dimarts, 27 de desembre de 2016

Apunts verbs irregulars (2n Batxillerat)



APUNTS

Verbs irregulars

L’anàlisi morfològica d’un verb
El verb és l’element indispensable per al SV, del qual és el nucli, i és la base del significat de tot el conjunt oracional.
          Les formes verbals simples flexionades poden tenir fins a quatre constituents morfològics diferents. La forma cantàvem, per exemple, es pot segmentar com segueix:
         
lexema
terminació
vocal temàtica
temps
persona i nombre
cant
à
ve
m

       El primer constituent s’identifica amb el lexema, que aporta el significat lèxic del verb; el segon, amb el morfema de conjugació, en aquest cas amb la vocal temàtica a de la conjugació I; el tercer, amb el morfema d’imperfet d’indicatiu (que n’integra tres: temps passat,  mode indicatiu i aspecte imperfectiu), i el quart, amb el morfema de 1a persona del plural.
          Aquests constituents se solen agrupar de dos en dos: d’una banda el lexema (que no varia en els verbs regulars) i de l’altra la terminació, que inclou tots els morfemes:
·                    conjugació: 1a, 2a ò 3a (agafar, córrer, afegir)
·                    mode: indicatiu, subjuntiu o imperatiu (vinc, vingui, vine)
·                    temps: present, passat o futur (teniu, tingué, tindran)
·                    aspecte: perfectiu o imperfectiu (sortí, sortia)
·                    persona: primera, segona o tercera (faig, fas, fa)
·                    nombre: singular o plural (vols, voleu)
·                    gènere (només els participis): masculí i femení (vençut, vençuda)

En els temps compostos, no tots els morfemes es troben en la terminació sinó que en trobem en el verb auxiliar:

          He sentit
          └ 1a persona singular

Conjugació
En català hi ha tres conjugacions verbals. La vocal temàtica caracteritza el verb com a pertanyent a una conjugació, i en general apareix en l’infinitiu al costat d'una –r, que és la terminació d’infinitiu pròpiament dita. Existeixen cinc models de conjugacions verbals.

conjugació
vocal temàtica
model
I
a
cant-a-r
II a
e
tém-e-r
II b
perd-r-e
III a
i
serv-i-r
III b
dorm-i-r

          La primera conjugació (I) té una única terminació en –ar; la segona (II) té dues terminacions: -er i –re; finalment, la tercera conjugació (III) té una sola terminació en –ir però amb dues variants: d’una banda el model pur de “dormir” i de l’altra  els verbs anomenats incoatius, com “servir”, que afegeixen l’increment -eix- (en català central, amb moltíssima variació dialectal) en determinades formes. D’aquests cinc models, la gran majoria de verbs segueixen el primer o l’últim (cantar i servir), mentre que el tercer (model 2a/b, terminació –re) inclou la majoria dels verbs irregulars més difícils de conjugar.
Mode
El mode determina l’actitud de l’emissor respecte a l’acció verbal:
·      Indicatiu: presenta una acció del verb que es realitza en la realitat.
·      Subjuntiu: expressa una acció verbal possible, desitjable, que no és segur que es realitzi.
·      Imperatiu: indica una ordre o manament que s’adreça a una altra persona.

Temps
El morfema de temps assenyala el moment en què es produeix l’acció verbal: ara, ahir o demà.

          Cant-Ø-o  /  cant-ava  /  cant-aré.

Aspecte
L’aspecte designa una categoria gramatical diferent de la de temps. Manifesta el punt de vista des del qual el parlant considera l’acció expressada pel verb (acabada o en el seu transcurs). Amb el morfema d’aspecte podem expressar que la idea del verb ha seguit un procés acabat, amb un principi i un final:

          Només vam sortir un parell de vegades.

O que només s’ha iniciat:

          El mercat era un caos.

Aleshores, segons l’aspecte trobem:
·         verbs perfectius: temps que indiquen anterioritat (temps compostos i passat simple d’indicatiu)
·         verbs imperfectius - indiquen simultaneïtat (la resta de temps: present, futur, imperfet, etc.)

Persona i nombre
Hi ha tres persones (1a, 2a i 3a) i dos nombres (singular i plural), que es combinen en sis possibilitats. Els morfemes de persona i nombre es fonen en un sol afix i indiquen la concordança del verb amb el subjecte. Totes les formes verbals tenen morfema de persona llevat de les formes no personals (infinitiu, gerundi i participi).

A l’hora d’estudiar els verbs segons els seus constituents morfològics, els podem classificar en verbs regulars i verbs irregulars, depenent de si mantenen el mateix lexema en tot el paradigma (verbs regulars) o bé tenen més d’un lexema (verbs irregulars).




Models regulars (cantar)

Mode indicatiu
temps simples
present
imperfet
futur
condicional
passat
canto
cantava
cantaré
cantaria
cantí (o vaig cantar)
cantes
cantaves
cantaràs
cantaries
cantares ( o vas cantar)
canta*
cantava
cantarà
cantaria
cantà (o va cantar)
cantem
cantàvem
cantarem
cantaríem
cantàrem (o vam cantar)
canteu*
cantàveu
cantareu
cantaríeu
cantàreu (o vau cantar)
canten
cantaven
cantaran
cantarien
cantaren (o van cantar)

temps compostos
perfet
plusquamperfet
passat anterior
condicional perfet
futur perfet
he cantat
has cantat
ha cantat
hem cantat
heu cantat
han cantat
havia cantat
havies cantat
havia cantat
havíem cantat
havíeu cantat
havien cantat
haguí (o vaig haver) cantat
hagueres (o vas haver) cantat
hagué (o va haver) cantat
haguérem (o vam haver) cantat
haguéreu (o vau haver) cantat
hagueren (o van haver) cantat
hauria cantat
hauries cantat
hauria cantat
hauríem cantat
hauríeu cantat
haurien cantat
hauré cantat
hauràs cantat
haurà cantat
haurem cantat
haureu cantat
hauran cantat

Mode subjuntiu                                                                                          Mode imperatiu
present
imperfet
perfet
plusquamperfet
canti
cantés
hagi cantat
hagués cantat
cantis
cantessis
hagis cantat
haguessis cantat
canti
cantés
hagi cantat
hagués cantat
cantem
cantéssim
hàgim cantat
haguéssim cantat
canteu
cantéssiu
hàgiu cantat
haguéssiu cantat
cantin
cantessin
hagin cantat
haguessin cantat

canta (tu)
canti (vostè)
cantem (nosaltres)
canteu (vosaltres)
cantin (vostès)

 
Formes no personals
infinitiu
gerundi
participi
cantar
haver cantat
cantant
havent cantat
cantat, cantada,  cantats, cantades


Els verbs defectius

La defectivitat és l’absència de determinades formes en els paradigmes flexius d’alguns verbs. En la major part dels casos, està relacionada amb el significat del verb i els contextos sintàctics on pot aparèixer. Els casos més habituals són:
·         verb soler: com que assenyala situacions que es repeteixen d’una manera habitual, només es fa servir en temps típicament imperfectius com el present i l’imperfet d’indicatiu (1 sol, 1 solia).
·         verb haver-hi: de caràcter impersonal, s’utilitza únicament en la 3a persona (hi ha, hi havia, etc.)
·         verb caldre: també impersonal, es fa servir només en la 3a del singular i del plural (cal, calen; calia, calien, etc.).
·         verbs que designen fenòmens naturals com ara nevar, pedregar, ploure, etc.: es fan servir en 3a del singular, i en algun cas metafòric també del plural (plovien pedres).


Principals remarques i irregularitats ortogràfiques

       No poden ser considerats irregulars els verbs que contenen variacions ortogràfiques en algunes de les seves formes, ja que aquestes variacions responen a les regles ortogràfiques generals. Tot seguit presentem les qüestions més importants a tenir en compte:

·         La vocal neutra de tots els verbs s’escriu a si es troba en l’última posició: parla, cabia, mentiria..., i s’escriu e si es troba en penúltima posició: parles, cabíem, mentiríeu... (llevat de les excepcions de la segona i tercera conjugació, corre, vine, obre, omple, i dels infinitius en -re, com creure).
·         En algunes formes verbals es produeixen canvis ortogràfics:
o  trenco / trenques, començàvem / comencen, jutjarem / jutges, regava / regues, adequo / adeqüem, enaigua / enaigüen... (1ª conjugació)
o  caic / caigui, pot / podem, saps / sabem, venço /vencem, càpiga / càpiguen, beu / beveu... (2ª conjugació)
o  dic /digui, duc / duguin, fujo / fuges... (3ª conjugació)
·         L’imperatiu només s’usa en les oracions afirmatives, ja que per a les oracions que expressen un manament negatiu es fa servir el present de subjuntiu:
o   manament afirmatiu (imperatiu): Enceneu el foc!
o   manament negatiu (present de subjuntiu): No encengueu el foc
·         El gerundi no pot expressar un fet que sigui conseqüència d'un altre, o que passa a continuació d'un altre:
       *Van anul·lar la reunió, convocant-la per a la setmana següent.
       *La comissió va estudiar el reglament, aprovant-lo tot seguit.
       *No hi va haver quòrum, quedant desconvocada immediatament la reunió.

Aquestes frases s’han de construir d'una altra manera:
       Van anul·lar la reunió i la van convocar per a la setmana següent.
       La comissió va estudiar el reglament, que va aprovar tot seguit.
       No hi va haver quòrum, per la qual cosa la reunió va quedar immediatament desconvocada.

·         La primera persona del present d’indicatiu acaba sempre en -o: parlo, escolto, miro...
·         En els infinitius acabats en consonant + -iar, la i és la síl·laba tònica en els presents d’indicatiu i de subjuntiu i l’imperatiu: estudio, estudia, estudiïs, estudiïn...
·         Els verbs acabats en -ear, -iar, -oar, -uar, d’acord amb la pronunciació correcta, porten dièresi en la i de les tres primeres persones del singular i de la tercera del plural del present de subjuntiu i també en l’imperatiu, en les persones que coincideixen amb les formes del subjuntiu: canviïn...
·         Tots els gerundis acaben en -ent (llevat d’escriure, que fa escrivint i viure que fa vivint). No hi ha cap forma de gerundi en -guent; per tant, són incorrectes les formes *capiguent, *sapiguent, *poguent, *volguent...; tampoc no són correctes les formes de l’infinitiu i del participi: *capiguer, *capigut; *sapiguer, *sapigut; *poguer, *volguer. Cal dir: cabent, caber; cabut; sabent, saber, sabut; podent, poder; volent, voler...
·         Els verbs poder i voler canvien la o en u en totes les formes del present de subjuntiu i de l’imperatiu (pugui, puguis..., pugues, pugui...; vulguem, vulgueu..., vulgues, vulguin...)
·         Els verbs jeure o jaure, néixer o nàixer i treure o traure i derivats fan la vocal neutra dels radicals en posició àtona en a (jauré, naixent, traiem, traguem, traguéssiu...).
·         L’increment –eix- dels incoatius només el trobarem en les persones del singular i en la tercera del plural del present d’indicatiu, de subjuntiu i l’imperatiu: serveixo, serveixes, serveix, serveixen..., serveixi, serveixis, serveixi, serveixin..., serveix, serveixi, serveixin.
·         Els verbs purs més usats (que tenen derivats) són: ajupir, bullir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pudir, sentir, sortir.
·         Hi ha verbs que admeten les dues conjugacions, la pura i la incoativa: acudir, afegir, ferir, fregir, llegir, lluir, mentir, oir, penedir-se, teixir, tenyir, tossir, vestir.
·         Els verbs collir, cosir, sortir, tossir, escopir i derivats canvien la o per una u en els radicals tònics del present d’indicatiu, de subjuntiu i de l’imperatiu: recullin, cullen, cuso, tussis, escupin (però, collim, cosia, tossiré, escopiu...)
·         El verb córrer, omplir, obrir i venir s’escriuen amb -e final en la forma corre, omple, obre, vine (present d’indicatiu i imperatiu).

Patrons dels verbs irregulars

Els verbs irregulars són els que no segueixen els paradigmes considerats model i, per tant, presenten una variabilitat en el lexema que solem identificar ja en el present d’indicatiu:

       Escriure (lexema: escriu-): escric, escrius, escric, escrivim, escriviu, escriuen

       Podem afirmar que els verbs de la conjugació I són regulars, a excepció dels verbs estar i anar, que presenten formes de les conjugacions I i II; dins la conjugació III només trobem els verbs irregulars tenir i venir; la majoria dels verbs irregulars, doncs, són a la conjugació II: més de 200! (els verbs dir, dur també són de la 2a conjugació a pesar de la terminació).

       Aquests són els tipus de lexemes que trobem:

  • lexema pur: escriure / escriuré
  • lexema eufònic (afegim una –d- de suport de la pronunciació): encenem / encendrem
  • lexema velaritzat (trobem una –c o bé el grup –gu-): coneixes / coneguis
  • lexema amb un diftong que pateix un canvi: mouen / movien
      
La millor manera per establir patrons en la conjugació dels verbs irregulars és reunir-los en 3 grups:
      
               


exemples
present d’indicatiu
1
Terminacions –ndre, -ldre, -ler
encendre
encenc, encens, encenc, encenem, enceneu, encenen
resoldre
resolc, resols, resol, resolem, resoleu, resolen
valer
valc, vals, val, valem, valeu, valen
2
Terminació -èixer
conèixer
conec, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneix
3
Lexema acabat en diftong
“u” > Ø
riure
ric, rius, riu, riem, rieu, riuen
“u” > “v”
moure
moc, mous, mou, movem, moveu, mouen
“u” > Ø > “i”
seure
sec, seus, seu, seiem, seieu, seuen

       La distribució dels diversos lexemes en el paradigma d’aquests grups sol seguir uns patrons bastant recurrents, i en molts casos és possible deduir tota la seva conjugació partir del present d’indicatiu:
· A partir del lexema de la 1a persona del singular del present d’indicatiu s’obtenen l’imperatiu (menys les segones persones), el passat simple, el present de subjuntiu, l’imperfet de subjuntiu i, de vegades, el participi (que és una forma molt irregular).
· A partir del lexema de la 3a persona del singular del present d’indicatiu s’obté la 2a del singular, la 3a del plural i (no sempre) tot l’infinitiu, el futur i el condicional. Sempre, però, aquests dos darrers temps segueixen el model de l’infinitiu.
· La resta de formes, finalment, s’obtenen a partir del radical de la 4a persona del singular del present d’indicatiu: es tracta de la persona 5 del present d’indicatiu i de l’imperatiu, l’imperfet d’indicatiu i el gerundi.

Vegem-ho de manera esquemàtica amb cinc casos.




A Verbs acabats en –ndre/-ldre/-ler:

Presenten 3 arrels: pura, velar i eufònica.

Verbs acabats en -ndre
Els principals verbs acabats en –ndre són: aprendre, atendre, comprendre, dependre, encendre, entendre, estendre, fondre, ofendre, pondre, prendre, pretendre, romandre, suspendre, vendre i derivats.

“vendre”

present
indicatiu
venc

-
venguem
imperatiu

ven
veneu
vengui
venguin

venguí, vengueres, vengué, venguérem, venguéreu, vengueren
passat simple

vengui, venguis, vengui, venguem, vengueu, venguin
present subjuntiu
(velar)
vengués, venguessis, vengués, venguéssim, venguéssiu, venguessin
imperfet subjuntiu

venut, venuda, venuts, venudes
participi



vens
ven

vendre (+-d-)
infinitiu

vendré, vendràs, vendrà, vendrem, vendreu, vendran
futur

vendria, vendries, vendria, vendríem, vendríeu, vendrien
condicional



venem
veneu

venent
gerundi
(pur)
venia, venies, venia, veníem, veníeu, venien
imperfet indicatiu



venen





Els participis d’aquests verbs són agrupables en tres grups:
·           –ès: après, atès, comprès, depès, encès, entès, estès, ofès, pretès, suspès.
·           –st: post, respost, compost, correspost
·         –s, às, -ut: fos, romàs, venut.

Verbs acabats en –ldre, -ler

Els principals són: absoldre, dissoldre, doldre, moldre, resoldre, caldre, equivaler, prevaler, valer, voler, soler.
Els participis acaben :
·         En –lt: absolt, dissolt, mòlt, resolt
·         En – ut: dolgut, calgut, equivalgut, valgut, volgut



B Verbs acabats en –èixer

Els principals són aparèixer, conèixer, comparèixer, desconèixer, desaparèixer, parèixer, reconèixer, reaparèixer.

Aquests verbs només tenen dos lexemes, velar i pur.

Els participis tenen arrel velar: conegut, aparegut, desaparegut.

“conèixer”

present
indicatiu
conec

-
coneguem
imperatiu

coneix
coneixem

conegui
coneguin
coneguí, conegueres, conegué, coneguérem, coneguéreu, conegueren
passat simple

(c>gu)
conegui, coneguis, conegui, coneguem, conegueu, coneguin
present subjuntiu

conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim, coneguéssiu, coneguessin
imperfet subjuntiu

conegut, coneguda, coneguts, conegudes
participi

coneixes
coneix

conèixer
infinitiu

coneixeré, coneixeràs, coneixerà, coneixerem, coneixereu, coneixeran
futur
(pur)
coneixeria, coneixeries, coneixeria, coneixeria, coneixeríem, coneixeríeu, coneixerien
condicional



coneixem
coneixeu

coneixent
gerundi

coneixia, coneixies, coneixia, coneixíem, coneixíeu, coneixien
imperfet indicatiu



coneixen







C Verbs amb diftong en el lexema

C1 “u” > Ø

Verbs que perden la –u-: cloure, coure, plaure, riure, raure i derivats

El lexema amb –u- és substituït per:
·         Un sense –u-:   Present d’indicatiu: coem, coeu
                               Imperfet d’indicatiu: coïa
                               2ª persona plural de l’imperatiu: coeu
·         Un velaritzat: coc, cogui, cogués, coguí, cogut
·         Un lexema pur: cou, cous, couen, coure, couré, couria

Els participis d’aquests verbs també són irregulars: clos, cogut, cuit, plagut, rigut

“riure”

present
indicatiu
ric

-
riguem
imperatiu

riu
rieu
rigui
riguin

riguí, rigueres, rigué, riguérem, riguéreu, rigueren
passat simple

rigui, riguis, rigui, riguem, rigueu, riguin
present subjuntiu
(velar)
rigués, riguessis, rigués, riguéssim, riguéssiu, riguessin
imperfet subjuntiu

rigut, riguda, riguts, rigudes
participi



rius
riu
riure
infinitiu

riuré, riuràs, riurà, riurem, riureu, riuran
futur
(pur)
riuria, riuries, riuria, riuríem, riuríeu, riurien
condicional


rieu
rieu

rient
gerundi
 (u>Ø>i)
reia, reies, reia, rèiem, rèieu, reien
imperfet indicatiu



riuen







C2 “u” > “v”

Verbs que canvien la –u- per –v: beure, deure, escriure, heure, moure, ploure, viure i derivats.

Tenen tres classes de lexemes:
·         Un amb – v- :   Present d’indicatiu: bevem, beveu.
                               Imperfet d’indicatiu: bevia
                               2ª persona plural de l’imperatiu: beveu
·         Un velaritzat: bec, begui, begués, beguí, begut
·         Un lexema pur: beu, beus, beuen, beure, beuré, beuria

“beure”

present
indicatiu
bec

-
beguem
imperatiu

beu
beveu

begui
beguin
beguí, begueres, begué, beguérem, beguéreu, begueren
passat simple

begui, beguis, begui, beguem, begueu, beguin
present subjuntiu
   (velar)
begués, beguessis, begués, beguéssim, beguéssiu, beguessin
imperfet subjuntiu

begut, beguda, beguts, begudes
participi


beus
beu

beure
infinitiu

beuré, beuràs, beurà, beurem, beureu, beuran
futur
    (pur)
beuria, beuries, beuria, beuríem, beuríeu, beurien
condicional


bevem
beveu

bevent
gerundi
    (u>v)
bevia, bevies, bevia, bevíem, bevíeu, bevien
imperfet indicatiu



beuen





Observem la correspondència entre les diverses formes d’arrel del present d’indicatiu dels verbs irregulars i la conjugació dels temps simples. Per regla general, deduïm que:
  • L’arrel velar de la 1a persona del present singular se segueix en el passat, el present de subjuntiu, l’imperfet de subjuntiu i l’imperatiu (llevat de les segones persones, que tenen un comportament velar o no velar semblant).
  • El futur i el condicional poden venir de la 3a persona del singular, i sempre segueixen l’infinitiu.
  • El gerundi i l’imperfet d’indicatiu es formen a partir de la 1a i 2a persones del present d’indicatiu
  • El participi, o bé és velar o bé és molt irregular







C3 “u” > Ø > “i”

Verbs que canvien la –u- per –i-: caure, creure, jeure, seure, treure, veure i derivats

Tenen també tres lexemes i a més les particularitats següents:
·         Accentuen la e del lexema de l’imperfet d’indicatiu: reia, queia, creia / rèiem, quèiem, crèiem
·         Perden la u del diftong en la formació del gerundi i afegeixen una i per evitar hiats: caient, creient
·         Els participis d’aquests verbs són caigut, cregut, jagut, segut, tret, vist.

“seure”

present
indicatiu
sec

-
seguem
imperatiu

seu
seieu

segui
seguin
seguí, segueres, segué, seguérem, seguéreu, segueren
passat simple

segui, seguis, segui, seguem, segueu, seguin
present subjuntiu
  (velar)
segués, seguessis, segués, seguéssim, seguéssiu, seguessin
imperfet subjuntiu

segut, seguda, seguts, segudes
participi



seus
seu
seure
infinitiu

seuré, seuràs, seurà, seurem, seureu, seuran
futur
   (pur)
beuria, beuries, beuria, beuríem, beuríeu, beurien
condicional


seiem
seieu

seient
gerundi
 (u>Ø>i)
seia, seies, seia, sèiem, sèieu, seien
imperfet indicatiu



seuen





Esquema dels lexemes dels verbs irregulars


pur
velaritzat
eufònic
u>v
u>W
u>W>i

Aprendre
Apren-
Aprenc-/g-
Aprend-



-ndre
Comprendre



Encendre



Ofendre



Vendre



Atendre



Dependre



Entendre



Fondre



Pretendre



Romandre



Suspendre



Moldre
Mol-
Molc-/g-
Moldr-



-ldre
Absoldre



Dissoldre



Doldre



Moldre



Resoldre



Caldre



Valer
Val-
Valc-/g-
Vald-



-ler
Voler



Soler



Equivaler



Prevaler



Conèixer
Coneix-
Conec-/g-




-èixer
Parèixer


Aparèixer


Comparèixer


Desconèixer


Reconèixer


Desaparèixer


Reaparèixer


Beure
Beu-
Bec-/g-

Bev-


U>V
Escriure



Ploure



Deure



Moure



Viure



Heure



Coure
Cou-
Coc-/g-


Co-

U>W
Cloure



Riure



Plaure



Creure
Creu-
Crec-/g-



Crei-
U>W>i
Seure



Veure



Caure



Jeure



Treure



En la llengua parlada es pot constatar una certa tendència a velaritzar el radical. El fet que la velar aparegui generalment seguida de la vocal temàtica explica que aquesta consonant tendeixi a anteposar-se a la vocal en els contextos següents:
a) En el gerundi. Per exemple, beguent, riguent, caiguent, en lloc dels normatius bevent, rient, caient.
b) En els infinitius arizotònics. Per exemple, poguer, sapiguer, volguer, valguer, haguer, en lloc dels normatius poder, saber, voler, valer, haver.
c) En les persones 4 i 5 del present d’indicatiu. Per exemple, beguem, begueu, en lloc dels normatius bevem, beveu; riguem, rigueu, en lloc dels normatius riem, rieu; moguem, mogueu, en lloc dels normatius movem, moveu.
d) En la persona 5 de l’imperatiu. Per exemple, begueu, rigueu, mogueu, en lloc dels normatius beveu, rieu, moveu.


Gerundis i participis irregulars

INFINITIU
GERUNDI
PARTICIPI
absoldre
absolent
Jo he absolt
admetre
admetent
Jo he admès
aparèixer
apareixent
Jo he aparegut
aprendre
aprenent
Jo he après
atendre
atenent
Jo he atès
atènyer
atenyent
Jo he atès
batre
batent
Jo he batut
beure
bevent
Jo he begut
caldre*
calent
Ha calgut
caure
caient
Jo he caigut
cloure
cloent
Jo he clos
cobrir
cobrint
Jo he cobert
comparèixer
compareixent
Jo he comparegut
complir
complint
Jo he complert
conèixer
coneixent
Jo he conegut
córrer
corrent
Jo he corregut
coure
coent
Jo he cuit
creure
creient
Jo he cregut
dependre
depenent
Jo he depès
desaparèixer
desapareixent
Jo he desaparegut
despendre
despenent
Jo he despès
deure
devent
Jo he degut
dir
dient
Jo he dit
dissoldre
dossolent
Jo he dissolt
doldre
dolent
Jo he dolgut
dur
duent
Jo he dut
empènyer
empenyent
Jo he empès
encendre
encenent
Jo he encès
entendre
entenent
Jo he entès
escriure
escrivint
Jo he escrit
ésser o ser
essent o sent
Jo he estat o sigut
establir
establint
Jo he establert
estrènyer
estrenyent
Jo he estret
fondre
fonent
Jo he fos
haver
havent
Jo he hagut
imprimir
imprimint
Jo he imprès
jeure
jaient
Jo he jagut
merèixer
mereixent
Jo he merescut
moldre
molent
Jo he mòlt
morir
morint
Jo he mort
moure
movent
Jo he mogut
obrir
obrint
Jo he obert
ofendre
ofenent
Jo he ofès
oferir
oferint
Jo he ofert
ometre
ometent
Jo he omès
omplir
omplint
Jo he omplert
pertànyer
pertanyent
Jo he pertangut/pertanyut
plànyer
planyent
Jo he plangut/planyut
plaure
plaent
Jo he plagut
poder
podent
Jo he pogut
prendre
prenent
Jo he pres
pretendre
pretenent
Jo he pretès
resoldre
resolent
Jo he resolt
restrènyer
retrenyent
Jo he restret
riure
rient
Jo he rigut
romandre
romanent
Jo he romàs
saber
sabent
Jo he sabut
sofrir
sofrint
Jo he sofert
suplir
suplint
Jo he suplert
suspendre
suspenent
Jo he suspès
tenir
tenint
Jo he tingut
treure
traient
Jo he tret
valer o valdre
valent
Jo he valgut
vèncer
vencent
Jo he vençut
venir
venint
Jo he vingut
veure
veient
Jo he vist
viure
vivint
Jo he viscut
voler
volent
Jo he volgut

*Aquest verb és defectiu.

Correlacions verbals
La correlació dels temps verbals en les oracions condicionals és la següent:
Indicatiu:
·         Si els avises, vénen / vindran
·         Si els avisaves, venien / vindrien
·         Si els vas avisar, van venir / han vingut
·         Si els has avisat, vénen / vindran / han vingut / deuen haver vingut

Subjuntiu:
·         Si els avisessis, vindrien
Si els haguessis avisat, vindrien / haurien vingut  (no haguessin vingut)


Perífrasis verbals

Una perífrasi verbal és un conjunt de mots amb valor de verb i que n’inclouen un en forma no personal: un infinitiu (Hem de decidir què fer), un participi (No teníem decidit què fer) o un gerundi (Estava decidint què fer). La forma no personal conté el significat principal i la resta de la perífrasi aporta informació complementària que ens ajudar a classificar-la en aquests tipus:
o   Continuïtat o reiteració: estar+gerundi, tornar a+infinitiu:
§  Estem treballant des de fa mesos en un nou projecte.
o   Progressió o duració: anar+gerundi:       
§  Va presumint tot el dia.
o   Obligació: haver de+infinitiu, haver-se de+infinitiu, caldre+infinitiu, caldre que+infinitiu, ser necessari+ infinitiu, ser necessari que+infinitiu (són incorrectes les formes *hi ha que+infinitiu i *tenir que+infinitiu):
§  Ja cal que et posis aviat a fer la feina.
o   Anterioritat: acabar de+infinitiu
§  La Rosa acaba de sortir.
o   Probabilitat: deure+infinitiu
§  Devien ser quarts de sis quan va trucar.
o   Possibilitat: poder+infinitiu
§  Pots triar el segon plat del cobert.
o   Imminència: anar a+infinitiu, estar a punt de+infinitiu
§  Com que no venies ja estava a punt de tocar el dos.
o   Incoativa: posar-se a+infinitiu, arrencar a+infinitiu
§  Només començar la representació va arrencar a córrer.

Tingues en compte també que en català tenim alguns perifràstics: el pretèrit perfet perifràstic i el pretèrit anterior perifràstic del mode indicatiu, i el pretèrit perfet perifràstic del subjuntiu.


Usos de “ser” i “estar”

Usos locatius
Localització
Permanència, amb CC de temps sense quantificador
Permanència, amb CC de temps amb quantificador
Residència
L’Enric és a l’institut.
La carpeta és allà dalt.

Demà seré a Lleida.
Demà estaré unes hores a Lleida.
Ara m’estic (o estic) al poble.

Usos atributius
Qualitat essencial o transitòria d’un ésser animat
Estat de salut o d’ànim d’un ésser animat
Estat transitori d’un ésser inanimat
L’Alfons és llest.
L’Eva és feliç.
L’Arnau està molt animat.
Estem avorrits.

L’aigua és/està freda.
Les pomes són/estan verdes.
La porta està tancada.





·          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada