre que el romanticisme burgès havia
defensat la llibertat individual i la dels pobles amb una visió historicista,
s’havia inspirat en escenaris medievals i havia preferit la poesia com a
gènere, a partir de 1830 es desenvolupa a França una nova estètica, el realisme,
un nou públic lector, el burgès, i un nou gènere literari, la novel·la. La nova
estètica realista es va anomenar «literatura de la veritat» i va tenir èxit
fins a la fi del segle XIX. Postulava la imitació de la realitat, de la natura,
i rebutjava la imitació de les obres clàssiques.
Aquest
nou corrent, que vol donar una imatge fidel de la realitat, es pot relacionar
amb tot un seguit de tendències científiques, socials i econòmiques que
configuren la mentalitat de l’època, com són: la fe en el progrés i les noves
doctrines materialistes (positivisme, evolucionisme, determinisme, etc.), que
són fruit dels canvis i la Revolució Industrial.
A França, l’acceptació del romanticisme pel públic burgès
va coincidir en el temps amb l’aparició de les primeres obres realistes: el
1830 triomfava el teatre romàntic amb Hernani de Victor Hugo, però el
mateix any també es va publicar la novel·la realista de Stendhal (1783-1842) El
roig i el negre i Honoré de Balzac (1799-1850) va publicar el 1833 Eugénie
Grandet, una reflexió sobre el poder dels diners. El realisme va culminar
en la novel·la de Flaubert, Madame Bovary, contra la qual s’obrí un
procés judicial en 1857, precisament acusada de «realisme».
L’aparició d’un públic lector
interessat en els temes d’actualitat va afavorir la proliferació de diaris i
revistes, i la creació d’una prosa periodística i literària que conreava
l’article o quadre de costums, amb elements típics de la realitat i dades de
valor documental. El corrent literari costumista ha sigut interpretat com una
afirmació de les tradicions, una reacció enfront dels canvis que introduïa la
industrialització en els costums socials.
El costumisme
aspirava a descriure la realitat contemporània, contràriament a la tendència
historicista del romanticisme. La realitat esdevé
matèria literària i, de retruc, valors com la fantasia, la idealització,
l’evasió i l’emotivitat són substituïts per la capacitat d’observació, el
detallisme i l’humor. Els ambients urbans de l’època i la gent que hi viu,
sobretot les capes populars i menestrals, passen a ser tema literari. La prosa costumista, coherent amb la intenció de reflectir
la realitat, defensava un estàndard literari més pròxim a la llengua real del
moment, que la llengua arcaica emprada per la poesia o la novel·la històrica de
la Renaixença. A més a més, la inserció de diàlegs en els textos permetia als
escriptors costumistes recollir expressions de la llengua viva del poble.
L’article o quadre de costums
es va iniciar en els diaris populars i de mica en mica va evolucionar vers la
narrativa costumista, publicada en revistes cultes com La Renaixensa. Entre els costumistes catalans podem esmentar Robert Robert, Gabriel
Maura i, per damunt de tots, Emili Vilanova, que aplega els seus quadres en
reculls com Del meu tros (1879), Quadros populars (1881), Escenes
barcelonines (1886), Monòlegs i quadros (1887), etc.
El realisme,
en oposició a l’idealisme i al subjectivisme dels romàntics, aspirava a
reflectir la realitat amb objectivitat, sense concessions a l’embelliment o la
idealització dels temes, personatges o escenaris. Així, en les obres literàries
apareix tant la bellesa com la lletjor, i els temes tractats pretenen reflectir
la realitat del moment, per la qual cosa els realistes perden l’interès per la
història com a referent i font d’inspiració; la societat i els valors que
interessen als escriptors són els del seu temps.
Els
realistes aspiraven a descriure la realitat total, completa, i per això
incorporaven els aspectes psicològics dels personatges, i també els econòmics i
polítics d’una societat transformada per la revolució industrial; així, en les
obres realistes és freqüent la crítica social. El realisme buscava
l’objectivitat i rebutjava la fantasia, els elements onírics, els símbols i els
mites. La psicologia dels personatges deixa d’estar dominada per les forces
inconscients dels romàntics i apareix emmarcada i «explicada» en un context: un
temps, un espai i un ambient social concrets. Són característics dels realistes
la descripció psicològica, l’observació minuciosa de la realitat, la
documentació prèvia i l’ús del narrador omniscient, aspectes que afavoreixen
l’objectivitat i el realisme de la narració.
La novel·la va esdevenir el gènere literari preferit dels
escriptors realistes i, també, del públic burgès que el consumia amb avidesa.
Les obres solien publicar-se primer a la premsa, fragmentades en fulletó
periòdic, com un reclam per augmentar les vendes dels periòdics, la qual cosa
condicionava l’existència d’emoció i
suspens en les històries d’autors com Dumas, Sue o Balzac.
La
temàtica de la novel·la realista en alguns casos es limita a reflectir els
valors burgesos, a provocar emocions a partir de conflictes i intrigues, però
altres vegades fan una crítica més profunda d’aquests valors i convencions.
L’adulteri, per exemple, protagonitzat per una dona burgesa, n’és un tema
recurrent ja que aquesta, sense llibertat ni activitat pública, tendia a
fantasiejar amb un amant com a salvació o evasió de la seva frustració.
Hem de tenir
en compte, però, que la major part dels novel·listes catalans tenen formació
romàntica i de la novel·la de fulletó i això els condicionarà a tenir moltes
limitacions pel que fa a la tècnica narrativa i a l’ús del català com a llengua
literària.
L’evolució o la radicalització de l’ideari realista va generar
un altre corrent literari, el naturalisme, també d’origen
francès, que pretenia demostrar la influència de la condició social i de
l’herència biològica de l’individu en el seu comportament (determinisme). Els
escriptors naturalistes triaven els ambients degradats i els personatges
sotmesos a pressions ambientals. D’altra banda, el compromís d’alguns
naturalistes amb els interessos del proletariat i amb els ideals socialistes
també explica la presència de treballadors i personatges marginats en les novel·les
naturalistes.
El francès Émile Zola (1840-1902) va
ser el representant més important de l’escola naturalista. A més de
novel·lista, va ser publicista i periodista. Admirava Balzac i Flaubert, i
defensava l’aplicació dels nous principis científics a la literatura, així com
l’anàlisi dels diversos aspectes de la realitat. Si bé les primeres obres
contenen elements romàntics, Zola va evolucionar envers el socialisme,
ideologia que es mostra en Germinal (1885), Lourdes (1894) i Rome
(1896).
La premsa catalana es va fer ressò de l’estètica
naturalista en els articles dels crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà, i
va influir en l’obra del novel·lista Narcís Oller. Però el naturalisme català
–i l’hispànic en general– es diferencià del model francès en la no acceptació
del determinisme biològic i ambiental defensat per Zola, a partir dels
postulats del positivisme científic
d’August Comte i el determinisme d’Hippolyte Taine.
Segons el primer, es poden
establir les lleis que regeixen l’univers (i, per tant, també l’ésser humà) a
través de l’observació de la realitat, l’obtenció de dades, la formulació
d’hipòtesis i la comprovació mitjançant l’experimentació. D’aquesta manera,
identificant ciència i literatura novel·listes com Zola aplicaven el mètode experimental
a la literatura.
Taine va establir unes lleis
que determinaven el comportament humà (d’aquí el determinisme). Segons ell,
tota persona està sotmesa a tres factors: la raça (l’herència
biològica), el medi (context social i familiar) i el moment històric.
Biografia de Narcís Oller
1846: neix a Barcelona. Va ser educat pel seu oncle matern, el jurisconsult
Josep Moragas, a la casa pairal dels Moragas, al carrer del Forn Nou de Valls,
on la seva mare es va traslladar en quedar vídua quan ell tenia tres anys.
1853: la mort prematura del
seu germà petit Josep estreta la relació amb la mare (es tradueix a La febre d'or en el tracte entre la
senyora Mònica i el seu fill). Amb el seu cosí Josep Yxart, sis anys més jove
que ell, va compartir jocs, inclinació pel dibuix i la pintura, lectures i
ambicions literàries, i sempre van intercanviar opinions sobre tot el que
escrivien. Oller aviat va compaginar el gust pel tracte social amb l'observació
del comportament humà.
1863: marxa a Barcelona a estudiar Dret.
Alterna l’exercici de la carrera amb la dedicació literària en el camp de la
narrativa, primerament en castellà.
Des del 1868 Oller té
la voluntat de formar-se com a escriptor. També coneix, a més dels clàssics
grecs i llatins, Goethe, Dante, Shakespeare, Rousseau, Voltaire, Hugo,
Chateaubriand, Dumas, Zorrilla, Espronceda, Bécquer, Larra...
1873: guanya
les oposicions a la secretaria de la Diputació de Barcelona, i va a viure amb
la seva mare en un pis del carrer de Mendizábal.
1874: es casa amb Esperança Rabassa.
1875: Joaquim Riera i
Bertran, amb qui coincideix a la Diputació, l’introdueix al grup
d’intel·lectuals de la revista “La Renaixensa”.
1876: mor la seva mare, onze dies després del seu oncle Josep Moragas.
1877: assisteix
per primer cop a la festa dels Jocs Florals. L'impacte de L'Atlàntida de Verdaguer, el fet de
no disposar de cap text en català per a llegir durant el sopar posterior, i els
consells dels crítics Josep Yxart i Joan Sardà el van decidir a escriure, a
partir de llavors, en català.
1878: viatja amb Yxart a París per fer la
crònica de l’Exposició Universal i descobreix
una gran ciutat industrial i moderna que a partir d'aleshores serà el model on
ell emmirallarà Barcelona.
1879: guanya els Jocs Florals amb la
narració Sor Sanxa.
1880: els torna a guanyar amb Isabel de Galceran.
1881:
a fi de disposar de més llibertat per a dedicar-se a escriure, s'acredita, a
Madrid, com a procurador dels tribunals.
1882: La papallona (1882).
1884: Notes de color i La
bufetada. L'escanyapobres guanya
els Jocs Florals.
1885: Vilaniu.
1888: De tots colors.
1892: La febre d'or (començada el 1890).
1899: La bogeria.
1906: Pilar Prim.
1919: redacta les Memòries literàries (publicades el
1962).
1916: recull de contes Rurals i urbanes (1916)
1918: recull de contes Al llapis i a la ploma.
1929: lliurament del Premi
Crexells.
1930: mor a Barcelona.
Obra literària
La vida i l'obra de Narcís Oller dibuixen tres períodes: un primer període de
formació, fins el 1877; el segon, de plenitud i de reconeixement dins i fora de
Catalunya, fins el 1906; i finalment, el període de recuperació de la memòria i
compilació de la seva obra, fins a la seva mort el 1930.
El segon
període de la vida i l'obra de Narcís Oller abraça la seva plenitud com a
escriptor. Va del 1878 -en què es presenta per primer cop als Jocs
Florals i escriu les seves dues primeres narracions realistes en català:
"Lo trasplantat" i "Lo vailet del pa"- al 1906, quan edita
la darrera novel·la, Pilar Prim.
Llegeix del Germinal de
Zola o La Regenta de Clarín
a Ana Karenina i la Sonata a Kreutzer de Tolstoi o
les Ode barbare de
Carducci. Ara construeix els seus relats a partir del procediment naturalista
de Zola, però interrelacionant-hi alguns elements romàntics, cada vegada més
esporàdics. A poc a poc substitueix el quadre de costums pel quadre social.
Així, fon la narració d'una acció, d'acord amb les lleis de causa-efecte, amb
el relat d'un quadre de costums, o la descripció objectiva d'un paisatge amb
l'esporàdica intervenció del narrador dins del relat. Aquest període l'integren dues etapes. A la primera, Oller s'afirma
com a escriptor realista i és reconegut pels millors escriptors castellans del
moment, alguns dels quals (com Pardo Bazán, Pérez Galdós i sobretot Pereda)
esdevenen grans amics seus. Publica contes i novel·les, de La papallona (1882) a La febre d'or (1890-92).
Entremig, Notes de color i La bufetada (1884), L'escanyapobres (premiada als Jocs
Florals del 1884), Vilaniu (1885)
i De tots colors (1888). La
cronologia de les obres mostra un progressiu domini del procediment
naturalista, però lluny de la filosofia determinista de Zola.
Oller, com diu Yxart, parteix de fets i personatges
reals, als quals aplica la imaginació, no per deformar-los, sinó per
acolorir-los, o imagina situacions que relata seguint el criteri de
versemblança. Els objectius del
novel·lista són l'anàlisi d'una passió universal a través de l'estudi d'un
determinat context històric i social. Hi ha obres que fan més èmfasi en un
aspecte o altre, però, en general, totes combinen amb més o menys proporció
aquests objectius. Així, La
papallona i L'escanyapobres són
sobretot estudis de passions dins un marc més ampli. El tractament científic de
cada cas no impedeix (sobretot a la primera) la presència d'elements romàntics
(adjectivació, sentimentalisme, personatges tipificats, intervenció de l'atzar
i el misteri, interferència del narrador dins del relat, i idealisme
moralitzant adreçat especialment a les relacions entre rics i pobres). A La
papallona -que Albert Savine va publicar en francès amb una carta
de Zola a manera de pròleg- Oller evoca les vivències d'estudiant i oposa les
relacions frustrades del Lluís i la Toneta (l'únic personatge que es construeix
al llarg del relat) a les del matrimoni Castellfort, sense que del marc
barceloní on es mouen se'ns n'expliqui altra cosa que algun quadre de costums o
els moviments urbans de la multitud anònima. Aquesta obra, que li va donar fama a Europa, conté elements romàntics, realistes
i naturalistes. El seu naturalisme, però, és més tècnic que ideològic, ja que
l’obra també presenta elements del fulletó sentimental.
L'escanyapobres, situat en una població rural en via d'industrialització, focalitza
l'estudi d'una parella que viu l'avarícia com el motor de la seva relació. La
tensió entre l'obsessió dels protagonistes i les transformacions
modernitzadores de la societat es resol a favor de les segones. Oller hi recull
l'experiència de l'arribada del ferrocarril a Valls al gener del 1883 i desenvolupa el tema de la passió pels diners, que condueix el
protagonista a una mort tràgica, i hi barreja el naturalisme amb una intenció
moral.
Vilaniu (una
ampliació d'Isabel de Galceran)
i La febre d'or són
essencialment retaules de la vida social que Oller recordava de Valls o que
vivia a Barcelona, respectivament. En aquestes dues novel·les es veu clarament
l'ambició literària d'intentar -com Balzac o Zola- la construcció de la
novel·la total, on cada peça focalitza situacions o personatges determinats i forma
un gran retaule enciclopèdic de l'època. La redacció d'aquestes dues obres va
ser força angoixosa. Des de l'estiu del 1883 Oller va treballar en Vilaniu, però no va poder resoldre-la
fins al final de setembre del 1885, i La
febre d'or, concebuda el 1883, no la va començar a escriure fins a l'estiu
del 1889, en tornar del tercer viatge a París. Aquesta vegada, a la incertesa
davant la descoberta -feta durant el segon viatge a París (1886)- que la
novel·la naturalista havia estat desplaçada per la narrativa russa (amb
l'aportació de l'estudi psicològic dels personatges), s'hi afegia el fet que
ara el tema escollit coincidia amb el de la propera novel·la de Zola, L'argent, i això obligava Oller a
anticipar-se en la publicació perquè no l'acusessin de plagiari.
A La febre d'or, Oller cerca una
proporció més reeixida entre l'estudi d'un cas concret -que focalitza
l'ascensió i davallada econòmica de Gil Foix- i la construcció del marc social,
econòmic i històric de la Barcelona moderna i cosmopolita. Però aquest
equilibri, que s'aconsegueix de ple a la primera part de la novel·la, es perd a
la segona. Darrere de la història dels protagonistes, l'autor redueix el que
havia de ser el poema de l'especulació gran i terrible a un simple canvi de
costums. El desenllaç només es resol en el pla individual, motivat per una
vulgar estafa, cosa que resta intensitat dramàtica a la novel·la. Amb tot,
l'obra presenta grans encerts. Yxart hi destaca, a més de l'ambició, la
imaginació reproductora vivificada per l'observació del que és més íntim, la
transformació de la classe burgesa mercantil i comercial i dels seus costums,
la galeria de personatges, l'absència d'efectismes i violències, la supeditació
de la realitat a un estricte principi de causalitat i la utilització d'un estil
alhora precís i poètic. La ciutat es personalitza per mostrar amb detall els
moviments socials i el cosmopolitisme de la vida urbana.
En la segona
etapa d'aquest segon període, el qüestionament que alguns autors i crítics
(com Brunetière, Marcel Prévost, Maupassant o Clarín) fan, sobretot després del
1886, de la novel·la naturalista, i la mort dels crítics Yxart i Sardà (el 1895
i el 1898, respectivament) accentuen la inseguretat creativa d'Oller.
Aquesta situació el porta a interessar-se progressivament
pel teatre i per les traduccions, especialment de Turgenev i Tolstoi, però
manté la seva dedicació a la narrativa amb la publicació del recull Figura i paisatge (1897) i les
novel·les La bogeria (1899)
i Pilar Prim (1906), que
sintonitza amb l'evolució de la narrativa europea. Les noves tendències
narratives troben un terreny abonat en Oller, que sempre havia defensat el
paper de la imaginació creadora de l'artista. Ara Oller mira d'aprofundir, amb
la tècnica naturalista, l'estudi de dues psicologies.
D’una banda, la de Daniel Serrallonga, a La
bogeria, analitzada al llarg dels anys per un narrador personatge que
contrasta les seves opinions amb les del metge Giberga, de tendència
positivista, i l'advocat Armengol, decantat al romanticisme. S'hi exposa l'evolució
de la bogeria del personatge explicat en termes de determinisme científic, a
partir de les lleis de l'herència i del medi reclamades per Zola. La bogeria és un intent força reeixit
d’aplicar els postulats naturalistes, és un estudi psicològic de la demència a
partir de la influència del medi i l’herència en l’anàlisi del procés vital
d’un personatge.
De l’altra, la de Pilar Prim, on manifesta una certa
dimensió simbòlica, que ja es desprèn del mateix nom de la protagonista.
Aquesta novel·la, projectada abans del 1899, va ocupar l'autor durant quatre o
cinc estius. És el drama íntim d'una dona jove i vídua a qui un testament i una
família condicionen l'expansió dels sentiments. Narra
les dificultats d’una vídua a l’hora de refer la vida sentimental a causa dels
prejudicis morals i socials.
El monòleg interior d'estil indirecte permet l'anàlisi
de la subjectivitat dels protagonistes. S'hi detecten elements característics
de la prosa romàntica, que el modernisme havia posat de nou en circulació,
així com la tendència a subordinar la vida a l'art, que es manifesta fins i tot
en l'aspiració de convertir la novel·la en poema, a través de la veu del
narrador i de fragments de prosa poètica. Des d'una absoluta fidelitat a la
seva narrativa, Oller connecta amb les noves tendències, gràcies als seus
orígens literaris com a poeta.
El tercer
període proposat l'ocupen els darrers gairebé vint-i-cinc anys de la vida
d'Oller. S'inicia el 1906 amb un replegament públic del novel·lista durant
l'hegemonia del moviment noucentista. Entre el 1913 i el 1919 redacta les Memòries literàries (1962), publica
reculls de contes i rep diversos homenatges públics, fins a la seva mort a Barcelona
el 26 de juliol de 1930.
En l’obra d’Oller trobem uns trets generals que la identifiquen:
·
Localització en
dos marcs espacials: un marc urbà, la ciutat de Barcelona, en ple procés de
canvi industrial i polític; i un marc rural, representat per un poble
arquetípic, una ciutat provinciana, un indret de vacances...
·
Temes socials
recurrents: la borsa, el ferrocarril, el caciquisme.
·
Tema central de
fons: la transformació social provocada per la revolució industrial i l’ascens
de la burgesia, en relació amb la lluita política entre sectors progressistes i
conservadors.
·
Vacil·lació entre
el seguiment dels pressupòsits realistes o naturalistes i la influència
romàntica de fons.
·
Trets romàntics:
o
Ús intensiu de l’adjectivació,
prosa simbòlica, descripcions crepusculars o malenconioses
o
Relació entre
l’espai i l’estat anímic de l’individu
o
Revelació del
coneixement per mitjà d'èxtasis, visions i impressions, més que no pas per la
raó
o
Personatges
arquetípics, sense gaire profunditat psicològica, tallats amb patró, sense
gaire complexitat
o
Interferència del
narrador dins el relat
o
Excés de
sentimentalisme, idealisme excessivament moralitzant, paternalista: la “mala
vida”, el comportament deshonest
·
Anacronisme
literari, inseguretat a l’afrontar la creació literària.
Simpatitzant polític del grup liberal
progressista, va alternar la professió d’advocat amb
la literatura, àmbit en què va conrear la novel·la, el conte, el quadre de
costums, el teatre i el llibre de memòries. El coneixement d’escriptors
castellans com ara Galdós, Clarín o Emilia Pardo Bazán, i la lectura del
francès Émile Zola, el van orientar envers el realisme francès i les tècniques
naturalistes. El resultat és una obra desigual, amb encerts innegables,
però també amb limitacions evidents.
Aconsegueix
elaborar, dins la literatura catalana moderna, el primer model narratiu
coherent i comparable a la novel·la europea del moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada