Apunts de 2n Batxillerat: L'oració i les seves parts. Els complements del verb. La substitució pronominal

APUNTS

L’oració i les seves parts Els complements del verb. La substitució pronominal

Categories gramaticals:

categories		funció	tipus
variables	substantiu	nucli del SN	abstractes: bellesa, calor, alegria, amistat, consciència, estabilitat
			concrets	comuns: taula, bolígraf, arbre, gos, mà, persona
				propis	antropònims: Francesc, Núria
					topònims: Lleida, Mediterrani
	adjectiu	fa de CN o d’atribut del predicat nominal		grau positiu: bo, gran
				grau comparatiu: millor, pitjor, més gran
				grau superlatiu: boníssim, grandíssim
	determinant	és presentador, modificador o actualitzador del nucli del SN		article	definit: el, la, els, les
					indefinit: un, una, uns, unes
					personal: en, na, el, la
					neutre: el
				demostratiu	aquest, aquesta, aqueix, aquell
				possessiu	el meu, la meva, el teu,el nostre, el vostre, el seu, els seus, llur, llurs
				numeral	cardinal: un, dos, vint, trenta-dos, un bilió
					ordinal: primer, cinquè, vint-i-unena
					col·lectiu: parell, dotzena, centenar, milers
					multiplicatiu: doble, triple, quàdruple
					partitiu: mig, mitja, terç, dècim
				quantitatiu	variables: quant, tant, molt, poc, bastant, gaire
					invariables: més, menys, prou, força, massa, que
				indefinit	algun, altre, ambdós, cada un, cap, ningun, cert, mant, mateix, qualsevol, sengles, tal, tot, un
				interrogatiu	quin, quina, quins, quines
				exclamatiu	quin, quina, quins, quines
	pronom	substitueix el substantiu per evitar redundàncies i economitzar el llenguatge		personal	fort: jo, tu, mi, ell, nosaltres, vosaltres
					feble: em, et, us, es, el, la, els, les, hi, ho
				demostratiu	aquest, aquesta, aqueix, aquell, allò
				possessiu	el meu, la meva, els meus, les meves
				numeral	un, dos, vint, trenta-dos
				quantitatiu	molt, molta, molts, moltes
				indefinit	algú, res, quelcom, altri, cadascú, qualsevol, tothom, hom, tot
				interrogatiu	quin, quina, quins, quines
				exclamatiu	quin, quina, quins, quines
				relatiu	que, qui, el qual, què
	verb	és nucli del SV i expressa una acció o estat	atributiu	ser, estar, semblar
			predicatiu	transitiu	posar, treure, agafar, tocar
				intransitiu	sortir, entrar, dormir, córrer
				pronominal	queixar-se, adonar-se
invariables	adverbi	expressa una circumstància de temps, lloc, etc.		lloc	on, aquí, allí, allà, damunt, dins, dintre, darrere, davant, damunt, sobre, sota, amunt, avall, a dalt, a baix, prop, lluny
				temps	quan, ara, aleshores, llavors, mai, sempre, sovint, mentrestant, abans, després, aviat, tard, d’hora, ja encara, alhora
				manera	així, bé, afortunadament, com, millor, pitjor, almenys, solament, sols, només, sobretot
				quantitat	molt, poc, gens, gaire, massa, força, prou, bastant
				afirmació	sí, també
				negació	no, tampoc
				dubte	potser
	preposició	relaciona paraules		àtona	a, en, de, per, per a
				tònica	entre, contra, malgrat, durant,  sota
	conjunció	relaciona oracions	coordinada	copulativa	i, ni
				disjuntiva	o, o bé
				adversativa	però, sinó, no obstant això
				distributiva	ara...ara, adés...adés, ni...ni, o...o
				explicativa	és a dir, això és, o sigui
				il·lativa	doncs, per tant, així (és que)
				continuativa	(i)               encara, a més, encara més, d’altra banda, així mateix
			subordinada	completiva	que, si, com
				comparativa	més...que, menys...que, tan...com
				consecutiva	tan...que, tant que, que, talment...que, fins al punt que
				condicional	si, només que, posat que, sempre que, tret que, fora que
				concessiva	encara que, si bé, tot i que, malgrat que, per bé que
				causal	perquè, com que, ja que, atès que, vist que, puix que, per raó que, car
				final	perquè, a fi de, a fi que, per tal que
	interjecció	són paraules amb un alt grau d’expressivitat			ah, eh, oh, rai, caram, ecs, ui, uix, uf

A més a més, la major part de les categories gramaticals es poden expandir en locucions, és a dir, grups de paraules amb el mateix valor que la categoria corresponent:

locucions	nominals	dent de lleó, cap de setmana, blat de moro, punt de vista
	adjectivals	curt de gambals, de carn i os
	determinatives	un grapat de, una pila de, una mica de, una colla de, una pila de, un seguit de
	verbals	fer els ulls grossos, tenir barra, tocar el dos, anar de bòlit
	adverbials	manera (són nombrosíssimes; n’hi ha diccionaris sencers!!): a les fosques, a cau d’orella, a contracor, a l’engròs, a dojo, a la babalà, a peu, de cop i volta, de debò, de franc, de pressa, de mica en mica, si més no, si fa no fa, al cap i a la fi quantitat: gens ni mica, a més, a més a més, més o menys, lloc: al voltant, a la dreta, a l’esquerra, a mà dreta, de fora estant, cap endins, cap enfora, al davant, al darrere, al damunt, al cap capdamunt, a l’entorn, a la vora temps: de seguida, com més aviat millor, de tant en tant, a vegades afirmació: fins i tot, i tant, de veritat, de debò, en efecte, i tant, de veritat negació: de cap manera, en absolut, no pas, i ara! dubte: si de cas, qui sap, tal vegada, a la millor, si molt convé
	prepositives	a causa de, a favor de, a excepció de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, arran de, en comptes de, gràcies a, per mitjà de, per culpa de, per por de
	conjuntives	N’hi ha força. Les trobaràs a la taula de categories.

Enunciat, frase, oració i sintagma

Enunciat: frase o oració

Oració: enunciat independent de significat complet que es produeix entre pauses i que conté necessàriament un verb en forma personal

Frase: la resta.

Sintagma: conjunt cohesionat de mots que formen una unitat de sentit i que desenvolupen una funció dins de l’oració. 

Tipus de sintagmes

·         Sintagma nominal (SN)

                   Escolta la cançó  (nucli: cançó)

·         Sintagma verbal (SV), que sol anar acompanyat d'altres sintagmes que completen la informació del verb i que fan la funció sintàctica de complement verbal

                   Escolta la cançó (nucli: escolta)

·         Sintagma adjectival (SAdj), que sol completar els sintagmes nominals

                   Se sentia una cançó molt antiga (nucli: antiga)

·         Sintagma adverbial (SAdv)

                   Se sent com passa el tren lentament.

·         Sintagma preposicional (*recorda que: SPrep= Prep+SN)

                   De nit se sent passar el tren.

El SV és l’únic que forma oracions. La resta poden formar enunciats.

A part de les oracions, tant en la llengua oral com en l’escrita trobem i fem servir molts enunciats autònoms que reben diverses denominacions:

·         Modisme: expressió complexa, de significat autònom i estable, de caràcter popular, sovint amb independència sintàctica, formada per almenys dos mots.

              Fer llufa

              Cap de pardals

·         Frase feta (sinònim de “locució verbal”) frase que té una forma estereotipada i invariable, el significat de la qual no es pot deduir del significat dels seus components. De vegades el seu significat el confon o se subordina al modisme.

              Ploure a bots i barrals

·         Fórmula: enunciat no autònom que cohesiona un text i que acostuma a aparèixer en contextos formalitzats, com un inici, un comiat, una salutació, etc.

              A reveure!

Vet-ho aquí!

·         Sentència: oració de caràcter filosòfic o teològic, expressat de manera dogmàtica.

              No hi ha res de nou sota el sol.

·         Apotegma: sentència breu que conté l’expressió d’un pensament d’un personatge il·lustre.

              Tres coses calen per fer la guerra: diners, diners i diners (Napoleó)

·         Aforisme: oració breu i enginyosa que enuncia una norma científica o una regla de conducta sense argumentar-la.

Si vols anar ràpid vés sol, si vols arribar lluny vés acompanyat.

·         Màxima, dita: oració que expressa una veritat moral proposada com a regla de conducta.

              Qui la fa la paga.

·         Proverbi: oració autònoma, usada popularment, que conté una veritat comunament acceptada.

              No és tan brau el lleó com el pinten.

·         Axioma: proposició indiscutida, admesa per tothom.

              Dos i dos fan quatre.

·         Refrany: oració completa i independent que expressa un judici en què es relacionen almenys dues idees.

              Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Tots aquests enunciats, que de vegades estan rimats, els estudia i classifica la fraseologia.

Estructura de l’oració

L’estructura bàsica de l’oració és un SN en funció de Subjecte i un SV en funció de Predicat, tot i que hi poden haver d’altres estructures en funció de Subjecte:

·           SN: Els hàbits saludables allarguen la vida de les persones.

·           pronoms personals tònics: Jo surto de casa una mica abans que tu.

·           pronoms de relatiu: L’examen que farem la setmana vinent és molt important.

Oració

·           pronoms interrogatius: Què és això?

·           Oració:     Fumar és molt perjudicial per a la salut.

Prendre una decisió precipitada no t’ajudarà gaire.

El Subjecte no és necessàriament qui fa l’acció perquè també hi ha casos de subjecte pacient o experimentador, que depenen de la naturalesa semàntica del Predicat. L’agent de l’acció d’una oració no ha de ser necessàriament el subjecte:

Els manifestants van protestar enèrgicament.

 Subjecte agent

Alguns manifestants van ser detinguts al final del dia.

  Subjecte pacient

 o experimentador

Tenint en compte això, haurem de concloure que la manera fiable de reconèixer el Subjecte és comprovar que el seu nucli concorda obligatòriament en nombre i persona amb el nucli del predicat. La manera de fer-ho és canviant el nombre o la persona del verb i observar els canvis que es produeixen en la resta de l’oració (el SN que necessàriament hagi de canviar serà el Subjecte):

A mi m’agraden les platges tropicals > A mi m’agrada la platja tropical = el Subjecte és “la platja tropical”

       3a pl            3a pl                                 3a sing      3a sing

             

En català el SN Subjecte molt sovint és el·líptic i se sobreentén. En moltes altres ocasions el SN Subjecte consta d’un nucli (N) amb uns determinants (Det) i uns Complements del Nom (CN), que poden presentar aquestes estructures:

Det: Tres nois / Uns nois /Força nois

CN

·         L’adjectiu (o el sintagma adjectival): la taula rodona / blanca / més petita / nova de trinca

·         Un sintagma preposicional: la taula de la cuina / de fusta / de la professora...

·         Un altre nom en aposició especificativa: El conseller Garcia

·         Un SN en aposició explicativa:  Barcelona, el destí turístic per excel·lència al Mediterrani / la vila més poblada de Catalunya ...

·         ...i fins i tot una oració: la taula que heu envernissat / de la qual parlàrem /...

Les oracions impersonals no tenen SN Subjecte sinó només SV Predicat conjugat en tercera persona i presenten les següents modalitats:

·         Subjecte ignorat o ocult, generalment en plural: 

Sembla que han trucat, no?

Diuen que amb el canvi de govern millorarà la situació econòmica.

• Impersonals en segona persona, que és un “tu” genèric:

Viatjant pel món aprens moltes coses noves.

• Impersonals amb “es”, “hom”, “un”:

Es diuen massa bestieses sobre tota mena d’assumptes.

• Verbs “haver”, “fer” i “ésser” impersonals gramaticals:

Hi ha un desconegut a l’entrada de casa.

Fa temps que no ens veiem.

Encara és massa aviat per arribar a cap conclusió.

• Verbs impersonals naturals que indiquen fenòmens naturals, especialment meteorològics (ploure, nevar, pedregar, llampegar, tronar, etc, i s’usen en tercera persona del singular:

Ahir va ploure molt més que avui.

Ja trona!

A part del CN, també hi ha complements d’altres categories gramaticals:

·         Complement de l’adjectiu (CAdj): acompanya l'adjectiu.

La meva col·lecció és bastant gran.

·         Complement de l’adverbi (CAdv): acompanya d'adverbi.

Vaig començar la col·lecció molt aviat.

El Predicat està format per un verb i uns complements, que són: Atribut, CD, CI, CR, CC, CPredicatiu i CAgent. Vegem-ne les característiques un per un. Més endavant n’estudiarem la substitució pronominal:

a) Atribut (Atr):

Acompanya necessàriament els verbs copulatius (ser, estar, semblar) i té la funció d’atribuir una qualitat al subjecte, amb el qual concorda si presenta les dues primeres d’aquestes quatre estructures possibles:

·         SN: L’Isaïes és pensionista

·         SAdj: Aquesta noia sembla una mica eixelebrada.

·         SPrep: El Mike és dels Estats Units.

·         Oració: Això és jugar brut./ La veritat és que no m’acaba de convèncer.

En diem també predicat nominal, atributiu o terme predicatiu, i comparant aquests dos exemples et faràs càrrec del nul contingut semàntic dels verbs copulatius amb els quals apareix:

         

La fruita és escassa en algunes parts del món.

La fruita escasseja en algunes parts del món.

La concordança entre Subjecte i Atribut de vegades es pot veure pertorbada per raons gramaticals diverses:

         

          Aquest parrac són uns pantalons? De debò que ho són (conc. gramatical)

          Els exàmens són un martiri! Ho són, sí! (conc. gramatical)

          Les absències són l'assumpte del claustre (atributiva identificadora amb motiu referencial).        

Tota la colla de nois estan contents (concordança semàntica).

b) Complement predicatiu (CPred)

És un adjectiu o sintagma adjectiu que concorda amb un nom (subjecte o CD) i complementa un verb (del qual diu “com”, de manera semblant al CC), i per això se'n diu de doble atribució o doble predicació. Apareix amb verbs de contingut significatiu més ampli que els verbs atributius: restar, quedar, mantenir-se, posar-se, mostrar-se, tornar-se, caminar, morir, conservar-se ...

            Col·loco cada moneda al seu lloc força emocionat.

També anomenat de doble atribució, cal entendre’l com dues oracions a una estructura profunda de l’oració:

          Van deixar mort el bandit = Van deixar el bandit +EI bandit estava mort

Amb alguns verbs es pot considerar un complement necessari, subcategoritzat pel verb. En aquests casos concorda amb el Subjecte i no es pot elidir:

          Tu, aquell va mig col·locat! > * Tu, aquell va.

En canvi, amb verbs com córrer, morir, arribar o dormir el predicatiu no és exigit pel verb i té un caràcter circumstancial:

          L'Eva i l'Ot van sentir impassibles les notes

          Baixaven l'escala plegats.

Els predicatius de verbs com considerar, trobar, jutjar, deixar o tenir concorden amb el CD i també són subcategoritzats pel verb:

          Qui pogués trobar la taula parada. > * Qui pogués trobar la taula.

          Considero molt desesperada la seva situació. > *Considero la seva situació.

... mentre que amb verbs com portar, comprar, vendre o dur no ho són i són equiparables als circumstancials:

          L'Eva duia els pantalons grisos impecables.

Si en algun cas et resulta difícil distingir entre Atribut i CPred., tingues en compte el caràcter primari o secundari de la predicació que aporten aquests elements. Tot i les similituds amb l’Atribut, el CPred. no representa normalment l’eix de la predicació oracional sinó que forma una predicació secundària que depèn de la predicació bàsica exercida pel verb:

          La guanyadora corria contenta / La guanyadora corria.

En el cas de l’Atribut, l’element concordat amb el subjecte gramatical esdevé el suport de la predicació, cosa que implica la impossibilitat d’elidir-lo.

         

          Aquesta dona és molt jove / *Aquesta dona és.

                                     Atribut

          Ahir vam treballar tranquils / Ahir vam treballar.

                                         CPred.

En aquesta taula pots veure unes quantes semblances i diferències entre totes dues funcions:

Atribut	CPredicatiu
El guitarrista està tranquil.	El guitarrista toca tranquil.
·      concordança	·      concordança
·      única predicació	·      doble predicació
·      verb semànticament buit	·      verb amb ple contingut semàntic
·      complement indispensable	·      complement no sempre indispensable
·      substitució per ho, el, la, els, les, en	·      substitució per hi
·      contingut semàntic similar al CN	·      contingut semàntic similar al CCM

c) Complement directe (CD):

El Complement Directe completa necessàriament la informació del verb indicant en què o en qui recau l'acció, sense cap preposició, i presenta moltes formes:         

·         SN: He fet l’examen

·         Pronom relatiu: És l’examen que he fet

·         Pronom interrogatiu.: Què fas ara?

·         Pronom feble: N’he fet tres

·         Oració: Demanarem reduir el nombre d’exàmens per dia

Només en alguns casos pot dur preposició:

·         Quan és un pronom personal tònic: Només et veig a tu. 

·         Davant dels pronoms "tots, totes, tothom, ningú": Aquests plats agraden a tothom.

·         En oracions recíproques: S'estimen l'un a l'altra.

·         Quan el CD és complement d’un verb elidit: T’aprecio tant com a l’Àngel.

·         Sol aconsellar-se en contextos en què és possible l’ambigüitat entre el subjecte i el CD: El gat empaita a la rata.

La preposició a és opcional:

·         Quan el CD és el pronom interrogatiu qui, el pronom relatiu el qual/la qual o els indefinits tothom i ningú:

Sovint miro d’escoltar (a) tothom.

·         Quan el CD és de persona i està desplaçat dins l’oració (en aquest cas també està representat per un pronom feble):

El (Al) pare, sempre l’has d’escoltar. (A) la Rosa, ja l’hem buscada pertot arreu.

·         Quan hi ha una sèrie d’elements que fan de CD i el primer du preposició:

Escolta’ns a nosaltres i el (al) metge.

La preposició de és opcional quan el CD és una oració d’infinitiu que depèn de verbs com acordar, aconsellar, buscar, cercar, decidir, demanar, desitjar, esperar, exigir, jurar, ordenar, pensar, permetre, pretendre, procurar, prohibir, prometre, recomanar, refusar, resoldre, suggerir...:

          L’equip directiu ha decidit (de) proposar-vos una activitat.

          L’ajuntament recomana (d’) utilitzar el transport públic.

Tot i que no és obligatòria, és recomanable la concordança del participi del verb compost amb el CD representat pels pronoms el, la, els, les, en (sobretot amb la i les):

         

          Aquesta pel·lícula no l’hem vista.

          Ja els hem enviats, els informes.

Les oracions passives pronominals són un cas particular perquè, a diferència de les impersonals, hi ha un SN que concorda amb el verb i que no és el subjecte actiu de l’oració:

S’han nomenat els membres del tribunal popular.

Avui s’estrena la darrera pel·lícula d’Steven Spielberg.

Els anomenats verbs pronominals de vegades provoquen alguna confusió pel que fa a la funció del pronom. Es tracta de verbs que es conjuguen amb un pronom feble que coincideix amb la persona del subjecte i que no fa la funció de complement:

Jo em cansava.

      ø

Tu t’esforces.

     ø

Aquestes construccions no s’han de confondre amb les reflexives, en les quals el pronom sí que fa una funció sintàctica:

Jo em rentava.

    CD

En Tomàs es renta la cara.

                          CI

- Verbs que només s’usen com a pronominals: abstenir-se, acarnissar-se, adir-se, adonar-se, captenir-se, cruspir-se, empassar-se, empatollar-se, entossudir-se, penedir-se, rebel·lar-se...
- Verbs que poden usar-se com a pronominals: creure(‘s), equivocar(-se), estar(-se), evaporar(-se), fondre(‘s), morir(-se), oblidar(-se), pensar(-se), recordar(-se), riure(‘s)...
- Verbs que es conjuguen o poden conjugar-se amb dos pronoms: anar(-se’n), sortir(-se’n), tornar(se’n)...
- Verbs que es conjuguen o poden conjugar-se amb el pronom hi: haver-hi, veure(-hi), sentir(-hi)...

d) Complement indirecte (CI):

Indica la persona o animal que és destí de l'acció del verb, és a dir, que rep el dany i el profit de l’acció del verb, i s’introdueix amb les preposicions a i per a:

T’he dut una moneda per a la teva col·lecció.

És un complement que acostuma a aparèixer al costat d’un CD i només amb els verbs escriure i telefonar apareix tot sol:

          Li escrius tu o ho faig jo?

          Telefona-li, que ja es fa tard.

No hem de confondre’l amb el CR, que veurem més endavant:

          Ha dedicat una cançó a la seva filla gran. > Li ha dedicat una cançó.

                                                            CI                   CI

Es dedica a la venda de productes esportius per correu. > S’hi dedica.

                                               CR                                                         CR

Un error molt comú és el pleonasme, que consisteix en la repetició innecessària d’un sintagma. Fixa’t que en aquesta oració el pronom és innecessari perquè repeteix el CI que apareix al final:

          *Li van donar un detall a cada convidat.

          Els tres únics contextos en què és necessària la presència del pronom al costat de la seva font són:

·         Quan la posició del CI l’ocupa un pronom fort:

Llança-li la pilota a ella.

·         Amb verbs del tipus semblar, agradar, convenir, fer gràcia, fer por...:

A la meva mare això no li sembla gaire bé.

·         Casos de tematització o dislocació a l’esquerra:

A mi no em posis gaire verdura.

Finalment, tindrem en compte alguns casos (anomenats “datius” perquè és un cas provinent del llatí) en què la presència del pronom no es pot identificar amb el CI:

a) Datiu ètic:

          Se’ns casa la filla petita.

          Li han suspès el curs les dues nétes.

         

Aquest tipus de datiu, d’ús opcional, s’utilitza en registres expressius com el col·loquial i sol expressar una vinculació emocional d’una persona per l’acció verbal

b) Datiu possessiu:

          Li vaig veure el melic.

          El nen li ha crescut molt.

Aquí el pronom equival a un complement de valor possessiu, referit sobretot a propietats inalienables, com ara les parts de la persona, per bé que també pot relacionar-se a propietats alienables.

c) Datiu o complement benefactiu:

          Hem escollit un regal per a la Maria.

          Li hem escollit un regal.

Designa el beneficiari de l’acció del verb (que acostuma a designar un procés creatiu: cuinar, pintar, dissenyar, construir) i s’introdueix amb la preposició composta per a. De vegades conviu amb el CI:

T’he fet uns macarrons boníssims.

Han construït un bloc de pisos per a gent gran.

Si el complement benefactiu coincideix amb el CI, aleshores aquell no es pot substituir per un pronom, perquè li ò els farà referència necessàriament al CI:

Compraré un joc de taula al dependent per al meu nebot. > Li compraré un joc de taula per al meu nebot.

                                                 CI               Datiu benefactiu        CI                                              Datiu benefactiu

e) Complement de règim verbal (CR) o complement preposicional (CP):

Aquest complement té forma de SPrep i és regit o subcategoritzat pel verb, és a dir, no es pot suprimir:

No m’oblido mai d’anar a les fires de col·leccionistes.> * No m’oblido mai.

M'he acostumat a col·leccionar taps de suro.> * M'he acostumat.

S'interessa per la numismàtica. > * S'interessa.

M’he convertit en un expert en segells. > * M’he convertit.

Els verbs més freqüents que exigeixen CR són:

·         Amb preposició a: acostumar-se, accedir, arriscar-se, contribuir, dedicar-se, exposar-se, optar, procedir, jugar, renunciar,...

·         Amb preposició de: abstenir-se, adonar-se, aprendre, burlar-se, oblidar-se, parlar, queixar-se, recordar-se, prescindir, riure’s, saber...

·         Amb preposició en: afanyar-se, complaure’s, entossudir-se, insistir, confiar, convertir(se), incórrer, pensar, vacil·lar,...

·         Amb preposició amb: avenir-se, fer-se, relacionar-se, estar d’acord...

·         Amb preposició per: amoïnar-se, interessar-se, lluitar, optar...

El CR s’assembla al CD perquè expressa l’objecte on va a parar l’acció del verb però se’n diferencia perquè exigeix preposició àtona. Ara bé, tot i ser molt diferents, hi ha casos de sinonímia gairebé absoluta entre CD i CR:

contestar una carta = contestar a una carta

respondre una pregunta = respondre a una pregunta

aprofitar una ocasió = aprofitar-se d'una ocasió

També pot ser que la preposició que reclama el verb sigui per al seu segon complement i que puguin aparèixer CD i CR junts en la mateixa seqüència. D'aquesta manera, cert verbs subcategoritzen CD i CR alhora (acostumar, treure, alliberar, convidar, expulsar...), tot i que es poden considerar CCL molts dels presents casos de CR, és a dir, un CCL regit:

         

          Va alliberar l’Hortènsia de la presó.

                                   CD          CR? CCL?

          Cal acostumar els nens a la disciplina.

                                      CD            CR

Quan el CR adopta la forma de preposició + oració, es produeixen una sèrie de restriccions al contacte entre la preposició regida i la clàusula:

a	+	SN	+	infinitiu	/	que
de	+		+		/
en	+		> a		/
amb	+		> a		/
per	+		+		+	perquè

Per exemple:

          Convindria pensar en algú.

          Convindria pensar a fer alguna cosa.

          Convindria pensar ø que farem el que calgui.

f) Complement circumstancial (CC):

Expressen alguna circumstància complementària de l'acció verbal de lloc, manera, temps, però també de mitjà, companyia, causa, instrument, etc. En conseqüència, no són complements subcategoritzats, a diferència de tots els anteriors, sinó que sovint són opcionals i tenen molta llibertat de moviment dins del SN:

·         Complement circumstancial de temps (CCT):

L’any passat vaig completar el primer àlbum.

·         Complement circumstancial de lloc (CCL):

Acabo de desar la col·lecció a la prestatgeria.

·         Complement circumstancial de manera (CCM):

He acabat amb gran satisfacció la col·lecció.

·         Complement circumstancial d’instrument (CCI):

Aquest fuster treballa amb eines ben antigues.

·         Complement circumstancial de quantitat (CCQ):

He sopat massa.

·         Complement circumstancial de companyia (CCCo):

Anirem amb teatre amb els de 1r.

·         Complement circumstancial de causa (CCCa):

S’ha produït la fallida a l’empresa a causa de la mala administració.

          El CC no és regit pel verb més que en molt pocs casos, es pot elidir sense alterar l’estructura sintàctica de l’oració, té molta mobilitat i pot aparèixer tant amb verbs predicatius com amb estructures atributives.

Poden realitzar la funció de CC aquestes quatre estructures:

a) SPrep.:

            Ho he fet per tu.

            Van anar al circ amb l’oncle Hilari.

            Durant la guerra van passar fam.

            Van fer la mudança entre tots.

            Tu dormiràs al matalàs petit.

b) SN (només amb valor temporal):

Dilluns plou.  

El vaig conèixer aquell hivern.

c) L’adverbi:

Els meus amics van fer una festa ahir.

Em trobo una mica malament.

Aquí sobren alguns mobles.

d) Una oració subordinada (adverbials de lloc, de temps i de manera):

Aparca el cotxe on puguis.

Parla com si fos un metge expert.

Hi ha un tipus de circumstàncies que són molt més lliures que els CC, que van entres comes i es col·loquen a la perifèria de les oracions. Els anomenarem Modificadors Oracionals perquè modifiquen l’oració sencera i no només el verb. Fixa’t en la diferència de significat entre aquestes dues oracions:

Tot ha acabat desgraciadament.

        CCM

Desgraciadament, tot ha acabat.

           MO

g) El complement agent (CAg):   

És un SPrep. (preposició per a + SN) que completa una oració en veu passiva indicant qui és l'autor o agent de l'acció verbal. Observem la transformació dels constituents de l’oració activa al passar a passiva_:

Veu activa: Els alumnes van organitzar el ball de fi de curs.

Subjecte                                        CD

Veu passiva: El ball de fi de curs va ser organitzar pels alumnes.

                                       Subjecte                                          CAgent

Esquema de les funcions sintàctiques dels pronoms febles

Subjecte	en (subjecte posposat)	A les tres surt un tren i a les quatre en surten dos més.
Atribut	indefinit (adjectiu o nom): ho	Semblen educats però no ho són. Això que cau és pedra o no ho és?
	definit: el, els, la, les	Aquells són els amics de l’Àlex o no els són?
	ús emfàtic: en	Que n’és, de ximple!
CPred	hi, amb verbs com restar, quedar, mantenir-se, posar-se, mostrar-se, tornar-se, caminar, morir, conservar-se, deixar, anar, considerar, deixar, tenir, portar...	Estava molt cansat però no s’hi sentia. El Josep va marxar de casa enfadat o no hi va marxar? El comprador es mantenia ferm en l’oferta o no s’hi mantenia? La veïna ha resultat guanyadora o no hi ha resultat?
CD	em, ens (1a p)	Em pentinaré una mica.
	et, us (2a p)	La mare et crida.
	el, la, els, los, les, es (3a p)	Aquests vestits, no els volia.
	partitiu en; es recupera el quantitatiu o numeral al final	D’amics, no en van venir gaires! Tens cap disc de Manel? Jo en tinc un.
	ho substitueix això, allò o oració	Ja t’ho deia, que faríem tard!
CI	em, ens (1a p)	Laura, ens deixes els apunts?
	et, us (2a p)	Et portaré un llibre que t’agradarà.
	li, els (3a p)	Jaume, li dius l’hora?
	hi en lloc de li, en català oriental	El llibre és per al Miquel, dóna-l’hi.
CR	en, introduït per de	Tenien un problema però no en volien parlar.
	hi, no introduït per a, en, amb, per	No li agrada gaire la feina, però ja s’hi acostumarà. Sempre pensa en els exàmens, però jo no hi penso gaire.
CC	en, introduïts per de, excepte CCM	El Sergi venia del supermercat o no en venia? La mare sortia de casa o no en sortia?
	hi, CCM, CCL, CCCo, CCI...	Juguem amb els companys o no hi juguem? Ell camina de pressa; tu no hi camines.
CN	en	Havia comès el robatori; les empremtes n’eren la prova. El Joan havia llegit el llibre i en coneixia el contingut.
CAdj.	en	De mobles, en tinc el menjador ben buit.

Ordre de col·locació dels pronoms

1	2	3	4	5	6
reflexiu	2a persona	1a persona	3a persona		adverbials
			CI	CD/atribut
se...	te, us...	me, ens...	li, els...	el, ho...	en, hi

Procés de substitució de funcions i combinació de dos o més pronoms

	He portat la meva germana a l’esplai.
Identificació dels complements a substituir	He portat	la meva germana	a l’esplai
Descripció de les seves característiques		CD 3a persona	CCL introduït per a
Deduir el pronom que substitueix cada funció		la	hi
Combinar els pronoms amb el verb	La hi he portat.

                                 .